En els últims cinc anys, els sorgiment i desenvolupament de Podem ha estat un dels fenòmens polítics que més atenció ha acaparat.
El 2015 Podem (UP) va obtenir 5,2 milions de vots a les eleccions generals (només 340.000 menys que el PSOE) i va conquerir molts dels principals ajuntaments com Madrid o Barcelona. Quatre anys més tard, el 2019, havia perdut 1,5 milions de vots i es va quedar sense els governs municipals i la majoria de diputats/des autonòmics/ques.
A ritme vertiginós, UP i els seus dirigents van passar de denunciar a “la casta” del règim a integrar-se en ella. La seva entrada en el govern de coalició amb el PSOE, fa vuit mesos, culmina aquest procés.
De prometre a complir, hi ha molt a dir
A les últimes campanyes electorals, l’obsessió d’UP ha estat integrar-se en el govern del PSOE, descafeïnant cada cop més les seves propostes per a que tinguessin encaix en un hipotètic acord. Per a això, s’ha anat perfilant com un dels grans defensors de la Constitució del 78, mencionant articles buits sobre drets socials que no obliguen jurídicament a res. UP ha repetit en nombroses ocasions que la seva participació en un “govern d’esquerres” és clau per “esquerranar” el PSOE i legislar per “als d’abaix”.
Pujada del SMI
El 2019, UP i el PSOE van acordar la pujada del SMI a 950€ en el marc del pacte dels Pressupostos Generals de l’Estat. Però mai van explicar quina seria la incidència pràctica d’aquesta mesura entre les treballadores i treballadors. La incidència real del SMI no es pot valorar dissociant-lo del model de relacions laborals. La baixada general de sous que va acompanyar la crisi del 2008 està vinculada a la proliferació de les jornades a temps parcial, la temporalitat, la rebaixa de categories i les hores extra no pagades. Per això parlar de pujada del SMI com a “mesura estrella” quan prevalen les reformes laborals és pura xerrameca. El SMI, sense derogar les reformes laborals, té una incidència escassíssima més enllà de l’autobombo.
La Reforma Laboral
En més d’una ocasió UP i el govern de coalició han promès que la seva legislatura derogaria, per fi, la Reforma Laboral del 2012. No obstant, la realitat ha estat una altra. L’acord de govern no deroga la Contrareforma Laboral del PP i la Reforma Laboral de Zapatero (2010) ni es menciona.
El maig, en mig de la primera onada de la pandèmia, per aprovar la nova pròrroga de l’Estat d’Alarma, UP, PSOE i EH Bildu van signar un acord per a que aquests últims s’abstinguessin a canvi de que Sánchez es comprometés a derogar la Reforma Laboral. Minuts abans de mitjanit els socialistes es van desdir del signat.
Ingrés Mínim Vital
La mesura adoptada pel Govern i presentada a bombo i platerets com «històrica», l’Ingrés Mínim Vital, s’ha mostrat un nou fracàs ja que no resol en absolut el drama de milers de famílies empobrides.
La mesura aprovada només complementa fins als 461,50 euros/mes per a una persona adulta entre 23 i 65 anys i els 1.015€ per a les famílies d’un sol progenitor amb 3 o més fills/es al seu càrrec). Així doncs, el 78% de les persones (any 2019 que viuen per sota del llindar de la pobresa queden per fora de la «mesura històrica». Mesos després l’Institut Nacional de la Seguretat Social reconeix que foren presentades 714.000 sol·licituds de les quals se n’han aprovat 4.000, és a dir el 0,6% de les sol·licituds.
Prohibició dels acomiadaments
En el mes de març, el govern va anunciar un nou paquet de mesures laborals per a fer front a l’emergència provocada pel coronavirus. Una de les banderes del govern va ser anunciar que “els acomiadaments es prohibien”. Però, això no ha estat així.
El gruix dels acomiadaments es va produir abans que el govern decretés el paquet de mesures, acostant-se la xifra fins al milió de despatxats i despatxades. L’únic canvi és que la Covid-19 no es considera causa procedent d’acomiadament. És a dir, es pot seguir acomiadant per la resta de causes i, en els acomiadaments en els quals s’al·legui com a causa la pandèmia, la indemnització passarà de 20 a 33 dies per any treballat (45 fins el febrer de 2012). L’acomiadament ha continuat sent lliure, només que una mica més car per a un cas particular.
Totes aquestes “mesures estrella” no van més enllà del mediàtic “postureig”. Lluny de fer girar a l’esquerra al PSOE, el què ha succeït és que UP s’ha integrat en el marc i els límits del règim monàrquic i les seves institucions i en elles estan totes les seves aspiracions polítiques. Van passar de cridar als carrers “PSOE i PP, mateixa merda es” a convertir-se en socis del PSOE.
La vida ha demostrat que no hi ha dreceres basades en construir aparells electorals. Ningú ens estalviarà el treball quotidià de construir una força revolucionària arrelada en el moviment obrer i popular, i entre la joventut. Una força que tingui com a objectiu, no arribar al govern de l’Estat capitalista, sinó destruir-lo i imposar un govern dels i les treballadores.