Escrit per Daniel Sugasti el 17 de juliol del 2015
La traïció s’ha consumat. El parlament grec, a demandes del primer ministre Alexis Tsipras, va aprovar ahir a la nit el brutal paquet de mesures colonialistes que el govern de Syriza va pactar dies abans amb la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu, FMI) a canvi d’un tercer “rescat” als bancs alemanys, francesos i grecs, que podia arribar a 85.000 milions d’euros en tres anys.
Dels 300 diputats, 229 van aprovar l’acord; 64 el van rebutjar, entre ells, 32 de l’ala dissident de Syriza. Entre els qui s’hi van oposar, els més notables van ser els actuals ministres Lafazanis i Stratoulis i els ex ministres Varoufakis i Nadia Valavani, a més de la presidenta del parlament, Zoe Konstantopoulou. Sis parlamentaris més de Syriza es van abstenir i un era absent.[1]
Hores abans de la votació, milers de manifestats van marxar a Atenes per protestar contra l’aprovació del nou ajust. La central sindical ADEDY, que aglutina treballadors del sector públic, va convocar un dia de paralització i una marxa per la capital. També hi va haver una manifestació de PAME, agrupació sindical lligada al partit Comunista Grec (KKE), que va congregar més de 10.000 persones a la plaça Omonia. Altres partits, com ANTARSYA, també van expressar el seu repudi a l’acord. El govern de Syriza, obstinat en garantir el pacte amb Merkel -de la mateixa manera que ho feien els partits de la “vella política”-, va enviar a la policia a la plaça Sintagma, que va reprimir les protestes i va detenir unes quantes desenes d’activistes anti austeritat.
També a hores de la tarda, 52% del Comitè Central de Syriza es va pronunciar contra l’aprovació de l’acord amb la Troika.
Enmig d’aquest clima caldejat va començar la sessió. En un sentit completament oposat al recent rebuig massiu a l’austeritat en el referèndum del passat 5 de juliol, en què el “NO” va ser victoriós amb més del 61% dels vots, Tsipras va aconseguir aprovar un acord molt pitjor que el rebuig a les urnes i amb el suport directe dels partits derrotats del “SÍ”: Nova Democràcia, PASOK i To Potami.
De la mateixa manera, Grecs Independents, partit nacionalista xenòfob amb el qual es va aliar Syriza per formar govern al gener, va alinear els seus 13 diputats per aprovar l’acord amb la Troika. “Si cau el Govern, no hi haurà esperança per a Grècia, no hi haurà esperança per Europa”, va expressar el líder d’aquesta agrupació i ministre de Defensa, Panos Kamenos.
La capitulació de Tsipras significa un salt qualitatiu en el procés de colonització de Grècia, que tindrà un duríssim impacte en les condicions de vida del poble treballador.
El govern grec haurà d’aplicar duríssimes mesures d’austeritat: augment de l’IVA (impost al consum) -que implicarà, com a mínim, un augment de 720 euros per llar-; una reforma en el sistema de pensions que penalitzarà les jubilacions anticipades i elevarà l’edat mínima per accedir a aquest dret recent als 67 anys el 2022; a més d’un inèdit “fons” d’actius públics, controlat per la Troika, en què serà dipositada la recaptació per la privatització de ports, aeroports i, possiblement, fins i tot l’empresa d’electricitat estatal. L’economia grega continuarà en mans de l’imperialisme..
“A canvi”, la Troika anirà “deixant anar” els diners del “rescat” amb comptagotes. De moment, el BCE ofereix un “crèdit pont” de 7.000 milions d’euros pels pròxims tres mesos -amb la fi explícita de “recapitalitzar” els bancs-, sempre i quan s’aprovin al peu de la lletra les mesures d’ajustament contra el poble grec.
Evidentment, com va passar amb els anteriors dos “rescats”, aquests diners seran per pagar a l’FMI (2 mil milions d’euros) i al mateix BCE (3,5 mil milions d’euros). La resta de venciment, es calcula, són de 3 mil milions al BCE, a l’agost; i uns altres 1.544 milions d’euros a l’FMI, a setembre.
La subjecció als dictàmens de la Troika genera en països com Grècia al mateix cercle viciós dels deutes llatinoamericans. Com més es paga, més es deu. Si el tercer “rescat” arriba a desemborsar totalment, “l’ajuda d’Europa a Grècia” arribaria a 260 mil milions d’euros des de 2010. Com sabem, aquesta “ajuda”, sempre acompanyada de terribles plans d’ajustament i colonització, no només no va ser demanada pel poble (és més, va ser rotundament rebutjada tant en l’últim referèndum com en les més de 30 vagues generals des del 2010), sinó que mai va ser utilitzada per millorar la vida del poble treballador grec. Només un 11% d’aquests diners va ser utilitzat per a les despeses corrents de l’Estat grec. La resta, 89%, es va destinar al pagament d’interessos i, en menor mesura, amortitzacions del mateix deute generat pels mateixos “rescats”.
Quan va començar la crisi econòmica mundial, el deute “públic” representava el 120% del PIB grec. Avui representa el 177%. Aquest mecanisme d’espoliació és tan pervers que el mateix FMI admet que, fins i tot aplicant al peu de la lletra totes les terribles mesures d’austeritat que comporta aquest tercer “rescat”, el deute grec estarà “prop del 200% del PIB” en menys de dos anys. ¡Tsipras i Syriza han fet un “bon negoci”!
Unitat per enfrontar el pla colonitzador
La traïció de Tsipras i de Syriza no ha de provocar desmoralització. Tot el contrari: ha de servir al moviment obrer i a la joventut aturada i precaritzada per extreure lliçons.
Una d’elles és que no és possible confiar en els mecanismes propis de la democràcia dels rics. El cas grec, en aquest sentit, és il·lustratiu. El poble va votar Syriza expressant, fonamentalment, un rebuig a l’austeritat que venia aplicant-se pels partits tradicionals, Nova Democràcia i PASOK. Més recentment ha votat expressivament pel NO a la intenció colonitzadora de la Troika. No obstant això, en el fur parlamentari, el govern de Syriza, aliat als partits derrotats del SÍ, va transformar escandalosament el NO en un SÍ als dictàmens del capital financer.
La segona lliçó important és sobre el paper que compleixen els partits neo reformistes (reformisme sense reformes) com Syriza a Grècia, o PODEM a l’Estat Espanyol, o el Bloco de Esquerda portuguès. Exactament pel seu programa reformista, són incapaços de trencar amb la lògica capitalista, i a pesar d’una o altra retòrica “anti austeritat”, acaben capitulant -o governant, en el cas de Grècia- al servei de l’imperialisme i de la colonització dels seus països.
Iñigo Errejón, considerat el “número dos” de PODEM, va afirmar: “Donaríem suport al que dóna suport el Parlament grec”. Igual que Syriza, el partit PODEM no té un horitzó més enllà de l’euro: “Era o acord o sortida de l’euro”. La qüestió fonamental, que el reformisme és incapaç d’acceptar és que no existeix forma d’acabar amb l’austeritat i d’evitar la colonització de Grècia i d’Espanya i, al mateix temps, mantenir-se en els marcs de l’euro.
La bancarrota completa d’aquests partits es fa més evident amb les paraules del mateix Varoufakis: “Llavors es va celebrar el referèndum, que ens va donar nou impuls i ens hagués permès prendre aquestes mesures, però aquella mateixa nit el govern va decidir que l’esclatant NO del poble no dinamitzaria la nostra resposta, sinó que serviria per fer concessions importants: el nostre primer ministre es reuniria amb els líders polítics i acceptaria que, passés el que passés, mai ens mostraríem agressius. En definitiva, ens havíem rendit. Deixàvem de negociar”. Fins i tot en el terreny de la “negociació”, l’ex ministre “radical” del govern de Tsipras no pot sinó admetre la capitulació de Syriza.
Els activistes honestos han de reflexionar sobre els esdeveniments a Grècia. La desil·lusió amb Tsipras, altament progressiva, ha de transformar-se en brega i en disposició de lluita.
La tasca d’aquest moment és unificar les lluites de tots els sectors per enfrontar les mesures del pla d’ajustament que seran aplicades per Tsipras. És necessari atacar junts. Unir la classe treballadora amb la joventut. Mantenir la mobilització de forma constant, però de manera completament independent, tant del govern com de qualsevol altre partit patronal.
A l’anomenada “esquerra de Syriza”, coneguda com la Plataforma d’Esquerra, és necessari exigir-li que trenqui d’una vegada per totes amb aquest govern i amb aquest partit. Fa molt de temps que el paper de l’ala esquerra de Syriza es redueix, a la pràctica, a legitimar les decisions de Tsipras. Van continuar amb ell després del vergonyós acord de febrer. Què faran ara? És necessària una ruptura categòrica i llançar-se sense mitges tintes a la oposició frontal contra el govern de Syriza, el principal executor dels plans de la Troika a Grècia.
[1] Syriza compta amb 149 diputats electes.
(Vídeo) GRÉCIA: NÃO É NÃO!
https://www.youtube.com/watch?v=Xih4Ymp5smM