El passat 1 d’agost vam entrar en dèficit ecològic. Qui és el responsable?

Per què passa això? El nostre planeta és un ecosistema gegant que té una capacitat de càrrega concreta, és a dir, fins a quin punt les poblacions d’espècies que viuen en aquest poden créixer. En el cas dels humans, el nostre creixement es mesura amb la quantitat de recursos que utilitzem, quant espai necessitem per convertir aquests recursos en béns (producció) i quant espai necessitem per desfer-nos dels residus d’aquesta producció. Tot això rep el nom de petjada ecològica, i quan aquesta és major a la capacitat de càrrega, llavors estem en una situació de dèficit ecològic, que és la situació en la qual vam entrar els humans a partir d’aquest 1 d’agost.

És evident que, si aquesta situació dura molt més, la nostra producció es tornarà insostenible. Quines solucions aporten els experts perquè puguem donar una solució entre tots a aquesta situació? Reciclar, comprar més productes de segona mà, gastar menys aigua, comprar productes ecològics o de cultius sostenibles, agafar més el transport públic, i en general, consumir menys.

Però de què serveix reciclar si les grans multinacionals segueixen generant milers de residus per la seva producció gens sostenible? De què serveix comprar productes de segona mà si les empreses seguiran produint en funció dels seus propis beneficis i no de les necessitats reals de la societat? Per què hauríem de gastar menys la majoria de població quan hi ha milers de persones que manquen d’aigua potable, i quan les aigües contaminades són causades per grans fàbriques que produeixen sense control? Quines famílies treballadores-que som la majoria de la societat- es poden permetre comprar diàriament productes ecològics, quan ja és suficientment difícil arribar a final de mes amb els productes del supermercat, i de què serviria si la majoria dels cultius són no sostenibles? Els serveis públics cada vegada són menys i de pitjor qualitat perquè els governs al servei de les grans multinacionals no paren de privatitzar-los per al seu propi benefici, i les mesures d’austeritat, conseqüència de la crisi capitalista, fan que sigui cada vegada més difícil “consumir” fins i tot els productes més bàsics.

Per què hem de ser nosaltres, la classe treballadora, la majoria social, la responsable de solucionar la crisi ambiental que principalment causen els capitalistes? Hi ha un principi en el qual els marxistes podríem coincidir amb els ecologistes: qui contamina paga. No som nosaltres els que contaminem, perquè no som nosaltres els que controlem com es produeix. Quan la classe treballadora controli els mitjans de producció i la controlem segons les necessitats socials i no del benefici d’uns pocs, podrem comprovar si la crisi ambiental era culpa de “els humans” o d’un sistema injust i aleatori.