El que ens juguem el 27-S

Aquests anys han deixat molt clar a tothom que no hi ha cap possibilitat que el poble de Catalunya exerceixi el seu dret a decidir si no és trencant amb el règim monàrquic espanyol. De la mateixa manera, al calor de la crisi, amplis sectors populars han vist la ruptura independentista com la porta per aconseguir els seus anhels de canvi social. Aquestes eleccions tenen un marcat caràcter plebiscitari i se celebren enmig d’una batalla decisiva on la classe treballadora i les classes populars ens hi juguem molt.

Les amenaces de l’Estat no són cap broma

Sobre la situació planen greus amenaces de l’Estat. No són cap broma. Tots els règims espanyols que s’han succeït han tingut un marcat caràcter reaccionari i anticatalà. I com diu la Núria Campanera: “l’actual règim monàrquic és hereu del franquisme i ha fet de la negació del dret a l’autodeterminació i de la unitat forçada de l’estat un dels seus punts cabdals. No cediran sense una enorme resistència.” (Núria és militant de Corrent Roig i candidata de la CUP-Crida Constituent)

Rajoy ha dit de solemnement que “no hi haurà independència de Catalunya” i que “l’Estat està absolutament preparat per a fer complir la llei quan algú la violi”. Si abans van retallar l’Estatut i prohibir el 9N, ara estan disposats, quan considerin necessari, a intervenir les institucions catalanes, sigui a través de la llei de Defensa Nacional, de l’article 155 de la Constitució o d’algun dels seus estats d’emergència.

Malgrat això, “Junts pel Sí” (JPS), la candidatura de Mas i Junqueras, actua com si les amenaces no existissin i fan descansar tot en la falsa esperança que uns bons resultats electorals faran que la Unió Europea “obligui l’estat espanyol a seure i dialogar”, com diu Jordi Sànchez (el president de l’ANC). Fent trampes, passen per alt que la UE i els seus governs, començant per el de la Merkel, no són pas neutrals sinó que han pres clarament partit a favor de l’estat espanyol.

Mas i Junqueras preparen un escenari com el de l’estafa de Tsipras a Grècia

Mas i Junqueras ens volen fer creure que es poden fer truites sense trencar ous. Renuncien per endavant a enfrontar-se amb l’Estat, a trencar amb ell. El passat dia 4, JPS va presentar el seu full de ruta i va deixar molt clar que si guanyen les eleccions no faran cap declaració unilateral d’independència (DUI) sinó “una proposta d’obertura de negociacions amb l’estat espanyol”. Per suposat, “Catalunya continuaria formant part de l’ordenament jurídic espanyol”…”per evitar impugnacions” (!!). La hipotètica proclamació de independència quedaria també condicionada a què “s’hagin acomplert els acords amb l’estat espanyol” (Vilaweb).

Com diu la Núria Campanera, “ells no faran res que incomodi la Merkel i Brussel·les i tenen pànic a una ruptura “traumàtica” amb l’Estat que doni el protagonisme al poble i qüestioni el sistema”. No volen canvis en les lleis fonamentals que regeixen la vida econòmica i social. Si Rajoy intervingués la Generalitat i posés els Mossos d’Esquadra sota les ordres d’un general de la Guàrdia Civil protestarien però ho acceptarien resignats. Ells no aniran més enllà de les argúcies legals, les queixes verbals i alguna demostració de masses controlada. Tenen molta més por del poble mobilitzat que de Rajoy i la Merkel. Estan demanant el vot per la independència de la mateixa manera que Tsipras demanava el vot No en el referèndum grec… per després firmar el Sí.

Canviar la dependència de Madrid per la de Berlín i Brussel·les?

En realitat, el projecte d’independència de JPS és, en substància, substituir la dependència de l’odiat centralisme espanyol per la dependència de Berlín i Brussel·les, just quan la UE ha mostrat a Grècia, de forma descarnada, la seva veritable cara: humiliant el país, sotmetent-lo a l’espoli, reduint-lo a un estatut de colònia i condemnant la gran majoria del seu poble a la pobresa i la misèria.

Alemanya i la UE només admeten estats vassalls. Per això, el projecte d’estat català dins la UE de JPS significa excloure mesures tan elementals com tirar enrere la reforma laboral o la de les pensions i qüestiona la possibilitat de millores socials de debò, per molta propaganda que faci Romeva d’una difusa “llista de mesures des de l’àmbit social”.

“Catalunya Sí que es Pot”, al servei de qui?

Catalunya Sí que es Pot (CSQEP, formada per Podemos i ICV-EUiA) diu que s’ha d’optar entre Mas i ells, que serien els representants de la lluita contra l’austeritat. Però la seva retòrica anti-austeritat ha quedat desacreditada quan els seus dirigents més destacats han tancat files amb Tsipras enfront del poble grec que, contra totes les pressions imaginables, va votar No al Memoràndum que Tsipras després va firmar i ara aplica. CSQEP, al igual que Tsipras (i també Mas i Junqueras) posen per davant de tot la permanència a la UE i a l’euro. I això implica que, més enllà de la propaganda, mai podran aplicar cap programa de canvi digne de tal nom. Els hi passa el que a Romeva amb el seu “pla social”.

Però la rellevància de “Catalunya Sí que es Pot” és, sobretot, perquè apareix com la candidatura d’esquerres contra la independència, tot i que, per ser precisos, caldria dir contra l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació. No poden dir, com fan, que estan per un “procés constituent propi, no subordinat”, quan el màxim dirigent de Podemos ho nega, dient que tot depèn d’un futurible procés constituent estatal que depèn, al seu torn, de majories impossibles a les Corts espanyoles. O quan, en comptes de plantar cara a les amenaces de Rajoy, reivindica la Constitució contra una hipotètica declaració unilateral d’independència.

És per això que, malgrat la bona voluntat d’un sector d activistes que li dóna suport, aquesta candidatura compleix un paper objectiu de complement d’esquerra dels partits de la dreta espanyolista.

Votar CUP-Crida Contituent

Nosaltres, que som membres d’una organització obrera i d’àmbit estatal, cridem a votar CUP-CC perquè és, entre totes les candidatures presents, l’únic vot conseqüent d’esquerres. És, com diu la Núria Campanera, l’única candidatura compromesa amb la ruptura amb l’estat espanyol i amb la troika. La que defensa una declaració unilateral d’independència (DUI); un procés constituent unilateral i popular que fixi les bases de la República catalana; i un pla de xoc que enfronti realment l’empobriment generalitzat, reverteixi les retallades laborals i socials i les privatitzacions i garanteixi que no es pagarà ni un euro del deute mentre no estiguin resoltes les necessitats socials bàsiques. I és també la que denuncia les amenaces de l’Estat i es pronuncia a favor d’organitzar la resistència a la seva envestida.

L’exercici del dret a l’autodeterminació implica la ruptura amb l’Estat i només així, lluitant per una República catalana independent, és com millor podem defensar una unió lliure de repúbliques, compromesa al mateix temps en la lluita comuna per una Europa dels treballadors i dels pobles. I com diu la Núria Campanera: “qui divideix la classe treballadora és el nacionalisme opressor, espanyolista, i és lluitant plegats contra ell que podrem forjar la unitat.”