AUTOR: ANTONIO R.
Amb un 50,2% de la participació, en el que més del 78% va votar reemplaçar l’actual Constitució heretada de la dictadura, gran part del poble xilè va sortir, un cop sabut el resultat, als carrers a celebrar el resultat.
El resultat del Plebiscit, que obre la porta per celebrar l’elaboració d’una nova Constitució, és fruit de la incansable lluita del poble xilè. L’onada de protestes que es va desencadenar per la pujada del preu del Metro, va aconseguir articular un moviment massiu sense antecedents en democràcia. Al crit de «no són 30 pesos, són 30 anys» expressaven el cansament d’un sistema desigual i el símptoma d’una profunda crisi política. El govern i el parlament es van veure obligats a obrir aquest procès constituent per l’enorme pressió del moviment de masses des de l’any passat.
La revolució xilena és part de la reacció dels pobles a la decadència del sistema capitalista, sumant-se a les enormes mobilitzacions al Líban, Iraq, Estats Units, Nigèria, Hong Kong i molts altres països.
El Programa de les Nacions Unides pel desenvolupament publicava el 2017 una radiografia de la desigualtat del país. No només van detectar que a Xile existeix una bretxa d’ingressos important sinó que, a més, la concentració de la riquesa és un tret central: «el 33% de l’ingrés que genera l’economia xilena ho capta l’1% més ric de la població». A això cal afegir unes carències en els serveis públics de salut i educació, un sistema de pensions ineficients i l’alt cost de vida amb relació als salaris. Tot això va ser el detonant perquè la metxa encengués.
El resultat del plebiscit és un important toc d’atenció als «amos» de Xile, els grans empresaris, banquers, transnacionals i els seus partits polítics. El mapa de la votació demostra clarament la divisió de classes al país: a allà on la crisi econòmica i les polítiques capitalistes han tingut un efecte més catastròfic, el cop a la dreta ha sigut encara més gran. L’«apruebo» supera en aquestes localitats la mitja nacional, mentre que el «rechazo» només triomfa a les zones amb la renda més alta: 5 de les 346 comunes existents en tot el país.
El Procés Constituent que s’inicia està ple de trampes i està conduït pel govern i els partits polítics tradicionals. Piñera i els empresaris segueixen al poder. Seria un greu error dipositar il·lusions en què acceptin grans canvis. Mai ho han fet i tampoc passarà ara. A més, de no permetre el canvi en els tractats internacionals del lliure comerç, que mantenen segrestada la sobirania econòmica del país, la futura Convenció Constitucional tindrà la limitació de no poder aprovar res amb menys dels 2/3 dels vots, el que significaria que si l’empresariat aconsegueix elegir el 34% dels constituents, no es permetrà cap canvi important a la Constitució.
“La festa de la democràcia”?
Del govern fins al Frente Amplio, els polítics van parlar d’una «gran victòria de la democràcia». Piñera, després de la patacada rebuda en un intent de capgirar la situació, va assumir l’èxit del «apruebo» com si fos una victòria del seu propi govern. I en això s’ha de ser clar i rotund, ja que l’aclaparadora victòria del «apruebo» no va ser només amb un llapis i un paper. Els amos del país mai van escoltar les enormes manifestacions de treballadors/es contra les AFPs, per l’educació pública, les lluites pels drets de les dones… Estem parlant d’una victòria que ha costat desenes de vides, de la victòria dels familiars dels/les presos/es i assassinats/des, de Gustavo Gatica i Fabiola Caampillai, que van perdre els seus ulls, de la primera línia, dels/les joves ex SENAME que estan lluitant a la Plaza de la Dignidad, dels pobladors i pobladores, del poble treballador xilè i maputxe.
Queda molt a fer
El resultat del plebiscit obre un nou moment de lluita i organització, ja que les trampes de la «Convención Constitucional» obliga a no retrocedir ni un mil·límetre la lluita iniciada.
En primer lloc, s’ha de profunditzar l’organització als territoris i empreses. S’ha d’enfortir les brigades i els grups de primera línia, de salut, les assemblees i cordons territorials i altres col·lectius, recuperar els sindicats per les mans dels/les treballadors/es. La lluita ha d’anar encaminada a treure Piñera del poder, alliberar als/les presos/es polítics/ques i conquerir una constituent més democràtica, sense les traves del procés actual. Per tot això, és molt important crear les condicions per dur a terme les noves Protestes Nacionals i un nou 12 de novembre, combinant la potència d’una gran vaga de la classe treballadora i la força de la joventut i dels pobladors i pobladores.
I en segon lloc, s’ha de discutir el programa i l’estratègia enfront dels que estan dient que volen defensar la propietat privada a la Nova Constitució (des de la UDI al Frente Amplio/PC), duent a terme canvis cosmètics que no permetran una verdadera independència i sobirania del país. La pressió a la «Convención Constitucional» ha de venir de la mà amb el desenvolupament d’aquest moviment i lluita, perquè la classe treballadora i la joventut arribin a un nivell d’organització que faci possible que siguin els/les treballadors/es els o les que governin a través dels seus organismes de classe, i no els empresaris amb els seus partits polítics.