El ressorgiment dels moviments d’alliberament nacional a l’Estat espanyol i les seves arrels històriques

La multitudinària manifestació de més d’un milió de persones l’11 de setembre de 2012 a Barcelona, reclamant la independència de Catalunya (un territori de gairebé 7,5 milions d’habitants) va ser un gran esdeveniment polític que va iniciar un període de conflicte obert entre les institucions catalanes i les institucions centrals espanyoles. Això va sorprendre molta gent que pensava que el problema nacional era un tema secundari a l’Estat espanyol, que si subsistia, era per la permanència dels atemptats d’ETA i que, un cop aquesta va decretar l’abandonament definitiu de les armes l’octubre de 2011, el problema quedava reduït a discrepàncies regionals pel repartiment de competències i diners.

Però l’explosió nacionalista catalana no es pot entendre al marge de la crisi de la Unió Europea (expressada en la crisi del deute i el saqueig de la perifèria) i sense tenir en compte el fracàs del projecte de renaixement imperialista que el capitalisme espanyol havia fixat amb la seva entrada a la UE. El problema de la unitat nacional espanyola, amb profundes arrels a la història, està lluny de ser solucionat.

Una mirada històrica

Recordem primer a Lenin. Entre gener i febrer de 1916, en plena primera guerra mundial, el dirigent bolxevic definia tres tipus de països en relació a l’autodeterminació nacional. En el primer tipus estaven els “països capitalistes avançats d’Europa Occidental i dels EEUU”, on la tasca progressiva de la revolució burgesa de construir un nació feia molt de temps que s’havia acabat. Aquests països s’havien convertit en potències imperialistes que oprimien altres nacions a través de les colònies i semicolònies, i també dins de les pròpies fronteres (com Alemanya amb Polònia o Gran Bretanya amb Irlanda). En el segon tipus hi havia els països de l’Est d’Europa (“Àustria, els Balcans i, sobretot, Rússia”) on la lluita per l’autodeterminació nacional de les nacions oprimides era una part substancial de la lluita revolucionària democràtica i socialista. En el tercer tipus estaven els països semicolonials i les colònies, on els socialistes no només havien d’exigir “l’alliberament immediat i absolut, sense rescat” de les colònies (dret a l’autodeterminació) sinó que havien de recolzar amb la màxima decisió el moviment revolucionari i insurreccional contra les potències opressores. Sense cap dubte, el cas espanyol està molt més a prop del segon que del primer d’aquests tres casos.

Espanya, amb el règim absolutista europeu més precoç, va crear, al segle XVI entorn a Castella, el major imperi conegut fins aleshores, el qual no només s’estenia per Europa, sinó que incloïa les terres del “Nou Món”. Saquejant-lo es va aportar un enorme flux d’or i plata. Aquesta suposada benedicció dels metalls preciosos americans va acabar provocant, contra el pronòstic, la ruïna de l’economia castellana. Els ramats de la Mesta destruïen l’agricultura per exportar llana a les manufactures flamenques, què reexportaven alhora a Castella en forma de productes tèxtils acabats, a canvi dels metalls del “Nou Món” i a costa de la desolació de les manufactures castellanes.

L’or i la plata americans van permetre també finançar dos segles de guerres dinàstiques i de religió, i, sobretot, sense que la monarquia espanyola es veiés forçada a integrar en una administració i unes finances úniques al vell Regne d’Aragó (que incloïa Catalunya), el qual va mantenir les pròpies institucions i els impostos. Va ser només el 1714, després de la victòria borbònica a la Guerra de Successió, que Catalunya va ser realment incorporada al regne i que podem parlar ja d’un regne espanyol unificat. Tot i això, la unificació es feia amb un gran endarreriment respecte altres monarquies absolutes com la francesa, i amb una economia marcada per l’absència de manufactures, una agricultura pobre, grans latifundis i un enorme pes nobiliari.

Un capitalisme tardà i dèbil

El desenvolupament capitalista espanyol venia marcat per aquest context històric. El segle XIX, iniciat amb la Guerra de la Independència contra la invasió napoleònica, va haver-hi un seguit de revoltes, pronunciaments militars i guerres civils entre absolutistes (carlins) i liberals. Va ser precisament la derrota del bàndol absolutista a la primera guerra carlina (1833-1839) la qual va posar fi a l’absolutisme i al règim senyorial, eliminant les duanes interiors, permetent comerciar lliurement amb la terra i posant en venta la de l’Església i la dels comunals dels pobles. La Restauració monàrquica de 1874, després del fracàs de la 1a República (què amb prou feines va durar dos anys i va tenir quatre presidents) reflecteix les enormes limitacions d’una revolució burgesa truncada, en la qual la vella aristocràcia terratinent, ara aburgesada, va agafar les regnes de l’Estat davant la debilitat de la burgesia urbana i industrial.

El desenvolupament industrial del país, mentrestant, va venir per la perifèria: el País Basc amb la siderúrgia, els vaixells i els bancs; i Catalunya amb la indústria tèxtil. Aquest desenvolupament va topar amb la política lliurecanvista dels governs de Madrid, favorable als terratinents cerealistes, mentre que els industrials reclamaven mesures proteccionistes davant l’estranger.

El sorgiment dels moviments nacionalistes

Quan realment van sorgir els moviments nacionalistes català i basc va ser després de la pèrdua de Cuba i Filipines (el “desastre de 1898”). Justament llavors, quan les grans potències europees estaven en plena expansió colonial i el capitalisme es convertia en imperialisme, Espanya, la vella gran potència de l’època mercantil, perdia les seves últimes colònies.

Fins aleshores, els industrials catalans, tot i que no tenien poder polític, disposaven d’un mercat colonial captiu (Cuba) en què podien exportar una part important de la producció. El “desastre de 1898” va provocar un gran gir històric en ells. Conscients de formar part d’un país col·locat a la cua del vagó imperialista, ja no els quedava altra opció que la conquesta del mercat interior espanyol, afligit de grans limitacions a causa del predomini terratinent, i que requeria una radical transformació de l’Estat pel seu desenvolupament. El nacionalisme de la burgesia catalana, molt lluny de ser independentista, defensava “substituir aquest Estat espanyol que respon a una mentalitat arcaica, per un altre Estat espanyol que respongui el sentit català” (així ho declarava Prat de la Riba el 1905, un dels principals dirigent de la Lliga Regionalista, als grans industrials catalans).

Una burgesia incapaç de posar-se al front de la reivindicació nacional i democràtica

No obstant això, el problema de la burgesia catalana era que el seu propi enfortiment havia creat un potent moviment obrer, No estàvem ja a l’època ascendent del capitalisme, en què la burgesia podia posar-se al capdavant d’un poble en la lluita per la revolució democràtica. Ara bé, la lluita per l’alliberament nacional exigia una mobilització social en què el protagonisme últim només podia recaure en la classe treballadora, però la mobilització revolucionària d’aquesta classe posava en qüestió l’ordre social capitalista. D’aquí se n’extreu la incapacitat històrica de la burgesia catalana de posar-se al front de la reivindicació nacional i de la relació contradictòria amb l’Estat centralista espanyol, de conflicte i d’aliança, ja que cada cop que els interessos de les classes fonamentals estaven en joc, no va dubtar en fer pinya amb els poders centrals per reprimir a degolla el gran enemic comú: la classe treballadora. Així va ser durant la Setmana Tràgica barcelonina de 1909, la crisi revolucionària de 1917 o la gran vaga de La Canadenca de 1919. No és casual que recolzessin la dictadura de Primo de Rivera el 1923 ni que, més tard, s’aliessin en bloc amb Franco durant la Guerra Civil.

La traïció de la burgesia a la causa catalanista va provocar l’abandonament de les masses de la petita burgesia catalana radicalitzada, la qual va passar a recolzar massivament a Esquerra Republicana, què va aconseguir una àmplia majoria electoral a partir de les eleccions del 1931, en les quals va arribar a proclamar –per a fer-se enrere aviat- la “República catalana com a Estat integrat en la Federació Ibèrica”.

Un cop derrotada la Guerra Civil, Franco va imposar el terrorisme d’Estat i va desencadenar una repressió despietada i sanguinària que va buscar, no només destruir tots els vestigis d’organització obrera, sinó també les llengües pròpies i tota l’expressió cultural catalana, basca o gallega; i va imposar “la llengua de l’imperi”. Responent aquesta opressió salvatge, el ressorgiment de la lluita antifeixista va fusionar les reivindicacions obreres i les de les nacionalistes, en particular, el dret a l’autodeterminació.

La Transició no va resoldre el problema nacional sinó que el va aplaçar

La Transició espanyola de 1977-78 va burlar la voluntat de la classe treballadora i dels pobles de l’Estat espanyol d’acabar amb la dictadura franquista per la via revolucionària, cosa que va estar al seu abast però que va ésser traït per l’esquerra oficial del PCE i del PSOE. Aquesta esquerra i els partits nacionalistes burgesos de la perifèria van arribar a un pacte amb el franquisme que incloïa (a més de la continuïtat, sense depuració, dels grans aparells estatals franquistes) la renúncia del dret d’autodeterminació de bascs, catalans i gallecs. Aquesta reivindicació central de la lluita antifeixista va ser substituïda per la fórmula del “café para todos”, que generalitzava un sistema de parlament autonòmic a totes les regions espanyoles. L’encaix general es completava i culminava amb la incorporació a la UE i a la OTAN.

La Transició no tan sols era una operació política, sinó que partia d’un projecte global de renaixement imperialista espanyol, evidentment, sempre com a soci menor dels imperialismes centrals de la UE. Un projecte basat en la centralització i en l’enfortiment de l’oligarquia financera espanyola entorn dels dos grans bancs (Santander i BBVA), la privatització de les grans empreses estatals de serveis i d’energia (Telefònica, Repsol, Endesa…) i el reforçament de les grans constructores a l’abric dels contractes de l’Estat, juntament amb la inversió de tots ells a Llatinoamèrica. S’ha de remarcar també la plena integració de la gran burgesia catalana i basca (BBVA, La Caixa) a aquest nucli dur del capital financer espanyol.

Aquest projecte va rebre una acceleració amb l’arribada de l’euro i amb la incorporació espanyola a la moneda única europea, a partir de l’any 2000. Una massa de préstecs de la gran banca alemanya i francesa va finançar, mitjançant els bancs espanyols, la gran bombolla immobiliària i va servir també per a les inversions americanes. Era el “miracle espanyol” que semblava no tenir fi. Però aquests capitals no eren sinó la contrapartida al dèficit comercial espanyol amb els països centrals, en especial amb Alemanya (la gran beneficiària de l’euro) i a una desindustrialització que va afectar a sectors fonamentals (naval, siderúrgia, electrodomèstics…).

El ressorgir i la radicalització del moviment nacionalista

Quan finalment va esclatar la crisi mundial el 2008, es va combinar amb l’explosió de l’enorme bombolla immobiliària acumulada i amb una economia secundaritzada. Ràpidament, la crisi es va convertir, seguint a Grècia i Portugal, en una crisi del deute que va derivar en el saqueig i l’empobriment generalitzat del país en benefici, sobretot, del capital financer dels països centrals, en particular Alemanya.

L’espiral de les mesures d’ajust, a la qual s’ha afegit una onada d’escàndols de corrupció que ha fet una metàstasi en el règim, ha provocat una forta radicalització de grans sectors de les capes mitges, abocades a l’empobriment. Aquesta radicalització ha pres un caràcter massivament independentista a les nacions, particularment a Catalunya (també al País Basc), accentuada pel menyspreu del govern central a la voluntat catalana i als atacs a la llengua pròpia.

A aquesta radicalització se li afegeix un profund descontentament de sectors mitjans de la burgesia catalana que no s’han beneficiat de les inversions a Llatinoamèrica ni dels contractes de l’Estat i es veuen, en canvi, perjudicats amb el repartiment de la càrrega de la crisi: sense accés als crèdits bancaris i amb un dèficit fiscal cap a l’Estat sense contrapartides en inversions i infraestructures. Aquests sectors, políticament representats en la Generalitat per Artur Mas (i en part ERC), han aixecat la bandera d’un “Estat propi dins de la UE” que no és sinó el somni d’una Catalunya convertida en una espècie de regió alemanya amb autonomia cultural integrada en el nucli central de l’economia europea i desenganxada del capitalisme espanyol en decadència. De fet, una independència així és l’antítesi de qualsevol sobirania nacional digna de tal nom i la condemna a una economia auxiliar i depenent. Encara que, una bona part d’aquests sectors burgesos, si tinguessin autonomia econòmica real (a l’estil del Concert basc), quedarien perfectament satisfets amb el model escocès -que enalteixen- i amb bastant menys també.

La crisi ha fet ressorgir amb gran força el moviment nacionalista a l’Estat espanyol i ha convertit la lluita pel dret a l’autodeterminació de les nacionalitats, al igual que durant els anys 30 del segle passat, en una qüestió vital. Aquesta reivindicació forma part orgànica de la revolució espanyola, què no podrà triomfar sense resoldre-la, desbaratant les polítiques de divisió dels treballadors iniciades pel centralisme espanyol i, recíprocament, per les burgesies nacionalistes. La lluita per l’autodeterminació (és a dir, pel dret a la independència) és la base democràtica sobre la qual s’ha d’unir la classe treballadora de tot l’Estat i forjar l’aliança entre la classe obrera i les nacionalitats. S’integra plenament en la batalla per acabar amb el règim sorgit de la Transició i per alçar una Unió de Repúbliques Ibèriques en ruptura amb l’euro i la UE i compromesa en la lluita per una Europa Socialista dels treballadors i dels pobles.