Eleccions al Marroc: La victòria dels islamistes i el partit dels “boicotejadors” fa trontollar el país

Després de la indepèndencia el 1956, el Moviment Nacional Marroquí, el mateix que va liderar la Guerra d’Alliberament, es trobava totalment fora del cercle de Govern. Podem considerar aquest fenomen com una excepcio mundial única ja que al llarg de tota la guerra d’alliberament, el front líder, era el que estava autoritzat pràctica, local i popularment per rebre el govern del país. No obstant, al Marroc, la majoria dels que van arribar al poder després de la retirada de l’exèrcit colonial treballaven directament amb els colons a l’administració. És més, molts membres del Moviment Nacional van ésser perseguits i liquidats (una història en la que no fa falta entrar en detalls). I així va seguir el Marroc sense una Constitució fins l’any 1962, data en la qual es van assentar les bases per a la era “neoantiga”, l’era de les constitucions “cedides”.

Va continuar la divisió al Moviment Nacional representada pel Partit Istiqlal (Partit de la Independència), determinant en la seva oposició al règim fins que al final va entrar al Govern amb l’objectiu de canviar-lo des de dins, en un moment en que el majzén volia absorbir-lo, utilitzar-lo i debilitar-lo instigant-lo i corrompent-lo per tal de fomentar la seva divisió. Des d’un principi, l’estratègia del règim era molt clara: evitar l’existència de qualsevol component fort a l’escena política debilitant-los a tots ja fos absorbent-los o instigant-los i, si fos necessari, mitjançant l’opressió i la força bruta.

I així, el 1959 es va fragmentar el PI donant origen a l’UNFP (la Unió Nacional de les Forces Populars) que va arribar a ser un partit molt fort. Des de llavors, va ser la diana de tot tipus d’atacs del règim fins que es va subdividir el 1975 en el USFP (la Unió Socialista de les Forces Populars) que finalment va acceptar treballar en el terreny de joc del Palau. Va ser un partit poderós, amb les seves figures de lluita, els seus sindicats, les seves joventuts, els seus mitjans de comunicació i la seva relativa presència a l’administració. A totes les eleccions intentava aconseguir la majoria coneixedors del frau electoral protagonitzat pel Palau fins que l’any 1997, el règim va necessitar d’una il·lusió democràtica per tal de fer veure al poble que realment aspirava a un canvi. Això sí, garantint el pas de la monarquia del rei malalt al seu successor Mohamed VI.

Per tant, van obtenir la majoria absoluta i la presidència del Govern el 1998 sense cap negociació política, pacte o acord aparent. Va solucionar-se part del problema econòmic amb la privatització de gran part de les institucions públiques més importants. Mentrestant, el Govern seguia treballant sota la tirana ombra del poder: acaparament absolut del règim en la política pública amb un petit marge pel Govern.

El 2002 ja estava assegurada l’estabilitat política del règim, qui aviat va prescindir del servilisme de l’antiga oposició parlamentària, per la qual cosa l’USFP va protestar-hi ferventment; la resta de la història ja es coneguda: separació de les joventuts, del sindicat (que era determinant) i retrocés de l’activitat als mitjans de comunicació del partit. Aquest clar retrocés de la popularitat dels partits més importants, era degut a les intromissions del règim en les seves directrius i degut a eleccions impopulars i antidemocràtiques. I, també, per la manca de democràcia d’aquests partits i l’absència de fidelitat, honradesa i principis. Paral·lelament, començaven a guanyar territori els moviments islamistes, fet que va incitar al règim a crear el 2008 un partit que fos la seva mà dreta per fer front a aquest avenç per la via social i política. Així que va començar a canviar l’ordre de les cartes del “paper polític” de diferents partits per treballar pels intocables i perennes interessos del Palau.

Va arribar la Primavera Àrab el 2011 i el poble marroquí va sortir al carrer a exigir democràcia, dignitat, llibertat i justícia social organitzat en el Moviment 20 de febrer que va conformar i en el qual va participar amb força l’associació islamista Al Adl wal Ilhsan (Justicia i Caritat), i   alguns partits d’esquerra com l’USFP i el marxista Al-Nahy al-Dimuqrati (la Via Democràtica). Pel contrari, la resta de partits van mostrar el seu profund rebuig. Va avançar-se el règim sobre aquest fenomen i ràpidament va proposar – durant el discurs del 9 de març de 2011- canvis a la Constitució i unes eleccions anticipades. Tot i la nova constitució venia ja “cedida”, la qual cosa es va traduir en unes institucions purament formals sense cap utilitat i sense otorgar-li al president electe el paper que li pertocava en una democràcia real. Els partits van acceptar la nova Constitució i va presidir el PJD el Govern durant cinc anys i va ser el primer, abans que qualsevol altre,  de queixar-se del control absolut del Palau respecte tots els assumptes. Van ser anys de desastre total en tots els sentits: 30 mil milions de dòlars de deute públic el 2011 i 81 mil milions de dòlars el 2016! Amb un PIB de 100 mil milions de dòlars! El que significa que el percentatge de deute públic és del 81%!

Tanmateix, la Caixa de Compensació els fons de la qual ronden els 4 mil milions de dòlars, va ser objecte de retallades. I ningú parla dels 5 mil milions de dòlars nets a l’any obtinguts del fosfat que no passen a les arques de l’Estat! Ni dels 5 milions de dòlars anuals en paradisos fiscals des de fa deu anys! I què dir sobre la situació lamentable de l’educació que ha acabat en un amuntegament intolerable! (més de 70 alumnes a classe en la majoria de casos). Si a tot això li sumem a més la decadència del nivell educatiu, el fracàs escolar i el deteriorament de la majoria dels serveis socials que són fonamentals començant per la sanitat, les infraestructures i la desocupació, que afecta de manera especial a joves amb estudis superiors.

Les eleccions del 7 d’octubre del 2016 i l’hegemonia del PJD

Van arribar les eleccions del 7 d’octubre de 2016 per posar les bases a la mateixa situació deplorable. A través d’un comunicat del Ministeri de l’Interior, es va anunciar la victòria del PJD islamista de les eleccions generals amb el resultat de 125 escons d’un total de 395, col·locant-se així al capdamunt del Govern per una segona legislatura. Mentrestant, el PAM va quedar en segon lloc amb un total de 102 escons.

Segons el comunicat oficial del Ministeri de l’Interior, el OJD havia obtingut 98 escons a les circumscripcions a tot el territori nacional i 27 a la “llista nacional” (reservada per homes i dones menors de 40 anys) obtenint així un total de 125 escons. Per altra banda, el seu oponent, el PAM (relacionat amb el Palau Reial), va aconseguir 81 escons a les circumscripcions i 21 a la llista nacional.

Però l’USFP, un dels grans partits que va liderar la transició democràtica entre Hasan II i el seu fill Mohamed VI, continua el seu descens al posicionar-se en el setè lloc amb un total de 14 escons, seguit del PPS (Partit del Progrés i el Socialisme) amb 7 escons, el MDS (Moviment Democràtic i Social) amb 3 i per últim, la Federació d’Esquerra Democràtica i la resta de partits amb 2 escons.

Segons el Ministeri de l’Interior, el percentatge de participació va sobrepassar el 43% del total de ciutadans registrats a les llistes electorals. La xifra de votants era d’uns 6.750.000 dels 16.000.000 de marroquins registrat a les llistes. I respecte al comunicat del Ministeri d’Interior, el procés de votació va donar-se amb normalitat a tot el país. Al voltant de 6.900 candidats van competir representant a 32 partits polítics juntament amb altres participants independents, pels 395 escons del Congrés dels Diputats.

El partit marxista “Al-Nahy Al-Dimuqrati” i l’associació islamista “Al Adl Wal Ilhsan” boicotegen les eleccions.

Després del comunicat del Ministeri d’Interior, l’associació islamista Al Adl Wal Ihsan va manifestar que la xifra de participació del 43% “s’havia inflat i manipulat per part del  Palau com és habitual en totes les etapes electorals” i va afegir que el fet d’haver-se inflat les xifres electorals en aquesta etapa electoral ha estat molt més obvi que totes les anteriors, ja que s’hi ha rebel·lat així mateix en fer aquests salts tan bruscos: d’un 10% al migdia i, a les cinc de la tarda, quan la participació a les regions tan sols registrava el 30%, es va disparar fins arribar al 43% al tancament dels col·legis electorals. I afegeix l’associació en un comunicat publicat a la seva pàgina web, que el percentatge de participació com a màxim hauria arribat al 26%.

A través d’un altre comunicat publicat la tarda del divendres del 7 d’octubre, l’associació islamista expressava el seu agraïment al poble marroquí i el va qualificar de «poble digne», per la seva gran resposta a les trucades de boicot a unes eleccions absurdes. Així mateix, va subratllar que amb aquesta àmplia participació havia fet un gran pas cap a la senda del canvi en mostrar novament el fracàs de la tirania de l’alternativa oficial, disfressada d’una menyspreable falsa imatge democràtica.

Per altra banda, el partit marxista «Al-Nahy Al-Dimuqrati» en la seva anàlisi política publicada a la seva pàgina web, va declarar que les eleccions no tenen cap credibilitat popular i menys les institucions que sorgirien d’aquestes. D’aquesta manera, afirmen que votar no fa res més que perllongar encara més la tirania i renegar de l’esperit del Moviment 20 de febrer, que tant va contribuir en la conscienciació del poble sobre la naturalesa del sistema. Un moviment que li ha reafirmat el convenciment al poble de trobar-se davant un règim totalitari on tot el poder polític i econòmic resideix en mans del rei.

D’aquesta manera, «Al-Nahy Al-Dimuqrati» veu en el boicot la seva arma política més eficaç, ja que, segons la seva anàlisi, com més gran sigui la participació en el boicot, menor serà la popularitat del règim provocant-li així una crisi interna que el deixarà completament aïllat i incapaç de representar-se ni a ell mateix.

I no s’allunya molt l’associació islamista de l’anàlisi del partit marxista malgrat les seves abismals diferències ideològiques, en tractar-se «Al-Nahy Al-Dimuqrati» d’una ramificació de l’organització marxista-leninista «Ila al-Amam» (Avanci!) i la segona atribuïda al corrent de l’islam polític.

La victimització: punt fort del PJD

En realitat, el PJD va ser molt hàbil aprofitant els abusos del majzén en els seus actes polítics. Ningú pot negar que el PJD hagi estat víctima dels seus assetjaments des de les eleccions comunals i regionals del 2015. Des de llavors, el partit havia sofert contínuament instigacions i provocacions que van arribar al seu punt culminant en el discurs del rei de la Festa del Tron, quan va expressar el seu empipament a Jeune Afrique, revista a través de la qual el Palau difon els seus missatges. I amb un comunicat del divan del rei al secretari general del PPS, Nabil Ben Abdallah, qui va assegurar que aquest comunicat anava dirigit a Abdelilah Benkiran i el seu partit PJD perquè deixés de parlar de Attahakkum («control total», eufemisme en al·lusió al poder a l’ombra) i de les intromissions de Fouad Ali El Himma (conseller i íntim amic del rei) en la vida política. En aquest aspecte, la reacció del PJD enfront d’aquests assetjaments va ser molt intel·ligent, ja que simplement va decidir ajupir el cap sense deixar de parlar del tot d’Attahakkum. Així que va optar per la llengua de signes i el llenguatge de fusta donant a entendre al mateix temps que no es pot parlar d’Attahakkum.

Durant aquest temps, el PJD havia interpretat brillantment el paper de víctima, del maltractat pels cercles del Palau reial, especialment per Fouad Ali el Himma (el pare espiritual del PAM i principal oponent del PJD). Com a resultat, la massiva votació va ser per al PJD, com a resposta a les intromissions en la vida política —en concret d’Ali El Himma— i per l’autonomia en les decisions del partit. Aquells que van votar al PJD ho van fer perquè veien en ell una víctima del Palau i un dels pocs partits amb certa independència política. La majoria d’aquests votants eren de classe mitjana que estaven farts de la perversió de la política, amb la qual cosa estaven disposats a sacrificar els seus drets, els seus interessos socials i econòmics per  tal de protegir la vida política de les intromissions del Palau.

Ara bé, les veritables víctimes de les polítiques del govern en la seva majoria no van votar, bé perquè les van boicotejar o bé perquè els és indiferent la política, ja que la seva única preocupació és lluitar pel pa de cada dia. I així és com s’ha salvat el PJD del càstig electoral contra les seves polítiques, és més, fins i tot es podria afirmar que s’ha beneficiat del càstig electoral contra el majzén en els seus intents de controlar el panorama polític.

Sempre queda el dubte que el Palau no pugui sotmetre al PJD perquè podria ser perillós. Tot el contrari, el PJD és ben desitjat pels cercles financers imperialistes i no hi ha cap altre partit al Marroc capaç de treballar per aquests cercles que no sigui el PJD. Fins i tot la mateixa monarquia no trobaria en l’escena política a un altre partit tan ideal com ell per treballar pels seus interessos. D’altra banda, es presenta el conflicte intern del majzén, qui no vol donar-li més espai a Abdelilah Benkiran i el seu partit per així anar aplanant el camí de govern al seu súbdit, el PAM, i de pas treure’l de l’embolic en el qual l’ha ficat. Perquè si no, corre el perill de romandre llarg temps en l’oposició malgrat haver estat creat per governar.

No és que el Palau vulgui desfer-se del PJD, més aviat busca un lloc sota el poder per al seu fill que ha passat vuit anys fora del Govern. No podem parlar d’un enfrontament directe amb el PJD quan realment del que es tracta és que la seva criatura arribi a governar i al mateix temps impedir que el PJD s’endinsi encara més en els espais de l’Estat, ja que malgrat ser el candidat perfecte per servir al Palau, aquest últim desconfia de l’estada d’Abdelilah Benkiran de la qual tem que passi de ser temporal a ser «el seu moment oportú».

El fracàs del partit del Palau

Que sigui ja la tercera vegada que el Palau fracassa en guanyar el Govern al seu opositor és un indicador preocupant. Mai abans el Palau havia creat un partit i havia estat tant a l’oposició. Era costum del Palau crear un partit avui perquè l’endemà estigui en el poder, excepte en el cas del PAM (creat pel conseller del rei), que ha fracassat en l’intent.

Al principi, les mobilitzacions del Moviment 20 de febrer de 2011 van tenir un paper essencial a l’hora d’exigir la retirada del partit del Palau, fent-lo recular una mica fins a calmar-se la tempesta. Una vegada minvat el Moviment 20 de Febrer, el PAM es va veure davant les flamarades del PJD, i li va recordar al seu fundador les seves intencions i desitjos de dissoldre el partit especialment després dels atemptats del 16 de maig de 2003[3]. I en més d’una ocasió, el fundador del PAM, ha assegurat que ha vingut per lluitar contra els islamistes i especialment contra el PJD. Tot això va crear un ambient de duel aferrissat entre el PAM i el PJD, un combat de vida o mort, ja que tots dos no imaginen la seva existència si no és sobre el cadàver de l’altre. Així, en aquestes eleccions, el majzén ha intentat amb totes les seves forces no sortir perdent. Però malgrat tots els seus abusos, assetjaments i provocacions, ha fracassat a l’hora de donar-li la victòria a la seva criatura. Un indicador que el Palau ja no ostenta aquest poder sobrenatural que tenia abans de sotmetre i modelar els partits com figures de fang.

El Palau reial va donar el màxim de si usant tots els mitjans al seu abast, públics i privats, però els seus esforços van ser en va. A diferència d’altres moments, aquest fracàs ha contribuït en el desenvolupament de la vida política i en la conscienciació ciutadana concretament després de les onades del 2011. Així mateix, ha afavorit el progrés dels mitjans de comunicació, de difusió i, també, les mobilitzacions i els mètodes de delatar. D’aquesta manera, el majzén va haver d’acceptar la seva ridícula derrota en veure com fracassava el seu entramat.

L’enderrocament dels grans partits

El que obtenim del resultat de les eleccions del 7 d’octubre és l’enderrocament dels grans partits i, en particular, del PI. El seu secretari general, Abdelhamid Shabat, va fracassar totalment a l’aconseguir un únic escó pel seu partit malgrat haver reclutat a un dels símbols salafistes del país[4]. Un fracàs absolut que ja venia arrossegant des de les eleccions comunals i regionals. Gran part d’aquest fracàs es deu al seu propi secretari general qui va decidir començar una guerra subsidiària contra el PJD en representació del PAM i Fouad Ali El Himma. Va ser aquí quan Shabat va començar a cavar la seva pròpia tomba política en escollir aquest camí, més aviat per pressió que per decisió pròpia. Ho va fer en part també per tornar-li el favor als qui el van portar a la direcció del partit; ell que solament somiava en ser un dirigent més entre els dirigents del partit. Però la seva valentia i la seva gran ambició política el van animar a provar sort de totes les maneres possibles per satisfer els seus instints.

Aquesta il·limitada ambició política, la van aprofitar els responsables per als assumptes de partit i el van preparar bé per liderar el PI. Tanmateix, abans de tot això ja s’havien assegurat de fer d’ell un  titella a les seves mans per moure’l sempre que ho necessitessin. I en l’hipotètic cas que volgués rebel·lar-se, es veuria embolicat, tant ell com els seus fills, en les flames dels arxius classificats que tranquil·lament reposen en els prestatges dels qui intenten ficar-se en els assumptes del partit. Aquest fet li ha implicat a Shabat una gran desgràcia, per la qual cosa ha acabat esquitxant-se a si mateix i al seu propi partit. I allà estan ara assaborint l’amarga ambició desmesurada del seu propi secretari general.

La mateixa història s’aplica a l’USFP pel qual es va llançar en el seu lideratge Dris Leshgar, el seu secretari general, amb l’ajuda d’Ali El Himma i Ilyas El Ammari (secretari general del PAM). El van ajudar a arribar a la direcció del partit a canvi de treballar per als seus interessos polítics. Va encapçalar Leshgar la direcció del partit i va començar a rebre ordres dels seus amos, fet que no van acceptar molts membres del partit. Hi ha qui va expressar mostres de dignitat en veure com Ali El Himma i els seus aliats es relacionaven amb el partit de Mehdi Ben Barka i Omar Ben Yellun, i  van marxar escandalitzats pel lamentable estat en el qual ha acabat l’USFP.

La submissió de Shabat i Leshgar a la voluntat d’Ali El Himma va fer que els seus partits ho paguessin car amb el vot de càstig, venjant-se d’ells i dels qui havien servit. Sobretot ara, que el ciutadà marroquí polititzat ha guanyat encara més consciència política en comparació de les eleccions anteriors, la qual cosa el permet estar capacitat per premiar o castigar a qui cregui que és mereixedor.

Les vacil·lacions de Leshgar i Shabat els van convertir en presa fàcil per al PAM, que va començar a recol·lectar els seus escons i a afegir-los a la seva cistella. Amb un ràpid examen de la distribució d’escons del PAM durant aquestes eleccions, percebem que aquests abans eren escons d’aquests dos partits (USFP i PI) o de la Unió Nacional d’Independents (RNI, per les seves sigles en francès) de tendència liberal, la qual cosa ve a dir que el PAM ha engrossit els seus resultats a costa dels partits que governen. Però al mateix temps, no ha estat capaç de treure-li protagonisme al PJD en cap de les circumscripcions, i ni tan sols el fet d’haver reclutat a membres del PJD en el seu partit —que tant van ressaltar els mitjans de comunicació— no li ha costat al PJD ni un sol escó.

En resum, el PAM ha fracassat en la seva lluita contra el PJD i ha augmentat els seus resultats gràcies als seus fidels aliats i servents: USFP, PI, RNI, FGD i companyia.

Certament, no podem negar la bona campanya electoral que va dur a terme la Federació d’Esquerra Democràtica (FGD, per les seves sigles en francès), conformada per: el Partit de l’Avantguarda Democràtica i Socialista (PADS, per les seves sigles en francès), el Partit del Congrés Nacional Ittihadi (CNI) i el Partit Socialista Unificat (PSU). Va fer un molt bon ús dels nous mitjans i de les xarxes socials, però tot i així, solament va aconseguir dos escons. La meta de la Federació era aconseguir un equip parlamentari per crear una altra alternativa que esquivés la dualitat «PAM-PJD», però el seu discurs polític no va convèncer a molts votants marroquins.

Yazid El Baraka, membre del PADS, a través d’una publicació a Facebook va proposar que per entendre les eleccions cal conèixer a aquells sectors de la societat que van votar per cada partit així com entendre el perquè  del seu vot. Una proposta plausible i útil que haurà de ser objecte de més d’un estudi exhaustiu.

En aquest sentit, criden l’atenció diversos aspectes. En primer lloc, la majoria dels votants (55 o 60%) eren dones tradicionals. El fet característic d’aquestes dones és que són persones no formades, conservadores i fàcils de persuadir pels mitjans oficials (televisió i informatius) amb el discurs religiós, i per les orientacions de les autoritats locals (el mokaddem[5], el xeic i la moqataa[6]). En segon lloc, la majoria dels quals van votar al PJD relacionen religió amb partit religiós, la qual cosa ve a dir PJD. Així que com més clamin els seus dirigents que «l’islam està sent amenaçat al Marroc», aquestes masses populars illetrades votaran amb ímpetu en pro d’aquest partit. I així, creuran que estan fent costat i defensant la religió quan en realitat estan donant suport a un farsant partit capitalista que s’aprofita de la religió per a uns interessos concrets, concretament, el poder i els seus beneficis.

En una altra publicació a Facebook, el militant Muniim Ohatti va fer una crida a les forces d’esquerra per organitzar una trobada amb la finalitat de fer una avaluació conjunta sobre les eleccions del 7 d’octubre i treure’n conclusions. En la seva crida es va dirigir al PSU, al PPS i a la FGD sense esmentar a Al-Nahy Al-Dimuqrati, quan en realitat aquest partit també té a veure amb aquest desastre electoral i té gran part de responsabilitat. I tots i cadascun dels militants d’esquerres són, d’alguna manera, responsables del que ha succeït, fins al punt que fins i tot el mateix Al-Nahy Al-Dimuqrati patirà les seves conseqüències fatals. És més, la idea d’organitzar aquesta trobada no es tracta solament d’una petició opcional o d’una simple crida sinó d’una obligació, que el compromet a resoldre  totes les forces d’esquerra. I no li convé a cap dels dirigents d’aquestes forces evadir el fet, ja que si no hauran de ser els mateixos militants els qui hagin d’organitzar aquest tipus de trobades amb la presència de les direccions o sense.

El militant Yamal Fallah va plantejar la necessitat d’entendre el perquè d’aquest «empitjorament». Considera que: «el fracàs de Nabila Munib, secretària general de la FGD, li exigeix fer una autocrítica, passar comptes i, perquè no, la seva dimissió». I afegeix que «l’esquerra és la pitjor parada davant la invasió de la religió i els diners». I es pregunta amb raó: «Per ventura l’esquerra ha perdut el seu poder d’influència en la societat?». I no es descarta que hi hagi més militants amb les mateixes inquietuds.

D’altra banda, altres militants han manifestat que la FGD ha aconseguit «uns resultats honorables», ja que ha augmentat la quantitat de vots (al voltant del 50 o 60%) en comparació amb les eleccions comunals i regionals del 4 de setembre.

En resposta a una pregunta d’un periodista de “badil.info”, diu l’exsecretari general del PADS, Abderramán Ben Amro: «Jo estic satisfet amb els resultats de la FGD en els temps que corren […] perquè els vots que hem aconseguit són més que en les eleccions comunals i regionals amb un 67% aproximadament». Però això és una avaluació insensata i infundada, és més, intenta refugiar-se en el punt feble dels partits de la FGD. Com és possible que tres partits —amb més de trenta anys cadascun— aliats sota la Federació d’Esquerra Democràtica solament aconsegueixin 2 escons enfront dels 125 del PJD? O enfront dels 102 del PAM? A hores d’ara, si seguim en aquesta línia, pot ser que la FGD aconsegueixi 6 escons en les pròximes eleccions del 2026 i es conformi amb això, i així, successivament. No, benvolgut company Ben Amro,  conformar-se no ens condueix a res i la situació actual de l’esquerra és lamentable. Estem necessitats d’un sentit crític, constructiu i creatiu, i sincerament, haver aconseguit solament 2 escons a això se li diu, parlant clar, un «fracàs alleugeridor». Així que no hi ha escapatòria per a un bon diagnòstic per entendre les raons.

Alguns militants han diferit d’uns altres sobre el perquè del continu deteriorament a la FGD. Uns argumenten que aquest constant deteriorament es deu al seu allunyament dels principis i valors revolucionaris des del Congrés extraordinari de 1975[7] i dels quals segueix allunyant-se. Uns altres, per contra, sostenen que la causa d’aquest deteriorament es deu al fet que el partit no s’ha allunyat prou dels ideals revolucionaris i que hauria de tornar-se més «dretà». Com si els autors d’aquest argument volen que l’USFP es torni com l’RNI o el PAM, sense donar-nos una explicació del perquè hauria d’haver-hi un altre partit més de dretes respecte dels ja existents, i que són, de fet,  uns quants.

El discurs polític de la FGD, malgrat la seva honestedat, ha fracassat totalment a l’hora de convèncer als ciutadans de ser la «tercera opció», i que realment està en contra del Palau real. Per això, la FGD solament ha obtingut els vots dels seus simpatitzants sense poder travessar la massa electoral que tan picada està per les intromissions del majzén en la vida política.

El percentatge de participació i la victòria del partit dels boicotejadors

Cal assenyalar que les xifres que va presentar el Ministeri de l’Interior sobre la participació poden ser certes, encara que en el fons no sigui així del tot, ja que sí que van ser inflades. No directament, però sí mitjançant altres maneres més confuses. Per exemple, hi ha casos en els quals els ciutadans van votar en més d’una ocasió, és a dir, que una persona ha pogut votar 3 o fins i tot 4 vegades, un fenomen que ha succeït en més d’una circumscripció i en més d’una urna. A això se li va sumar les denúncies dels partits participants sobre la ingerència en algunes urnes de centenars o fins i tot de milers de vots per part dels presidents de taula. Així com la quantitat de paperetes rebutjades que aixequen més d’una sospita, llavors, estaria bé afegir-les al recompte de participació? Per aquestes raons i altres, un 43% és una xifra exagerada, i el més probable és que la veritable xifra de participació entre els registrats no hagi superat la de les eleccions del 2007, és a dir, el 37%.

Finalment, malgrat ser el Palau qui mogui els fils del joc polític al Marroc, els resultats electorals del 2016 no són gens encoratjadors i ningú sap on ens portarà el PJD. Perquè sabem perfectament, com assenyala el company Abderramán Ennoda, un dels militants marxistes al Marroc, on ens porten els partits islamistes tradicionalistes quan arriben al poder. Sempre porten la societat, en última instància, a la guerra civil, a la destrucció i a la decadència. I si no passa això en un termini de 5 anys, passarà en 15, i si no, en 20. Quina diferència hi ha entre un partit islamista com el PJD i el Dáesh a Síria? La diferència és que Dáesh està en la seva adolescència mentre que el PJD està en la seva infantesa. I la Història ens ha ensenyat que tota força religiosa sigui jueva, cristiana o islàmica, desemboca sempre cap a la tirania, els assassinats en massa i la destrucció total. Això és el que el poble no entén i això que aquest fenomen ha succeït i s’ha repetit a Líban, Afganistan, Pakistan, l’Iraq, Síria, Iemen i Egipte.

Traduït per Abdelhamid Znaidi

[1] Literalment, magatzem, ja que antigament era el lloc on la monarquia emmagatzemava els seus estris i béns escassos. Amb el pas del temps aquest lloc s’ha dotat d’un dispositiu de seguretat que ho custodia (policia,  guàrdies, etc.). Actualment, fa referència a l’oligarquia, a l’elit dominant, a l’autoritat suprema i al seu aparell de seguretat.

[2] La Caixa de Compensació o la caisse de compensation (fr.) és una institució pública marroquina creada el 1941 per subvencionar els preus dels productes bàsics (farina, gas, sucre, pa, etc.) amb la finalitat de mantenir el poder adquisitiu dels ciutadans.

[3] Els atemptats del 16 de maig de 2003 (a Casablanca) van ser per al PJD una de les etapes més dures en tota la seva trajectòria política. Se’l va acusar de tenir la responsabilitat moral i d’estar fins i tot implicat en els atemptats, tot i que els autors pertanyien al corrent del salafisme radical. Com a resultat, es va reduir la seva participació política per pressions de l’exterior, se li va prohibir participar en les marxes contra el terrorisme i, algunes figures polítiques i partits, especialment d’esquerres, van arribar fins i tot a exigir la seva dissolució.

[4] Es tracta de Mohamed Abdelwahhab al-Rafiki sobrenomenat «Abu Hafs» qui va estar empresonat per la seva implicació en els atemptats del 16 de maig. Mitjançant aquesta estratègia, el partit buscava guanyar els vots dels sectors salafistes.

[5] Cap o autoritat màxima d’un barri sota les ordres del majzén

[6] Circumscripció administrativa: districte sota l’autoritat del caíd.

[7] El 1975, després de la creació de l’USFP es va organitzar un Congrés extraordinari per trencar les seves relacions amb les organitzacions clandestines i posar fi així a l’acció armada que es va desenvolupar entre 1961 a 1973. També, per canviar el seu nom de la Unió Nacional a la Unió Socialista i adoptar l’estratègia de la lluita democràtica. Darrere d’aquesta transformació hi havia dirigents sindicalistes i polítics, membres de l’Exèrcit d’Alliberament i de la resistència, i una avantguarda de joves del partit.