Passi el que passi en aquestes eleccions, el cicle de la“nova” política -que no era més que la versió actualitzada de la vella política electoralista de l’eurocomunisme, només que sense cap referència al “comunisme”- ha arribat a la seva fi. Ara cal pensar a omplir aquest buit, però des d’una altra perspectiva.
L’exemple, el discurs de Pablo Iglesias en la seva volta al ring: després d’un discurs ple de llocs comuns de l’esquerra; la denúncia del caràcter burgès dels mitjans de de comunicació, així com el paper dels bancs i grans empreses ja el van estudiar els marxistes de finals del XIX i començaments del XX, amb Lenin al capdavant, tota la seva proposta es redueix a… tenir carteres ministerials en el govern al servei dels banquers, del PSOE. Perquè el PSOE és el que és.
De “assaltar els cels” hem passat a “volem unes carteres ministerials”; això sí que és rebaixar el programa del partit fins a deixar-lo en res; a ser l’ala esquerra d’un govern dels banquers. Per a aquest viatge no eren precises aquestes alforges, que van suposar el desmantellament total de la mobilització social del 2014, i anys anteriors; que havia començat el 15M i culminat en la Marxa de la Dignitat del mes de març i la dimissió del vell rei.
En aquests tres anys milions de persones van sortir als carrers de l’Estat Espanyol, milers es van organitzar des de la base, en Marees, en PAHs, en el sindicalisme de classe i combatiu, etc. L’arribada de Podemos va galvanitzar aquesta força social; però ho va fer a la vella manera electoralista: va dir, el canvi social ve per el “vota’m” i després deixa que jo “et defensi” en el parlament. D’aquesta manera es va fomentar la passivitat social que només desorganitza les organitzacions sorgides de la base, posades en funció d’uns resultats electorals.
Per a què vols base organitzada, polititzada, que discuteixi els objectius i els mitjans, si aquests són els d’aconseguir uns resultats electorals? Per a això només precises, com va dir Alfonso Guerra en el seu moment, “10 minuts de TV”, i no “10 militants”.
A més, aquesta opció electoralista té una altra perspectiva; si el teu objectiu és arribar a un pacte amb el PSOE, que és un partit del règim, tan del règim com el PP, només que “progressista”, no pots permetre’t el luxe d’una base polititzada que discuteixi el gir a la dreta que suposa aquesta opció. La democràcia d’una organització és la primera víctima quan aquesta gira a la dreta.
Per a pactar amb el PSOE has de rebaixar el programa polític al nivell que sigui acceptable pels quals el financen, i això suposa admetre les seves polítiques de retallades polítiques (llei mordassa, 155, 135, ….) i socials (reformes de pensions, laborals, privatitzacions,…), que sustenten el règim actual. Per això la primera víctima és la democràcia, perquè cal imposar-li a la base, que ve (o venia) de la lluita social; i si el que hi ha és una base polititzada, que discuteix i actua, …. aquest pacte hi pot ser.
Però el tancament de cicle es manifesta d’una altra forma; fa cinc anys, a la calor de la potent mobilització social, la dreta estava a la defensiva… fins al rei dimitia. Avui la dreta, en concret, l’extrema de VOX, marca l’agenda política: no van ser els catalans els que els van treure de l’armari com va dir Iglesias en el seu moment, va ser la passivitat social induïda per l’electoralisme, en el marc d’una no resolució de la profunda crisi del règim.
És el que té cridar a confiar en les institucions de l’enemic com el Parlament o els ajuntaments, desmoralitzar a la població treballadora, perquè veu com les polítiques de retallades es mantenen; d’aquesta desmoralització s’enforteixen els partidaris d’aquestes retallades, i com que estem en unj període de profunda crisi, els més radicals d’aquests partidaris. És la lluita de classes, estúpids! Que potser no va ser el que, sota altres condicions, va passar amb el BNG quan va estar amb el bipartit amb el PSOE, o IU a Andalusia també governant amb el PSOE? No aprenen!
Entrar en governs, siguin el nivell que siguin, local, nacional o estatal, per a acabar aplicant les mateixes polítiques de retallades, així sigui “per imperatiu legal” només condueix a la decepció i a la desmoralització, obrint les portes a la volta de la dreta casposa, propietària i administradora d’aquest règim. Només mantenint una política de classe, independent de les institucions, és possible avançar en la mobilització social, per a la ruptura i la transformació socialista de la societat.