El triomf del PP d’Ayuso ha estat tan inqüestionable com previsible per a qui volgués anar més enllà de tòpics i eslògans buits. Vam dir abans de les eleccions “No és «la gent», són les classes socials” i no es pot explicar el fenomen Ayuso i la seva victòria sense la base social i clientelista que ha anat convertint Madrid en un feu electoral de la dreta, sense el descontentament social amb les erràtiques polítiques davant la pandèmia i el creixent descontent contra el govern de Pedro Sánchez.
Ayuso és la presidenta d’un govern burgès decadent i dependent de la inversió especulativa, el turisme i les engrunes d’ “Europa“ i sobre aquesta base material i aquest model productiu, d’un Madrid de bars, hotels, comerços i aparell administratiu de l’Estat, és sobre el qual regna la faraona de la llibertat. Sí, la llibertat d’horaris comercials, de bars oberts a tota hora, d’invasió de terrasses als carrers; de llibertat empresarial per a respectar o no els escassos drets laborals. Aquesta és la base social d’aquest govern reaccionari al qual no li falten els suports de militars, funcionaris molt arrelats, policies, professionals acomodats o lumpens. Fins i tot en aquesta ocasió va arrossegar a un sector dels treballadors/es de sectors com el comerç o l’hostaleria.

Els discursos d’Ayuso no han tingut abans, durant i després de la campanya altres destinataris que aquesta base social treballada durant dècades de governs majoritaris del PP que ara es disputa amb Vox, fanatitzada a cop d’eslògans multiusos. Aquesta petita burgesia sacsejada per la crisi, que troba en la xenofòbia i el racisme l’explicació de les seves desgràcies, que vol salvar-se trepitjant els caps dels quals estan per sota i s’embolica en la monàrquica bandera d’Espanya.

A aquesta base social, Ayuso li afegeix una llei electoral heretada del franquisme, uns mitjans de comunicació monopolitzats per les grans empreses de la comunicació i una oposició que ha brillat per la seva absència, primer, i s’ha presentat com els cònsols del govern de Pedro Sánchez volent repetir a Madrid el mateix que aquest a tot l’Estat. És tan sorprenent llavors el resultat?

 

Que la realitat no t’espatlli un bon titular

Els de les fitxes blaves, com al parxís, s’han menjat una i volen comptar-se 20. De nou amb eslògans multiusos els bards de la Faraona de les tavernes prossegueixen la campanya: Madrid es tenyeix de blau; la dreta guanya als feus obrers…

Les dades objectives desmenteixen aquestes afirmacions. En districtes obrers de Madrid com el Puente de Vallecas el “bloc d’esquerres” continua superant amb escreix als de blau i verd junts. El mateix succeeix en altres districtes obrers com Villaverde, Usera, Villa de Vallecas o Vicálvaro o en pobles del cinturó industrial com Coslada, Fuenlabrada, Getafe, Leganés o Rivas Vaciamadrid.

Ara Ayuso magnifica el seu triomf, però temps al temps perquè l’admiradora de Trump segueixi el mateix camí del seu mestre. Perquè la veritat és que el PP no va arribar a recuperar els diputats del 2011 i en molts llocs, especialment als barris obrers, ni tan sols va recuperar el nombre de vots que va obtenir llavors.

 

Van apostar per rescatar al PSOE… i van fracassar amb ell

Enmig de la polarització política que es viu a tot l’Estat, Ayuso va mobilitzar a la seva base social, mentre l’ “esquerra” intentava confrontar a aquesta amb un altre model: repetir a Madrid el govern de coalició. El que va aconseguir va ser sumar a la canastra d’Ayuso tot el creixent descontent contra el govern de Pedro Sánchez.

Amb aquest projecte, lluny d’entusiasmar, el màxim que es va aconseguir és mobilitzar els barris obrers per a anar a “votar amb el nas tapat”, “votar al mal menor” o “el que sigui per a aturar a l’extrema dreta”.

Ara queda com a recurs el gastat i desclassat recurs de culpar a la gent. Quan es nega la lluita de classes, les desigualtats socials i el caràcter de classe de tot govern, després no queda més remei que culpar «a la gent» i recórrer al reaccionari «cada poble té el govern que es mereix”.

Valgui de mostra l’enèsima pedanteria de Monedero: “Els que guanyen 900€ no em semblen Einstein. Quan tens una consciència falsa de la realitat i votes als teus botxins, t’estàs equivocant”. I votar, en directe o en diferit, al PSOE és una consciència veritable, és votar als teus salvadors?

El PSOE és un partit burgès, el de la banca i les multinacionals, el defensor de l’Europa dels mercaders, de l’OTAN, el del desmantellament industrial, el del rescat als bancs, el que va afavorir les privatitzacions de la sanitat de l’educació, dels serveis públics, que després el PP només va haver de continuar; el que va prometre retirar la Reforma laboral-la de la precarització de l’ocupació, els salaris de misèria i els acomiadaments- i no la va derogar; el que va anunciar la derogació de la Llei Mordassa que aquí segueix, entre d’altres, per a continuar empressonant rapers el de les reformes de les pensions i els Pactes de Toledo. I tot el projecte alternatiu de l’esquerra ha estat: vota al PSOE o a nosaltres per a governar amb el PSOE. Aquesta és l’oposició que ha tingut Ayuso.

Sempre és més senzill explicar les coses per l’estupidesa dels altres i titllar-los d’idiotes, que parar-se a explicar com es passa de voler assaltar els cels, acabar amb el règim del 78 i la seva constitució, a assaltar les poltrones parlamentàries, entrar en governs patronals i fer de la Constitució del 78 el seu programa.

Han fet la campanya com a devots del Govern de Sánchez obviant la penosa gestió de la pandèmia, els acomiadaments, ERTOs i EROs de qui governa avui el país, obviant els plans que ja s’estan aplicant o s’anuncien al dictat de la UE, la seva covardia enfront de les farmacèutiques per alliberar les patents i així li han posat a Ayuso com les hi posaven a Ferran VII.

 El model de país de Bars i Hotels, de desindustrialització i turisme, el de les privatitzacions dels serveis públics, no és patrimoni d’Ayuso, és el mateix en el qual porten dècades instal·lats els governs del PSOE i del PP i ara el govern de coalició. Per a aquest model Ayuso les pinta sola. De la mà del PSOE només es pot fer política de dretes i posats a això l’opció en molts casos no és una altra que votar a l’original o a la mala fotocòpia.

No han pogut entusiasmar perquè no s’entusiasma a base d’eslògans buits. Malgrat l’elevada participació, són els barris obrers, els de menor renda per càpita, com Usera, Puente de Vallecas, Villaverde i Carabanchel les úniques àrees de la capital on l’abstenció va superar el 30%. I són en aquests barris i pobles obrers on el PSOE, el del Govern de coalició, perd massivament els vots, fins a una mica més de 176.000.

 

La lluita segueix

Avui al món, com demostra aquests dies Colòmbia, davant la desfeta d’aquest sistema capitalista on les desgràcies i la misèria recauen sempre en les mateixes, mentre les grans fortunes i la burgesia augmenten els seus beneficis, la creixent desconfiança de la joventut en les organitzacions tradicionals i l’enorme feblesa d’una opció revolucionària amb pes en la classe obrera i els sectors oprimits, s’han posat al dia les explosions socials.

A aquesta explosivitat social és al que tenen terror Ayuso i tots els governs. Com en aquella explosió social del 15M, continuarem dient que l’organització i la lluita és l’únic camí. Continuarem lluitant tots els dies per a construir sindicats de classe i combatius, organitzar a els estudiants… i aixecar una organització revolucionària amb la classe obrera i la joventut, que digui que no hi ha canvi sense un veritable programa anticapitalista, socialista revolucionari, que cridi a la classe obrera a combatre al sistema, al règim monàrquic i els governs burgesos.
El passat dia 1 de maig vam ser al carrer amb el sindicalisme de classe i en aquests dies les treballadores contractades en frau de llei i amenaçades amb perdre el seu lloc de treball tornen als carrers, igual que els pensionistes i els molts treballadors/es que s’estan enfrontant als acomiadaments i tancaments de fàbriques.
I ens tocarà lluitar juntes, donar suport a aquesta lluita GOVERNI QUI GOVERNI.