AUTORA: LUNA RAMOS
Des del genocidi a les residències de la falta de UCIs als hospitals: Ayuso responsable!
Ens enfrontem a una campanya electoral en què hem d’aguantar, com si no haguéssim tingut prou fins ara, a Isabel Díaz Ayuso justificant la seva fatídica gestió de la pandèmia durant més d’un any, amb el indignant objectiu de ser reelegida presidenta de la Comunitat.
El fatal de la pandèmia de la COVID-19 no ha estat que ens hagi agafat desprevinguts, sinó que va esclatar davant d’un sistema sanitari que ha vingut sofrint la privatització durant anys, deixant la nostra salut a la mercè del benefici de la patronal.

El genocidi de més de 6.000 ancians a les residències de la Comunitat és l’exemple més clar de les dramàtiques conseqüències de la privatització de la Sanitat Pública. No ha estat fins a rebre les notícies d’aquesta tragèdia quan hem començat a escoltar això de la “medicalització” de les residències. I és que la privatització de les residències sempre s’ha donat per feta, tant és així que fins que no ha passat una veritable desgràcia no les hem començat a concebre com a recursos que haurien de pertànyer al nostre sistema públic de salut.

Privatitzar el dret a la cura de la gent gran ha estat bufar i fer ampolles per als successius governs de la nostra Comunitat, i per als de pràcticament tot l’Estat. Simplement han hagut de fer una cosa: no invertir en residències públiques.
Les xifres són descoratjadores: la gent gran morta en residències durant la pandèmia són gairebé el 40% del total de morts de tot l’Estat (gairebé 30.000) i pràcticament cap comunitat autònoma es lliura de que el seu percentatge sigui alt.

El 85% de les gairebé 400.000 places ofertes en residències de tot l’Estat són de gestió privada, el que suposa un negoci de gairebé 5.000 milions a l’any, dels quals 2.000 milions són pagats per l’Estat a un grapat d’empreses privades.

 

 

La criminal actuació d’Ayuso davant l’emergència que es va desencadenar quan la COVID va irrompre a les residències geriàtriques respon a una lògica eugenèsica (sacrificar la població no productiva) ja que no solament faltaven recursos sanitaris en les residències: els hospitals públics no tenien UCIs suficients, a causa de la progressiva desinversió que la sanitat pública pateix des de la crisi de 2008, de la mà de governs de tots els colors, centrals i autonòmics.

En aquest escenari, Ayuso va imposar el 18 de març de 2020, acabada d’arrencar la primera onada, un protocol específic per a l’emergència creixent en les residències: “el protocol de la vergonya” instava a totes les competències implicades a no traslladar a la gent gran de les residències als hospitals. En els 20 dies posteriors van morir 5.343 d’aquests ancians, el 84% de morts en aquest període.

Des de llavors, ni s’han medicalitzat les residències, ni s’han revertit les retallades al sistema de salut madrileny, de manera que el criteri de guerra als hospitals ha estat una constant en les successives onades de contagi. Un any després, amb el 80% d’ocupació a les UCI, el criteri pel qual unes vides valen més que altres segueix present.

Per Ayuso la pandèmia no ha suposat una altra cosa que una nova oportunitat per seguir privatitzant assignant a dit contractes a empreses amigues, com van ser les 14 empreses que van facturar 48 milions només per la construcció de l’hangar Isabel Zendal. El enfilall de despropòsits de la presidenta és interminable, en total han estat 4.196 contractes “d’emergència” què ha assignat sense concurs públic, pels quals els seus amics s’han embutxacat 816 milions d’euros. Alguns d’ells han estat molt sonats: els menús escolars del Telepizza (més d’un milió d’euros), l’externalització dels tests massius (24,5 milions), dels rastrejadors o la compra de màscares inservibles a la Xina, aquests dos últims contractes sense dades oficials.

Tots aquests “contractes d’emergència” atenen la mateixa lògica privatitzadora que converteix els serveis públics en un negoci que paguem tota la classe treballadora amb els nostres impostos, a canvi de la precarització dels mateixos.

Des de Corrent Roig ho tenim clar: cap partit dels que es presenta a les eleccions del 4M mereix la confiança de cap barri obrer, perquè no ha sortit aquesta campanya, Com va a revertir les privatitzacions i quant personal sanitari contractarà per reforçar la sanitat pública? Com hem pogut comprovar amb el cas de les residències, la privatització no és només cosa d’Ayuso, aquesta actua d’acord amb els seus antecessors, fins i tot amb l’ajuntament de el canvi de Carmena, que tot i les promeses, res va remunipalitzar. També actua en coordinació amb el govern central, “el més progressista de la història”, que al seu torn continua la política de retallades dels governs anteriors.

Ayuso és culpable de cadascuna de les morts a les residències, així com també ho és el govern central, de manera que votar el PSOE o a UP aquestes eleccions no ens semblen solució al drama a què ens enfrontem la classe obrera i el poble pobre. Si volem fer pagar als Ayuso pels seus crims i acabar d’una vegada per totes amb la privatització dels serveis públics haurem de organitzar-nos des dels carrers, per fora de les institucions que no tenen altre fi que el de transferir la nostra riquesa, la dels/les treballadors/es, a les butxaques dels capitalistes, pagant fins i tot amb la nostra pròpia salut, com venim patint durant aquesta pandèmia.
Per això des Corrent Roig fem una crida a el vot per la lluita en aquestes eleccions, ja que no hi ha partit que representi els nostres interessos, i és contra ells que anem a dirigir aquesta lluita amb la que cridem.
Expropiació de les residències de gent gran i medicalització a el 100% d’elles!
Reversió de les retallades en Sanitat! Per un pla de xoc sociosanitari que salvi la classe treballadora i als poble pobre.
Farem fora a Ayuso amb la lluita i recuperarem el que és nostre!