Des del 17 d’octubre, un aixecament de masses sacseja el Líban. Aquest dia, el govern libanès va anunciar el cobrament de tarifes sobre trucades fetes per aplicatius com el Whatsapp per valor d’U$S 0,20 per dia. Va ser el desencadenant de la major mobilització de masses des de 2005, quan les tropes sirianes van haver de sortir del país després de 29 anys d’ocupació.Per Hassan Al-Barazili
La revolució d’octubre, com els libanesos la denominen, té fins al moment almenys tres característiques ben diferents en relació amb 2005. Aquell any, els dirigents dels partits sectaris van aconseguir mantenir les seves posicions, dividint a la població en dos camps polítics burgesos:
1) La coalició 8 de Març, liderada pels partits a favor de la permanència de les tropes sirianes al país: Hezbollah, moviment Amal i PSNS.
2) La coalició 14 de Març, liderada pel partit Futur, les Forces Libaneses, el partit Kataib i el Partit Social Progressista de Jumblat.
A la revolució d’octubre, per contra, les masses es van aixecar contra tots els dirigents sectaris, i cada comunitat religiosa contra els seus propis líders.
Una altra diferència important és el contingut obertament de lluita de classes contra les elits privilegiades, expressat a la revolució d’octubre.
Per fi, la revolució d’octubre ocorre després de les revolucions àrabs de 2011.
Moltes consignes fan referència a les revolucions àrabs: “El poble vol la fi del règim”, “Revolució, revolució, revolució” i “el poble libanès és un només”.
Les mobilitzacions s’estenen a tot el país, incloent-hi les bases electorals del partit Futur, com és el cas de Trablous (Trípoli), i de Hezbollah, com Nabatiyeh i Sour (Tir).
La reivindicació central és la renúncia de tot el gabinet i la convocatòria de noves eleccions lliures sense la divisió en districtes electorals ni la representació per segments religiosos. És a dir, ni més ni menys que la fi del règim sectari inaugurat pel mandat francès l’any 1926, confirmat pel Pacte Nacional i la Constitució de 1943 i mantingut, amb alteracions, pels acords de Taif de 1990, al final de la guerra civil libanesa.
El nou govern tindria la responsabilitat d’acabar amb la corrupció, la desocupació i l’austeritat, assistir als pobres, baixar el preu del pa i dels combustibles, garantir energia elèctrica i aigua potable 24 hores al dia, fer la recollida de les escombraries, en fi, garantir una vida digna a tota la població.
No obstant això, els manifestants desitgen conquerir tot això a través d’una participació de masses pacífica, sense enfrontar l’exèrcit o els serveis de seguretat.
Primer desafiament: garantir el dret de protestar
La força de la mobilització de masses ha garantit fins al moment el dret a protestar, malgrat les escaramusses amb l’exèrcit, que té ordres de desbloquejar els carrers i rutes, i d’alguns atacs realitzats per milícies lligades a partits sectaris.
Les mobilitzacions no interessen als partits sectaris, perquè es dirigeixen directament contra el seu poder constituït.
Per això, en qualsevol moment, el règim i els seus partits poden desencadenar un onada de repressió per a posar fi a la revolució d’octubre. Per fer això, poden utilitzar tant les forces de l’Estat (exèrcit, policia i serveis de seguretat) com les milícies lligades als partits sectaris. L’experiència històrica ho demostra.
La burgesia libanesa va preferir desencadenar la guerra civil l’any 1975 a permetre que la classe treballadora i els moviments progressistes enderroquessin el règim sectari.
El mateix ocorre a la veïna Síria. El règim sirià va preferir recórrer al genocidi del poble sirià i a la destrucció de ciutats senceres a permetre qualsevol canvi democràtic.
Fer un moviment pacífic no és cap garantia de poder continuar als carrers, al contrari. L’única manera de garantir el dret a protestar és organitzar l’autodefensa, i portar als soldats i els oficials de baixa graduació pel costat de la revolució, trencant amb la cúpula de l’exèrcit, que està lligada al règim sectari.
Per organitzar l’autodefensa i defensar la revolució, és necessària la formació de coordinacions locals i nacional, apuntant cap a un poder alternatiu dels treballadors i del poble pobre.
Segon desafiament: la caiguda del règim sectari
Creat pel colonialisme francès, el règim sectari es va mostrar molt eficaç a mantenir dividida a la classe treballadora, els pagesos i els pobres.
Dividida, la classe treballadora va acabar per mantenir la seva lleialtat a les velles famílies burgeses que es disputen el poder polític al país des de la independència.
La fi del règim sectari és molt perillós per a la burgesia libanesa. Encara més si fos conquerit per l’acció de les masses.
La seva fi posarà en moviment reivindicacions socials, dels treballadors i de la població, que estan immobilitzades des de fa dècades i que invariablement es tornaran contra la burgesia i els interessos imperialistes al país.
L’únic mitjà per a enderrocar el règim sectari és aprofundir en la revolució social que està en curs. Enmig d’aquest procés, és necessària una direcció revolucionària conseqüent amb aquesta tasca.
Tercer desafiament: la fi de les polítiques d’austeritat econòmica
L’economia libanesa està en crisi almenys des dels anys 1960, quan la crisi del banc Intra va donar com a resultat una nova situació del país a la divisió internacional del treball: de interposat de petrodólars entre els països productors de petroli i l’imperialisme americà i europeu (l’anomenada “Suïssa” de l’Orient), el Líban es va transformar en un exportador de mà d’obra i un importador de productes agrícoles i industrials que enriqueixen la burgesia nacional.
Aquesta situació d’economia subordinada a l’ordre econòmic internacional es torna més dramàtica si recordem que el món camina cap a una recessió internacional, la qual cosa torna distant qualsevol possibilitat de’“ajuda” internacional substancial.
L’única possibilitat de superar les polítiques d’austeritat és adoptant polítiques socialistes: la nacionalització dels bancs i dels grans negocis és condició essencial per a reunir els recursos per a posar fi a la desocupació i a la pobresa, per a garantir aliments i combustibles barats i per a desenvolupar la infraestructura necessària d’energia elèctrica, aigua potable, recol·lecció d’escombraries, a més d’inversions en salut i educació públiques.
Fora del poder, tot és il·lusió!
Vladimir Lenin, dirigent de l’altra revolució d’octubre, la russa de 1917, va escriure que fora del poder tot és il·lusió. Ell va voler dir que qualsevol conquesta arrencada a la burgesia està en risc mentre la burgesia estigui en el poder.
És necessari treure a la burgesia. És necessari posar als treballadors i el poble pobre al poder. Això és una revolució socialista.
En la lluita pel poder, és important mantenir consciència de qui són els aliats i qui els enemics.
Una de les institucions clau és l’exèrcit nacional. La cúpula de l’exèrcit busca presentar-se com si estigués per sobre del règim sectari, i no es pot tenir cap il·lusió. En realitat, ella és garant no només del règim sectari i la seva Constitució, sinó també del poder de la burgesia libanesa i de l’imperialisme.
Dins de l’exèrcit, els aliats en potència de la revolució d’octubre són els soldats i els oficials de baixa graduació, però és necessari que aquests trenquin amb la jerarquia de l’exèrcit i es passin al costat de la revolució.
Un altre aliat en potència són els refugiats palestins i sirians. Ells estan per la victòria de la revolució d’octubre, que requereix portar les seves demandes i aixecar la bandera contra la xenofòbia i el racisme, per tal d’integrar-los de fet. Un risc que requereix ser superat en aquesta direcció és el desviament nacionalista.
Hi ha lluites i revolucions en curs en el món àrab i a tot el món. Les mobilitzacions a l’Iraq i a Catalunya, les revolucions a Algèria i al Sudan i, més recentment, a Hong Kong, a Xile, a Caixmir i a Haití, posen a l’ordre del dia la construcció de connexions entre les lluites i revolucions a tot el món. Al final, totes tenen el mateix enemic estratègic: l’imperialisme i les burgesies nacionals que estan subordinades a ell.
Una nova onada de revolucions en el món àrab, com la primera onada de 2011, és un factor decisiu per a la victòria de la revolució al Líban, juntament amb la solidaritat internacional que està en construcció.