Els grecs no ens deuen ni un euro!

Cancel·lar el deute grec

És difícil trobar un govern més lacai davant els poderosos i més arrogant davant els dèbils que el de Rajoy. La última mostra ha estat l’actuació del ministre Guindos en les negociacions de l’Eurogrup, fent de pagafantes d’Àngela Merkel davant el govern grec.

Els dirigents del PP insisteixen reiteradament en què “els grecs ens deuen diners”. “Els espanyols els prestem 26.000 milions, i jo no soc partidari de perdonar-los-els; que ens els retornin, perquè nosaltres també els necessitem”, deia Esteban González Pons, portaveu del PP en el parlament europeu. El Govern ha arribat inclús a quantificar aquests diners per persona, dient que els grecs ens deuen 550€ a cadascú, tractant de fer passar la idea de què la devolució d’aquell deute anirà a parar a les nostres carteres. En un càlcul que curiosament no han fet amb els 200.000 milions d’euros del rescat dels bancs, ni amb els diners de la corrupció de la Gürtel o del cas Púnica.

Però qui es porta el rècord d’indecència és el ministre d’Exterior, García Margallo, que s’ha atrevit a declarar que per culpa d’aquest préstec a Grècia el govern no ha pogut pujar un 50% les prestacions per desocupació o un 38% les pensions. El raonament és surrealista: va i ens expliquen que la meva pensió no va pujar un 38% o la prestació un 50%, perquè jo li vaig prestar 550€ a uns grecs que ni conec. I resulta que jo no tenia ni idea d’haver-li prestat 550 res a ningú i menys encara que si ara no em retornen els diners que diuen que els vaig deixar, perjudicaré als pensionistes i als aturats. Per què ens tracten com a idiotes?

La primera qüestió és, per tant, deixar clars els fets: “nosaltres” no els hem prestat als grecs ni un sol euro. És, en tot cas el Govern que, amb diners públics i sense consultar-nos, va decidir “prestar” aquests diners a algú. I aquest algú no van ser els grecs, sinó els bancs creditors de Grècia, als quals els governs de la UE van decidir rescatar, a canvi de portar el poble grec a la ruïna econòmica i social.

Però ni tan sols diuen la veritat amb les xifres. El ministre Guindos comptabilitza el deute en 26.000 milions d’euros. Però, en realitat, el que realment van desemborsar -per després entregar-lo als bancs- van ser 6.400 milions. La resta, 19.600 milions, són un aval compromès amb els bancs i fons prestadors de Grècia per al cas de què el govern grec no retornés els préstecs.

Però el poble grec no ha vist un euro d’aquests préstecs. Mitjançant aquesta operació de rescat, han estat els bancs, principalment alemanys i francesos (la banca espanyola amb prou feines tenia títols de deute grec), els qui s’han embutxacat els diners, venent les carteres d’un deute grecs als Estats, al BCE i al FMI. EL rescat bancari espanyol, amb quantitats incomparablement majors, va ser quelcom semblant perquè el que en realitat van rescatar amb els nostres diners van ser els bancs europeus, que van poder cobrar préstecs que havien concedit als bancs espanyols que havien entrat en fallida.

Rajoy i la seva cort ens oculten que si un govern grec resolgués no pagar el deute (cosa que Tsipras no s’ha atrevit a fer) seriem “nosaltres” els qui hauríem de fer-nos càrrec, perquè els bancs seguissin amb els seus guanys.

No, els grecs no ens deuen ni un euro, i per tant no hi ha altre remei que la cancel·lació del seu deute amb l’Estat espanyol. Rajoy ha de demanar els diners als bancs que es van beneficiar del préstec i denunciar l’aval als prestadors. La solidaritat amb el poble grec passa, en primer lloc, per aquesta exigència.

LA POSTURA DE PODEMOS

Lamentablement, Podemos no comparteix aquest criteri. En una recent entrevista en La Sexta, el periodista Jordi Évole preguntava al dirigent de Podemos Iñigo Errejón: “Iñigo, si vosaltres estiguéssiu ara al govern d’Espanya, vosaltres perdonaríeu el deute a Grècia, aquells 26.000 milions d’euros que li deu a Espanya?”. La resposta d’Errejón va ser contundent: “No, nosaltres voldríem recuperar aquells diners” “No és una qüestió de solidaritat, aquells diners s’han de recuperar i aquells diners només es recuperaran si Grècia creix”.

Errejón, a diferència de Rajoy, vincula la devolució del deute grec al creixement però, per contra, coincideix amb Rajoy en l’essencial: que el poble grec ha de fer-se càrrec d’un deute que només va servir per a rescatar els bancs a canvi d’imposar a la població les majors penalitats. A més, la devolució d’aquell deute només es pot fer, es digui el que es digui, a costa de les necessitats bàsiques dels grecs i del desenvolupament de Grècia per la senzilla raó de què forma part d’un deute global que assoleix ja el 185% del PIB, que ofega i dessagna el país i és, simplement, impagable. Per la resta, quan Syriza va guanyar les eleccions i un dels punts centrals del seu programa era la quitança del deute, també estava llavors Podemos a favor de “recuperar aquells diners […] amb creixement”? I si Podemos guanya les eleccions, renunciarà a la quitança del deute espanyol?

Fem una crida a Errejón a rectificar, a explicar qui deu a qui a Grècia, a ajudar a desmuntar les mentides del Govern i de la Troika, i a exigir la cancel·lació del deute grec com a exigència elemental de solidaritat.