Núria Campanera, Marina G. Morante i Evaristo Garzón (militants de Corrent Roig)

A finals de maig, en plena precampanya de les eleccions generals espanyoles, s’espera que Oriol Junqueras presenti finalment el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2016.
Seran, un altre cop, uns pressupostos presoners de la UE i la Troika, que perpetuaran les retallades d’aquests anys i seguiran intervinguts per Montoro a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica).
Seran també uns pressupostos marcats per un enorme deute de 72.000 milions d’euros, al que s’ha d’afegir l’anomenat “deute a l’ombra” de més de 30.000 milions (Línia 9 del metro, Ciutat de la Justícia…).
La partida dedicada a pagar el deute és -després de la de la Sanitat- la segona més gran del pressupost: l’any 2015 s’hi van destinar 7.000 milions d’euros, dels quals 1.700 van ser només per pagar interessos. Dels diners que la Generalitat rep del FLA, més del 70% van destinats a pagar deute. I endeutant-se per pagar deute, cada any que passa, aquest es fa més gran i insostenible.
El govern de “Junts pel Sí” (JxS) sondeja a “Catalunya Sí que es Pot” (CSQP) perquè permeti l’aprovació del pressupost a canvi d’alguna “concessió social”, però la cosa no sembla gaire factible enmig d’una campanya electoral. És per això que el Govern necessita del vot dels diputats i diputades de la CUP per garantir l’aprovació del pressupost i evitar el gran descrèdit polític i desgast que representaria el seu rebuig.
Després d’haver investit el govern de JxS, ara arriba un altre moment decisiu per a la CUP. En l’acord d’investidura, es va comprometre a garantir l’”estabilitat parlamentària” del govern Puigdemont (punt 1) i a la seva “defensa activa” (punt 3). Davant les crítiques rebudes, representants de la CUP van dir llavors que els pressupostos no formaven part de l’acord d’investidura i que si no eren “socials i sobirans”, no els votarien. De moment, però, van votar la pròrroga dels pressupostos d’Artur Mas. Ara, finalment, ha arribat per a la CUP l’hora de la veritat dels pressupostos.

Les propostes de la CUP

La CUP ha celebrat el seu debat sobre el pressupost i ja ha fet pública la seva posició, que ha passat del “desobeir” i “voler canviar-ho tot” a assumir com a propi el terreny de joc de Junqueras i Puigdemont. Així, al temps que proclama que es tracta de “la gestió de les engrunes de la misèria” i que el pressupost està “segrestat per l’austeritat, la troika i el FLA”, accepta que “tenim poc marge”, que “ara no podem plantejar l’impagament del deute” i que no es poden demanar coses que siguin clarament inassumibles per JxS.
Les reclamacions cupaires per a la negociació són, pel que fa a l’increment d’ingressos de la Generalitat, “reequilibrar el tram autonòmic de l’IRPF”; “tornar l’impost de Successions i Donacions al nivell de 2008” (l’època del Tripartit); i recuperar l’impost del joc.
Pel que fa a “construir sobirania”, la CUP demana “incloure com a ingrés els impostos suspesos pel Tribunal Constitucional” (l’impost sobre els dipòsits bancaris, les nuclears i els pisos buits). Ara bé, una cosa és consignar-los com a ingressos sobre el paper i una altra de ben diferent cobrar-los, com s’ha encarregat d’assenyalar Oriol Junqueras (“el paper ho aguanta tot”). La diputada cupaire Eulàlia Reguant ha respost que el primer és incloure’ls “i després veiem”, i suggereix que “s’hauria de parlar amb les entitats financeres, amb els grans tenidors d’habitatges buits…”, una perspectiva no gaire esperançadora.

La CUP i el deute de la Generalitat

Però si hi ha un aspecte on la CUP s’ha mostrat especialment “institucional” és en el tema clau del deute, on ha reconegut explícitament que “ara no es pot plantejar l’impagament”, ni tan sols de la part dels interessos. A canvi, planteja que Govern i Parlament haurien de “reconèixer la insostenibilitat del deute”. Del que es tracta ara, segons la CUP, és de “crear condicions per a desconnectar-nos del FLA l’any 2017”. Mentrestant, han anunciat que presentaran una moció reclamant la posada en marxa d’una “auditoria ciutadana i popular, impulsada des del Govern”.
Hem de ser conscients, en tot cas, que l’impagament que proposa la CUP no està plantejat com una mesura traumàtica sinó com a producte de la renegociació i de l’ajornament d’interessos acordat amb els bancs creditors i com a resultat de negociacions amb l’Estat, a poder ser, fetes conjuntament amb altres governs autonòmics.
Juntament amb tot això, la CUP reclama que es destinin més diners (“no posem xifres”) al pla de xoc, ja que els 270 milions de què parla el Govern són radicalment insuficients (amb prou feines l’1% del pressupost). De la mateixa manera, demanen que s’aprovin els diners per a “les estructures d’Estat” i per finançar el procés constituent. Crida l’atenció que no hagin fet menció expressa en les seves propostes públques a la reversió de les privatitzacions, als plans de privatització de la gestió de la Sanitat, a la renda garantida ciutadana, les prestacions de la Llei de Dependència o als tancaments de línies a les escoles públiques.

“Gestionant les engrunes de la misèria”

Si les propostes de la CUP són les que hem esmentat, els hi hem de donar tota la raó quan reconeixen que estan parlant de “la gestió de les engrunes de la misèria”. Molt més difícil d’entendre és que tot seguit proclamin que “no volem contribuir a pressupostos autonomistes, intervinguts per l’Estat i la troika”, que “han de ser “pressupostos lliures de Montoro”, que “és irrenunciable que el model impositiu sigui redistributiu i progressiu” o -com sintetitzava Eulàlia Reguant- que “els pressupostos han de ser acceleradors, desobedients i al servei de la ruptura, les classes populars i el procés constituent”. Una cosa no lliga amb l’altra.
Creiem que tot això està confirmant, per desgràcia, el que vàrem dir quan vam trencar amb la CUP arran del seu vot d’investidura al govern Puigdemont-Junqueras: “L’acord condemna la CUP a convertir-se en l’ala esquerra parlamentària del govern. La redueix a batallar per engrunes dins del marc de misèria imposat per la UE, la Troika i el govern espanyol (…) La nostra tasca era convertir-nos en els portaveus al Parlament de les lluites de la classe treballadora i les classes populars i no en elements de pressió amistosa al Govern”. “Al final -criticàvem- tot ha quedat fiat al joc parlamentari i a les falses esperances en el govern de JxS. La CUP hi ha quedat subordinada i renuncia així al seu programa rupturista i a la lluita conseqüent per la república catalana i contra la política d’austeritat i la troika.”

Cal una proposta rupturista

Pensem que la CUP hauria de fer un tomb, començant per no assumir cap mena de responsabilitat pel govern de JxS ni per cap de les seves actuacions. Creiem que la CUP hauria de plantejar les reivindicacions bàsiques i inajornables de la població treballadora, unes reivindicacions que estan per sobre dels dictats de l’Estat i de Brussel·les. La CUP no hauria d’acoplar-se a allò que sigui assumible per Esquerra i Convergència.
Quan aquestes reivindicacions bàsiques fossin rebutjades pel Govern, amb l’argument que l’Estat o Brussel.les no les permeten, la CUP hauria de proposar la convocatòria d’un referèndum unilateral, sense demanar cap permís de l’Estat.
Si no ho fa així, la CUP acabarà atrapada en els plans en marxa destinats a fer un recanvi controlat del règim monàrquic, amb el PSOE substituït per Podemos i amb Convergència substituïda per ERC, convertit en el partit independentista català oficial del règim, a l’estil del Scottish National Party. Tot, per suposat, beneït per la UE i la Troika.