Resolució del Comitè Estatal de Corriente Roja/Corrent Roig
1.-La imatge i l’expressió de Rita Barberà: “Quina hòstia, quina hòstia”mentre s’abraçava amb el delegat del Govern a València, Serafín Castellano, resumeixen millor que mil paraules el balanç del resultat electoral. La detenció posterior de Serafín Castellano per presumpta corrupció posa la guinda a la situació del partit del Govern i deixa Rajoy cada vegada més encerclat.
El PP ha patit una derrota estrepitosa,perdent 2,5 milions de vots i el govern de pràcticament totes les comunitats autònomes i de les principals ciutats de l’Estat. El veredicte de les urnes va ratificar el del carrer: que se’n vagin!
2.-El PSOE va patir un nou retrocés, perdent més de 700.000 vots i obtenint el pitjor resultat electoral municipal des de 1979. Només la debacle del PP ha maquillat parcialment aquesta nova patacada al PSOE.
Així mateix un altre gran partit burgès, CiU,el partit d’Artur Mas, ha perdut 110.000 vots i més de 500 regidors. I el que és més rellevant: s’ha convertit en una força marginal a l’àrea metropolitana de Barcelona i està a un pas de ser desallotjat de l’Ajuntament de la capital catalana.
3.-Les eleccions reflecteixen, per tant, l’aprofundiment de la crisi dels partits de la burgesia. Aquesta crisi agreuja la crisi del règim, donant pas a un escenari on el govern Rajoy queda ferit de mort i el PP sumit en la major crisi de la seva existència. En aquest marc se situen la difícil governabilitat d’ajuntaments i comunitats autònomes i l’extrema debilitat amb la qual naixeran els governs cridats a aplicar les receptes de la Troica.
La irrupció de Ciutadanos/Ciutadans, el seu important creixement electoral i el seu fulgurant desenvolupament, passant de l’escena catalana a l’estatal, mostren l’esforç de la gran burgesia per anar construint una opció de recanvi al PP. Tot i que els vots obtinguts no han estat a l’altura de les expectatives creades.
4.-Els grans triomfadors han estat, en primer lloc, les candidatures d’unitat popular. Manuela Carmena i Ada Colau estan a un pas de ser alcaldesses de Madrid i Barcelona. En altres capitals com Saragossa, A Coruña, Compostel·la o Cadis es dóna la una situació semblant.
L’altre triomfador electoral ha estat l’esquerra independentista catalana que ha capitalitzat una bona part del vot contra el PSC i contra CiU. ERC ha duplicat els seus vots; i la CUP els ha triplicat, quadruplicant el nombre dels seus regidors i entrant amb força a l’àrea metropolitana i a l’ajuntament de Barcelona.
Han obtingut també importants resultats els nacionalistes d’esquerra valencians de Compromís. En la majoria de les comunitats autònomes ha estat Podem qui ha capitalitzat el vot.
Amb les seves particularitats i diferències segons els llocs, el resultat electoral reflecteix el gir a l’esquerra de grans sectors de les classes mitjanes que s’ha produït en aquests darrers anys.
Encara que també és veritat que un important sector d’aquestes ha donat suport electoral al recanvi burgès que representa Ciutadans i una part ha mantingut encara el seu suport al PP.
5.-La classe obrera continua sent, des del punt de vista de les classes en pugna, la més endarrerida en aquestes expressions de la lluita de classes. No obstant això, un sector molt significatiu va bolcar el seu vot en les candidatures unitàries, el que s’expressa tant en els bons resultats de Barcelona en Comú i Ara Madrid a les barriades obreres, com en els vots de les candidatures unitàries en altres ciutats i pobles dels cordons industrials de les grans ciutats. És part d’aquest mateix fenomen l’ascens d’ERC i la CUP als pobles i barriades obreres de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Sectors sencers de la classe obrera han abandonat el seu tradicional vot al PSOE o IU per donar suport a les candidatures d’unitat popular i, a Catalunya, un sector, a l’esquerra independentista.
Aquest comportament general té la seva excepció a Andalusia on, malgrat donar-se el fenomen general descrit, el PSOE ha mantingut una forta presència i en pobles jornalers ha recuperat terreny.
6.- Els nous ajuntaments i comunitats són de tan difícil governabilitat que la conformació dels nous governs exigeix acords d’investidura entre els partits que aspiren a governar. Aquest fet objectiu està provocant tota mena de moviments polítics i declaracions d’intencions.
Aquest tema és, sens dubte, crucial i és aquí on la credibilitat del canvi tindrà la seva primera prova de foc,tant per a les candidatures d’unitat popular als ajuntaments com per Podem a les comunitats.
7.-Qui pretén situar al capdavant de tota mena de maniobres per conformar els nous governs és el PSOE. La direcció del PSOE, fins al mateix dia de reflexió, no va escatimar qualificatius contra les candidatures d’unitat popular, mentre s’oferien com valedors del “canvi tranquil” davant el “immobilisme” de la dreta i del “caos” de les candidatures unitàries. Després del resultat electoral han passat sobtadament a postular-se per “pilotar el canvi”,ser l’aglutinant de “l’esquerra”i conformar “governs progressistes”.Sense ni tan sols ruboritzar-se, Pedro Sánchez afirma que “la ciutadania ha donat un gir a l’esquerra i busca governs progressistes”i que “el PSOE ha de liderar aquest canvi”.
Vénen, per enèsima vegada, amb la vella cançó del bipartidisme, com ho han estat fent en les tres últimes dècades, pretenent situar la disjuntiva entre PSOE i PP, entre “l’esquerra i la dreta”, com si el PSOE fos l’esquerra i no pas la pota social-liberal del règim.
Els que des dels governs de Felipe González fins Zapatero i des de nombrosos governs autonòmics i municipals han estat els lacais de la Troika, dels banquers i les multinacionals, els promotors de reformes laborals, de les privatitzacions, de la corrupció, de la reforma de la Constitució per pagar el deute i d’un llarguíssim etc .. no representen més que la continuïtat, més del mateix, els de sempre.
8.-El PSOE ha estat, amb tot mereixement, durament colpejat pel vot popular. El que ara no es pot fer és donar-li oxigen i nova vida. Cal fer just el contrari: rematar la feina electoral i deixar-lo sense oxigen; treure’ns de sobre aquest enorme obstacle.
Avui el PSOE representa la carta més decidida de la burgesia i la troica per reconduir a una via morta institucional les candidatures que han sorgit del just anhel de canvi. El PSOE de cap manera pot ser soci del canvi ni aliat amb el qual conformar cap govern. No hi ha lloc per a pactes amb ell.
Si triar entre el PSOE i el PP era i segueix sent optar “entre la coca cola i la pepsi cola”, no es pot ara regalar-li carnet d’esquerrans i progressistes. Els pactes amb ells només poden ser la perdició per a les candidatures d’unitat popular. Izquierda Unida pot donar fe de l’alt preu pagat pels seus “pactes d’esquerres”que l’han portat a sostenir i participar en governs com l’andalús, a costa de gairebé la seva pròpia destrucció (ha perdut 370.000 vots i ha quedat fora de llocs centrals com l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid, sumant un altre garrotada a la rebuda a Andalusia).
9.- A les ciutats on les candidatures d’unitat popular tenen opció de governar,com són els casos més coneguts de Madrid i Barcelona, cal mantenir-se ferms en postular Manuela Carmena i Ada Colau com alcaldesses.
A Madrid, Manuela Carmena necessita el vot dels regidors del PSOE per ser elegida.Com ja s’han alçat veus des de la pròpia base del PSOE, cal exigir-los el vot a Carmena en forma incondicional perquè així ha estat la voluntat majoritària, especialment en la barriades obreres i populars. No hi ha lloc per pactar “intercanvis de cromos” ni altres suports al PSOE.
Alguns es pregunten ¿Però si no aconseguim el suport del PSOE per a la investidura i l’Aguirre acaba sortint amb el suport de Ciutadans i l’abstenció del PSOE?En veritat, aquesta és una hipòtesi molt llunyana, ja que si el PSOE fes això es cavava sense remei la seva pròpia tomba. Però fins i tot en el pitjor dels casos, el govern municipal que sorgís naixeria amb una debilitat extrema, amb una sòlida oposició dins de l’ajuntament i sense suports per aguantar la pressió del carrer, a la qual apel·laríem. El contrari, guardar el programa per aconseguir el favor del PSOE, seria una “victòria” pírrica, arribar a un Govern captiu que es convertiria en un nou gestor de les polítiques de la troica, dilapidant així el patrimoni polític acumulat. Arribar al govern municipal a qualsevol preu i de qualsevol manera no és el compromís que va fer “Ahora Madrid”.
En el cas de Barcelona la investidura d’Ada Colau exigeix el vot del PSC, ERC i la CUP. Al PSC li exigim el mateix que al PSOE a Madrid: el vot incondicional a Ada Colau. La candidatura de la CUP té, per la seva banda, tot el dret a exigir com a condició per formar govern un compromís clar de “Barcelona en Comú” amb un procés constituent unilateral i popular per proclamar la República catalana.
10.- En els llocs on el PSOE va aconseguir la primera majoria relativa,col·locar la disjuntiva en “si no votem al PSOE seguirà el PP”,recolzant-se en el just repudi al partit del Govern, seria una estafa per a tots aquells que vam donar el vot en nom del canvi i d’acabar amb el bipartidisme. Perquè, en essència, això no significaria una altra cosa que recanviar el PP pel PSOE.
Els dirigents de Podem, que fent abstracció de les classes socials, han proclamat que el seu programa no és “ni d’esquerres, ni de dretes”, no poden apel·lar a “l’esquerra” per conformar o facilitar governs del PSOE, substituint un partit burgès per un altre. Podem i les candidatures d’unitat popular han de mantenir una posició inequívoca: El compromís ha estat amb la gent, amb els treballadors i el poble. No ha estat per garantir la governabilitat sinó el canvi. No es pot donar el vot al PSOE, pactar amb la versió puny i rosa dels partits de la troica.
Acabar amb el bipartidisme no és un eslògan, sinó un compromís i una tasca. La història dels darrers 33 anys ha demostrat que cap govern, del PP o del PSOE,ens ha estalviat sofriments, ni retallades, ni privatitzacions, ni desallotjaments, ni corrupció, ni saqueig del país. L’opció no és entre morir d’un tret o enverinats més a poc a poc. La nostra opció, i el vot de milions, va ser per la vida, no per triar entre dues formes de morir.
L’exemple de Castella-la Manxa és potser un dels més il·lustratius. Pedro Sánchez amenaça amb que si Podem no els dóna suport “seran responsables que no governi l’esquerra”.¿Cal recordar que el PSOE ha governat Castella la Manxa durant 29 anys dels 33 que existeix aquesta comunitat autònoma?29 anys sota les regnes de José Bono, un burgès amic dels constructors i joiers, devot de la cúpula de l’Església i de l’Exèrcit, sota el govern del qual es va dur a terme un dels més sonats “pilotassos” especulatius, el de Seseña, amb Francisco Hernando “El Pocero”, l’amic al que Bono va avalar en el seu abús. Com també és obra de Bono una altra de les icones de l’especulació: l’aeroport de Ciudad Real. Bono és així mateix, al costat d’Aznar, un dels portaestendards de la croada anticatalana. Canviar sense més al PSOE pel PP no és un canvi, sinó la representació de l’estafa del bipartidisme.
11.-Però no es pot desemmascarar el PSOE simplement desqualificant-lo. Per contra, cal confrontar-los, als ulls de milions de treballadors que encara els han votat, amb les necessitats més elementals i urgents.
Les candidatures unitàries i les de Podem haurien de dir a aquells que els demanen votar la investidura del PSOE: “A nosaltres la gent ens va votar pel canvi, per les mesures d’emergències social, per acabar amb els corruptes, defensar els drets democràtics… Hem infringit una severa derrota al PP, però sabem que aquesta no es podrà consumar canviant el PP per un altre partit de la mateixa corda, defensor dels mateixos interessos de classe. Vostè vol fer fora el PP com sigui i ens demana que donem suport a la investidura del PSOE. Respectem la seva opinió encara que no la podem compartir, perquè a nosaltres ens van votar per al canvi no per al recanvi. Però perquè vostè vegi que no és qüestió de paraules ni de maniobres polítiques i perquè quedin les coses clares, ens adrecem als candidats del PSOE i els hi diem: si voleu el nostre suport a la investidura comprometeu-vos a aplicar el següent pla de mesures de emergència social”:
•Ni un sol desnonament més
•Garantia d’aigua, llum i menjar per a totes les famílies que ho necessitin
•Com a Barcelona, subscriure el “compromís de les escales” signat amb els vaguistes de Movistar, per rescindir i no subscriure cap contracte amb Movistar ni amb cap empresa que no respecti els drets laborals bàsics i un sou digne
•Remunicipalització dels serveis públics
•Ni una sola retallada ni acomiadament dels treballadors
•Auditoria del deute i de tots els contractes signats amb constructores i empreses
•Denúncia i persecució dels corruptes
•Cap salari d’alcaldes o regidors que superi tres vegades el SMI
•I a Catalunya, Galícia i Euskal Herria, defensa del dret a decidir de les nacionalitats
I perquè l’autonomia municipal es pugui recuperar i es pugui governar per als treballadors/es i el poble: compromís de lluita des de les institucions i des del carrer per la derogació de la Llei d’Estabilitat Pressupostària que deixa lligats de peus i mans els Ajuntaments. I així mateix per la derogació de l’art.135 de la Constitució que ens lliga de manera infame al deute dels banquers i especuladors.
Creieu que els regidors i diputats de les comunitats del PSOE acceptaran això? I si no ho accepten, quina serà la gran diferència entre que governi el PP o ho faci el PSOE?
12.-La declaració dels dirigents de Podem manifestant la predisposició a negociar amb la direcció del PSOE un acord “sobre la base de condicions”, que s’especificaran en breu, obre un panorama incert i perillós, sobretot quan han anat rebaixant en els últims mesos tot el seu programa inicial. Però no es pot acceptar cap acord que sigui un pla de rescat del PSOE i que preservi el règim del bipartidisme.
Les candidatures d’unitat popular han de mantenir així mateix fermes en que ningú, inclòs Podem, negociï en nom seu, ni les faci servir en cap moment com a moneda de canvi per a cap pacte global amb el PSOE.
13.-En els diferents territoris i d’acord a les seves particularitats, Corriente Roja/Corrent Roig farà comunicats públics amb la nostra posició. Amb els criteris generals esbossats en la present resolució actuarem en totes la candidatures de les que formem part i en els debats amb els activistes de les altres organitzacions.
31.05.2015
