En defensa de la IV internacional

Fa vuitanta anys, el 3 de setembre de 1938, es va fundar a París la IV Internacional. Avui, la tasca de la seva reconstrucció és més necessària que mai. La polarització creixent de la situació política mundial, la crisi de l’estalinisme i de la resta d’organitzacions reformistes obren espais que exigeixen la construcció de partits revolucionaris i de la IV Internacional per avançar. En cas que això no es doni, vindran noves derrotes dels processos revolucionaris.

Les condicions que van envoltar el congrés de fundació de la IV mostraven el moment polític que es vivia. L’ascens del nazisme i de l’estalinisme imposaven una situació de reculada general. La ferotge persecució política de l’estalinisme va portar a prendre mesures de seguretat extremes. Trotsky no va estar present i el congrés va durar solament un dia. Alguns dies abans, va ser segrestat i mort, per la policia secreta de Stalin, el secretari general de la IV i organitzador del congrés, Rudolf Klement, que portava la proposta d’estatuts.

Es van votar solament alguns documents: el Programa de Transició, un esbós d’estatuts (informats oralment, perquè el text original va desaparèixer amb Klement), un manifest contra la guerra, una resolució sobre la joventut i [es van llegir] algunes salutacions.

La proposta de la IV va néixer el 1933, després que la Tercera Internacional donés suport a la política desenvolupada por el Partit Comunista alemany, que va rebutjar el front únic amb la socialdemocràcia i va facilitar la victòria de Hitler. No va ser l’enorme traïció de l’estalinisme el que en aquell moment va portar a Trotsky a la ruptura. Sinó el fet que front aquesta traïció no va haver-hi cap reacció a la Tercera, mostrant que la Internacional estava burocratitzada i morta per la revolució.

En aquest moment, Trotsky va arribar a la conclusió que era necessari fundar la IV Internacional. Aquesta era l’única forma de preservar els principis leninistes i estar preparats per al proper ascens revolucionari que, probablement, vindria després de la Guerra Mundial que s’aproximava.

La situació era molt difícil. Per una banda, l’avanç ràpid del nazisme. Per l’altra, l’estalinisme desenvolupava una política desastrosa amb la Tercera, ajudant a derrotar també els processos revolucionaris a Espanya i França. A més, estava tirant endavant un atac brutal contra tot el que quedava de la vella direcció bolxevic. Amb els processos de Moscou, sota falses acusacions, va matar la major part de la direcció bolxevic que va dirigir la revolució russa. Els seguidors de Trotsky van morir als camps de concentració de la URSS o per l’acció de la policia secreta estalinista que els perseguia a Europa.

Trotsky va haver d’enfrontar la resistència dels seus propis simpatitzants per fundar la IV Internacional. Al Programa de Transició respon: “Els escèptics pregunten: però, va arribar el moment de crear una nova internacional? És impossible, diuen, crear una Internacional “artificialment”, “solament grans esdeveniments poden fer-la sorgir”, etc. (…) La Quarta Internacional ja va sorgir de grans esdeveniments: les majors derrotes del proletariat en la història”.

“La causa d’aquestes derrotes es troba a la degeneració i a la traïció de l’antiga direcció. La lluita de classes no admet interrupció. Per a la revolució, la Tercera Internacional, després de la Segona, va morir. Visca la IV Internacional!”

“És feble? Sí, les seves files no són nombroses, perquè encara és jove. Ara hi ha principalment quadres. Però aquests quadres són la base del futur”. “Fora d’aquests quadres, no hi ha al planeta una sola corrent revolucionària digna d’aquest nom. Si la nostra Internacional és feble numèricament, és forta por la seva doctrina, el seu programa, la seva tradició, el temple incomparable dels seus quadres”.

Menys de sis mil militants integraven la IV en el seu naixement: Estats Units (2.500 militants), Bèlgica (800), França (600), Polònia (350), Alemanya (200, dels quals 120 estaven presos), Anglaterra (170), Txecoslovàquia (entre 150 i 200), Grècia (100), Brasil (50), Xile (100), Cuba (100), Àfrica del Sud (100), Canadà (75), Holanda (50), Austràlia (50), Espanya (entre 10 i 30), Mèxic (150).

Fins i tot en aquestes dificilíssimes condicions, la fundació de la IV va ser un encert. La III Internacional, en aquell moment, havia estat completament degenerada per l’estalinisme. L’objectiu era establir un fil de continuïtat amb la tradició marxista que s’havia expressat a la revolució russa i als quatre primers congressos de la Tercera.

El Programa de Transició segueix sent fins avui la referència programàtica més important dels revolucionaris socialistes. Sintetitza la comprensió del món i de les tasques dels revolucionaris en una nova situació, després de la burocratització de la URSS.

Trotsky considerava la construcció de la IV Internacional la tasca més important de la seva vida: “Continuo pensant que el treball en què estic obstinat, malgrat el seu caràcter extremadament insuficient i fragmentari, és el més important de la meva vida; més que el de 1917, o el de la guerra civil, o qualsevol altre.

Per expressar-me amb més claredat, diria el següent. Si jo no hagués estat a Petrograd en 1917, la revolució d’octubre s’hauria produït de qualsevol forma, amb la condició que Lenin estigués present a la direcció…

Per això, no puc dir que el meu treball va ser “indispensable” ni tan sols en el període entre 1917 i 1921. Però ara, el meu treball és “indispensable” en tots els sentits. En aquesta afirmació no hi ha la menor arrogància. La destrucció de les dues internacionals va plantejar un problema que cap dels seus dirigents és capaç de resoldre… no queda ningú sinó jo mateix per a dur a terme la missió d’armar a una nova generació amb el mètode revolucionari, sobre els caps dels dirigents de les internacionals: la Segona i la Tercera”.

 
II- La destrucció de la IV
Però Stalin també sabia de la importància històrica de Trotsky. El 20 d’agost de 1940, un agent estalinista, Ramón Mercader, va matar al vell revolucionari a Mèxic.

la IV Internacional, recentment fundada, va sofrir una pèrdua brutal. A això es va ajuntar una evolució molt difícil de la realitat objectiva. Trotsky havia previst l’aproximació de la Segona Guerra Mundial, i que la IV es massificaria amb els processos revolucionaris que l’acompanyarien. En el seu missatge a la Conferència de Fundació de la IV, ell va acabar així: “Permetin-me acabar amb una previsió: durant els pròximss deu anys el programa de la Quarta Internacional es transformarà en la guia de milions de persones i aquests milions de revolucionaris sabran com donar la volta al cel i la terra”.

El final de la Segona Guerra Mundial realment va generar un gran ascens revolucionari, amb la derrota del nazisme, l’alliberament de les colònies, i l’expropiació del capitalisme a diversos països. Però, al contrari de la previsió de Trotsky, va ser l’estalinisme el que va estar a la direcció d’aquests processos. L’aparell estalinista va guanyar una dimensió internacional inèdita, en dirigir Estats que cobrien a un terç de la humanitat. I això va generar expectatives per a l’avantguarda de tot el món en les direccions estalinistes i va limitar l’espai polític per al creixement de la IV Internacional.

Això va ocórrer exactament en un moment en què la IV havia perdut al seu principal dirigent. Aquests són elements que ajuden a entendre la crisi que va venir després. Però no es pot tenir una comprensió determinista d’aquesta crisi. El que va portar a la destrucció de la IV va ser que la nova direcció, enfront d’aquesta difícil situació, va capitular directa i obertament a l’estalinisme. La crisi era quasi inevitable; la destrucció va ser responsabilitat de la nova direcció de la IV.

El Tercer Congrés de la IV Internacional en 1951, sota la direcció de Michel Pablo i Ernest Mandel, va votar el document de Pablo “On anem”. Aquest document preveia una nova guerra mundial de l’imperialisme contra la URSS, i que en funció de la guerra, els Estats obrers dirigits per les burocràcies estalinistes es tornarien aliades en la mobilització revolucionària de les masses. Els partits estalinistes serien les avantguardes de les lluites por desenes d’anys, i l’única alternativa per als revolucionaris era fer un “entrisme sui generis” en aquests partits. Aquesta tàctica entrista era diferent de la proposada per Trotsky en els partits socialdemòcrates en la dècada dels ’30, perquè no es tractava d’un període curt per combatre les posiciones de les direccions socialdemòcrates i guanyar a un sector revolucionari per a una posterior ruptura. Era un “entrisme” per a romandre-hi, per aconsellar als partits comunistes, fins a la lluita por el poder.

Així, la IV va renunciar a la lluita contra els aparells reformistes i a la construcció de partits revolucionaris. Això va portar a la seva destrucció, que va ocórrer en 1953 i, en realitat, mai va ser superada.

En aquell moment, va haver-hi una possibilitat de revertir la destrucció. Una oposició internacional que va ser presa per el SWP (major partit trotskista en l’època), el partit francès dirigit per Lambert, l’anglès dirigit per Heally, i l’argentí dirigit per Nahuel Moreno. Amb aquesta base, seria possible assumir la lluita per la reconstrucció de la IV. Però el SWP, que va assumir aquesta tasca, va prioritzar la seva pròpia construcció, amb un desviament nacional trotskista, i es va avortar aquesta posibilidad.

Al 1963, a partir del reconeixement de Cuba com un Estat obrer, es va donar la unificació de la major part dels corrents trotskistes. Aquí es va originar l’anomenat Secretariat Unificat de la IV. No obstant això, no es va fer un balanç dels desviaments anteriors i la direcció del SU va romandre en mans de Mandel, amb la mateixa postura de capitulació a les direccions majoritàries del moviment. Com afirmem a les Tesis de Fundació de la LIT:

“… cada gran esdeveniment de la lluita de classes (principalment cada gran victòria revolucionària de dimensió mundial) va motivar, en algun sector del nostre moviment, una tendència a l’adaptació a la direcció burocràtica o nacionalista d’aquesta victòria”.

Amb això, aquestes direccions van capitular seguidament a tot tipus de direccions petitburgeses i reformistes del moviment de masses, com el maoisme, el guevarisme guerrillerista, el castrisme, el sandinisme, el MFA portuguès. Així es va portar a la IV de crisi en crisi, desaprofitant innombrables oportunitats de reconstrucció de la nostra Internacional.

Una vegada més, el factor decisiu no va ser la realitat objectiva desfavorable o, fins i tot, les pressions dels aparells. El determinant va ser la resposta donada a aquestes pressions, va ser la política de les direccions del SU de capitular a les direccions reformistes i nacionalistes burgeses del moviment de masses. Això va impedir la reconstrucció de la IV.

 
III- Bolxevisme (i trotskisme) i estalinisme són oposats
Una part de la campanya de la burgesia contra els revolucionaris ha estat intentar identificar-los amb l’estalinisme. Com si els bolxevics leninistes que van fer la revolució russa i els estalinistes que la van destruir fossin el mateix. No ho són. I el trotskisme, que és el legítim hereu del bolxevisme, és també oposat a l’estalinisme.

Els bolxevics sempre van dipositar totes les seves esperances en la revolució internacional i, en particular, en l’europea. La revolució russa va aconseguir trencar la cadena capitalista en el seu eix més feble, l’endarrerida Rússia. Però l’estratègia socialista pressuposa la planificació internacional de l’economia i no el “socialisme en un sol país”. Solament el desenvolupament de les forces productives en escala internacional pot donar les bases materials per a avançar en direcció al socialisme. El socialisme és, per la seva naturalesa, internacional i solament pot triomfar definitivament derrotant el capitalisme a escala mundial.

No obstant, la revolució va ser derrotada a Alemanya el 1919 i el 1923, així com a diversos països europeus. El 1927, una nova derrota a Xina. La revolució russa va quedar aïllada.

D’altra banda, el proletariat rus va haver d’enfrontar i derrotar als exèrcits dels dos majors països imperialistes. Però va pagar por això un preu molt car, amb bona part dels obrers (en particular de la seva avantguarda) morts als camps de batalla.

L’aïllament mundial no va permetre que aquesta economia pogués avançar més enllà de cert punt. El proletariat, desgastat per la pèrdua dels seus millors combatents, no va poder sostenir el règim creat el 1917. Del mateix proletariat va néixer la burocràcia, que es va aprofitar del reflux de la revolució mundial i de l’aïllament de la revolució russa per a prendre el poder.

L’endarreriment econòmic rus va generar les tendències burocratizants que van ser desenvolupades. La contrarevolució estalinista va canviar completament el règim dels soviets. La democràcia interna va ser suprimida al partit bolxevic i després als soviets. La vella guàrdia bolxevic va ser capturada i la seva majoria assassinada. Molts van ser jutjats als “processos de Moscou” i afusellats. Trotsky va ser assassinat a l’exili, el 1940. Tota l’oposició als soviets va passar a ser perseguida i aniquilada. L’ambient artístic va deixar de ser llibertari i polèmic en imposar-se una censura estúpida i reaccionària. El “realisme socialista” es va convertir en l’“art oficial”, en realitat una peça de propaganda del règim. Mayakovski es va suïcidar en 1930, Malevich va morir abandonat en 1935.

Les conquestes contra les opressions de les dones i els homosexuals van ser revertides. L’opressió nacional va reviure. I la URSS es va transformar de nou –com ho era la Rússia tsarista– una “presó dels pobles”.

La III Internacional va deixar de ser una palanca per a la revolució mundial i es va transformar en un braç obedient de la burocràcia soviètica, fins que va ser dissolta per Stalin en 1943, com a demostració de bona voluntat vers l’imperialisme.

La propaganda imperialista s’obstina a igualar estalinisme i bolxevisme, per a fer-ho s’ha ajudat per tot l’aparell estalinista. Aquesta és una maniobra ideològica essencial per apagar els primers anys de la revolució russa.

No obstant això, l’estalinisme va ser l’agent i l’expressió de la derrota de la revolució. Solament es va imposar a través d’una veritable guerra civil. La dictadura estalinista va massacrar a més de 700.000 persones, començant por la majoria del Comitè Central (CC) que va dirigir la revolució de 1917.

L’estalinisme va ser el major aparell contrarevolucionari a l’interior del moviment obrer de tota la història. Tenia l’autoritat usurpada de la revolució russa i una enorme suma de recursos pel control de l’aparell de l’Estat de la URSS (i després de la resta d’Estats obrers burocratitzats). Podia convèncer o corrompre a gran part de l’avantguarda que sorgia a tot el món.

La ideologia oficial de l’estalinisme combinava la construcció del “socialisme” a la URSS (“socialisme a un sol país”) i la coexistència pacífica amb l’imperialisme. Això va portar a grans derrotes dels processos revolucionàris.

La direcció, ja estalinitzada, de la Tercera va tenir responsabilitat en la derrota de la revolució en 1923 a Alemanya i en 1927 a Xina. Després, l’estalinisme va facilitar la victòria de Hitler a Alemanya en negar-se a la política de front únic, en l’anomenat “tercer període” ultraesquerranista. Va fer un gir a la dreta cap a la política dels fronts populars (coalicions amb les burgesies “progressistes”, tàctica mai més abandonada) portant a la derrota de la revolució espanyola.

Durant la postguerra, Stalin va determinar que els PCs de França i Itàlia lliuressin a la burgesia el poder que li havia estat destruït amb la derrota del nazifeixisme. Així, l’estalinisme va possibilitar que l’imperialisme sobrevisqués al centre d’Europa.

Els reflexos sobre l’economia de seguida van començar a sentir-se a l’Estat obrer rus. El fracàs de l’estratègia del “socialisme a un sol país” era evident. En un primer moment, aquests límits van ser relatius, possibilitant encara un gran creixement de l’economia. Però després es van transformar en absoluts. L’economia de la URSS i dels altres Estats obrers burocratitzats van entrar en decadència a la dècada dels 60 del segle passat. Progressivament, les burocràcies van anar aprofundint els llaços de dependència econòmica d’aquests Estats amb l’imperialisme, en particular a través el mecanisme del deute extern. Junt amb això, van anar a poc a poc introduint reformes econòmiques amb més i més elements de mercat a aquestes economies.

Els treballadors, cada vegada més descontents, es van rebel·lar contra les dictadures estalinistes. Les revoluciones polítiques a Alemanya (1953), Hongria (1956), Txecoslovàquia (1968), i Polònia (1980) van posar a l’estalinisme en una forta crisi. Però aquestes revolucions van ser derrotades per la repressió directa de les tropes de la URSS o de les burocràcies estalinistes. Al final, la burocràcia va deixar de costat els plans parcials de reformes i va avançar cap a la restauració del capitalisme a aquests països. Les burocràcies van comandar el procés de restauració des dels Estats, començant por Iugoslàvia, a la dècada dels 60, Xina cap a finals dels anys ’70, i en la URSS, amb l’assumpció de Gorbatxov, en 1985-1987.

Els aixecaments ocorreguts en la URSS i en l’Est europeu a la dècada de 1990, es van donar ja contra la caiguda brutal del nivell de vida (rebaixa salarial, hiperinflació, desproveïment, especulació desenfrenada) determinada per la restauració del capitalisme. Les masses van enfrontar-se a les dictadures estalinistes, que en aquell moment ja comandaven Estats burgesos. L’aparell mundial de l’estalinisme va acabar sent derrotat per l’acció de les masses. Però, per l’absència de direccions revolucionàries, qui va assumir el poder van ser direccions burgeses, oriündes moltes vegades de les mateixes burocràcies.

La restauració del capitalisme va ser l’última traïció de l’estalinisme a la causa del proletariat mundial. L’imperialisme es va aprofitar d’això per llançar la gegantesca campanya que el “socialisme va morir”, igualant estalinisme i socialisme. Aquesta campanya busca mostrar el capitalisme com a única alternativa per a la humanitat, i la democràcia burgesa com l’objectiu general de tots els pobles.

Avui, l’estalinisme és repudiat àmpliament a tot el món. El trotskisme, que es va oposar directament a l’estalinisme i por això va pagar amb la vida de centenes de milers de quadres, és l’hereu del bolxevisme.

 
IV- Socialisme o barbàrie
Avui, al contrari del que defensen els propagandistes del capitalisme, la disjuntiva “socialisme o barbàrie” és més actual que mai.

El Manifest Comunista, 170 anys després de la seva publicació, continua actual:
“… l’obrer modern, en lloc d’elevar-se amb el progrés de la indústria, s’enfonsa cada vegada més sota les condicions de la seva pròpia classe. L’obrer es torna un indigent i el pauperisme es desenvolupa encara més de pressa que la població i la riquesa”.

El Programa de Transició, amb els seus 80 anys, afirma que:
“Les forces productives de la humanitat han cessat de créixer. Les noves invencions i els nous progressos tècnics no condueixen a un creixement de la riquesa material. Les crisis de conjuntura, en les condicions de la crisi social de tot el sistema capitalista, aporten a les masses privacions i sofriments sempre majors”.

La crisi econòmica mundial de 2007-2008 va destruir la ideologia neoliberal. Cada dia que passa revela més i més la veritable cara de l’explotació capitalista. Existeixen clars aspectes de barbàrie en la realitat quotidiana.

Els treballadors s’enfronten avui amb una forta caiguda dels seus salaris, la precarització de la major part de la força de treball (només una quarta part amb ocupacions estables), pèssimes condicions de salut i educació públiques. Ja no està present, ni tan sols als països imperialistes, l’expectativa d’ascens social del passat.

El planeta, en ple segle XXI, viu una profunda decadència econòmica, cultural, moral i ideològica. Els refugiats per les guerres arriben a 60 milions de persones; la desocupació va deixar d’afectar a una minoria de la població que el capitalisme usava com a “exèrcit industrial de reserva” per aconseguir a poblacions senceres. La meitat dels habitants és de pobres i miserables. Una nova crisi recessiva mundial s’anuncia en l’horitzó.

La violència contra les dones, els negres i els homosexuals aconsegueix nivells absurds. Existeixen clars indicis de barbàrie en la perifèria de cadascuna de les grans ciutats del món. L’escalfament global amenaça el futur del planeta.

O el proletariat reprèn l’exemple de la Revolució Russa de 1917, o el capitalisme conduirà inevitablement el món cap a la barbàrie.

Però, és àmpliament majoritària entre els treballadors –i també en l’avantguarda– la comprensió que una revolució socialista avui és impossible. Per a nosaltres, no és així. És important recordar la frase de Trotsky: “Tota revolució és impossible… fins que es torna inevitable”.

Juntament amb els elements creixents de barbàrie s’aprofundeixen els senyals d’inestabilitat econòmica o política en grans parts del planeta. Existeix una polarització social, econòmica i política creixent, que pot provocar nous processos revolucionaris.

Els reformistes diuen que una revolució socialista no és possible perquè “no està a la consciència de les masses”; ens agradaria recordar les paraules de Lenin sobre aquest tema, en polèmica amb els reformistes d’aquella època: “… en 1901, a Rússia ningú sabia ni podia saber que la primera “batalla decisiva” tindria lloc quatre anys més tard –no oblidi: quatre anys més tard– i no seria “decisiva” … La revolució mai cau del cel ja ràpida, i a l’inici de l’efervescència revolucionària mai ningú sap si aquesta conduirà, ni quan, a una revolució “veritable”, “autèntica”.”

Lenin escriu aquestes paraules poc menys de dos anys abans de la Revolució d’Octubre, quan lluitava en posició absolutament minoritària contra els partits socialdemòcrates que capitulaven a les burgesies imperialistes en guerra.

No estem profetitzant cap revolució socialista en pocs anys. Evidentment, falta un llarg camí per a la construcció d’una direcció revolucionària amb influència de masses sobre el proletariat, com va ser el partit bolxevic. Estem polemitzant amb els reformistes que fan de tot per endarrerir la consciència dels treballadors i després argumenten l’“endarreriment en la consciència” per dir que la revolució és impossible. Amb el mateix mètode leninista, defensem l’estímul a les lluites directes dels treballadors i que ells trenquin amb aquestes direccions reformistes.
V- La necessitat de la reconstrucció de la IV
Avui, la necessitat de la reconstrucció de la IV s’imposa. La restauració del capitalisme als antics Estats obrers burocratitzats, l’ensorrament de les dictadures estalinistes i de l’aparell estalinista mundial van confirmar les previsions de Trotsky sobre la burocràcia. La gran crisi mundial del capitalisme de 2007-2008, va generar un enorme descrèdit sobre la “victòria del capitalisme”, com deien els propagandistes de la burgesia. Els atacs duríssims dels plans neoliberals obliguen als treballadors a sortir a la lluita, generant un creixent procés de polarització de la lluita de classes i inestabilitat política, amb enormes desigualtats de país a país. La crisi de l’estalinisme i dels aparells reformistes allibera forces de reorganització del moviment de masses. Moltes vegades s’enforteixen alternatives d’ultradreta, així com d’esquerra.

En aquesta realitat, existeix una enorme contradicció: mentre el programa de la IV es confirma per la realitat, com a organització mundial la IV encara no existeix. Per això, la tasca de la seva reconstrucció és una necessitat.

El Programa de Transició segueix sent la principal referència programàtica fins avui. Trotsky, a l’agost de 1933, deia que les seves bases estaven en el Manifest Comunista i en els quatre primers congressos de la III Internacional (fets encara sota la direcció de Lenin i Trotsky):

“No pot haver-hi política revolucionària sense teoria revolucionària. Aquí és on tenim menys necessitat de partir de zero. Ens basem en Marx i Engels. Els quatre primers congressos de la Internacional Comunista ens van llegar una herència programàtica de valor inestimable… Una de les tasques primàries, més urgents de les organitzacions que aixequen la bandera de la regeneració del moviment revolucionari, consisteix a separar les decisions dels quatre primers congressos, posar-les en ordre i dedicar-los una discussió seriosa a la llum de les tasques futures del proletariat”.

El Programa de Transició es recolza en primer lloc en el Manifest Comunista, en la teoria de la lluita de classes, en la defensa de la independència de classe, en l’internacionalisme obrer i la dictadura del proletariat. Incorpora també totes les elaboracions centrals del leninisme, que inclou la comprensió de l’època imperialista i les seves conseqüències de guerres i revolucions.

El Programa de Transició supera així la separació entre el programa mínim (de les reivindicacions immediates com a augments salarials o contra la desocupació) i el màxim (lluita pel poder), típic de la socialdemocràcia a l’època ascendent del capitalisme, i usat fins avui pels reformistes. El Programa de Transició busca mobilitzar als treballadors a partir de les seves lluites quotidianes, i apuntar des d’aquí un sistema de consignes en l’agitació política i en la propaganda per a la necessitat de lluitar contra el govern, el règim i el sistema capitalista, per a la necessitat de la lluita pel poder.

“És necessari ajudar a les masses, en el procés de la lluita quotidiana, a trobar el pont entre les seves reivindicacions actuals i el programa socialista de la revolució. Aquest pont ha de contenir un sistema de reivindicacions transitòries, que parteixin de les condicions actuals i de l’actual consciència d’àmplies ventrades de la classe obrera i que condueixin invariablement a un sol resultat final: la conquesta del poder pel proletariat”.

Es tracta d’una incorporació i superació de les elaboracions anteriors, incloent-hi la comprensió del món a partir d’un nou fet històric que va ser la burocratització de la URSS. Incorpora una definició que segueix extremadament vàlida fins als dies d’avui:

“Part de definir que la crisi de la humanitat és la crisi de direcció, de la seva direcció revolucionària, i que, per tant, la gran tasca és avançar en la superació d’aquesta crisi”.
Aquesta comprensió del món i de les tasques dels revolucionaris permet dir que el marxisme actual és el trotskisme. Cap variant substitueix l’evolució de la realitat en aquest passatge del segle XX al XXI. Evidentment, el Programa de Transició necessita ser actualitzat, com discutirem més endavant. Però, innegablement, és la base per a qualsevol programa revolucionari avui.
No obstant això, si el programa de la IV va passar la prova de la història, no es pot dir el mateix del moviment trotskista. Bona part de les organitzacions que tenen origen en el trotskisme van abandonar el Programa de Transició i van deixar de costat la tasca de reconstrucció de la IV. El resultat és que la IV, com a organització mundial mai va ser construïda ni reconstruïda, i avui no existeix.

En realitat, la IV projectada per Trotsky era simplement la continuïtat de la III Internacional dels primers quatre congressos, abans de la seva burocratització. El projecte era semblant al de la Tercera, ara contingut al Programa de Transició. Aquest projecte mai va poder materialitzar-se, ni en vida de Trotsky ni posteriorment.

Aquesta és la tasca necessària avui. Per fortuna, la lluita per la reconstrucció de la IV està viva i té punts de suport a la realitat. La LIT, fundada per Nahuel Moreno, és la seva base més important. Va ser formada en una llarga batalla de més de 40 anys, que va aconseguir preservar en els marcs del trotskisme a un important nombre d’organitzacions i militants, però no va aconseguir impedir la dispersió de la majoria del trotskisme i la destrucció de la IV Internacional. La LIT és un embrió d’Internacional, al servei de la reconstrucció de la IV.