El 2018 va haver-hi 583 morts en accidents laborals; divendres passat, un jove de 17 anys va morir en el camp andalús, treballant en plena onada de calor… El que li va ordenar treballar en aquestes condicions, amb alerta vermella a mig Estat per altes temperatures és, com a mínim, un homicida per imprudència.Per Roberto Laxe
Però no, “aquí no paga ningú” deia l’obra de Dario Fo; i no es referia als empresaris que obliguen a treballar en unes condicions en les quals el govern està recomanant no sortir de casa, o evitar les hores centrals del dia; com si anar a la fàbrica, a l’obra, al camp, o a repartir pizzes en aquestes condicions no fos perillós, més perillós que fer turisme en el centre de Sevilla.
Més enllà de les responsabilitats dels empresaris i del govern, que mira cap a un altre costat, hi ha una ideologia que ens han venut tots aquests anys, que “la classe obrera no existeix”. Com moriran obrers i obreres en accidents laborals, si no existeixen? Lògicament si els obrers / es no existeixen, no hi haurà crespons negres als ajuntaments, cap càrrec públic sortirà a la porta de les institucions a denunciar la mort… “Ningú s’enrecordarà d’ells”… Total era un “no existent”, era una persona d’una classe social que “no existeix”; com visibilitzarem el que no existeix?
Una lògica que travessa no a la dreta, inclòs aquest partit que diu ser “socialista i obrer”, sinó a la mateixa esquerra progressista, incloses les organitzacions sindicals, atrapades en les xarxes de la “teoria de la diversitat”, que són les que ens la venen adornada amb una fraseologia aparentment radical. Uns adornaments que només són una declaració d’impotència per a transformar la societat des de l’arrel: acabar amb l’explotació de la classe obrera, siguin del gènere que sigui, de la raça que sigui o de la nació a la qual pertanyin.
La veritable transversalitat està en l’existència d’aquesta classe social, i per això tenen tant interès en invisibilitzar-la; a repetir insistentment que “no existeix”, que som classe mitjana, no sigui que prenguin consciència de l’explotació que sofreixen, i els causa a vegades la mort, i dinamitin des de dins, des dels centres de treball, comerços i producció, el sistema que tant interès dedica en invisibilitzar-los.
Aquesta és la terrible lògica del menyspreu de tota la societat cap als 583 morts (14 més que en el 2017) del passat any, per això ni ells, els progressistes i les organitzacions sindicals, els dediquen ni un minut de silenci a uns morts que “no existeixen” als seus caps; però que continuen caient fruit de les lleis i reformes laborals que els lliuren lligats de peus i mans als empresaris, d’uns salaris de misèria que els obliguen a fer jornades extenuants en les pitjors condicions.
Mai veuràs morir un empresari en la seva jornada laboral, ell seguirà les recomanacions del govern, de no sortir de casa (o de la terrassa), d’hidratar-se, d’evitar les hores centrals del dia, … mentre els “no existents” arriscaran les seves vides asfaltant, repartint, recollint fruita, treballant a la fàbrica…
És la lluita de classes la qual tothom accepta i reconeix, la burgesia, els que obliguen a treballar en qualsevol condició, i fins li posen nom, el “Ibex 35”; i una altra classe, l’obrera, que tothom rebutja i oculta, però que és l’única que és realmentt radical, que va a l’arrel de totes les opressions i explotacions. O per ventura alliberar-se de morir per l’explotació, com seria en una altra societat diferent, no obre la porta a acabar amb les opressions de gènere, de raça o de nació? Quin interès podria tenir el jove de 17 anys a mantenir les opressions, si s’alliberés del que el va obligar a treballar a 40 graus a l’ombra? Per això, la veritable transversalitat està en aquesta classe que tothom oculta.
Va morir un jove treballador que es va veure obligat a treballar per un sistema que només coneix una veritat: el que paga, mana. El seu gènere, la seva nació o la seva religió, si la tenia, era una decisió individual que el millorava, ni res més, ni res menys.