Entrevistem a Pastori Filigrana (SAT) i a Juan (Co.bas), membres de la plataforma “La Lucha Está en la Calle”, que agrupa a Sevilla als sindicatos CGT, CNT, SAT i Co.bas.Página Roja:
Hola companys i companyes! Podeu explicar el recorregut i què és actualment la plataforma “La Lucha Está en la Calle”?
Pastori: La plataforma “La Lucha Está en la Calle” neix l’any 2011, després del 15M. Encara que la van impulsar els sindicats, es van sumar també altres tipus de col·lectius. Originalment, es va fer per a demanar i impulsar la Vaga General, quelcom que es va materialitzar l’any següent amb dues convocatòries. L’ambient que hi havia en aquella època era molt “calent”.
Des de llavors, durant els següents 10 anys, la plataforma va seguir viva principalment al voltant de l’organització del Primer de Maig, activant-se any rere any per impulsar la manifestació. En aquest procés, els grups polítics que hi havia al principi van anar sortint, quedant com una plataforma purament sindical. Crec que la plataforma és una cosa molt pioner i un projecte molt maco, ja que va aconseguir que tot el sindicalisme alternatiu a CCOO i UGT s’unifiqués en una sola mobilització.
En els dos últims anys, hem aconseguit a més que hi hagi acció sindical conjunta. Crec que s’ha fet evident que es necessitava aquest major suport intersindical. En altres ciutats com Càdis o Còrdoba, hi ha hagut processos semblants.
Juan: Crec que aquest últim punt que assenyala Pastori és important. Des de fa un temps, les quatre organitzacions sindicals que conformem la Plataforma analitzem que, degut a la situació, necessitàvem estrènyer llaços en l’acció durant la resta de l’any, més enllà de la manifestació conjunta del Primer de Maig. La pandèmia, i les polítiques que s’han aplicat durant ella, han causat una situació de veritable emergència social. Duran l’últim any hi ha hagut moltíssims ERTOs, però també acomiadaments, EROs… en general, una situació de cada cop major precarietat, i en alguns casos, de pobresa.
Davant tot això, era una necessitat urgent unificar esforços i construir una alternativa d’acció el més fort possible. Evidentment, cada sindicat manté la seva activitat autònoma i la seva identitat, però a la vegada, hem arribat a col·laborar de manera bastant estreta. Hem donat suport de manera conjunta a vagues com les d’Alestis o Aernova, hem realitzat actes com el passat Primer de Maig o recentment en el 8 de març, hem realitzat protestes pels acomiadaments, per les pujades de la llum, o hem anat de manera conjunta al 28 F (Dia oficial d’Andalusia).
PR: Quina penseu que és la importància de la plataforma?
Juan: Per a mi els dos aspectes més importants són l’amplitud de la plataforma i la seva proposta de lluita. Sobre el primer, malgrat la nostra humilitat (estem molt lluny de tenir la capacitat de resposta que es necessitaria), reagrupem bona part del sindicalisme combatiu de la ciutat de Sevilla. A més, mantenim una col·laboració fluida més enllà del sindicalisme, amb plataformes veïnals com “Barrios Hartos” o amb el Sindicat d’Estudiants. Crec que conformem en aquesta suma una referència petita, però important, i des de la classe treballadora.
A més a més, aquesta referència és àmplia, però tenim alguns acords sòlids que per a mi son definitoris. Especialment, fem realitat el lema de “governi qui governi, els drets es defensen”. Des de l’arribada al govern de la coalició PSOE-Unides Podem, hem vist en alguns casos com organitzacions o moviments socials moderaven la seva actuació. No és el nostre cas. Les nostres reivindicacions són les que són, i governi qui governi, mentre no es compleixin, seguim lluitant igual. Només confiem en l’auto-organització de la classe treballadora per a aconseguir conquestes.
PR: Com veieu el futur de la Plataforma?
Juan: Personalment, veig dos reptes principalment. El primer a casa, a Sevilla. Espero que la plataforma pugui desenvolupar-se; és a dir, ésser capaç d’intervenir en més conflictes i lluites, o tenir més iniciatives comunes. Desafortunadament, crec que el futur proper ens depararà nombrosos atacs a la classe treballadora, i això ens posarà a prova. Si volem ser una alternativa real, haurem de ser capaços de donar resposta en forma d’organització obrera i lluita de classes.
D’altra banda, crec que és necessari que aquest tipus d’experiències de confluències i unitat d’acció puguin arribar a coordinar-se a un major nivell, més enllà d’una única ciutat. La patronal i els governs estan perfectament organitzats den tot l’Estat (i inclús internacionalment). Nosaltres hem de ser capaces de fer el mateix.