La suposada derogació de la Reforma Laboral de Rajoy (2012), la mateixa que va inspirar la reforma de Temer el 2017 al Brasil, va ser celebrada i reclamada per sectors com el PT i corrents del PSOL. Però, realment es va derogar la Reforma del llavors govern de Rajoy? Quins són els aspectes principals d’aquesta mesura de l’actual govern de Pedro Sánchez (PSOE i Unides-Podem)? Per explicar-nos aquest procés, Opinião Socialista, diari del PSTU-Brasil secció de la LIT-ci a Brasil, va parlar amb Ángel Luis Parras, del sindicat de Comissions de Base (Co.bas) i de Corrent Roja.
Opiniâo socialista. El govern Sánchez va difondre la versió que estava derogant la Reforma Laboral del 2012, del llavors govern de Rajoy. Aquesta versió està sent difosa a Brasil pel PT i Lula i també per Boulos del PSOL. Què és el que es va aprovar?
El govern de coalició PSOE-Unides Podem, va prometre al seu programa de constitució (2019) “derogar la Reforma Laboral” de Rajoy (PP). Més encara, la vicepresidenta del Govern i ministra de Treball Yolanda Díaz, membre del Partit Comunista, ha fet bandera que derogarien sí o sí aquesta Reforma Laboral. Per exemple, aquest mes d’octubre passat davant el Congrés de CCOO la ministra deia: “Derogarem la Reforma Laboral malgrat totes les resistències”. Tanmateix , menys d’un mes després, la mateixa ministra afirmava: «Entenc l’interès que té, sobretot periodístic, derogar o no derogar -la Reforma Laboral-, però no es pot fer així. És a dir, jo no puc dictar una norma que diu que va derogar la Reforma Laboral del Partit Popular. Entre altres, perquè tècnicament seria impossible i, en segon lloc, perquè no seria correcte». (Notícies Antena 3, 2.11.2021).
Així doncs, no hi ha hagut cap derogació de la Reforma Laboral del Govern Rajoy. D’aquesta manera ho reconeixen els mateixos dirigents de la patronal i la dreta: “No hi ha derogació de la Reforma Laboral, sinó modificacions d’alguns paràgrafs”, afirma el president de la Xunta gallega i destacat dirigent del PP, Alberto Núñez Feijóo. En el mateix sentit: “Lluny de derogar l’elaborada el 2012 per l’Executiu del PP, el nou text consolida els aspectes fonamentals de la ja existent, introdueix alguns canvis cosmètics, que no suposen un canvi substancial sobre la que estava en vigor” (29.12.21, Editorial Expansión, diari econòmic de més tiratge vinculat a la gran patronal).
El govern PSOE-UP ha fet propaganda sobre l’“ajuda europea”, però era més que sabut que els Fons Europeus, que suposaran 140.000 milions d’euros, estaven condicionats a preservar els aspectes essencials de la Reforma Laboral del 2012. El que s’ha aprovat és preservar la Reforma de Rajoy i introduir alguns punts, que al nostre parer són un saqueig als salaris i aprofundeix la precarietat.
Opiniâo socialista. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) ja havia aplicat una Reforma Laboral el 2010 després de la crisi del 2008 responent a les exigències d’austeritat neoliberal de la UE. Quins canvis hi va haver de més importància? Quin va ser el significat d’aquella reforma? ¿L’explosió social del 2011 hi va tenir relació?
Quan esclata la crisi (2007-2008) Zapatero la va minimitzar i va continuar dient que Espanya jugava “a la Champions League de l’economia mundial”. Mentrestant esclatava la bombolla de la construcció i començava l’onada d’acomiadaments. El maig del 2010, al dictat de la UE, hi aplica un pla de xoc, de retallada de la despesa pública per valor de 15.000 milions d’euros. Es congelen les pensions, es redueix un 5% el salari als empleats públics, s’eliminen mesures socials com l’anomenat xec-bebé (un total de 2.500€ per fill nascut/da), etc.
Mentrestant, prosseguia el degoteig d’acomiadaments via els anomenats ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació). L’ERO és un mecanisme legal que permet que les empreses puguin acomiadar els treballadors/es de manera col·lectiva al·legant causes econòmiques, tècniques, productives o organitzatives. Entre els anys 2008 i 2009, per aquesta via es va registrar la pèrdua de més de dos milions de llocs de treball.
En aquest marc de crisi i de creixent descontentament social, el govern Zapatero, novament acceptant les exigències de la UE de “més flexibilitat per generar ocupació”, aprova al setembre de 2010 la Reforma Laboral.
La Reforma de Zapatero va tenir com a centre facilitar encara més els mecanismes d’acomiadament. Així, als ERO se li afegia una nova causa: prevenir l’evolució negativa d’empreses o millorar-ne la situació i les perspectives. És a dir, les empreses ja no necessitaven al·legar pèrdues econòmiques, n’hi hauria prou amb al·legar “previsió de pèrdues” o “preveure reducció dels beneficis” o simplement per canvis organitzatius per millorar les expectatives.
Així mateix, facilitava l’acomiadament per “faltes d’assistència a la feina, encara justificades”. L’altre aspecte crucial de la Reforma Zapatero va ser facilitar els treballs temporals, els anomenats Contractes per obra i servei, contractes de durada incerta que poden ampliar-se a voluntat de l’empresari fins a tres anys, cosa que aprofundia la precarietat laboral.
Fer una Reforma Laboral per facilitar encara més els acomiadaments quan la Taxa de desocupació era ja del 19,59% i entre els joves superava el 50%, va acabar desembocant en una onada de vagues i manifestacions i en una Vaga General el 29 de setembre del 2010.
No conforme amb això, el govern Zapatero (PSOE) va escometre una segona Reforma, la de les pensions, perllongant l’edat de jubilació a 67 anys i ampliant el període de càlcul per a la quantia de la pensió de 16 a 25 anys el que a rigor suposava una nova rebaixa d’aquestes.
En aquest escenari de crisi, protesta social i descontentament generalitzat, el 15 de maig del 2011 es produeix la manifestació que dóna origen al ja conegut 15M.
Opiniâo socialista. Quins van ser els principals punts de la Reforma Laboral imposada pel govern de Rajoy (PP) el 2012 i com va impactar al mercat laboral? Hi va haver reducció de la desocupació com va prometre?
La Reforma Laboral de Rajoy va ser empitjorar encara més les condiciones de la classe treballadora, però trepitjant pel camí que ja havia deixat obert Zapatero.
En primer lloc, la Reforma Rajoy flexibilitza encara més les condicions per als acomiadaments massius. Es donen definicions més obertes perquè els jutges acceptin els ERO, per exemple “perspectives econòmiques negatives”, “pèrdua de contractes” o “introducció de nova maquinària”.
En segon lloc, i això és qualitatiu, ja no cal l’autorització prèvia de l’Autoritat Laboral per aplicar un ERO. Fins a aquella data quan una empresa presentava un ERO estava obligada a obrir un període de negociació amb la representació dels treballadors i transcorregut aquest període el presentava a l’Autoritat Laboral perquè aquesta donés el seu consentiment per aplicar l’ERO.
En segon lloc, es produeix un abaratiment de l’acomiadament. La Llei anterior establia que quan es produïa un acomiadament i era judicialment declarat improcedent, el treballador/a havia de percebre 45 dies de salari per any treballat amb un topall de 42 mensualitats. La nova Reforma rebaixa aquesta quantitat a 33 dies per any i un topall de 24 mensualitats.
En tercer lloc, suprimeix els salaris de tramitació. Això és que un treballador/a quan era acomiadat i el seu acomiadament era declarat improcedent l’empresa estava obligada a pagar-li, a més de la indemnització corresponent, els salaris del període transcorregut entre el seu acomiadament i la interlocutòria judicial i, a més, aquest període es computava com a cotitzat a la Seguretat Social. Entre un acomiadament i la interlocutòria judicial passen mesos i de vegades un i fins a dos anys.
En rigor, l’abaratiment que es produeix de l’acomiadament és molt més gran que tot això, perquè en qualsevol modificació substancial de les condicions de treball (canvis d’horaris, de torns, d’ubicació del centre de treball…) que l’empresa volgués imposar si els treballadors/es no acceptaven es produeix un “acomiadament objectiu”, amb una indemnització de 20 dies per any treballat i un topall de 12 mensualitats. Però en el període de consulta, els sindicats negociaven per intentar pujar aquesta indemnització (fins als 45 dies per any abans d’aquesta Reforma). La burocràcia sindical orientava i orienta així els conflictes, no pas per defensar els llocs de treball, sinó per negociar la quantia de la indemnització per l’acomiadament. En flexibilitzar les causes per a aquests acomiadaments, com he assenyalat abans, els “acomiadaments objectius” es multipliquen exponencialment.
La Reforma Rajoy va tenir més elements perversos, però el més crucial va ser facilitar i abaratir els acomiadaments i augmentar la temporalitat en els contractes de treball.
L’aplicació d’aquesta Reforma va desencadenar una nova onada de tancaments d’empreses i acomiadaments. La taxa d’atur es va disparar fins a assolir el 27,16% el 2013, més de 6,2 milions de treballadors/es se van quedar sense feina. La taxa d’atur juvenil va arribar al 57,2%. Una veritable escabetxada per a una Reforma que es va presentar com a mesura clau “per crear ocupació”.
Opiniâo socialista. El sindicat Co.bas denúncia que aquesta Reforma Laboral del govern del PSOE és tot just un camuflatge per a la Reforma anterior, no fa canvis substancials, per contra, preserva els aspectes més importants de les Reformes anteriors. Podries explicar que són els ERTO i què canviarà fonamentalment amb ells?
Si, com diu la declaració de la Coordinadora Estatal del sindicat Co.bas, la nova Reforma deixa intactes tots els mecanismes d’acomiadament massiu i barat de la Reforma de Rajoy (2012).
Primer, garanteix la tranquil·litat de la patronal, preservant substancialment la Reforma del 2012, és a dir, la que permet l’acomiadament barat i fàcil; segon, preserva i amplia els contractes a temps parcial, que és cada vegada més el mecanisme preferit per la patronal per “crear ocupació”, amb salaris de misèria i una flexibilitat extraordinària que els permet ajustar les jornades als pics i valls de la producció, aprofitant que fer hores complementàries es converteix en una necessitat per a milions de treballadors/es, per poder així rentar salaris de gana.
Però a més la nova reforma amplia aquest mecanisme dels anomenats ERTO (Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació) amb els ERTO permanents. L’ERTO és doncs un ERO temporal, que fins a aquesta nova Reforma funcionava de la manera següent: L’Empresa presenta un ERO temporal (ERTO) que pot ser de suspensió temporal del contracte per un temps determinat, o de reducció de la jornada de treball. En un cas o en un altre el treballador passa a cobrar del SEPE (Servei Públic d’Ocupació), que és un organisme de l’Estat. Si és de suspensió del contracte pel total i si és de reducció de jornada, la part proporcional. Però cobra de l’Estat el 70% del seu salari, és a dir, perd, si més no, el 30% del salari i els drets socials proporcionals (vacances, pagues extres…) durant el període de la suspensió.
Durant el període més dur de la pandèmia aquest mecanisme es va generalitzar i més de 4 milions de treballadors/es van ser enviats a ERTO. El govern presenta aquesta mesura com a meravellosa, model d’una política progressista perquè gràcies a ella la gent “no perd el treball,” i “no augmenta l’atur”.
El primer és aclarir que aquesta mesura ni és nova ni la seva autoria correspon a cap govern progressista. Els referents dels ERTO són governs de dretes, neoliberals i reaccionaris. Més exactament la referència és el Kurzarbeit alemany, una reducció temporal de les hores de treball normals per alleujar econòmicament l’empresa a través de la reducció dels costos de personal.
L’ERTO és, per tant, una mesura que té com a objectiu essencial rescatar les grans empreses reduint els costos de personal a costa d’un nou atracament als salaris i de continuar engreixant un deute públic que ja arriba a 1,43 bilions d’euros, supera el 122% del PIB i que encara pagarem els treballadors/es i el poble.
Els ERTO són a més un mecanisme infame de precarització perquè les empreses es garanteixen veritables borses d’ocupació de les quals treure o ficar treballadors quan considerin oportú. A canvi d’aquest atropellament no hi ha cap garantia d’estabilitat futura i acabat el període de l’ERTO permanent les mateixes causes que van justificar la seva aplicació poden ser usades per acabar sent acomiadats.
Els ERTO permanents han esdevingut la mesura estrella de la ministra i el seu Govern. Tenir feina a canvi “del que sigui” no és precisament un argument progressista, cal recordar que en l’època de l’esclavitud es garantia la “plena ocupació”. Però els alumnes endarrerits de la Merkel copien una versió més empobrida perquè, entre altres raons -a més de cobrar menys-, la nova Reforma Laboral afegeix a més que en cobrar els treballadors/es afectats d’un nou Fons que s’ha creat, el Fons de Sostenibilitat (i no del SEPE com fins ara) no els computarà com a temps cotitzat als efectes de la pensió.
Opiniâo socialista. És veritat que hi haurà un canvi substancial per als treballadors d’aplicatius, com ara UBER i altres empreses d’aquesta modalitat?
Aquest govern es prodiga a vendre titulars i donar-se un autobombo difícil de superar. El mes de maig passat, patronal, govern, CCOO i UGT assolien un acord que es convertiria dos mesos després en l’anomenada Llei Riders, una llei sobre els drets laborals de les persones dedicades al repartiment de plataformes digitals, que a l’Estat espanyol, es calcula que empra entre 18 i 30 mil persones. En el to que caracteritza la ministra, va declarar: “Espanya es converteix a l’avantguarda internacional en aquesta matèria”, i que, a causa d’això, “tant el món com Europa ens estan mirant”.
La resposta a aquesta grandiloqüència la van donar en un comunicat públic els mateixos treballadors que havien estat al capdavant d’aquesta lluita des de feia quatre anys i que havien aconseguit sentències judicials favorables al reconeixement de la seva relació laboral. Sobre la Llei aprovada van manifestar: “Un pas insuficient poc a celebrar” (Riders x derechos). I a les seves xarxes de Twitter deien a la ministra: “Acord sobre la mal anomenada «Ley Rider». Qui ha obtingut que se’ns reconegui com a treballadors/es no ha estat el Govern sinó tots els que ens hem jugat la pell en vagues, manifestacions i més de 44 victòries judicials”.
A les crítiques que fan aquests treballadors/es s’assenyala, entre d’altres, que la Llei “que el món mira” no garanteix la permanència dels actuals treballadors/es; les empreses no tenen obligació de fer les contractacions pertinents; es va obrir la porta a la subcontractació perquè les actuals empreses puguin derivar els treballs eludint així la seva responsabilitat; la Llei es queda darrere del que la lluita va arrencar als tribunals perquè limita la regulació als Riders i no ho exigeix “per a la resta de col·lectius que ja són uberitzats podran ser controlats per algoritme impunement, i pràcticament deixa les portes obertes a la uberització de moltíssims altres col·lectius”. De fet, l’última Enquesta de Població Activa va detectar més de 160.000 falsos autònoms (molts treballadors uberitzats figuren falsament com a autònoms). En aquest sector dels riders hi ha molts treballadors/es sense papers, la Llei va ometre regularitzar-los el que deixa aquests treballadors/es abandonats a la seva sort per ser acomiadats o continuar treballant en les mateixes condicions víctimes del mercat de lloguer de comptes.
Opiniâo socialista. Com és la composició i la relació de l’actual govern de Pedro Sánchez amb Podem, IU i els sindicats?
El govern de Sánchez el formen ell i 22 ministres, 18 del PSOE i 4 d’Unides Podem. La ministra de treball, Yolanda Díaz, és vicepresidenta segona, advocada, militant del Partit Comunista i el pare del qual (Suso Díaz) és un dirigent històric de CCOO.
Aquest govern de coalició, presentat com “el més progressista de la història” el forma un partit com el PSOE que ja ha tingut 3 presidents i 22 anys de governs. El PSOE és un partit burgès responsable del desmantellament industrial, de la repressió contra les nacionalitats, de la xenòfoba i racista Llei d’estrangeria… que va governar sempre per a la banca, les multinacionals, al dictat de la Troika, devot monàrquic i nacionalista espanyol. El PSOE va ser el que més recentment va encapçalar la repressió contra Catalunya i el dret de decidir del poble català. Com hem dit des de Corriente Roja en el moment de la constitució, un govern presidit pel PSOE no pot ser més que un govern burgès, el de la pàtria i el patró.
L’altra part del govern és Unides Podem, un acord entre Podem i Esquerra Unida (PCE). Podem va capgirar el mitjó dels seus propòsits declarats, va desmuntar la mobilització del 15M i va ofegar la rebel·lia al carreró antidemocràtic de les institucions que es van heretar del franquisme, començant per la Constitució del 78. Els que van arribar per acabar amb el règim del 78 i la casta, avui són fervorosos defensors de la constitució del 78 i ministres d’un govern burgès.
El govern ha tingut i té a CCOO i UGT una mena de guàrdia pretoriana durant tot aquest temps. Ara arriba a l’equador de la seva legislatura i ho fa enmig d’una llarga llista de promeses incomplertes (La Llei Mordassa que no va derogar; els desnonaments que no va parar, el crim amb les persones migrants que moren intentant arribar -més de 4.400 van morir el 2021 intentant assolir la costa espanyola-), etc.
El que sí que és un canvi important és que fins a la data Unides Podem ha sostingut el seu discurs dient que gràcies a ells el PSOE no se’n va a la dreta i que si no es pot fer més, és perquè són minoria. No obstant això, la nova Reforma Laboral, la que no deroga l’anterior, precaritza més la feina i és un nou atracament als salaris, és presentada com a iniciativa d’Unides Podem i meravella de meravelles digna de ser exportada a escala mundial.
El pragmatisme de la nova política que van pregonar Podemos e Iglesias en una mica de la ja molt vella política: una coalició per a ser gestors del capitalisme i embellidors de les seves polítiques neoliberals. Demanar el suport als de baix per governar per als de dalt no surt de franc. Fer de la veu de la consciència al govern de Pinotxo a diferència del final feliç de l’universal conte italià, a la vida real acaba condemnant a la veu de la consciència a l’infern de la crisi al costat de tot el govern i donant pàbul i base social al PP i Vox.
Opiniâo socialista. La proposta de vosaltres és la derogació completa de la Reforma i que el sindicalisme alternatiu enfronti amb més lluites aquesta Reforma. A més de Co.bas altres sindicats estan rebutjant aquesta Reforma?
Efectivament, Co.bas va defensar sempre, juntament amb el sindicalisme alternatiu, la derogació de les dues últimes Reformes Laborals, la de Zapatero i la de Rajoy.
El rebuig a la Reforma Laboral és general entre les organitzacions sindicals per fora de CCOO i UGT. Contra aquesta Reforma Laboral s’han pronunciat els sindicats nacionalistes que són majoritaris al País Basc i Galícia (ELA; LAB, CIG, CUT); sindicats com la CGT, els sindicats de la Taula Sindical de Catalunya (IAC; CGT; CNT; Co.bas; COS; Solidaridad Obrera), el Bloque Combativo de clase en Madrid (Solidaridad Obrera, Co.bas; ASC; Plataforma Sindical de la EMT; Sindicato Asambleario de la Sanidad, CNT) el agrupamiento unitario en Sevilla (CGT; Co.bas; SAT; CTA, Sindicato Ferroviario, USTEA), etc.
Hi ha de fet aquests dies ja anunciades algunes protestes i estan sent molts els comunicats, però en rigor nosaltres creiem que aquests dies cal bolcar els esforços a explicar el contingut i el significat d’aquesta Reforma Laboral contrarestant el bombardeig mediàtic que estan fent el govern, la patronal i CCOO-UGT, cantant lloances a la Reforma.
Opiniâo socialista. Quines són les principals propostes que una organització política revolucionària com Corriente Roja defensa contra la precarització del treball?
Des que es deslligués la crisi del 2008, Corriente Roja hem defensat la necessitat imperiosa de posar en marxa un programa de rescat dels treballadors/es i el poble. La crisi de la covid-19 va disparar tot i no ha fet més que despullar el model productiu espanyol, un capitalisme imperialista decadent amb ínfules de grandesa, però en rigor perifèric i dependent, amb una multitud de petites empreses i microempreses sustentades a la feina precària, baixos salaris, en molts casos miserables i en una desocupació estructural crònica.
L’entrada a la Unió Europea va tenir un preu altíssim: el desmantellament de sectors fonamentals de la indústria espanyola.
Són sens dubte moltes les reivindicacions parcials que sorgeixen d’aquesta situació, però en aquest terreny són dues les grans reivindicacions centrals: el dret a un treball estable i salaris dignes. Contra la ideologia del mal menor i el pragmatisme que ens ve empenyent a la resignació i la reculada permanent, Corriente Roja defensem que la classe obrera ha de declarar una guerra implacable a la política dels capitalistes,i als seus governs (tinguin el color que tinguin). La lluita per la feina exigeix la derogació immediata de les reformes laborals i l’establiment d’un nou Estatut dels Treballadors/es, que estableixi el dret al treball com un dret bàsic que l’Estat està obligat a garantir per una via o una altra.
Acabar amb la desocupació de milions de treballadors/es inclou la defensa de l’ocupació existent, per això la derogació de les reformes laborals vigents tenen com un dels seus propòsits més importants acabar amb aquesta sagnia de l’ocupació que patronal, govern i burocràcia acorden a cada pas via els ERO i ERTO. Un exemple ara mateix és una altra Llei, la de l’administració pública, en lloc de garantir l’ocupació des del Govern, es resol una Llei (l’Icetazo) que pot deixar al carrer al voltant de 800.000 treballadors/es públics, l’ERO més gran de la història de la mà d’un govern progressista.
Nosaltres defensem la reducció per Llei de la jornada a 35 hores setmanals com a primer pas en el camí de l’escala mòbil de les hores de treball, és a dir repartir el treball existent entre tota la mà d’obra disponible i serà així com se’n vagi determinant per llei la durada de la setmana de treball. I com que aquesta mesura respon a les necessitats bàsiques de la classe obrera la reducció de jornada serà sense reduir el salari.
La defensa del sistema públic de pensions i, per tant, la derogació de les reformes de pensions del PSOE i el PP, és un mecanisme contra la privatització i per la defensa d’un dret bàsic per a milions de treballadors/es si no un mecanisme de generació d’ocupació establint la jubilació a 60 anys.
Aquestes són algunes de les mesures que defensem en aquest pla de rescat dels treballadors/es i el poble. Un pla de rescat com el que defensem obliga sense cap dubte a prendre mesures resoludament anticapitalistes, a enfrontar els bancs i multinacionals, l’FMI i la Unió Europea i enfrontar el govern burgès de torn, es digui com es digui.
Des de la patronal, els seus advocats de la burocràcia sindical de CCOO i UGT o el govern, parlin d’aquestes mesures com a utòpiques, irrealitzables i alerten de la “catàstrofe” que una mesura així suposaria. El seu pragmatisme és espectacular: per rescatar banquers no hi ha problema, per finançar amb ERTO les grans empreses o facilitar-los i abaratir l’acomiadament de milions de treballadors/es tampoc no hi ha problemes, tots els diners que faci falta! Però per a llocs de treball, salaris i pensions dignes no, per això no!
La crisi capitalista aboca a cada pas a la misèria milions d’éssers humans. La pandèmia ha posat això encara més evident del que ja era. Davant d’aquesta situació el pragmatisme de la nova política progressista com el de la vella, davant del que sembla que passarà, sembla aconsellar com al film d’Adam McKay, No mirar a dalt!
Nosaltres davant la crisi d’aquest sistema recordem allò que escrivís el vell Trotski: “Aquí no es tracta del xoc “normal” d’interessos materials oposats. Es tracta de preservar el proletariat de la decadència, de la desmoralització i de la ruïna. Es tracta de la vida i la mort de l’única classe creadora i progressiva i, per això mateix, del futur de la humanitat. Si el capitalisme és incapaç de satisfer les reivindicacions que sorgeixen infal·liblement dels mals engendrats per ell mateix, no li queda cap altra que morir. La “possibilitat” o la “impossibilitat” de fer les reivindicacions és, en el cas present, una qüestió de relació de forces que només pot ser resolta per la lluita”.
