La història del poble nicaragüenc pel seu alliberament ha fet vibrar el món sencer des de fa un segle.Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional
El 1928 impulsada per la Lliga Antimperialista de les Amèriques[1], es va construir el “Comité Manos Fuera de Nicaragua” amb seu a Mèxic, aquest va ser un esforç unitari amb l’objectiu de donar solidaritat política, financera i militar a la lluita del “pequeño ejército loco”, de l’Exèrcit Defensor de la Sobirania Nacional de Nicaragua, que combatia contra la intervenció militar nord-americana a Nicaragua. En la campanya actuen dirigents polítics com el cubà Julio Antonio Mella, el peruà Víctor Raúl Haya de la Torre, i els pintors mexicans David Alfaro Siqueiros i Diego Rivera.
Mort i traït Sandino i establerta per la força la dictadura de la dinastia Somoza. Noves campanyes de solidaritat van ser necessàries per donar suport a la lluita dels combatents per la Llibertat. En 1969-1970 va ser necessària una extensa campanya de solidaritat per evitar la deportació i segur assassinat de Carlos Fonseca Amador, fundador del Front Sandinista d’Alliberament Nacional, en aquest moment tancat a les presons de Costa Rica, a la campanya van sumar-s’hi els intel·lectuals i premis Nobel francesos Simone de Beauvoir i Jean Paul Sartre.
El moviment de solidaritat a favor de la lluita del poble de Nicaragua no va fer més que créixer quan entrava més en crisi la dictadura de la família Somoza. Des de 1978 era obvi que s’incubava un aixecament popular contra la dictadura. A més del suport polític i logístic que augmentava dia a dia, la revolució nicaragüenca va recuperar una notable tradició internacionalista, la de les Brigades Internacionals de combatents voluntaris. Van participar la brigada costa-riquenca Carlos Luis Falles i la panamenya Victoriano Lorenzo, a més d’una infinitat de voluntaris individuals.
El nostre corrent, la Lliga Internacional dels Treballadors va organitzar també una brigada de combatents voluntaris, La Brigada Simón Bolívar, la qual va combatre en l’alliberament de Bluefleds.
La revolució nicaragüenca de 1979 va aixecar una nova onada d’esperança internacional, recentment passada la derrota militar nord-americana a Vietnam, una altra vegada un petit país derrotava militarment a una dictadura sanguinària armada fins a les dents amb el finançament de l’imperialisme. La revolució semblava escampar-se com la pólvora cap a la resta de Centreamèrica, tan oprimida i sotmesa com Nicaragua.
La solidaritat internacional es va concentrar ara en les grans jornades d’alfabetització, de reconstrucció del camp, a partir de 1983 en el combat contra la contrarevolució, ajudada i finançada pel govern nord-americà.
Les masses nicaragüenques i centreamericanes van fer tot el que va estar al seu abast per derrotar a l’imperialisme, van morir i van sacrificar les seves vides per desenes de milers, poques guerres van ser tan cruentes com la revolució centreamericana de 1979-1990.
No obstant això, la revolució centreamericana no va ser derrotada, fonamentalment per l’agressió imperialista, això va ser un factor. Però el principal problema va ser la concepció que del procés revolucionari van imprimir-li el FSLN i totes les organitzacions castristes al procés.
El FSLN, des de la mateixa caiguda de Somoza, concebia les tasques de la revolució com la construcció d’un govern d’“unitat nacional”, és a dir d’un govern burgès, la tasca fonamental del qual era reconstruir l’Estat, la policia i l’exèrcit burgès, ara dominat pels sandinistes. El govern cubà va utilitzar la seva autoritat per dir que Nicaragua no podia seguir el camí de la revolució a Cuba de 1959 expropiant el capitalisme. Aquest és l’origen dels comandaments d’actual exèrcit i els actuals paramilitars.
Així mateix la tasca econòmica era el desenvolupament de l’“economia mixta”, una economia capitalista amb intervenció de l’Estat. No s’havia d’avançar cap al socialisme, tampoc caldria avançar en la reforma agrària. La revolució no havia de ser “exportada”, caldria respectar les fronteres artificials dels Estats nacionals.
És a dir, la revolució va ser asfixiada des del primer moment i finalment escanyada per la seva mateixa direcció política. Per aconseguir aquests objectius el FSLN va haver de traslladar des del principi la seva forma militar, la seva forma de partit-exèrcit, a la societat. No permetia cap oposició en les files de les forces revolucionàries. Primer va expulsar a la Brigada Simón Bolívar i la va lliurar a la policia panamenya. Després s’encarregaria d’“esterilitzar” a la resta de l’esquerra comunista, trotskista i maoista.
El sandinisme solament accepta subordinació política o oposició tutelada, qualsevol organització política que es plantegi seriosament combatre i competir amb el sandinisme, és enfrontada a mort.
Com a part de la cultura militar trasllada al moviment popular, serà el seu costum d’annexar i “estatizar” les organitzacions sindicals i populars. Tant la Central Sandinista dels Treballadors, com l’Associació de Treballadors del Camp o les federacions estudiantils, van ser transformades en organitzacions semiestatals, dominades per burocràcies totalitàries i corruptes.
Aquestes característiques dictatorials van ser justificades durant la guerra, pel rigor de l’enfrontament contra els Estats Units i la “contra”, però la veritat és que l’asfíxia del moviment de masses era funcional a la derrota de la revolució.
El sandinisme abandona el govern en 1990, després de perdre les eleccions. La revolució va ser sepultada en mig d’acords electorals i una nova corrupció (la “piñata”) que va obrir la construcció d’una nova burgesia sandinista.
El sandinisme “governa des de baix” entre 1990-2006. El seu control del moviment de masses li permet negociar llocs segurs per a un nou procés d’acumulació capitalista. Es va copant les estructures de l’Estat, la policia, l’exèrcit i els jutges.
L’ascens i suport del chavisme, li permet a l’orteguisme desenvolupar-se com una nova dictadura familiar, repetint la història del somocisme.
Buidat el sandinisme històric, eliminades les oposicions d’esquerra i dreta, la família Ortega i el seu domini privilegiat de l’Estat li permetés construir una nova dinastia familiar, vinculada a les empreses de comunicació i al maneig del petroli.
El govern de Daniel Ortega va ser un govern aplaudit per l’FMI, per l’església catòlica, les esglésies pentecostals, l’exèrcit nord-americà, els grups miners i els empresaris centreamericans. Fins que va començar la crisi política d’abril de 2018.
Des d’abril de 2018, es va iniciar un nou procés de rebel·lió popular, que segueix el patró d’un segle de rebel·lions. Un aixecament dels joves i els empobrits contra una dinastia familiar, que garanteix els negocis dels grans capitalistes, que es recolza en la policia i l’exèrcit per governar, que manipula i menteix.
Des de llavors no s’han detingut les mobilitzacions populars contra el govern de Daniel Ortega, el qual com tota dictadura l’ha respost amb un bany de sang que ja supera els 450 morts, milers de ferits, centenes de desapareguts. Ha iniciat una nova onada de refugiats polítics cap a Costa Rica. La dictadura ha estat particularment cruel en l’ús de violència policial i paramilitar per enfrontar les mobilitzacions i els talls de vies.
Els empresaris i l’església catòlica que durant molts anys van tolerar al tirà, no van tenir més que començar a oposar-se. I el mateix pel que fa al govern nord-americà i als seus organismes internacionals.
A diferència del que diu el castrisme i el Fòrum de Sao Paulo, no hi ha cap conspiració en curs a Nicaragua, sinó un autentica rebel·lió popular.
I com en altres revolucions que ha viscut Nicaragua hi ha forces que atempten contra el seu triomf. En primer lloc el govern cubà, els partits comunistes i el PT de Brasil, que recolzen la massacre del poble nicaragüenc, en defensa del govern “progressista” d’Ortega.
Després els empresaris, el govern dels Estats Units i els organismes internacionals, que van protegir a Daniel Ortega durant molt temps i ara que ha perdut el control, ho critica per poder recompondre la situació. Les paraules vociferants contra el règim no amaguen que la política del Departament d’Estat i de l’OEA és: diàleg amb la dictadura i eleccions anticipades.
El poble nicaragüenc per vèncer a la dictadura necessita la solidaritat internacional com la va necessitar en el passat, necessita també organitzar la seva autodefensa per enfrontar a la dictadura i lluitar de manera independent dels organismes de l’imperialisme i dels empresaris que solament busquen reconduir la lluita cap a un pacte amb la tirania. Per triomfar és necessària la més àmplia solidaritat de les organitzacions socials, especialment de la classe treballadora. És necessari que els sindicats i altres organitzacions donin el seu suport polític i material a la lluita del poble nicaragüenc pel seu alliberament de la dictadura i per la construcció d’un nou Estat sota el domini i control dels treballadors i les seves organitzacions, amb nacionalització de les principals empreses, planificació de l’economia i el control estatal del comerç exterior, perquè la riquesa produïda sigui destinada a les necessitats del poble, i perquè aquesta vegada la lluita porti a la victòria definitiva del poble nicaragüenc.
Notes:
[1] Una espècie de “front únic antiimperialista” impulsat pels primers zig zags d’Internacional Comunista.