Per Manuel Cid
Des del diumenge passat ens trobem sota l’Estat d’Alarma, amb l’objectiu de trencar la cadena de contagi del Covid-19 i no saturar els serveis sanitaris (això sí, «oblidant» acuradament sempre les retallades que durant anys s’han acarnissat amb la sanitat pública).
Per a això s’ha suprimit la lliure circulació, i els cossos policials i l’exèrcit patrullen els carrers, el govern central ha assumit tots els poders d’Interior i s’han establert sancions contra els infractors de l’Estat d’Alarma, basades en la Llei Mordassa que aquest govern va dir que derogaria en prendre possessió. En línies generals, la població ha assumit l’emergència sanitària, malgrat les situacions dramàtiques que molts i moltes estan suportant. No és el mateix passar la quarantena en una exclusiva urbanització de luxe com els Aznar (on es van desplaçar sense importar-los el risc d’estendre l’epidèmia), que en un petit pis carregats de preocupació i incertesa pel futur.
Però per què el govern va trigar tant a prendre una mesura com aquesta? En primer lloc, l’expansió de la malaltia l’ha facilitat les reticències del govern que, tot i que comptava amb precedents clars a la Xina o Itàlia, només es va decidir quan la situació era insostenible. La raó última d’aquest retard s’explica per la resistència de les grans empreses al fet que es “perjudiqués l’economia”, és a dir, que es posés en risc els seus beneficis. La premsa ha filtrat com Nadia Calviño, ben coneguda com la més fidel representant patronal al govern, va ser qui més resistència va posar a prendre mesures de confinament.
El govern diu que després de retardar l’adopció de mesures per aquestes pressions, ara “és una lluita de tots i totes”. Però la burgesia ja ha posat les seves condicions per a acceptar l’estat d’alarma: “tots darrera del govern”, l’economia productiva ha de continuar, la sanitat privada no es toca, les fàbriques no es tanquen tret que no quedi més remei (com si els treballadors/res no es contaminessin), l’església manté els centres de culte, com si el sant de torn evités el contagi entre els feligresos.
Una cop establert l’Estat d’Alarma, veiem amb indignació com aquest només és aplicable a la població, però no a les empreses. Mentre nosaltres fem un gran esforç, complint rigorosament el tancament, moltes empreses per a res essencials obren les seves portes amb normalitat, com els bancs, la construcció o multitud de fàbriques i centres de “contact centers”. Allà on l’activitat s’atura, és per l’acció dels propis treballadors/res.
En sectors essencials, com les treballadores d’ajuda a domicili (que treballen de casa en casa de persones grans o malalts/as), en molts casos el servei s’està prestant sense les mínimes condicions sanitàries. Com pot ser que hi hagi recursos per a desplegar a l’exèrcit per tot el territori, i siguin incapaços de donar el material higiènic sanitari a treballadores en primera línia?
Amb les seves reticències a perjudicar l’“economia”, el govern i l’IBEX 35 han demostrat que no podem confiar en ells per a combatre aquesta epidèmia. Que la voracitat insaciable de les grans empreses ha acabat des de sempre amb els drets laborals i socials és ben conegut. Però aquesta vegada, el capitalisme desbocat amenaça directament la salut de tota la població. Que estiguem en quarantena, no significa que deixem de lluitar. Només la classe treballadora, exigint les mesures sanitàries adequades en serveis indispensables i el tancament (sense acomiadaments ni pèrdues salarials) a la resta de sectors, pot imposar les mesures que pararan a aquest virus.