Estat espanyol: No al pacte amb el PSOE

El 13 de gener va arrancar la nova legislatura i ja ha començat el joc de les cadires. Els possibles pactes per formar govern dominen l’actualitat política. El PSOE i Podem ronden un possible pacte per a un govern “d’esquerres”. Que Iglesias plantegi aquesta possibilitat no sorprèn, ja que és coherent amb el que el nou diputat ha qualificat de “maduració” del seu partit, un eufemisme per encobrir el gir a la dreta de Podem.

Tanmateix, hem escoltat les declaracions sorprenents de Garzón dient que els diputats electes per la llista d’UP estarien disposats a donar suport a un “pacte a l’esquerra del PP” per conformar un “govern progressista“. Segons Garzón aquesta posició és coherent amb la principal tasca que va estar plantejada en el 20D: fer fora el PP. Però aquesta afirmació és il·lusionisme si no ve acompanyada de la qüestió més important: Per a què fem fora el PP?

Vam dir en la campanya electoral que calia fer fora el PP i els partits de la Troica. I què són el PSOE i Ciutadans? Garzón no va parar de repetir que calia acabar amb “el bipartidisme”. I ara proposa un govern amb el PSOE? Ha reiterat una i altra vegada que UP era una candidatura de ruptura. Quina classe de ruptura és UNA que suma als seus diputats per garantir com a primera tasca la “governabilitat” del país?

Garzón ha insistit que “el que estava en joc no eren les eleccions sinó el futur de les generacions“. Però, és el PSOE la garantia per a les generacions que fan augmentar les cues de l’atur o han de marxar del país? Garzón es va comprometre davant Sindicalistas por la Unidad Popular a defensar la classe obrera i les seves lluites. I ara proposa donar suport a un govern de qui va aplicar les reformes laborals, va enviar cinc milions de treballadors a l’atur, va escometre el saqueig dels salaris i les pensions i va aprovar la modificació de l’art. 135 de la Constitució perquè la primera obligació de l’Estat sigui pagar el deute dels banquers? On queda el compromís d’exigir la derogació d’aquest article?

Garzón, com ho fa Podem, està convertint “l’esquerra”, “el canvi”, en els grans “significants buits” que una vegada darrere altra vam denunciar al llarg de la campanya electoral. Corriente Roja, després del resultat de les eleccions hem dit que:

No podem dipositar confiança en cap govern que pugui sorgir d’aquests vells i nous partits. Hi haurà qui pensi que el suport a un acord PSOE-Podem és lo més “pràctic” per obrir camí al “canvi”, però el pa, el treball i el sostre exigeixen molt més que il·lusions, exigeixen realitats.

Per això avui la nostra posició és inequívoca: cap suport d’UP a qualsevol de les fórmules de govern, perquè qualsevol govern que sorgeixi de l’actual aritmètica parlamentària no serà més que un govern al servei de la Troica i pro-patronal.

Aquesta posició que defensem podria ser una més en un debat entre els diferents components que vam integrar les candidatures d’Unitat Popular, si abans de comprometre els dos diputats d’UP-IU a donar suport a un “govern progressista” PSOE-Podemos, hagués existit algun criteri democràtic. Però no hi ha hagut la menor consulta als activistes que vam conformar les candidatures d’UP, tot repetint els mateixos mètodes emprats dins d’IU.

Les lliçons del govern PSOE-IU a la Junta d’Andalusia

Cal aprendre de l’experiència de la participació d’IU al govern d’Andalusia, de manera subordinada al PSOE. Aquell govern no va canviar res substancial: va continuar les retallades, acomiadaments i desnonaments…; el pacte signat per conformar govern va quedar bàsicament sense complir. Només dues de les 28 lleis compromeses es van aprovar. A canvi, IU va ser la crossa “esquerra” del bipartidisme, fins que el PSOE va decidir que havia arribat el moment de trencar l’acord.

El compromís dels diputats de UP-IU no pot ser amb una “governabilitat” que només servirà perquè governi la Troica i s’apliquin els atacs contra els treballadors i el poble que estan per venir, i que la Unió Europea reclama amb urgència.

El paper dels diputats ha de ser, en primer lloc, portar la veu dels treballadors i de les lluites al parlament, servir com a punt de suport i ajudar al seu enfortiment. No tenim cap confiança en què l’actual Parlament vagi a solucionar els problemes dels treballadors: PP, PSOE i Ciutadans continuen tenint una àmplia majoria. La clau està a recuperar el carrer, posant la representació institucional al servei d’organitzar i unificar les lluites contra els EROs, contra els desnonaments, contra la violència masclista, les retallades i privatitzacions.

Vam dir, i ho reiterem, que dos diputats són molt o poc depenent de per a què s’utilitzen. Si és per posar-los al capdavant del suport a les lluites i de l’enfrontament al govern de torn, tindrem sens dubte una extraordinària eina per més modesta que sigui.

Si la direcció d’IU-PCE es ratifica en les posicions que està defensant Garzón del “govern d’esquerres” amb el PSOE, els que hem participat de les candidatures d’UP tindrem tot el dret a dir que per a aquest viatge no calien alforges.

Fem una crida a tots les companyes i companys d’UP i en especial als que vam conformar Sindicalistas por la Unidad Popular a rebutjar qualsevol suport a un govern amb el PSOE!