Estem a l’inici d’un nou descens de l’economia mundial?

La premsa mundial, els mitjans especialitzats com The Economist o Financial Times, els economistes i les reunions internacionals com el Fòrum de Davos i la reunió del G-20, ja discuteixen obertament la possibilitat que l’economia mundial estigui entrant en una fase descendent com la que es va viure a partir de 2007-2008.

Els signes evidents són la crisi de l’economia xinesa, la important caiguda de les borses a tot el món, l’evidència d’una crisi bancària a Europa, el descens de les xifres del comerç mundial en 2015, i l’economia dels Estats Units, que creix només 1% en el quart trimestre de 2015 (contra el 3,7% en el segon). La indústria està pitjor.

Algunes dades són menys conegudes. Una és molt important i afecta directament a la dinàmica de la situació: segons un informe del banc JP Morgan, està caient la taxa de guany de les corporacions nord-americanes al seu nivell més baix en dos anys. L’altre és simptomàtic: els préstecs de curt termini són més cars que aquells a 10 anys, un fenòmen que els economistes burgesos anomenen “corba invertida dels tipus d’interès” i que és considerat com un dels indicadors que acostumen a anticipar una recessió.

Els processos estudiats per Marx

És impossible entendre la situació actual i les hipòtesis possibles d’evolució sense considerar les lleis del procés d’acumulació capitalista estudiades per Marx especialment en El Capital, escrit entre 1861 i 1863, i després enriquides per altres autors com Lenin. Sobretot ens hem de centrar en la llei del valor-treball i en la creació de plusvàlua en la producció, en conceptes com la taxa mitjana de guany, la composició orgànica del capital i la llei de la tendència a la caiguda de la taxa de guany que porta a les inevitables crisis cícliques analitzades i previstes per Marx com un període “normal”, com un component absolutament inevitable de la dinàmica d’acumulació del capital. També ens hem de centrar en determinades conseqüències del procés d’acumulació (dins de les quals, les crisis): un nombre cada vegada menor de capitalistes maneja una part cada vegada més gran del capital total (la tendència monopolista del capitalisme).

Sobre aquesta base, Lenin va analitzar com aquesta tendència es va veure exacerbada a partir de la crisi europea de 1873, portant al sorgiment del capital financer (fusió dels capitals bancari i industrial) i l’inici de l’època del capitalisme imperialista.

Els super-guanys assolits per les empreses imperialistes aguditzaran la sobreacumulació del capital o, com diu Lenin, la producció de cada vegada més “capitals excedents” que es bolquen a l’especulació i al parasitisme com un tret creixent i dominant de l’època imperialista.

Les supercrisis

Les crisis cícliques analitzades i previstes per Marx es van continuar verificant durant el segle i mig transcorregut. Veiem, però, que algunes crisis són molt més profundes i d’un impacte molt més gran en el temps. Per exemple, les iniciades el 1873, el 1929, a finals de la dècada de 1960, i el 2007-2008 les podem anomenar “super crisis”.

En el germen i l’inici de totes les crisis hi ha la caiguda de la taxa de guany estudiada per Marx. Però en les super crisis això es veu potenciat per l’existència d’una massa gegantina de capital excedent parasitari que ja no aconsegueix valoritzar-se. És com un gegantí castell de sorra que comença a caure i amenaça fer-ho per complet.

Alhora, els atacs als treballadors i les masses (per augmentar la quantitat de plusvàlua) es tornen molt més ferotges però, juntament amb això, “alimenten” durant un temps més curt la voracitat del monstre capitalista imperialista.

Així va passar amb la immensa quantitat de nova plusvàlua que va representar la incorporació massiva del proletariat xinès al mercat mundial, a partir de 1990, o l’escàs efecte de creixement que va tenir el gran augment de la taxa d’explotació aconseguit per la burgesia mundial des de 2008 (amb els seus permanents atacs a l’ocupació, al salari i a les condicions laborals).

Les fases de la sèrie negativa actual

En obrir-se la crisi del 2007-2008, la política de la burgesia imperialista va tenir tres pilars:

1. el primer d’ells va ser, tal com hem analitzat en nombrosos materials, els atacs ferotges al moviment obrer per augmentar l’extracció de plusvàlua.
2. el segon va ser una crema parcial de capital (especialment en el sector productiu, però també en el sector financer dels EEUU) a través de grans fusions, tancaments i reduccions d’empreses (com la GM). Va avançar així també el procés de centralització analitzat per Marx.
3. el tercer (i central per a la nostra anàlisi) van ser els megapaquets d’ajuda als bancs i mercats financers. Alguns estudis afirmen que en tots aquests anys els estats van injectar, per diferents vies, l’equivalent a gairebé un PIB mundial (entre 65 i 70 bilions de dòlars). Els estats van actuar com a companyies d’assegurances dels grans especuladors financers, mostrant sens dubte qui són els veritables amos d’aquests estats.Tant durant la primera com durant la segona fase, la Xina semblava “immune” (sobre la base d’una política d’inversions de l’Estat i crèdit barat) i va actuar com una mena de “motor secundari” de l’economia mundial, atenuant així els efectes descendents i ajudant també als països proveïdors de matèries primeres, com el Brasil i l’Argentina.
4. El 2012 s’obre una tercera fase amb les anomenades “crisi dels deutes sobirans europeus”: sobreendeutats pels processos anteriors (com cost de l’ingrés a la Unió Europea), els ajuts als bancs i les reestructuracions del deute públic, els països més febles (els PIG: Portugal, Irlanda i Grècia) arriben a la impossibilitat de pagament i entren en col·lapse. Països imperialistes més febles, com Espanya i Itàlia, també són fortament colpejats.
5. Amb aquests megapaquets, l’imperialisme va aconseguir frenar la dinàmica de pla inclinat permanent (la primera fase de la crisi entre 2007 i 2009) i evitar la fallida del sistema financer-bancari mundial. Una segona fase de la crisi es va obrir així l’any 2010, en què els EEUU surten de la recessió i comencen primer una “recuperació anèmica” (creixement menor del 2%) i després una “moderada” (entre 2 i 3%).

Comença la quarta fase?

A finals de 2014, tots els senyals d’alerta comencen a indicar que pot haver-se obert una quarta fase de la crisi (igual o encara més profunda que la iniciada en 2007-2008). El principal d’aquests senyals és l’inici de la crisi a la Xina. Com van dir diversos economistes l’any passat, la Xina va deixar de ser “part de la solució” i, ara, és “part del problema”. I una part no petita, certament. El seu fre impacta en el conjunt de l’economia mundial i, amb això, empeny a la crisi les economies proveïdores, com el Brasil i l’Argentina: “les perspectives d’aquests països s’enfosqueixen“, va afirmar al Fòrum de Davos el president de l’Institut Internacional de Finances, Tim Adams.

Si la locomotora secundària s’està parant, les locomotores principals també semblen sumar-se al “problema”. El 2015, els Estats Units van mantenir un creixement parell amb anys anteriors (2,4%) però amb desacceleració en el quart trimestre (1%) i altres dades preocupants, mostrant així que, a més de no poder ser el motor que traccioni el conjunt, quan intenta “accelerar en pujada” comença a frenar. Europa s’enfronta ara amb l’obertura d’una crisi bancària que, entre altres, afecta el principal banc de la seva primera potència: el Deutsche Bank.

Els “inversors imperialistes” són pessimistes tant amb la perspectiva com amb les possibilitats d’enfrontar-la. Ray Dalio, president de la companyia d’inversions Bridgewater, va exposar a Davos: “El més probable és que l’economia segueixi patint una notable debilitat. Però en cas que tinguem una recessió, aquesta serà difícil de revertir. Aquest és el moment de major desafiament des de la crisi financera…“.

Es dóna, doncs, una combinació de dues qüestions centrals. La primera és que l’imperialisme no va impulsar la “crema” de capital fictici i especulatiu sinó que, per contra, els immensos “paquets d’ajuda” van ser utilitzats pels grans bancs i inversors financers per “capitalitzar-se” (cobrir els forats de les seves inversions) i per crear noves bombolles. Amb això, pot repetir-se el que ha passat el 2007-2008 (sobre bases corregides i augmentades, perquè l’economia està encara més fràgil). Seguirà havent-hi “ajudes” però aquestes tindran un efecte menor que el que van tenir en anys anteriors. L’especialista econòmic del diari espanyol El País va escriure: “Dalio posa així el dit a la nafra en un dels temors més profunds dels analistes: la manca d’eines per respondre a una nova crisi“. El capitalisme imperialista va actuar com algú que té el motor del seu automòbil semifos i el fa seguir funcionant amb olis ultrapesats… i això té un límit infranquejable.

El segon és que, si bé la burgesia mundial va aconseguir un augment molt important d’extracció de plusvàlua amb els atacs d’aquests últims anys, aquest augment es mostra insuficient per sostenir la taxa mitjana de guany (cosa que s’expressa en la seva caiguda actual). Per aconseguir un augment de la magnitud necessària, el capitalisme imperialista necessitaria un salt qualitatiu en els nivells d’explotació dels treballadors (diguem, una “rectificació a fons del motor”).

El factor “lluita de classes”

Aquí entra un factor que es lliga profundament als processos de l’economia, però que es juga en un terreny diferent: la lluita de classes. Sembla molt difícil que un salt d’aquesta magnitud pugui donar-se sense una derrota profundíssima dels treballadors arreu del món. És una hipòtesi possible que, en cas de produir-se de conjunt o a escala nacional, canviaria tota la dinàmica de “l’equació econòmica pura”.

La reacció de les masses i els treballadors davant la crisi i els atacs segueixen camins contradictoris. Alguns sectors s’atemoreixen i retrocedeixen sense lluitar, d’altres comprenen plenament les perspectives i radicalitzen els seus mètodes de lluita i les seves reivindicacions, en un curs objectivament revolucionari. També es donen combinacions de tots dos processos en un mateix país.

Creiem que d’aquests processos contradictoris, la tendència sembla ser cap a majors lluites i enfrontaments, dels resultats dels quals depèn la dinàmica de tota la situació política i econòmica. Ens basem en elements com ara les lluites que s’estan donant a Argentina contra el nou govern de Macri, al Brasil contra el vell govern del PT, a Grècia contra el govern de Syriza, a Sud-àfrica contra el govern del CNA, a Tunísia, i en l’augment de les vagues a la Xina per fer aquest pronòstic. Per descomptat, no som cecs i també veiem que hi ha derrotes i retrocessos en altres regions i països. Per això parlem d’una tendència i no d’un procés unilateral.

Algunes conclusions

En l’article sobre la cimera de Davos expressem:

El capitalisme imperialista no només està esgotat històricament sinó que, com ho va expressar aquesta cimera de Davos, també es mostra incapaç de promoure sortides per a la crisi que el seu propi funcionament ha generat. Complint les lleis econòmiques analitzades per Marx (concentració de la riquesa i centralització de capitals en un pol, misèria creixent en l’altre), avui l’1% dels amos del món posseeix tanta riquesa com el 99% restant.

En aquest marc, sense propostes per resoldre la crisi, les perspectives són de nous i duríssims atacs al nivell de vida dels treballadors i les masses, i la necessària resposta de lluita a aquests atacs. Però mentre els treballadors no siguem capaços d’elevar aquesta lluita de resistència a la formulació d’una alternativa de fons al capitalisme imperialista (la revolució obrera i socialista), la situació dóna voltes en cercle o, millor dit, en una doble espiral: descendent en la situació econòmica de les masses i amb tendència ascendent en les lluites.

La crisi, els atacs a les masses i les lluites devoren governs burgesos. A Llatinoamèrica vivim una decadència dels “populismes burgesos” (que van cavalcar sobre la bonança 2002-2012) i l’ascens electoral de la dreta (que es munta sobre l’esbroncada de les esperances frustrades per aquells governs populistes), amb l’ accés al govern de Macri a Argentina. Obligats a aplicar plans d’ajustament encara més ferotges que els seus antecessors, si no derroten a les masses, la seva perspectiva és durar encara menys. A Europa, a diversos països, declina la dreta clàssica i pugen governs burgesos “d’esquerra”, com el de Syriza a Grècia, el de coalició PS-PCP-Bloc d’Esquerra a Portugal, i un hipotètic govern PSOE-Podem a Espanya. També, ràpidament, com ho va mostrar Syriza a Grècia, mostren el seu veritable rostre de retallades, de governs al servei de l’imperialisme.

És imprescindible trencar aquest cercle viciós de la bipolaritat burgesa. Siguin de “dreta” o “d’esquerra”, aquests governs són els nostres enemics i governen per als “amos del món”. Cal, és clar, lluitar durament contra els seus plans i atacs. Però en aquestes lluites és imprescindible anar construint la nostra pròpia alternativa de poder i de canvi profund de la societat. En cas contrari, els treballadors seguirem vivint cada vegada pitjor, mentre ells es reuneixen al mig del luxe”.

Es podria només afegir una conclusió final: la “construcció de la nostra pròpia alternativa de poder i de canvi profund de la societat” s’expressa en dues coses combinades. La primera és la presentació clara a les masses d’un Programa de Transició perquè aquestes lluites s’elevin a la qüestió del poder. Un programa que faci propostes que resultin cada vegada més clares i comprensibles per als treballadors i les masses perquè la mateixa realitat del capitalisme imperialista les posa a l’ordre del dia. La segona és la necessitat de la construcció en aquestes lluites d’un partit revolucionari que defensi i impulsi aquest programa i així disputi i guanyi la direcció dels treballadors i les masses.

En tots dos aspectes, es tracta de lliurar una lluita política mortal contra aquells que els diuen a les masses que “no hi ha alternativa al capitalisme” (com Alexis Tsipras, Pablo Iglesias o Bernie Sanders), o contra els que diuen que sí que hi hauria alternativa, però que ara “la consciència de les masses” no permet lluitar per ella (i per això, acaben com “furgons de cua” de Tsipras, Iglesias o Sanders). Per contra, per és ara (quan el capitalisme-imperialista mostra el seu veritable i desagradable rostre) que la construcció d’aquesta alternativa és no només imprescindible sinó també possible.