La majoria dels governs del continent europeu havien adoptat el discurs de “la pandèmia s’ha acabat” sobre la base d’alts índexs generals de vacunació. No obstant això, la realitat mostra que està en curs una quarta onada cada vegada més forta, fins i tot als països més rics, com Alemanya. Al mateix temps, en diversos països del continent es produeixen importants mobilitzacions contra algunes mesures de restricció a la circulació (com l’anomenat “passi sanitari”) i l’obligatorietat de la vacunació.
En un recent article de l’agència britànica BBC, s’expressa:
“Europa és de nou ‘l’epicentre’ de la pandèmia de covid-19, segons va advertir fa uns dies l’Organització Mundial de la Salut (OMS) després d’observar un augment constant de casos en tot el continent. En una conferència de premsa, el director de l’OMS per a Europa, Hans Kluge, va afirmar que `la regió podria registrar mig milió de morts més en els pròxims tres mesos’”[1].
L’article considera dues raons per a aquest augment. La primera “és que en els últims mesos el ritme de vacunació ha disminuït en tot el continent”. La segona, segons Kluge, és “que la relaxació de les mesures de salut pública ha contribuït a l’augment de les infeccions a la regió europea de l’OMS”. En aquest marc, dos grans països del continent presenten un panorama summament greu.
Rússia
El 19 d’octubre passat, Rússia “va assolir un nou rècord de 1.015 morts en una sola jornada”. Les causes serien: “El lent procés de vacunació i les reticències del govern de Vladimir Putin a imposar un tancament nacional pel Covid-19 produeixen un nou repunt de la pandèmia a Rússia”, provocada per la variant Delta. Tot i que el país compta amb una vacuna de fabricació pròpia (la Sputnik V), a l’octubre passat, només el 32% de la població russa estava completament vacunada. La notícia citada es refereix a l’“escepticisme i la desconfiança” de la població envers la vacuna.
Al mateix temps, més enllà de les “reticències” del govern de Putin, la situació va obligar les autoritats de Moscou a “imposar una quarantena de quatre mesos per als majors de 60 anys no vacunats i el govern nacional va proposar una setmana no laborable per tractar de frenar la revifada de la pandèmia de la Covid-19”, així com la tornada al teletreball per als no vacunats.
Malgrat aquestes resolucions, la cap sanitària Anna Popova va assegurar que les mesures adoptades actualment “són insuficients” a causa de l’increment considerable de contagis: “el desenvolupament de la situació epidemiològica exigeix un major nombre de mesures i una reacció molt més ràpida”.
Alemanya
Mentrestant, en aquest altre gran país europeu, el dimarts 16 de novembre “es va registrar un nou rècord de contagis. Segons l’Institut Robert Koch (RKI) de virologia, el país va registrar 32.048 nous casos de Covid-19, una xifra un 47% més gran a la de la setmana passada. […] En paral·lel, les morts per la malaltia també continuen creixent, amb 265 morts, 169 més que el dimarts passat. Unes xifres que eleven el total de decessos per coronavirus a 97.980 defuncions des de l’inici de la pandèmia”. Això significa que el nombre de contagis diaris supera el pic de finals de l’any passat i el nombre de morts per dia assoleix el d’inicis de la pandèmia (març 2020).
A Alemanya, hi ha un 66% de la població vacunada però hi ha un “estancament” del procés de vacunació. Segons l’expert en salut, Karl Lauterbach: “amb la quantitat de casos que tenim en aquest moment, els hospitals de tot el país assoliran el límit de la seva capacitat en les dues primeres setmanes de desembre”.
En aquest marc, el Parlament alemany planejava votar el dijous 18 de novembre, “un nou marc legal per a les restriccions per la pandèmia de Covid-19, que podria ser més estricte que el planejat anteriorment”. Mes enllà del que voti el Parlament, ja han sigut afectats en la seva activitat diverses destinacions turístiques i s’ha determinat el tancament temporal del mercat central de Munic.
Altres països
En l’informe citat de l’OMS es dona també un panorama més general de la regió:
“Al Regne Unit, que supera els 37.000 casos diaris, la preocupació se centra en els possibles efectes que tingui la quarta onada d’infeccions: un gran nombre de morts i saturació del sistema sanitari. Alguns d’aquests números ja preocupen, perquè en l’últim dia van ser reportades 165 morts enfront de 126 de fa una setmana. Ucraïna, va tenir 3.800 defuncions i un rècord de 27.377 nous casos en les últimes 24 hores. Tots dos països tenen taxes de vacunació molt baixes. A Romania, es va registrar aquesta setmana el major nombre de morts en 24 hores, amb 591, mentre que a Hongria els contagis diaris per Covid es van duplicar en l’última setmana fins a assolir els 6.268. […] Croàcia, per la seva part, va registrar el dijous 6.310 nous casos, la seva xifra més alta fins ara, mentre que Eslovàquia va notificar el seu segon major nombre de casos. A més, els contagis txecs han tornat als nivells registrats des de la primavera boreal”.
Altres països presenten nombres proporcionalment menors de contagis i morts però igualment en ascens.
Davant aquest quadre, Maria Van Kerkhove, directora tècnica de l’OMS per a Covid-19, va alertar que “en les últimes quatre setmanes els casos a Europa s’han disparat en més d’un 55%”. Per la seva part, el doctor Mike Ryan va afirmar que “el que succeeix a Europa és un toc d’atenció per al món. En aquest moment sembla que estem obstinats a creure que la pandèmia ha acabat i que només hem de vacunar a unes quantes persones més. Això no és així”.
La pandèmia continua
Llavors, el punt de partida és que, tal com diu aquest especialista, la pandèmia continua i genera noves onades, fins i tot en països en els quals es registren nivells mitjans o alts de vacunació i els governs dels quals afirmaven “ha acabat”. Per què és tan persistent?
El factor més important és el que assenyalàvem en un article de juny passat, en el qual rebutjàvem la idea de la “fi de la pandèmia”:
“Afirmem que això és una gran falsedat: aquest flagel i les seves seqüeles estan lluny d’acabar. Per a entendre aquesta afirmació és necessari partir del propi concepte de pandèmia donat per l’OMS (Organització Mundial de la Salut) com una malaltia epidèmica que s’estén a molts països i diversos continents’”.
“Això significa que encara que als països imperialistes, gràcies a la vacunació massiva que es va garantir a costa dels països pobres i dependents, les corbes de contagis i morts estan baixant; per contra, en el conjunt del món creixen. En resum, la pandèmia de Covid-19, considerada en el conjunt del món, lluny d’haver acabat o d’acostar-se a la seva final, continua amb noves onades molt potents en aquells països que tenen un ritme molt lent de vacunació o aquesta és pràcticament inexistent”.
L’article analitzava especialment el cas de l’Índia:
“En aquest context, en diversos d’aquests països, com a resultat de les mutacions genètiques, sorgeixen nous ceps del virus. Alguns d’ells són de contagi més ràpid i de perillositat encara més gran que el coronavirus de 2020 perquè provoquen més danys pulmonars i es mostren molt resistents als tractaments que han estat experimentats: per això, el seu índex de mortalitat és més alt. És el cas de la variant denominada Delta plus, sorgida (o almenys identificada) a l’Índia i que ja comença a detectar-se en altres països”.
La conclusió era que en parlar de la “fi de la pandèmia” i actuar com si això fos una realitat, els governs dels països imperialistes aplicaven “una política negacionista i suïcida ja que, en l’actual dinàmica de transport de mercaderies i de viatges de persones pel món, és inevitable que aquests nous ceps tornin com un bumerang i ingressin en els propis països imperialistes”. Lamentablement, això va ser el que va ocórrer.
Recentment, ha aparegut una nova mutació, denominada Òmicron. Va ser identificada per primera vegada a Sud-àfrica, fa pocs dies, però ja hi ha casos a Països Baixos, Austràlia, Alemanya, Israel, Hong Kong i el Regne Unit i segons els científics és molt probable que es trobi en molts països més. L’OMS ja l’ha qualificat de “variant de preocupació” i diversos països ja han començat a imposar restriccions a passatgers provinents de Sud-àfrica.
La criminal política de la “nova normalitat”
En l’inici “oficial” de la pandèmia (març de 2020), la burgesia dels diferents països i els governs al seu servei es van dividir en dos sectors. Un d’ells, com el de Donald Trump, als EUA, i Jair Bolsonaro, al Brasil, van tenir una política de negar la gravetat i l’impacte del que estava succeint i, d’aquesta forma, no van adoptar cap mesura per a combatre-la. “Res ha de parar per una petita grip”, deien.
L’altre sector sí que va adoptar mesures de restricció a la circulació i concentració de persones. Eren mesures parcials que mai van formar part d’un pla global de combat que inclogués les inversions públiques necessàries per a reconstruir els sistemes de salut pública, afeblits per dècades de considerar la salut com un negoci privat.
No obstant això, més enllà de les seves limitacions, aquestes mesures van potenciar la crisi econòmica internacional que ja venia des de 2019 i van provocar, en la primera meitat de 2020, una caiguda històrica del PIB mundial. Enfront d’aquesta situació, les burgesies i els seus governs van començar a treure’s la careta i a mostrar sense embuts el seu caràcter de defensors dels guanys capitalistes: sense haver derrotat la pandèmia, des de juliol de 2020 van començar una obertura cada vegada major de les activitats econòmiques (amb el sinistre eslògan de la “nova normalitat”), multiplicant així les possibilitats de contagi.
Per a llegir més sobre aquest tema clima aquí!
Les burgesies van impulsar la reobertura cada vegada major de l’economia i d’altres activitats i això li va esclatar a les mans amb noves onades de la pandèmia. Davant això, convulsivament reintroduïen algunes mesures restrictives (com els “tocs de queda” nocturns o el tancament més primerenc de bars) que, aïllades d’una política global de combat seriós a la pandèmia, van acabar sent estèrils.
En aquesta política d’imposar la “nova normalitat” d’explotació a qualsevol cost, no es van diferenciar els governs burgesos negacionistes, com els de Trump i Bolsonaro, amb aquells “preocupats” i suposadament “progressistes” com alguns europeus i el d’Alberto Fernández i Cristina Kirchner a l’Argentina. En última instància, aquests últims només van ser més hipòcrites. Aquesta va ser una de les raons de fons de la persistència de la pandèmia: l’avidesa de guany de la burgesia, encara que aquesta fos al cost de la vida de milions de treballadors.
Les vacunes
En aquest punt, les burgesies i els seus governs van buscar accelerar el desenvolupament de les vacunes i la seva disponibilitat per a la seva aplicació massiva, imprescindibles per a un combat profund contra la pandèmia. No obstant això, no el van fer per factors o amb consideracions humanitàries sinó per a avançar més ràpidament en la “nova normalitat” d’explotació i guanys.
Per això, aquest gran avanç que representaven les vacunes també va ser gestionat amb criteris del capitalisme imperialista. D’una banda, es va fer sense un pla de desenvolupament centralitzat internacionalment sinó en una feroç competència entre els grans conglomerats farmacèutics privats que les produïen i salvaguardant els seus guanys a través del “dret de patent”. D’aquesta manera, les vacunes van tenir un alt preu.
En aquest marc, els països imperialistes van comprar i van acaparar gegantesques dosis de vacunes per a la seva població mentre que, en l’altre extrem, els països més pobres no tenien cap possibilitat de comprar-les i, encara avui, presenten percentatges baixíssims o inexistents de vacunació.
Un país que va expressar de manera agudíssima aquesta contradicció va ser l’Índia que, d’una banda, és el principal fabricant de vacunes del món (en laboratoris de propietat dels conglomerats imperialistes) i, per l’altre, per l’alt preu generat pel dret de patent, no tenia condicions de comprar-les massivament per a la seva població. La conseqüència va ser que al país es va desenvolupar una fortíssima segona onada de la pandèmia que va originar la perillosíssima variant Delta[17]. Tal com ja hem vist, aquesta variant es va transmetre ràpidament als països imperialistes.
Davant d’aquest panorama, nosaltres reivindiquem que van ser i són totalment correctes les propostes de la LIT-QI: com ara vacunes per a tots, ruptura del dret de patent dels laboratoris que les fabricaven i la necessitat d’un pla internacional de vacunació massiva i gratuïta, estès a tots els països del món.
Més enllà de les febleses que puguin tenir, sobre el que es continua investigant, si es consideren els números globals, les vacunes han demostrat ser una eina molt útil en el combat al coronavirus: disminueixen el nombre de contagis o atenuen la perillositat de la malaltia i, amb això, el risc de mort en les persones vacunades. Si s’haguessin aplicat les mesures proposades, avui estaríem molt més avançats en aquest combat. Ha estat el capitalisme imperialista el responsable que la pandèmia es manifesti, de manera recurrent, en noves onades, fins i tot als països imperialistes. Ho ha estat per la sobreexplotació dels recursos naturals que provoquen cada vegada més zoonosis (com aquesta pandèmia), pel seu combat parcial inicial, per la criminal política de la “nova normalitat”, i pel criteri capitalista imperialista amb què s’ha gestionat la vacunació.
Els que no volen vacunar-se
És en aquest marc de responsabilitat central del capitalisme que ha començat a incidir, en els últims mesos, un nou factor: el de sectors de la població dels països imperialistes (encara que també es manifesta en altres països), que es neguen a vacunar-se, tot i que que els seus governs compten amb les vacunes per a això. Acaben sent així els sectors més vulnerables a les noves onades impulsades per la variant Delta.
Pandèmia Epicentre Europa
Així ho va mostrar l’onada que van viure els EUA, uns mesos enrere. Una nota del New York Times informava:
“Molts dels pacients amb COVID-19 que ara arriben a l’hospital no només no estan vacunats sinó que són molt menors de 50 anys, una clara diferència respecte als pacients fràgils i grans que es van contagiar quan la pandèmia va sorgir per primera vegada l’any passat. Els metges diuen que els pacients no vacunats d’entre 20 i 30 anys s’emmalalteixen més greument i amb major rapidesa”. Segons els experts, això no només es deuria a la major perillositat dels nous ceps sinó també “que el canvi en la demografia dels pacients és el resultat de les taxes de vacunació més baixes en aquest grup”. Una cosa similar està succeint ara a Europa.
En aquella franja d’aquestes societats que no vol vacunar-se es combinen sectors diferents, amb diferents arguments. El primer sempre va negar l’existència de la pandèmia (per això se’n van dir “negacionistes”) i considera que la ciència és una conspiració de grups secrets per dominar al món. Un exemple extrem d’aquest sector és l’organització Q-Anon que es va fer famosa durant l’assalt al congrés dels EUA, a principis de l’any passat. Des d’aquest país s’ha estès a uns altres, com Alemanya. És un sector retrògrad i reaccionari amb el qual és inútil discutir perquè els seus arguments són irracionals.
Altres sectors utilitzen raonaments (a vegades combinats) que expressen franges de treballadors i del poble. D’una banda, els qui veuen que els governs i els capitalistes han utilitzat la necessitat del combat a la pandèmia per a avançar en mesures repressives i de control policial de la societat, i que els grans conglomerats farmacèutics han guanyat fortunes amb les vacunes i la venda dels mitjans tècnics necessaris per a atendre els contagiats. Tots dos fets són totalment certs, però no neguen l’existència de la pandèmia i l’impacte profundament negatiu que ha tingut en la salut i en el nivell de vida dels treballadors i el poble, i per això, la necessitat de combatre-la. Es tracta d’avançar seriosament en aquest combat (la vacunació és part d’això) i, com a part d’això, de combatre al capitalisme que la va generar i la va deixar créixer, i ara utilitza de manera reaccionària una necessitat (la vacunació).
Finalment, estan aquells que no neguen la pandèmia i fins i tot donen suport a una vacunació massiva i gratuïta a càrrec de l’Estat, però estan en contra que sigui obligatòria i defensen el dret individual de negar-se a rebre la vacuna.
Per a dialogar amb aquest argument, és necessari abordar un punt molt profund: la vacunació obligatòria entra en el camp de la salut pública, és a dir, dels interessos i les necessitats del col·lectiu social. I aquests interessos i necessitats són superiors a la llibertat d’elecció individual i s’imposen a ella si entren en contradicció. Perquè si un treballador es nega a vacunar-se, aquesta és una decisió que no només l’afecta a ell sinó també als seus companys de treball, la seva família, els seus amics i els seus veïns, perquè és una font potencial de transmissió i contagi. Salvant les distàncies, és un argument molt similar a l’utilitzat pel reaccionari i negacionista president del Brasil, Jair Bolsonaro: “Ningú pot obligar a ningú a rebre la vacuna… Si algú no vol ser tractat que no ho sigui…[si no em vull vacunar] el problema és meu”.
Les mobilitzacions
En aquest context, s’han produït algunes mobilitzacions importants en diversos països contra les mesures adoptades per diversos governs europeus, com el “passaport covid” (lliurat a aquells que s’han vacunat) que s’exigeix per a ingressar en locals públics i que, fins i tot, podria utilitzar-se en àmbits laborals com a justificació de sancions i acomiadaments, com un mecanisme per a pressionar (o obligar) al fet que es vacunin els qui no ho han fet. A Bèlgica, el test ràpid dona el dret a una passi covid temporal, però cal pagar-lo i costa entre 20 i 25 euros. A Itàlia, també es dona un passi covid amb el test ràpid i s’ha creat un “súper-passi” que només es lliura als que estan vacunats.
Segons els informes periodístics hi ha hagut mobilitzacions de diversos milers de persones a Àustria, Bèlgica, Dinamarca i Holanda. En els tres últims, es van produir xocs amb la repressió[21]. A França, al juliol i agost passats s’havien produït mobilitzacions que anticipaven aquest procés, que ara tendeix a estendre’s, contra projectes de llei d’aquest tipus per part del govern d’Emmanuel*Macron.
Hem vist que les burgesies i els seus governs són responsables del sorgiment i del desenvolupament de la pandèmia. Ara, amb l’excusa d’avançar en un combat que mai es va donar seriosament, vol utilitzar-la per a continuar atacant a la classe treballadora i dividir-la entre vacunats i no vacunats. Per això, com una manera de negar la seva responsabilitat en tota la pandèmia, ataca durament als no vacunats com a responsables de la situació actual.
Per exemple, el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, va declarar: “Entenc que hi hagi tensions en la societat perquè portem molt de temps bregant amb la desgràcia del coronavirus, però mai acceptaré que uns idiotes usin la violència contra les persones que mantenen segur aquest país [la policia]”.
Llavors, abans aquestes mobilitzacions, se’ns planteja un primer problema de comprendre a que es deuen. Es deuen a mobilitzacions de sectors retrògrads i reaccionaris i, per tant, han de ser repudiades? O, per contra, són mobilitzacions que expressen el just cansament de franges de la classe treballadora i el poble amb el capitalisme i els seus governs i, en aquest marc, expressen la confusió sobre la pandèmia i la vacunació a què ens hem referit?
Aquesta última comprensió és la que contenia l’article referit dels camarades simpatitzants de la LIT-QI en assenyalar que, tant per la seva composició social i la seva ubicació geogràfica com per la brega creixent al govern Macron, recordaven a les de les “armilles grogues” de gener de 2019.
Una visió semblant ens ofereix un article d’una organització d’esquerres sobre la recent mobilització a Viena (Àustria):
“La majoria dels participants [van ser] sectors de treballadors i de la classe mitjana baixa, provinents d’un entorn no acadèmic. Per a molts i moltes va ser la primera manifestació en les seves vides i, a més, la seva primera experiència política. Els cartells, construïts artesanalment per la majoria, tenien lemes com ‘el meu cos, la meva elecció’; ‘vacunats – no vacunats: no estem dividits, estem units’, i molt popular: ‘quan la injustícia es va convertir en llei, la resistència es va convertir en deure’ [frase que s’atribueix al dramaturg alemany Bertolt Brecht, *NdA]”.
És a dir, en tots dos casos, hem de caracteritzar-les com a mobilitzacions essencialment progressives de sectors de masses que, en aquest marc, contenen elements de confusió en els sectors que participen i, per això, hem d’intervenir en elles. Una política que passa per impulsar i desenvolupar la brega i el cansament contra el capitalisme i els seus governs, unificar les lluites de la classe treballadora i el poble, i, al mateix temps, dialogar per a convèncer-los de la necessitat d’incorporar a aquestes lluites l’exigència d’un combat real a la pandèmia que ens castiga.
A Itàlia, s’han donat mobilitzacions de caràcter contradictori. Diverses d’elles van ser organitzades directament pels feixistes de Força Nova, amb consignes d’aquest sector. Una d’elles, va acabar amb l’atac a la central sindical CGIL. Aquesta evidencia que mobilitzacions d’aquest tipus no poden ser secundades ni “disputades”. Altres manifestacions contra el passi covid van tenir un altre contingut, com la dels obrers portuaris de Livorno i algunes vagues específiques. En aquestes últimes, tenim l’obligació intervenir i secundar-les. A Bèlgica, les manifestacions han estat convocades per l’extrema dreta. Per això, l’organització de la LIT-QI en aquest país no va cridar a participar d’elles.
En aquest marc, és important entendre que l’extrema dreta més reaccionària aconsegueix fer peu en sectors populars en la mesura en què no hi hagi organitzacions que intervinguin en la realitat de la pandèmia amb una política revolucionària de combat al capitalisme i els seus governs, en tots els aspectes. Heus aquí una tasca urgent que hem d’encarar els revolucionaris per a donar una sortida a la crisi de la pandèmia capitalista.
