A poc més d’un mes de les municipals i autonòmiques, al PP li ha esclatat a les mans el cas Rato, un dels casos de corrupció més feridors en uns temps marcats pels escàndols de la Gürtel, Bárcenas, l’operació “Púnica”, els ERE o els Pujol.
Rato, la podridura del règim en la seva esplendor
Rato està acusat de blanqueig, de buidar les seves empreses i de frau fiscal (per valor de 5,3 milions). Havia muntat un entramat de 40 societats fantasma per blanquejar diners i eludir el fisc. Disposava de 78 comptes en 13 bancs, principalment el Santander, La Caixa i el Sabadell, i operava amb paradisos fiscals com Luxemburg, Gibraltar, Suïssa, República Dominicana, Swazilàndia o Panamà. L’Agència Tributària li calcula un patrimoni de 27 milions, que no se sap d’on han sortit.
Rato no és un qualsevol. Va ser el segon d’Aznar, el seu vicepresident econòmic i gairebé el seu successor. Ha estat presentat com l’artífex del “miracle econòmic espanyol” (el “boom” del totxo). Va ser director del FMI (amb suport de Zapatero) i més tard president de CajaMadrid i Bankia per voluntat de Rajoy. Cessat en enfonsar-se Bankia, va ser acollit als consells d’Iberia, del banc Santander, La Caixa i Telefónica (que ell havia privatitzat).
Abans de l’escàndol d’aquests dies, Rato estava ja encausat per organitzar el frau multimilionari de la sortida de Bankia a Borsa i pel saqueig de les targetes black. L’escàndol ha precedit en només uns dies un nou cas de corrupció, que afecta al PP de Castella i Lleó, a compte dels permisos dels parcs eòlics.
És només qüestió de temps que comencin a filtrar-se els casos de les 715 “persones políticament exposades” que estan sent investigades, d’entre les 30.000 que es van acollir a l’escandalosa amnistia fiscal de Rajoy i Montoro. Són personatges d’especial rellevància pública (alts càrrecs, jutges, ambaixadors o caps militars i familiars directes) la llista dels quals es nega a fer pública el govern perquè amenaça convertir-se en una bomba política.
L’escàndol Rato coincideix en el temps amb la declaració davant el jutge dels fins a ahir principals dirigents del PSOE andalús, encapçalats per Chaves i Griñán, els majors responsables de les trames de corrupció dels ERE i els fons de formació. Entretant, a Catalunya prossegueixen les compareixences davant la comissió parlamentària creada arran de l’escàndol dels Pujol.
Ja és hora, cal fer-los fora!
Les properes eleccions del 24 de maig han de servir per posar en pràctica el que tantes vegades hem dit en les manifestacions: que fotin el camp! Cal fer fora els responsables del robatori dels pressupostos públics, de les retallades i les privatitzacions, dels desnonaments, de la reforma laboral i de les pensions, del deute il·legítim, de la repressió dels lluitadors socials; els quals neguen a les nacionalitats com Catalunya el dret a decidir el seu destí.
Farem campanya per les candidatures municipals impulsades i recolzades per “Andalucía des de Abajo”, com ara “Participa Sevilla” o com “Ganemos Tocina-Los Rosales”, la candidatura de la Vega sevillana compromesa en cos i ànima amb la lluita dels jornalers i els sectors més humils. Farem campanya a Madrid per “Ahora Madrid”, “Ganar Torrejón”, “Rivas puede” o “Ganar Alcorcón”. A Catalunya farem campanya i donarem suport a candidatures com ara la “Crida per Sabadell” o “Guanyem Cornellà-Crida per Cornellà” i, en general, totes aquelles candidatures compromeses amb les reivindicacions populars i els drets nacionals.
Donarem el nostre suport a totes les candidatures construïdes des de baix per fer fora els alcaldes del PP, i els de partits com CiU o PNV en les nacionalitats. I, per descomptat, per treure’ns de sobre els alcaldes del PSOE, corresponsables d’aplicar les polítiques de la troika.
Posar els ajuntaments al servei del poble
Guanyar les eleccions municipals és un primer pas que ens ha de permetre parar els desnonaments i la privatització dels serveis públics, garantir llum, aigua i alimentació a totes les famílies o engegar auditories del deute i fer llum sobre els casos de corrupció. Però no cal oblidar que per avançar serà necessari expulsar dels ajuntaments a les grans constructores que, amb les seves filials, monopolitzen els serveis públics municipals a costa dels drets dels seus treballadors i de la qualitat del servei. Que caldrà plantar-se i no pagar el deute il·legítim que ofega als municipis. De la mateixa manera, hem de tenir en compte les fortes limitacions a què estan sotmesos els municipis, tenallats per la llei de racionalització del PP que lamina les seves competències i per la submissió financera als dictats del ministeri de Montoro. Cal acabar amb aquestes lleis.
Però el més important és ser conscients que, més enllà del vot, la clau del canvi real està en la força de la mobilització: en la lluita de les marees en la sanitat i l’educació, en l’activisme contra els desnonaments, en la lluita dels companys de les contractes de Telefónica, de Coca-Cola, Madrid Rio o UPS, en les dones en lluita o en la joventut antifeixista… Solament recolzant-se en aquesta força de base podrem parar els desnonaments, revertir les privatitzacions, tenir uns serveis públics de qualitat i posar límit al despotisme dels patrons.