Les retallades a les llibertats democràtiques, amb l’estat d’emergència decretat després dels atemptats, van obrir al govern d’Hollande la via per avançar en les mesures d’austeritat amb un violent projecte de reforma al Codi de Treball. Més enllà de les retallades específiques en drets econòmics i la degradació de les condicions de treball, els patrons tindran flexibilitat per acomiadar es treballadors i ignorar els sindicats, hi ha una reducció del rol de les institucions de control de l’Estat sobre les empreses, no hi ha regulació en les normes de treball i hi ha un ampli marge perquè els patrons facin el que vulguin.
Per LCT-Bèlgica
En essència, es tracta d’un projecte polític per al benefici dels patrons -en el marc d’una crisi econòmica i d’un clima de confrontació social- per desfer-se dels obstacles que impedeixen els atacs als treballadors per salvaguardar els seus beneficis en crisi.
La resposta popular no es va fer esperar. La burocràcia sindical havia anunciat una “jornada d’acció” el 31 de març, suspenent així durant un mes la resistència; però, sota la pressió de les bases, va haver de cridar a la vaga i a manifestar-se el dimecres, 9 de març.
Aquell dia, després d’anys de pau social, van reaparèixer les manifestacions unitàries i massives amb 250.000 manifestants a tota França, més de 50.000 només a París, i acompanyats de vagues contínues. Aquestes accions són el reflex d’un desig de canvi al país, amb la represa d’aquesta iniciativa per part dels treballadors.
I n’hi va haver, de continuïtat! En el segon “dia d’acció”, el dijous 17 de març, les manifestacions, tot i que més petites, van reunir 70.000 persones a tota França (de 10 a 15.000 a París). La columna dels principals sindicats -principalment funcionaris- era bastant escassa, com és habitual durant les iniciatives formals de la burocràcia sindical. Per contra, la participació dels estudiants de secundària, presents el 9 de març, va augmentar de sobte, cosa que va motivar l’augment de policia antiavalots.
El caràcter massiu de la segona manifestació va augmentar la participació dels joves, el bloqueig de si més no 115 instituts de secundària, el desenvolupament de les assemblees generals a les universitats (amb centenars de participants), el bloqueig per part dels estudiants a la universitat de París-VIII (coneguda com “d’esquerra”), el tancament administratiu preventiu d’alguns llocs universitaris a París (la Sorbona), a Lió i Bordeus amb la finalitat d’evitar les assemblees generals. Tot això mostra una tendència d’ascens en les lluites i el pes de la resistència en curs.
Al principi només es tractava d’una avantguarda. La mobilització d’amplis sectors de la joventut i dels treballadors no era encara evident. El moviment de vaga era molt puntual i dispers, i certs sectors obrers importants, com el de transport municipal de París (RATP, sigles en francès), no hi participaven. Encara es mantenia la tendència “a la calma” dels últims anys.
Però finalment, durant el dia de vaga del 31 de març, mig milió de persones van desfilar per les ciutats de França, incloses 50.000 a París. Manifestacions de 10 a 20.000 persones a les grans ciutats, i 250 ciutats mobilitzades contra 144 durant el decurs del dia 9 de març.
Aquell dia també va sorgir el moviment “Nuit Debout”, inspirat en els “Indignats” espanyols. Aquest moviment, encara que progressista, té les mateixes limitacions que els “indignats” espanyols: predominança de les classes mitjanes, desafecció a les masses treballadores, incapacitat de donar una resposta estructural a la reforma de treball. I tot això s’acompanya de l’aparició inevitable de “líders” del moviment recolzats en el seu caràcter amorf i desestructurat.
Sota pressió popular, el govern es va veure obligat a plantejar concessions per als joves amb la finalitat de neutralitzar aquest sector, que és de moment el més dinàmic de la lluita contra la llei de treball.
La burocràcia sindical evita cridar a una vaga general prolongada i prefereix continuar la seva estratègia de “dies d’accions” sense cap mena de futur, sense perspectiva real d’una derrota decisiva de la nova llei, però que al mateix temps generen fatiga i acaben desmoralitzant els treballadors. Per contra, l’activitat dels joves impedeix a la burocràcia dels sindicats estudiantils pactar amb el govern.
Les manifestacions van continuar el 5 i el 9 d’abril. I també la crida intersindical de set organitzacions a la vaga general, el 28 d’abril, sota la consigna “Ni negociable ni esmenable: retirada de la Llei de Treball!”, que s’anunciava massivament.
Tenim davant el govern de la reforma de treball a favor dels patrons, el govern de l’estat d’emergència per fer més difícil la resistència popular, el govern de la repressió contra els treballadors en lluita d’Air France i de Goodyear. És el govern “socialista” d’Hollande-Valls, que supera les dures mesures dels clàssics governs de dreta. Avui, més que mai, és el govern dels grans patrons. A aquest govern s’ha d’oposar de forma frontal l’acció unificada de treballadors, joves i classes mitjanes.
No hi ha cap possibilitat d’acabar amb les reformes ni les lleis reaccionàries sense desfer-se del govern burgès del Partit Socialista (PS) i la lluita per imposar, a través de les mobilitzacions, un govern dels treballadors recolzat en les seves pròpies organitzacions.
En aquesta lluita, seria poc prudent tenir confiança en el Front d’Esquerra (Front de Gauche) que, tot i les seves agressives crítiques, de fet col·labora amb el PS a través dels acords electorals, de cogestions a escala regional i local i del suport a lleis reaccionàries, com va ser el cas de la llei sobre l’estat d’emergència, recolzada pel Partit Comunista Francès i per Mélenchon.
Actualment, la resistència als plans del govern reuneix una àmplia quantitat d’activistes i s’està estenent a les capes més àmplies de treballadors, de joves i una gran part de les classes mitjanes, irritades per les mesures que restringeixen les llibertats i pels atacs del Codi de Treball. Existeixen possibilitats d’unió. La mobilització i la vaga del 31 de març enforteixen el procés d’organització independent, tornant més real la perspectiva d’alliberar-se de l’estratègia burocràtica dels “dies d’acció” i les vagues formals, en la perspectiva de garantir la continuïtat de la lluita cap a la vaga general prolongada fins a la derrota dels plans de govern contra els treballadors.
En última instància, el rol decisiu el tindrà la mobilització de la classe obrera, que té a les seves mans les principals branques de l’economia. Els treballadors són capaços d’aturar tot el país, i és l’absència de la seva pròpia organització independent la que ho frena, sota una burocràcia al servei dels patrons.
La guerra social contra els treballadors no és una particularitat de França. A Bèlgica, el govern “neoliberal” rivalitza amb el seu veí “socialista” per imposar la seva pròpia versió de les lleis de treball. De la mateixa manera, els treballadors són convidats a “realitzar una mobilització d’aquí a un mes”. Però, com els nostres camarades a França, el foc de la lluita també s’està incubant. I, ara més que mai, la solidaritat és necessària més enllà de les fronteres. Responem a la crida de les organitzacions combatives de França per manifestar-se davant les ambaixades dels altres països europeus!
Article publicat a En Lutte n. 103, Bèlgica: maig de 2016.