Un govern amb majoria de dones no és “en sí mateix” feminista. El que defineix un govern no és la seva composició, sinó les polítiques que aplica. Quins interessos defensa i per a qui govena. (…)Amb aquest ganivet, Sánchez aconsegueix un “cop d’efecte”, similar al del govern socialista de Zapatero que també en el seu moment va afirmar que faria de la lluita per la igualtat, una de les seves “senyals d’identitat”. Un govern que va aprovar una sèrie de lleis “progressistes i feministes” que van quedar en paper mullat (…) I que van ser acompanyades d’altres, com la reforma laboral o la de pensions.
Nosaltres no creiem que aquest ni cap govern del PSOE signifiquin una millora per a les condicions de vida de les treballadores, per moltes ministres que tingui. Feminisme no és que una minoria de dones “trenqui el sostre de vidre” a costa de l’opressió i sobreexplotació de la majoria (…)
Exigim entre altres mesures, una estratègia integral per acabar amb tota violència masclista. Garantia d’una vegada per a totes de l’avortament públic, lliure i gratuït a la sanitat pública. Eliminació de la vergonyosa escletxa salarial i en pensiones i plans d’igualtat obligatoris en empreses públiques i privades. Augment dràstic de la despesa pública en Educació, Sanitat, Dependència i Serveis socials, acabant amb els privilegis i la ingerència de l’Església catòlica en ells.
Quins canvis es poden esperar d’aquest govern sense derogar les reformes laborals?
Pedro Sánchez va prometre abans d’arribar a la Moncloa que derogaria la Reforma Laboral del 2012, la del PP, mentre guardava un fragorós silenci sobre la més demolidora de les últimes reformes laborals, la del 2010, que va portar a terme el govern del PSOE presidit per Zapatero.
Però ara en virtut del “pragmatisme” (aquell de la vella i la “nova” política que crida des del carrer “sí que es pot” i quan arriba al govern ja “no es pot”) Sánchez, juntament amb la ministra de Treball, Magdalena Valerio, van informar “als agent socials que renuncia a derogar completament la reforma laboral”. Ara el Gobierno buscarà “alguns canvis parcials sempre que comptin amb el consens dels agents socials i del Congrés”.
Aquestes afirmacions, el primer incompliment tan sols arribar, lluny de provocar la indignació dels dirigents de les grans centrals sindicals, ha generat una sortida entusiasta dels dirigents de CCOO i UGT al rescat de Sánchez, resolent “rebaixar la pressió al nou Govern” i es limitarà a reclamar “canvis i retocs” en la legislació del mercat de treball.
Les dues reformes laborals, la del PSOE (2010) i la del PP (2012) van anar lligades de sengles vagues generals. Els dirigents de CCOO i UGT, arrossegats a aquestes dues convocatòries tot i el seu poc interès en les mateixes, deien de la del Govern Zapatero, que era una reforma laboral que “només augmenta la desregulació del mercat de treball (sota l’eufemisme de flexibilitat laboral) i no serveix per crear ocupació, no redueix la dualitat del mercat laboral i augmenta la temporalitat, abarateix els acomiadaments, perquè s’amplien les causes per fer-lo més fàcil i redueix els drets indemnitzadors dels treballadores. A més reforça el poder empresarial per modificar unilateralment les condicions de treball (jornada laboral, horari laboral, mobilitat geogràfica, funcional…) debilitat la negociació col·lectiva, facilitant a les empreses l’adopció de mesures de despenjament salarial i inaplicació de compromisos adquirits prèviament en els convenis col·lectius, privatitza la gestió de la desocupació i amplia el camp d’actuació de les Empreses de Treball Temporal als sectors de risc i treball públic”.
Un altre tant es va dir de la reforma del 2012, la de Rajou, que venia a aprofundir en el camí de facilitat els acomiadaments (causes objectives…), abaratir-lo encara més, potencia la baixada de salaris via la contractació a temps parcial, etc. Ara, del que s’ha dit gens ni mica i pretenen que amb una “revisió” i uns “retocs” es mantingui una legislació laboral que ha baixat els salaris a nivells de misèria, estès sense límits la precarietat, generalitzat els contractes a temps parcial i aprofundit la desocupació estructural.
Els pocs i limitadíssims canvis que puguin originar aquests “retocs”, així com els “acords salarials” que marquen aquests dies no tindran altre propòsit que vendre mediàticament les “millores” en clau de pau social a canvi d’alguna misèria, no al conjunt de la classe obrera i menys encara als/les més desafavorits/es, sinó a l’aristocràcia obrera en la que se sustenten els buròcrates de CCOO i UGT. La seva marca “recuperar la negociació col·lectiva”, és això de negociar convenis on s’imposin les dobles i triples escales salarials, que obren la divisió de la plantilla, on les empreses s’omplen de treballadors/es que treballen en subcontrates o ETTs i estan abandonats/es a la seva pròpia sort perquè “no són de l’empresa”. No hi ha canvi pels treballadors/es sense la derogació de les reformes laborals i això ha de convertir-se en una exigència de tota la classe obrera al nou govern.
A què espera el Govern derogar la Llei Mordassa, alliberar els presos polítics catalans i indultar els joves d’Altsasu?
Fa tres anys, estant en la oposició, el PSOE es va comprometre a abolir per complet la Llei Mordassa (Ley de Seguridad Ciudadana). Va firmar amb altres grups un recurs al Constitucional exposant que aquesta Llei vulnerava 12 articles de la Constitució, entre ells els que garantitzaven el dret a una tutela judicial efectiva, manifestació, reunió i expressió.
No acceptem el discurs de Sánchez desdient-se de les seves paraules i declarant que només derogarà els articles cridaners de la llei. Tasca que deixa, a més, en mans del seu ministre d’Interior, el sinistre Grande Marlaska, conegut entre altres coses per ser el jutge instructor en sis de les últimes nou condemnes dictades pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) contra Espanya per negar-se a investigar denúncies de tortura. Tampoc l’hem sentit dir una sola paraula criticant el judici i la sentència de l’Audiencia Nacional contra els joves d’Altsasu, condemnats a entre 13 i 9 anys de pressió per una trifulga de bar contra dos guàrdies civils. Un judici, com diu la Plataforma Altsasukoak aske, “basat en la mentida, la manipulació, la tergiversació, l’exageració, la sobreactuació i sobretot, l’abús de poder, d’un poder despòtic, el de l’Audiència Nacional, la Guàrdia Civil i alguns mitjans de comunicació”. Mentrestant, de manera infame, els membres de la Manada, a 15 dies dels Sanfermins, han sigut posats en llibertat per l’Audiencia de Navarra.
Exigim al govern Sánchez:
– que derogui per complet i sense més tardança la llei Mordassa
– que posi ja en llibertat als presos polítics catalans
– que derogui els articles del Codi Penal que vulneren drets democràtics elementals:
– L’article 573 (aprovat a iniciativa de Rajoy i Sanchez) que permet als fiscals acusar de terrorisme per una baralla de bar (Altsasu) o per tallar el trànsfit (Catalunya).
– L’article 578 que converteix la llibertat d’expressió en delicte de terrorisme o apologia de terrorisme (més de 60 persones processades entre 2016 i 2017).
– Els articles 490.3 i 491 que persegueixen “les injúris al cap d’Estat i la Corona”
– L’article 315.3 contra els piquets de vaga, pel que hi ha ara mateix 300 treballadors encausats
Migrants i refugiats: fan falta mesures de veritat, no gestos publicitaris: Derogació de Llei d’Estrangeria, tancament dels CIEs!
L’acolliment dels 629 migrats de l’Aquarius rebutjats pel govern racista italià ha sigut, davant de tot, una mesura publicitària davant la opinió pública. Però més enllà d’aquesta mesura cosmètica i puntual, el Govern Sánchez no pensa modificar les bases de la política espanyola davant dels migrats i refugiats. No pensa qüestionar la postura cada cop més racista de la UE, decidida a tancar fronteres i a promoure camps de detenció als països africans, subornant els seus governants. Ni pretén modificar la Llei d’Estrangeria. L’única promesa que ha fet és la universalització de la sanitat suprimida pel PP. El que el Govern ha ofert als 629 de l’Aquarius és, en realitat, 45 dies de treva, a partir dels quals “seran tractats com els altres”. És a dir, si no pertanyen a aquesta petita minoria a la que se’ls concedeix asil, seran tancats als CIEs i expulsats o deambularan sense papers ni mitjans de vida.
Per això, amb els companys que es van tancar a Barcelona el 21 d’abril, exigim al govern:
– Derogació de la Llei d’estrangeria que obliga a les persones immigrades a tres anys de clandestinitat.
– Tancament dels CIEs, que són una presó sense condemna i peça bàsica de la política de la UE contra els migrats.
– Recepció i atenció digna als refugiats, que no són acollits i que quan ho són, és en condicions de precarietat extrema.
– Paper sense el requisit de contracte. No com actualment, que exigeixen un contracte d’un any i 40 hores, creant dificultats insalvables.
– Empadronament sense restriccions i garantit, doncs és requisit necessari per a qualsevol tràmit.
– Concessió de nacionalitat sense examen. No pot ser que després de 10 anys de residència s’imposin uns exàmens gairebé impossibles d’aprovar.
– Despenalització de la venda ambulant.