El món, des de la Xina fins als EUA, passant per la «vella» Europa, s’està enfrontant a una pandèmia global, i la reunió del Consell Europeu va acabar amb els presidents italià i espanyol aixecant-se de la taula. El president portuguès dient que les paraules del representant holandès són «repugnants», i posposant les decisions per a una altra reunió, d’aquí a 15 dies.
15 dies! i mentre la gent continua emmalaltint a totes les nacions, la UE decideix que les decisions del Consell d’Europa s’ajornen.
De què discutien perquè haguessin de posposar les decisions? De com coordinar els esforços per a enfrontar la pandèmia?, De com fer que els holandesos puguin accedir a respiradors que, sembla, necessiten? De com els països menys afectats ajuden als més afectats, amb llits, recursos i mitjans? De com es posa la poderosíssima indústria farmacèutica europea a treballar coordinadament en la vacuna i en remeis? De com posen al servei de combatre la pandèmia a la poderosíssima indústria de la salut europea, hospitals i d’altres? De com es finança un pla d’emergència social?
És a dir, d’adoptar mesures coordinades per a enfrontar-la, mesures que no poden esperar 15 dies; perquè la gent emmalalteix i mor. Al coronavirus no li pots dir «para 15 dies d’infectar», que les Merkel, Sánchez, Conte, Macron i altres no es posen d’acord, per a…. no se sap què.
O si? Perquè el punt de la discòrdia van ser els anomenats “eurobons” proposats per Itàlia, Espanya i França, ara rebatejats com “coronabonos”; és a dir, que la Unió Europa emetés uns bons als mercats per a captar finançament per la crisi que està provocant el coronavirus, és a dir, recaptar d’una manera coordinada fons per a la Unió Europea. Alemanya, Holanda -aquesta d’una manera xenòfoba- i Finlàndia van sortir amb el “nein” de torn.
Per a aquestes situacions, van dir, està el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), que pot aportar a Itàlia i Espanya fins a 400.000 milions d’euros; a més han obert la mà perquè els estats trenquin la sacrosanta disciplina pressupostària que va servir per a desmantellar els sistemes de salut a tota Europa, el famós 3% de dèficit (que no era tal en realitat, sinó que per uns mecanismes comptables quedava en 0,7%), podent endeutar-se per a sufragar els costos de la lluita contra el coronaviurus.
No discutien d’això, la política del “salvi’s qui pugui” tancant davanteres ja l’estan fent. Discutien del que realment els preocupa, les conseqüències que l’anomenada “crisi del coronavirus” tindrà en els comptes anuals dels bancs i empreses; i de com sufragar aquestes pèrdues.
El xoc ve just per aquest motiu. Itàlia, Espanya i França diuen que, com no és una crisi provocada per gestions irresponsables com va ser la del deute que va acabar amb els rescats i el desmantellament dels serveis socials, ha de fer-se d’una manera coordinada, a través dels eurobons/coronabonos. Alemanya, Holanda i Finlàndia, per contra, diuen que cada “pal aguanti la seva vela”. I que si els tres primers tenen un deute públic de nassos, que no haguessin estat balafiadors.
A la població, angoixada per la pandèmia, li importa un rave si uns van ser balafiadors i els altres són uns criminals calvinistes, el govern holandès, que deixen morir a les seves cases a les persones grans i no les comptabilitzen com a “víctimes” del corona virus.
La població es pregunta què farà la Unió Europea davant d’aquesta situació. La que se suposa és el primer bloc comercial del món; la que fa gala de tenir el millor sistema de salut públic del món, enfront dels mercaders de la salut yankis o la dictadura xinesa. No si després de la pandèmia, el Deustche Bank, el Banc de Santander, o qualsevol de les empreses BV holandeses, tindran pèrdues o no; i com entre tots pagarem, l’escot, la caiguda dels seus beneficis.
L’ajornament de la decisió sobre els eurobons pel Consell d’Europa no és més que la demostració del que és la Unió Europea: un acord entre mercaders, als quals la salut pública els preocupa exactament el temps que es triga a fer unes eleccions. Una vegada passades, a discutir del que importa. Una Unió Europea que no va dubtar a picar a Grècia per a inflar les arques de la banca alemanya i europea en general. Una UE que va aplicar unes polítiques d’austeritat i retallades, amb reformes constitucionals i tot, com la de l’article 135 de la Constitució Espanyola. Una UE que va imposar governs a Itàlia, sense passar per les urnes.
El motiu és exactament el mateix que el d’ara, i el mateix que defensa Trump, “que l’economia no caigui”. Discuteixen virulentament entre ells, ja que parlen en nom dels “IBEX-35” de cada estat, de les burgesies de cada estat, que volen situar-se en el millor lloc de sortida per a, després de la crisi de la pandèmia, hegemonitzar el mercat europeu, conegut com a UNIÓ EUROPEA. El que millor surti d’aquesta crisi estarà en millors condicions per a fer-se amb la part del mercat mundial que deixin les altres grans potències, en lluita entre elles amb el mateix objectiu.
No obstant això, la població treballadora té altres necessitats i altres interessos, oposats pel vèrtex als dels “IBEX-35” dels estats i els seus governs. La primera preocupació és aturar la pandèmia, que deixi d’haver-hi contagiats i morts ja. I per a això a la Unió Europea hi ha mecanismes tecnològics i humans suficients; Europa té la indústria farmacèutica i de material sanitari més poderosa del món, una de les indústries de la sanitat privada més importants, a més dels sistemes públics propis de cada estat.
D’això haurien de discutir en un Consell d’Europa realment al servei de les necessitats socials, de com nacionalitzar aquestes indústries i posar-les a la disposició de combatre la pandèmia.
La Unió Europea té una indústria tèxtil, química, alimentària, informàtica (impressores 3D) prou poderosa com per a garantir recursos materials (màscares, respiradors, etc…) sense necessitat d’acudir als mercats -Xina, per a ser precisos-, i pagar-les a preu d’or. Amb la nacionalització d’aquesta indústria no caldria emetre els “eurobons” de la discòrdia.
És clar, mesures d’aquest tipus obririen una altra discòrdia, i no seria entre els governs; sinó d’aquests contra la població treballadora que, seguint l’exemple de les vagues italianes d’aquests dies contra la incapacitat del seu govern per a prendre mesures reals i dràstiques contra la pandèmia, es mobilitzarà al carrer contra ells.
Això suposa una altra Unió Europea, no la del Tractat de Maastricht, neoliberal i capitalista, que té com a columna vertebral la defensa passi el que passi dels interessos de les grans multinacionals i els bancs; sinó una Europa dels treballadors/res i els pobles, que discuteixi i acordi com resoldre els problemes socials i no eixugar les pèrdues de capitalistes i banquers.
Alguns, amb bones intencions, diran; però no podem esperar per aquests canvis estructurals. Cal combatre la pandèmia ja, i no “canviem de cavall enmig del riu”. «És utòpic», diran uns altres.
Primer, els que fan esperar per solucions són els que deixen que el mercat es converteixi en un coll d’ampolla per a aconseguir recursos: com diu el portaveu del govern, “els mercats estan saturats i hem d’esperar”; el repartiment de material serà “escalonat”. No podem esperar per a fer canvis estructurals, però sí que podem esperar que els mercats responguin?
Segon, és utòpic?. És més utòpic esperar que els que van desmantellar els serveis socials públics vinguin ara a resoldre-ho; és la guineu vigilant el galliner. Com la població treballadora pot esperar una mica dels que porten més de 10 anys destruint l’única cosa que pot frenar una pandèmia com aquesta, un fort servei públic?
La societat està educada a esperar dels governants mesures i ara que venen “vaques flaques”, aquests ens diuen, la “solució és a les vostres mans”, “confinar-vos”, “quedar-vos a casa”, que sinó us envio a la Gendarmerie, als Carabiners, a la Guàrdia Civil; mentre ells xoquen, no per com enfrontar la pandèmia i la coordinació de les mesures, sinó sobre com solucionar els problemes dels quals no tenen problemes, els generen; els banquers i els capitalistes.
Sí, és cert, “la solució és a les nostres mans”, però no per a confiar en els que són part del problema, sinó per a lluitar per mesures reals, efectives i pràctiques per a parar ja la pandèmia. I si per a això cal posar la mà al mercat, substituir-lo per la nacionalització de les empreses necessàries i la planificació de l’economia, es fa. En cas contrari, a cada ajornament d’aquestes mesures o “repartiments escalonats”, moriran persones.
Això no és utòpic; és el camí de la lluita per un altre tipus de govern, un govern dels treballadors/res a cada estat, que no dubti a prendre les mesures necessàries, des del confinament fins a la nacionalització, i coordini amb la resta d’Europa aquestes mesures.
El que ha passat al Consell d’Europa ens ha de fer reflexionar sobre quina Europa cal construir.
