Ilan Pappé: “Genocidi progressiu” a Palestina

Un dels ajudants d’Ariel Sharon, Dov Wiseglass, va definir la política israeliana com la que té la intenció d’assegurar que Gaza no mori, sinó que es “mantingui a dieta”. Aquesta idea horrible significa controlar les vides dels habitants de la Franja per tal d’assegurar que s’oblidi aquest assumpte. Per descomptat, això no està funcionant i la gent d’allà resisteix amb la finalitat de viure una vida normal. Qualsevol que interfereixi en aquesta política inhumana, ja sigui per mitjà de l’enviament de flotilles o per mitjà del treball de la UNRWA, serà frenat per l’Estat d’Israel. La política israeliana cap a Gaza no ha canviat i, pel que veig, aquest tema continua estant present.

Després del darrer atac sobre Gaza, la vinculació de paraules com “Israel” i “Genocidi” ha esdevingut un fet més comú. Pots preveure cap acció legal contra Israel en un futur pròxim?

Jo defineixo la política israeliana a Gaza com un “genocidi progressiu”. Amb això vull dir dues coses. En primer terme, l’expressió no es refereix a la intenció dels israelians, sinó que es refereix al resultat de les seves polítiques que he descrit abans. Israel ha estat utilitzant Cisjordània i Gaza com a camps de presoners. La presó pot ser oberta si els palestins accepten l’hegemonia israeliana (tal com succeeix a la Zona A de Cisjordània) o pot esdevenir una presó de màxima seguretat quan els palestins decideixen resistir (com succeeix a Gaza).

Gaza està sent castigada per Israel constantment degut al rebuig per part de la seva població a què aquesta esdevingui un camp de presoners (fet que ja va tenir lloc el 1994 quan la Franja va ser rodejada per filferro espinós). La resistència comporta més repressió i aquestes accions punitives realitzades des del 2006 han esdevingut una política genocida sobre el terreny.

El segon significat del terme és que, d’acord amb les definicions acadèmiques, legals i morals de genocidi, l’ús d’armes letals com avions, helicòpters de combat i artilleria en un espai urbà (com desgraciadament també podem veure a Síria) és un acte de genocidi.

En relació a la congelació dels contactes entre Israel i la UE pel que fa a les negociacions (que es trobaven completament mortes), podria esdevenir un canvi de paradigma dels Acords d’Oslo (la solució dels dos Estats) cap a un de nou (un sol Estat)?

Encara és massa aviat. Crec que els líders de la UE encara temen enfrontar-se a Israel. Aquest encara no és un senyal de què estiguin canviant les seves polítiques. A més, crec que els líders europeus estan esperant les eleccions als EEUU per tal de decidir si treballen de manera conjunta amb els nord-americans o s’atreveixen a apostar per una política independent.

A la pràctica, quina és la teva opinió sobre l’etiquetatge europeu dels productes procedents d’assentaments?

Crec que és un moviment positiu, no perquè afecti l’economia dels assentaments (trobaran la forma d’amagar l’origen dels seus productes), sinó que reafirma la legalitat de boicotejar a Israel. És el primer moviment que ha demostrat que alguns polítics comprenen allò que la societat civil europea vol que facin respecte Palestina.

Quines altres mesures polítiques o legals, siguin de la UE o d’altres àmbits, tindrien un impacte sobre Israel i la seva política d’assentaments?

Crec que només amb una declaració clara d’una política de sancions –com la que es va declarar contra l’Apartheid a Sud-àfrica, Sèrbia, Rússia i l’Iran– pot ser efectiva.

La retirada important d’alguns inversors de sòl israelià (Orange, Veolia, CRH, la desinversió de l’església metodista…) són signes de l’efecte del moviment BDS. Creus que la societat civil podria fer més per tal que Israel rendís comptes? I, en cas que fos així, quines serien les línies d’actuació?

Estic d’acord que aquests són senyals clars de què el BDS no és només una qüestió moral sinó que esdevé també una decisió empresarial. Pots perdre les simpaties de molts dels teus clients a Occident si insisteixes a mantenir contractes i negocis amb l’ocupació. Crec que la societat civil hauria de moure’s del boicot cultural i de consum a la pressió de tipus polític. Considero que ara és el moment de dirigir-se a la classe política. Tal com va aprendre a Anglaterra Jeremy Corbyn, ser pro-palestí és un actiu electoral, no un risc.

La reconciliació política nacional (entre Fatah i Hamàs) sembla poc probable en aquesta etapa. Quines condicions o quins factors són necessaris perquè aquesta tingui lloc?

Crec que és una qüestió de desenvolupament generacional. Amb això vull dir que la generació més jove de palestins no esperarà eternament una reconciliació i, si aquesta no arriba, apareixeran nous moviments polítics que ocuparan el lloc de les dues faccions. També crec que les generacions més joves d’ambdues faccions estan més preparades per a la reconciliació.

Als darrers mesos han tingut lloc fets diferents que han portat a alguns analistes a afirmar que podem estar presenciant les etapes inicials d’una nova intifada. En canvi, la societat israeliana està acceptant a poc a poc les execucions extrajudicials. A què es deu aquest menyspreu per les vides palestines? Està el govern d’Israel animant activament a què cadascú es prengui la justícia per la seva mà? Pot estar fent-ho mitjançant turbes de linxament?

Haurem d’esperar per tal de veure si aquesta és una nova Intifada. Encara no ho ha esdevingut, però té tot el potencial per convertir-se en una de nova. I no hi ha res de nou pel que fa al menyspreu per les vides palestines. El sionisme va començar com un projecte de tipus colonial impulsat per colons. Els colons d’aquests projectes van haver de deshumanitzar la població local perquè era el principal obstacle entre el projecte colonial i una colonització exitosa de la terra. A Amèrica, la deshumanització va portar al genocidi, i a Palestina a la neteja ètnica des del 1948.

Ja el 1948 es va donar ordre als soldats israelians de què tractessin els nens majors de 10 anys com a objectius militars legítims. La deshumanització va empitjorar després de l’ocupació de 1967, tal com podem veure amb el tribunal especial per a nens que l’Exèrcit utilitza amb la finalitat d’enviar menors a la presó. Mentre que la situació es mantingui tal com està, la deshumanització continuarà i el seu principal resultat avui dia és l’extermini de nens.

Els refugiats palestins han sigut una realitat oblidada a l’Orient Mitjà. Ara que Europa s’enfronta a fluxos migratoris de refugiats, creus que això podria proporcionar una oportunitat per tal d’abordar de manera seriosa la qüestió dels refugiats palestins i el dret al retornament?

Tant de bo fos així, però no sóc optimista. Per tal que aquest escenari sigui possible, cal abolir l’estatus excepcional que Israel té a ulls d’Occident. Va començar el 1948, quan ningú s’atrevia a obligar Israel a permetre el retorn dels refugiats que havia expulsat d’Israel; va continuar sense cap mena de pressió per tal d’acceptar refugiats, molts dels quals tenen familiars a Israel.

Publicat originàriament a: http://palestinalibre.org/articulo.php?a=60503