L’Ingrés Mínim Vital (IMV), que s’ha quedat en una versió «tronada» de la Renda Bàsica Universal que en el seu moment va prometre Podemos, és insuficient en la seva quantia i abast. A més, presenta certs paranys tant en el seu disseny com en les condicions necessàries per a rebre-la.
S’anuncia com un triomf el que sigui compatible amb les rendes mínimes d’inserció que ja existeixen en les CCAA, i amb altres ingressos possibles a les llars. Però compatible no significa acumulativa. El govern aportarà a cada llar que tingui dret a cobrar-la únicament la part que no es cobreixin entre aquestes “rendes preexistents”, entre les quals s’inclouen salaris, subsidis, lloguers, pensions, subvencions a més de les rendes mínimes d’inserció autonòmiques, si es tingués dret a elles, fins a aconseguir la xifra que li correspongués per barem. Això, a la pràctica, suposa que encara que es corregeixen les desigualtats, ja que el govern estatal garantirà un sòl de renda mínim en tot l’Estat, es mantindrà la discriminació i diferències entre CCAA. És més, Escrivá ja ha dit que «dependrà de la sobirania de les comunitats decidir si a partir d’ara deixen de donar la seva pròpia prestació».
Perquè s’entengui millor amb un exemple, un/a treballador/a que compleixi els requisits per a cobrar tant l’ajuda estatal com la Renda de Garantia d’Ingressos d’Euskadi (RGI), que és la més alta de l’Estat Espanyol, i cobri un salari de 200 euros per alguna feina per hores, rebrà 261,53 euros d’ajuda estatal que s’incrementarien en aquest cas al seu favor pel Govern Basc, fins a arribar al que li correspongui cobrar per la RGI basca, que estableix una quantia màxima per a una sola persona de 693,73 euros el 2020.
La gestió del IMV serà transferida tant a Euskadi com a Navarra, que rebran així els fons econòmics, però la tramitaran sense intervenció de l’Estat. Aquesta concessió, després de l’acord aconseguit amb PNB, suposa un estalvi milionari per a totes dues Administracions i assegura a més al govern estatal un aliat més estable en les complicades aliances parlamentàries a les quals per la seva feblesa, es veu obligat a recórrer.
Per a cobrar aquesta renda, la persona o membres de la família hauran de passar obligatòriament per un «itinerari d’inserció», que s’ha demostrat que són a vegades estigmatizants. En un país amb un 14,5% d’atur, on el 90% dels contractes són temporals i un 13% dels qui tenen feina són pobres, la burgesia vol continuar disposant d’un «exèrcit de reserva» del qual tirar mà quan li faci falta. Així, cal demostrar que una fa tot el possible per a trobar una feina i que està disposada a acceptar «el que surti». És per això que el seu cobrament serà també compatible amb un salari, perquè ja ha deixat clar el ministre Escrivá que no volen que «desincentivi la cerca d’ocupació».
Mentre a empreses amb beneficis multimilionaris se’ls concedeixen ajudes, avals i exempcions fiscals de milions d’euros amb l’únic requisit d’haver vist reduïda la seva facturació i sense majors comprovacions, les persones pobres, al contrari que els empresaris, són sempre «sospitoses» i necessiten complir els requisits d’accés i una permanent vigilància abans d’accedir a unes ajudes públiques de misèria, que lluny de configurar-se com un dret social, es converteixen en una contraprestació subjecta a estrictes condicions que es poden perdre. Una cosa és que s’ofereixi la possibilitat d’entrar en processos d’inclusió social a qui ho demandi i necessiti, i una altra que sigui requisit obligat per a cobrar-la, convertint aquesta prestació en un instrument de control i coerció social.
La dreta en bloc, que no té cap objecció a rescatar a la banca i a les empreses amb diners públics com el 2008, es va oposar al principi al cobrament d’aquesta «paguita», com la flama amb sorna i despectivament Vox, per considerar-la una mesura «comunista». Això, encara que hagi estat defensada fins i tot pel propi De Guindos, exministre d’Economia amb Mariano Rajoy i actual vicepresident del Banc Central europeu, sempre que s’atorgui de manera temporal mentre duri aquesta emergència sanitària.
Ara, que un estudi del CIS reveli que el 80% de la població està a favor d’alguna mena d’ingrés mínim per a qui el necessiti, ha fet canviar d’opinió fins i tot a Vox, qui afirma «no oposar-se» a ella.
Pablo Iglesias se sent «orgullós i satisfet» amb una mesura que ven com «el major avanç en drets socials en democràcia des de la Llei de Dependència». Però que suposa una nova rebaixa al programa inicial amb el qual la seva formació es va presentar en política en 2014 i que no han deixat de descafeinar. De defensar una Renda Bàsica Universal, va passar a presentar-se en les generals amb un programa en el qual es parlava d’un subsidi d’uns 600 euros per als qui el necessitessin, el cost dels quals es calculava en uns 12.000 milions d’euros a l’any. I d’aquí a això.
No es pot curar el càncer amb aspirines: Per una sortida socialista que acabi d’arrel amb la pobresa i la desigualtat!
Amb tot, la major crítica que li fem a aquest Ingrés Mínim Vital aprovat pel Govern, és que és un “parche” que no acabarà amb la pobresa i la misèria que continuarà colpejant a la porta d’un nombre cada vegada major de llars.
Petites concessions per als treballadors/as com aquesta, serveixen per a emmascarar l’essència patronal dels plans dels diferents governs que, com el de Sánchez, estan dedicant sumes multimilionàries per a evitar la fallida de les grans empreses, mentre les petites empreses entren en fallida en gran escala i la classe treballadora es s’empobreix encara més. Engrunes com el IMV volen evitar les convulsions socials que poden ocórrer en funció de la crisi, enganyant al poble amb un clima de “unitat nacional” que és completament fals.
Lluny de ser una mesura revolucionària o comunista, la Renda Bàsica estatal en les seves diferents versions, que ja existeix en altres països de l’Eurozona, és en realitat una idea molt antiga, amb defensors de la mateixa tant des de la dreta com des de l’esquerra, i en diferents èpoques. No qüestiona, ni pretén acabar, amb les relacions d’explotació d’aquest model econòmic, que és cada vegada més insostenible i injust, sinó proporcionar a qui el necessiti, algun tipus d’ingrés que el permeti sobreviure, i de pas aconseguir la pau social necessària i una major «justícia social». Una cosa complicada en un sistema econòmic que, pel seu propi funcionament, genera cada vegada més desigualtat i una concentració de la riquesa en cada vegada menys mans. Al nostre país, el 10% més ric concentra el 53% de la riquesa.
Més enllà d’aquesta crisi sanitària, en l’actualitat la Renda Bàsica és defensada com un mecanisme per a aconseguir l’objectiu utòpic de reforçar un Estat del benestar fet engrunes , al qual no tornarem, i que tots els governs europeus, en major o menor grau, van anar desmantellant en aquests anys.
Les grans crisis econòmiques, migratòries, ambientals i ara el COVID-19 deixen clar que el capitalisme és un sistema en decadència i obsolet, que ens condemna a una cada vegada major desigualtat. Per això, l’única justícia social possible no és aconseguir una major redistribució de la riquesa. És posar sota el control de la classe treballadora, que som la majoria social, els mitjans de producció perquè sigui aquesta la que, per mitjà d’una planificació democràtica, decideixi i produeixi el necessari per a satisfer les necessitats socials de la immensa majoria de la humanitat, i per a aconseguir la sostenibilitat ambiental, ara amenaçada. Una cosa únicament possible amb la fi d’aquest règim i mitjançant el socialisme.