A dues setmanes d’esgotar-se el període, ERC i JxCAT van fer públic l’acord d’investidura. Dies més tard, Pere Aragonès ha estat investit com a president de la Generalitat gràcies als 74 vots d’ERC, JxCAT i la CUP.

El problema rau en que serà un govern en circumstàncies semblants a l’anterior legislatura, perquè la disputa per l’hegemonia en el camp independentista no està resolta. L’única diferència és que la presidència està ara en mans d’ERC i no de Junts i que el govern té la cobertura per l’esquerra de la CUP.

Un govern autonomista…

L’estratègia política darrera d’aquest pacte es basa en confiar, altra vegada, el dret a l’autodeterminació en un diàleg “de govern a govern” amb l’Estat, reforçant la capacitat negociadora de la Generalitat.  

A través de la negociació amb el règim, l’objectiu declarat d’Aragonès és aconseguir pactar un referèndum d’autodeterminació. La negociació estarà acompanyada de la preparació d’un “embat democràtic de confrontació cívica i pacífica”.

Es ratifica, doncs, la renuncia expressa a la unilateralitat (també de la CUP). Tot i les picabaralles entre ERC i Junts, l’orientació d’ambdues formacions és la mateixa: cap dels dos vol la ruptura amb l’Estat més enllà de la confrontació verbal. La legislatura estarà marcada, altra vegada, per una gestió autonomista amb grans dosis de simbolisme i retòrica independentista.

 … amb un programa d’esquenes a la classe treballadora i el poble pobre  

L’acord d’investidura entre ERC i Junts fa caure les poques propostes acordades entre ERC i la CUP que podien tenir un cert impacte social. El pla que presenten està supeditat als Fons Europeus que, lluny de solucionar els problemes actuals, són una soga al coll per a la classe treballadora i el poble pobre, i comportaran una onada d’atacs als drets laborals i socials.

A més, aquest nou govern no assumeix cap compromís important en relació a l’habitatge, un dels drames socials actuals. No es comprometen a treballar per a garantir cap més desnonament ni molt menys a garantir l’accés a l’habitatge, per la qual cosa seria necessari expropiar els grans tenidors i abaixar el preu del lloguer.  A més, la BRIMO seguirà intervenint en els desnonaments, com ha passat un dia després de la investidura a un pis del barri del Poble-Sec. En cap cas, l’acord planteja multar els talls de subministrament per tal de garantir els subministraments bàsics per a tota la població. 

Cap pla que pretengui combatre la pandèmia i reforçar la sanitat pública pot ometre el necessari augment salarial als treballadors/es de la sanitat i fer-los contractes fixes. Combatre la pandèmia en favor de tota la població, però, exigiria acabar amb el negoci de la privada, expropiant-ne tots els recursos sense cap indemnització. Aquesta és l’única forma real d’assolir, de forma immediata, el 25% del pressupost en sanitat al que es comprometen.

Així mateix, per a fer una “sacsejada social”, salvar llocs de treball i millorar les condicions laborals de la classe treballadora catalana és imprescindible frenar la destrucció massiva de llocs de treballs i aturar l’allau d’acomiadaments massius que s’estan duent a terme, a través d’EROs i tancament d’empreses. No hi ha cap altra via que no sigui la nacionalització, com calia en el cas de Nissan, per tal de poder redistribuir el treball sota control dels treballadors/es i amb criteris de sostenibilitat i inserció del jovent i els sectors més desfavorits socialment.

Sobre el model d’ordre públic ni es menciona ni es qüestiona l’actuació de la BRIMO ni es comprometen a depurar responsabilitats per les brutalitats policials comeses. L’únic al que es comprometen és a estudiar la possible “democratització” dels cossos policials, en abstracte.

Respecte a l’educació pública, no es menciona la reducció de ràtios, una de les principals demandes del sector educatiu, cau el pla de recuperació de centres privats, la universitat pública seguirà tenint preus desorbitats i no es concreta cap pla contra l’abandonament escolar més enllà de mesures abstractes o similars a les que teníem fins al moment.

En definitiva, és un acord que no és digne de dir-se “pla de rescat” perquè no atén les necessitat més urgents i no canviarà substancialment la situació des treballadors/es i el poble pobre. No hi ha una voluntat de combatre la crisi ni la pandèmia, sinó de gestionar-ne les engrunes tan bé com es pugui, sempre a les ordres de la UE i supeditant l’agenda legislativa als tribunals de justícia sense concretar com pensen respondre quan el TCJ tombi lleis en matèria social.

La CUP avala el frau 

La CUP sap que Junts es va desvincular del seu acord amb ERC i que l’acord de govern deixa caure quasi tots els punts conflictius acordats entre ERC i la CUP.  Tot i així, es fan els despistats quan saben que no es duran a terme. Segueixen exigint que el seu acord amb ERC resti intacte, però queden en mans de l’ala més liberal del govern compromisos socials que havien acordat, com la renda bàsica universal, ja que JxCAT estarà al front del Departament d’Economia.  

Després d’haver signat l’acord amb ERC, la CUP es limita a ser la crossa per l’esquerra del nou govern i a mediar entre ERC i JxCAT per a que s’entenguin. Amb el suport explícit al govern, tot i les advertències de que els seus nou vots “no són un xec en blanc”, la CUP legitima el frau d’aquesta legislatura, tant pel programa i estratègia com pel compromís social.

Riera crea expectatives en ERC i JxCAT i reconeix que espera que “hagin tingut la maduresa per a canviar” i que s’han de crear escenaris per a “rescatar el país”.  Segueixen denunciant el diàleg però donen el vist i plau a ERC amb els dos anys de la taula de diàleg quan saben que aquesta no porta enlloc.

Amb aquesta postura no fan altra cosa que donar cobertura al nou govern i mantenir la lògica d’emplaçar, sense èxit, a la direcció oficial independentista, que desobeeixi i que faci polítiques d’”esquerra”. Saben, però, que l’Estat mai pactarà un referèndum d’autodeterminació ni una Llei d’amnistia. Saben també que ERC i JxCAT no han canviat el seu compromís de respecte a la legalitat ni la seva estratègia i que no es pot delegar en ells cap mesura de rescat i canvi social.

La submissió dels Comuns al PSC i a Sánchez

La frustració es dispara a les files dels  Comuns, que el que haguessin volgut és la fórmula del govern de coalició “a la catalana”, és a dir, un govern d’ERC i els Comuns recolzat pel PSC i pel govern de coalició del PSOE i UP.

Albiach ha sentenciat que ERC “ha perdut l’oportunitat per a que realment hi hagi un canvi d’etapa a Catalunya”, doncs seria necessari “un canvi de govern”, enlloc de plegar-se als de sempre (Junts). Comuns voldrien ser els representants del govern de coalició de Madrid a Catalunya, per tal de reconduir la situació política catalana i instaurar la normalitat autonòmica.

Així mateix, Sánchez i el seu Govern mantenen la màxima que el govern de coalició entre ERC i JxCAT “abandoni la via de la independència” que “no va enlloc, únicament a presó”. Amb aquesta espècie d’amenaça valorava la ministra Montero l’acord entre ambdues formacions i ha expressat la seva confiança en que aquest govern “estableixi un diàleg en condicions reals”. Això, en boca del PSOE-PSC, no vol dir altra cosa que reiterar, una i altra vegada, la negativa a dialogar de res que no estigui contemplat en la llei i la Constitució: res d’autodeterminació i res d’amnistia. La concessió d’indults parcials, que estan molt lluny de l’exigència de l’amnistia, la col·loquen com a contrapartida per a que el govern renunciï a qualsevol via autodeterminista.

 Cap solidaritat política amb el nou govern d’Aragonès! No hi ha canvi sense lluita obrera

És clar que el govern que neix de la coalició entre ERC i JxCAT, amb Aragonès com a President, serà un govern de gestió autonomista, contra els treballadors/es i els sectors més empobrits, amb una política continuista en la gestió de la pandèmia i incapaç de revertir les retallades als serveis públics i d’enfrontar-se al negoci de la salut i els privilegis de les grans empreses i multinacionals.

Donada la situació actual, cal donar massivitat a la lluita per l’amnistia, amb plena consciència que la lluita per la llibertat nacional de Catalunya està associada a la lluita per tombar la Monarquia. En aquesta lluita caldrà tenir en compte el paper protagonista de la joventut treballadora i precària, a la que se li nega sistemàticament la possibilitat de construir un futur digne.

Tot i que Esquerra parla del diàleg i la CUP de l’embat democràtic cívic i pacífic, la realitat és que l’única solució serà treballar per a preparar un nou aixecament popular, capaç de garantir la ruptura unilateral amb el règim monàrquic, el dret a decidir, l’amnistia per als represaliats/des i un veritable pla de rescat social sense atendre als dictats de la UE i la patronal. En aquesta lluita, ens hi trobarem d’esquenes a les cúpules de les burocràcies sindicals i als partits polítics “d’esquerra” institucionals i del règim. Caldrà fer-los front amb determinació política.