INVESTIDURA DE QUIM TORRA: Retòrica, realitat i histèria del règim.

Torra ha deixat clar des del principi que ell és només un president “provisional“, encarregat de la “governació interior“, i que el president legítim és Puigdemont, que dirigirà la tasca exterior des d’un Consell de la República instal·lat a Brussel·les o Berlín.

El discurs d’investidura de Torra ha estat marcat per una retòrica desafiant i rupturista. Ha expressat que ell “només es deu a la voluntat del poble de Catalunya” i que el seu govern girarà sobre “la construcció de la república i l’obertura d’un procés constituent“. Aquest és el nou mantra que substitueix les antigues proclames sobre la independència i les estructures d’estat.

La retòrica i la lletra petita

Ara bé, malgrat la retòrica, quan passem a la lletra petita, constatem que no hi ha res concret en els compromisos de Torra que trenqui el marc legal de la constitució monàrquica. La construcció de la república és la versió actualitzada del vell “fer país” convergent i el procés constituent que  planteja és per fora del parlament, sense calendari i sense referèndum, al voltant d’una “assemblea de càrrecs electes” d’alcaldes i regidors independentistes. És possible també que ens trobem amb alguns pronunciaments de caire rupturista, que seran suspesos pel Tribunal Constitucional (TC), sent acatada la seva decisió.

El president Torra va assumir el programa del candidat Turull per a les conselleries i nomenarà un comissionat per revertir el 155. Però la seva promesa principal en el terreny pràctic és recuperar el contingut de les 16 lleis del Parlament recorregudes per Rajoy i suspeses pel TC, entre les quals hi ha la llei contra els desnonaments, la pobresa energètica o la de la cobertura sanitària universal. Ara bé, el que no va prometre Torra va ser desobeir al TC i aplicar-les quan tornin a ser suspeses.

La pugna per la hegemonia en el moviment independentista

La investidura de Quim Torra es produeix enmig d’una aspra pugna entre JxCAT i ERC per l’hegemonia a l’independentisme: mentre ERC crida a “acabar amb les gesticulacions“, Puigdemont les posa en primer pla. Si per a JxCAT el govern de Torra és provisional, per a ERC ha de ser “perdurable“, “efectiu i molt, molt fort“.

Hem de reconèixer però, que malgrat la seva baralla, l’estratègia de fons de JxCAT i d’ERC és comuna. L’ha expressada amb molta claredat el portaveu d’ERC, Sabrià: tot passa per aconseguir un pacte amb l’Estat, el qual “només negociarà si s’hi veu obligat per la pressió de la gent i de les institucions europees i internacionals. Ara sabem que trigarem més del que teníem previst, però sabem que no hi ha un altre escenari“. És a dir: 1/ renuncien de forma expressa a qualsevol estratègia d’insurrecció popular 2/ la independència passa a ser un objectiu a llarg termini o, fins i tot, una part de l’ideari, i 3/ l’únic escenari admissible passa per convèncer els governs i institucions de la Unió Europea perquè pressionin l’Estat espanyol a una negociació. Òbviament, això inclou no espantar els governs de la UE amb reivindicacions que amenacin els interessos del capital i amb mobilitzacions descontrolades. Per suposat, mentrestant es pot buscar un nou “encaix” dins de l’Estat espanyol.

La Monarquia espanyola només admet la rendició incondicional

El gran problema és, però, que el règim monàrquic és incapaç d’integrar l’independentisme, tal com ho fan Canadà amb el Quebec o Gran Bretanya amb Escòcia. La Monarquia espanyola, com hereva que és del franquisme, només admet la rendició incondicional i la humiliació. Quan més queda en evidència la podridura i el descrèdit de les seves institucions, més aprofundeix el règim la seva deriva autoritària, en una cursa sense fi entre C’s i el PP, a la que s’ha incorporat ,”sense complexos”, el PSOE.

Rivera (C’s) proposa prorrogar el 155 de manera “preventiva”, intervenint les finances, els mitjans de comunicació (TV3 i Catalunya Ràdio) i els mossos d’esquadra, i apuntant de manera directa a l’escola catalana. Rajoy i Sánchez acorden continuar intervenint les finances catalanes i prometen solemnement que a la primera de canvi tornaran a aplicar el 155, en els termes que planteja Rivera. Sense trigar, Rajoy, Rivera i Sánchez han decidit bloquejar el govern nomenat per Torra, prolongant el 155 i incorrent en una clara prevaricació. Sánchez (PSOE) proposa canviar el Codi Penal perquè el delicte de rebel·lió ja no requereixi violència i també les fórmules de jurament de càrrecs públics perquè incloguin obligatòriament l’acatament de la Constitució del 78 i la lleialtat al rei.

El paper dels Comuns i de Podemos

Abans, els Comuns i Podemos deien que estaven pel dret a decidir dels catalans… sempre que l’Estat estigués d’acord. Ara s’han oblidat fins i tot d’això i ja ni mencionen el dret a decidir. Tampoc han qüestionat la Monarquia i, malgrat declarar-se en contra de l’empresonament dels polítics independentistes, no han mogut res arreu de l’estat per mobilitzar contra la repressió anticatalana.

Actuant com a la cinquena roda del règim, la seva obsessió ara és passar pàgina i tornar a la normalitat autonòmica, buscant un “bloc de progrés amb ERC i el PSC que posi l’accent en la recuperació social” (!)

El problema de la CUP

El portaveu de la CUP, Carles Riera, va justificar els seus vots dient que obeïen a “una excepcionalitat antirepressiva i democràtica davant l’embat de l’Estat” i que “no significaven un suport polític“. Va afegir que si el nou govern es dedicava a “normalitzar la gestió de l’autonomisme o a gestionar engrunes que només permeten fer polítiques neoliberals“, farien una “oposició activa“. Pel contrari, si desobeïa l’Estat, li donarien suport i estaven preparats per “assumir la seva responsabilitat” i, si calia, entrar al govern. Van convidar també Torra al “repte compartit” d’impulsar el procés constituent i l’assemblea d’electes.

El problema de la CUP és que, per molt que faci declaracions formals, és incapaç de trencar la subordinació política al bloc independentista oficial. No es cansa d’emplaçar-lo, una, altra i altra vegada, a “no fer autonomisme“, a “desobeir” i “fer república“. Però no cal ser un geni per saber que JxCAT i ERC no desobeiran: perquè no volen un aixecament popular, són respectuosos amb l’actual ordre social, són aliens a les reivindicacions de la classe treballadora i ho subordinen tot a cercar una mediació futura de la UE. Entrar en el joc del “procés constituent” i “l‘assemblea d’electes” de Puigdemont-Torra és mantenir la submissió política.

El nacionalisme de Quim Torra

Escollit per Puigdemont per la seva fidelitat personal, Torra és un intel·lectual catòlic, liberal i fidel al llegat de Jordi Pujol. Un intel·lectual que ha menyspreat en els seus escrits els catalans castellanoparlants i que ha reivindicat personatges històrics com els germans Badia, que són exponents de l’ala més antiobrera, ultradretana i racista de la tradició independentista catalana. Des de Corrent Roig, com a lluitadors per les llibertats i el socialisme, repudiem aquest ideari.

Però dit això, volem denunciar la campanya indigna i miserable dels partits i de l’aparell de propaganda del règim amalgamant l’independentisme amb el racisme i el supremacisme. Els campions d’una Espanya unida a la força que van de la ma amb l’ultradreta i els neonazis contra el dret dels catalans a l’autodeterminació, els enemics viscerals de la llengua i la cultura catalanes, el que es neguen a condemnar l’aixecament feixista de Franco i mantenen 130.000 afusellats en les cunetes, els que fomenten el racisme institucional contra els immigrants o els que celebren el genocidi de la “Hispanitat”, no tenen cap legitimitat moral per llançar-se contra Torra.

Ara què?

El futur està ple d’incògnites, amb els partits del règim en una cursa embogida a veure qui és més dur i més “patriota” i amb JxCAT embarcat en una batalla retòrica i simbòlica amb l’Estat sense cap perspectiva clara. Tampoc ningú sap què durarà el nou govern i si el president Torra convocarà o no noves eleccions al caliu dels propers judicis contra els dirigents independentistes o coincidint amb les pròximes municipals.

La situació del país és, d’una altra banda, força complicada. El referèndum de l’1-O va ser un triomf popular extraordinari, que va anar molt més lluny de les expectatives i desitjos de Puigdemont i Junqueras. Però aquest triomf va ser malmès i traït per la direcció independentista, que va provocar una derrota política al moviment, va entregar la iniciativa al règim i li va permetre crear una tremenda divisió entre la població. No podem desconèixer que un ampli sector de la població treballadora de l’àrea metropolitana i la corona de Barcelona ha estat, ara per ara, guanyada a les tesis espanyolistes. Per això, no val anar repetint el mantra del mandat de l’1-O.

Una primera tasca necessària és afavorir la més àmplia unitat d’acció, a Catalunya i arreu de l’estat, per l’aixecament immediat del 155 i contra la repressió, per la llibertat dels presos polítics i el lliure retorn dels exiliats, en defensa de la llengua i de l’escola catalana i contra tot intent dictatorial d’intervenir els mitjans de comunicació públics catalans.

També hem de ser conscients que la lluita per la sobirania passa per sobre de tot, en les actuals circumstàncies, per exigir al Parlament que -desobeint els dictats del TC- apliqui les reivindicacions socials bàsiques del poble treballador de Catalunya,  com ara les de la Marea Pensionista o la derogació de les reformes laborals del PP-PSOE, amés de les lleis socials actualment suspeses. En aquesta batalla, no només ens enfrontarem a Rajoy i als partits del règim sinó també a Torra i al seu govern.

La batalla passa igualment per recuperar la reivindicació del dret a decidir, d’un referèndum democràtic que permeti reconstruir a Catalunya una majoria clara contra el règim i neutralitzar a la resta de l’Estat l’onada espanyolista reaccionària. Sense articular una batalla comuna amb la classe treballadora i la resta de pobles de l’Estat per acabar amb la Monarquia, no hi haurà dret a l’autodeterminació, ni república catalana, ni unió lliure de repúbliques lliures.

Correspon als sectors més conscients de la classe treballadora encapçalar aquesta lluita. Aquest és el repte més important que tenim pel davant.

21 de maig de 2018