El passat divendres 2 d’agost i a través de la seva Secretària General Marta Rovira, ERC va anunciar el resultat de la votació de la seva militància al voltant de l’acord d’investidura de Salvador Illa com a proper president de la Generalitat de Catalunya (Acord PSC – ERC). Amb una participació lleugerament superior al 77% del cens, la militància republicana va acabar dient sí a l’acord d’investidura amb el PSC per un estret marge de 550 vots: 3397 vots afirmatius (53,5%) enfront dels 2847 negatius (44,8%), amb 105 vots en blanc (1,7%).
Por Corrent Roig
Els termes de l’acord, recollit en un document de 25 pàgines, giren al voltant de quatre aspectes essencials: la solució al conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya, l’impuls d’un finançament singular, el reconeixement nacional de Catalunya i mesures polítiques al voltant del sector públic.
Pel que fa a la solució del conflicte polític entre l’Estat espanyol i Catalunya, l’acord recull l’impuls d’una Convenció Nacional que no és res més que la reedició de la famosa Mesa de Diàleg que no ha resolt en absolut el conflicte polític (pàgina 4). Al document de l’acord no es recullen passes reals cap a la resolució i verificació del conflicte: no es contempla cap fórmula concreta que contempli la possibilitat que el poble de Catalunya pugui acabar votant i escollint lliure i democràticament el seu futur polític. En un altre apartat del document es recull que els acords a que arribin les forces polítiques hauran de ser referendats per la ciutadania però en cap cas es parla del dret a l’autodeterminació. Tenint en compte que la part amb mes força parlamentària a dia d’avui que signa aquest document, el PSC, s’ha mantingut totalment contrària a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, ja podem suposar quins seran els continguts d’aquests acords: una fórmula que suposi l’encaix de Catalunya a l’estructura institucional del regim del 78 de l’Estat espanyol, sense possibilitat de plantejar una alternativa a aquest model.
L’apartat del finançament remet a la mateixa concepció autonomista i contrària al dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya des del mateix punt de partida del seu enfocament: els apartats de l’Estatut del 2005 referents al finançament. Es parla de suficiència financera i sobirania fiscal garantint que la Generalitat de Catalunya gestionarà, recaptarà, liquidarà i inspeccionarà tots els impostos suportats a Catalunya, alhora que s’afirma que aquest acord continuarà contemplant els mateixos mecanismes que situen Catalunya com a territori infrafinançat (dèficit fiscal), fent referència al pagament de serveis a l’Estat i l’aportació solidària a altres territoris de l’Estat. Com es resoldrà aquesta contradicció a la legislatura? Veient els precedents és fàcil pensar que no serà en la línia d’assegurar la plena sobirania fiscal i financera de Catalunya. Tot això, a més, tenint en compte que qualsevol acord requereix una majoria absoluta a la Cambra de Diputats espanyola que ara mateix no tenen assegurada els signants d’aquest acord. Per no parlar de l’ampli historial de retallades o anul·lacions de lleis arribades des de Catalunya que té aquesta cambra política estatal, juntament amb el Tribunal Constitucional (Estatut del 2005, mesures per afrontar l’emergència habitacional i energètica del 2015…).
El reconeixement nacional de Catalunya comença per un recordatori del rotund fracàs que en aquest aspecte va suposar l’Estatut del 2005, fruit de la Sentència del TC del 2010 que va negar la seva realitat nacional. El document de l’acord no va molt més enllà, limitant-se a parlar de la necessitat de fer un debat que doni com a resultat final el reconeixement de Catalunya com a nació. Tot això, evidentment, sense fer menció a ni un sol mecanisme real per portar-ho a terme.
Finalment, i pel que fa a les polítiques públiques, aquestes es centren en l’accés a l’habitatge digne i a la prestació de serveis públics essencials com són l’educació i la sanitat, a més de fer vagues referències a les polítiques energètiques verdes i a sectors econòmics de la importància dels semiconductors.
A l’apartat referit a l’habitatge no es planteja en cap moment la creació d’un autèntic Parc d’Habitatge Públic de Lloguer protegit. L’únic que es planteja en aquest aspecte té a veure amb la rehabilitació d’edificis per aconseguir engreixar un parc d’habitatge públic avui en dia realment inexistent i que hauria de passar per l’expropiació dels grans tenidors. Ni una paraula que faci referència a això últim. Sí que parlen de la regulació dels lloguers de temporada però no es diu com ni en quina direcció i de la construcció de 50.000 nous habitatges protegits, tampoc sense concretar com ni amb garanties que no serà un brindis al sol com en d’altres ocasions.
Pel que fa a sanitat i educació, el document es limita a fer una llista continuista de les mesures insuficients dutes a terme per anteriors governs de la Generalitat. En cap cas es contemplen grans inversions que disminueixin les llistes d’espera a la mínima expressió, que reforcin l’atenció primària o que concentrin tots els recursos a la pública (sanitat) ni es fa referència a una inversió per baixar les ràtios i augmentar la qualitat educativa.
En definitiva, un acord que tanca de manera definitiva l’independentisme a la cleda institucional. Fet que es demostra en les referències a l’Estatut del 2005 (autonomisme), en la negació de facto del legítim dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya i en la recerca d’un encaix de Catalunya al règim del 78, un règim monàrquic i hereu del franquisme, presó de pobles i garant de lleis repressives com la Llei Mordassa.
Un cop anunciat públicament el resultat, partits com Junts o la CUP i entitats com l’ANC i Òmnium Cultural van sortir a criticar el sí d’ERC a l’acord, de manera més o menys contundent. No cal oblidar, però, que totes aquestes entitats, juntament amb ERC, han format part d’un procés que mai va pretendre exercir el legítim dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya. Els qui posen el crit al cel en aquest moment són aquells que, amb ERC, van dur a terme la declaració d’una independència fake que només va durar vuit segons (rècord mundial) i que feien dependre d’uns organismes internacionals contraris al legítim dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya, els que van protagonitzar una DUI que no es va publicar ni al Butlletí Oficial del Parlament ni al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) i els que van lliurar sense lluitar les institucions a l’Estat després de l’activació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
No hem d’oblidar tampoc que, partits com Junts per Catalunya i ERC, sostenen el Govern Sánchez a Madrid i també governen juntament amb el PSC en alguns governs municipals i diputacions a Catalunya sense cap problema.
Així doncs, no podem confiar en el govern burgès i al servei de la patronal que sorgirà d’aquest acord. Per fer-nos una idea del que ens espera podem veure com estan governant el PSC i el PSOE arreu, amb l’exemple paradigmàtic del Govern de Jaume Collboni a Barcelona: foment del totxo, gentrificació, turistificació i privatització de l’espai públic i constants aclucades d’ull a Foment del Treball. Arribats a aquest punt i com sempre diem, no hi ha més alternativa que l’autoorganització i la mobilització obrera al carrer per fer efectius drets tan fonamentals i irrenunciables com el dret d’autodeterminació, el dret a uns serveis públics dignes, a l’habitatge, a la feina… als drets socials, laborals i mediambientals que mereixem. No hi ha canvi sense lluita obrera. I tot això, tenint en compte que una etapa de la història política de Catalunya es tanca amb aquest infumable acord i que cal obrir-ne una altra amb agents polítics nous que apostin, amb la classe treballadora al capdavant, pel trencament amb el règim monàrquic i hereu del franquisme del 78 i per l’exercici lliure i democràtic de l’autodeterminació.