Ja està disponible el llibre “Friedrich Engels, el general comunista” (Lorca, 2021)

El novembre de 2020 es compleixen 200 anys del naixement de Friedrich Engels (1820-1895), cofundador del socialisme científic junt amb Karl Marx. En aquest lloc es publica un especial sobre el tema, amb articles de diferents autors i autores, que aborden aspectes essencials de la vida i obra d’aquest gran revolucionari. Ara, la Editora Lorca anuncia el llançament d’una selecció de textos d’aquest especial, revisats i en alguns casos traduïts, en format digital i impresa. La compilació duu el títol: Friedrich Engels, el general comunista. És un material summament útil per a tot aquell que desitgem conèixer més sobre el paper d’Engels en la formació del marxisme i entrar en les velles i noves polèmiques al voltant del seu llegat. Amb aquest llançament, donem inici a una sèrie de llibres a partir de nous especials sobre altres temes d’interès. 

Compartim el pròleg de l’obra: 

El llibre que el lector té davant seu és resultat d’una iniciativa d’elaboració col·lectiva que pretén contribuir a una millor aproximació a l’obra de Friedrich Engels (1820-1895), en ocasió del bicentenari del seu naixement, ocorregut l’últim 28 de novembre. El propòsit va ser desenvolupar determinats aspectes del llegat d’Engels -molts d’ells en la forma de polèmiques amb altres autors o corrents de pensament- amb una sèrie de textos preparats especialment per a l’ocasió. Aquests articles, encara que escrits amb rigor, havien de ser relativament breus i estar a l’abast de el públic no especialitzat en la teoria i la història del marxisme. Així, el conjunt dels escrits -que junts aporten una visió global, encara que posseeixen la suficient independència per ser llegits de manera separadament van ser publicats originalment a la pàgina web de la Lliga Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (LIT-CI) entre novembre de 2020 i gener de 2021.

Ara, motivats per la intenció d’ampliar la seva difusió, ens complau oferir un recull d’aquests textos, seleccionats i revisats, reunits en una edició física i digital. 

Estem convençuts que l’aportació qualificat per al coneixement, la comprensió, el debat, en suma, el rescat de l’autèntic significat de el llegat d’Engels com a cofundador del socialisme científic, és la manera més adequada de retre tribut al General (com el van anomenar a seu cercle més proper), un revolucionari infatigable, un dels intel·lectes més aguts de segle XIX, un general comunista a tota la regla … 

Aquesta tasca, tot i que gens senzilla, és indispensable. En primer terme, imposa el desafiament d’intervenir en antigues i noves polèmiques plantejades per intel·lectuals i corrents polítiques que asseguren reivindicar el marxisme però s’entesten a separar el pensament i la tasca pràctica d’Engels de la de Marx, apuntant suposades diferències teòriques, programàtiques i metodològiques entre els dos. 

El “antiengelisme”, que existeix fa més d’un segle però va renovar les seves forces amb l’allau oportunista que va prendre compte de l’anomenada esquerra després dels processos de l’Est europeu entre 1989-1991, atrau molts acadèmics -encara que no únicament- que reprenen en diferents graus l’acusació que Engels va distorsionar el pensament de Marx gairebé a punt de transformar-lo en el seu oposat. Així, l’inseparable soci del Moro és freqüentment presentat com el responsable d’haver contaminat el marxisme amb postulats propis del positivisme, el cientificisme, el determinisme antidialèctic, en definitiva, com un vulgaritzador d’aquesta doctrina.

Suposem que, a causa de l’alçada històrica de Marx -i en part a la pròpia modèstia de Engels, els crítics van jutjar menys laboriós atacar aquest últim per donar un cop al socialisme científic. Si amb això s’aconsegueix neutralitzar les concepcions revolucionàries de el propi Marx, molt millor …

No compartim aquesta visió. No perquè sostinguem que Engels, a l’igual que Marx, hagi estat un dirigent infal·lible ni molt menys. L’obra de tots dos, exactament per no constituir un dogma petrificat, conté errors, imprecisions o pronòstics no confirmats. Podem esmentar, entre d’altres, aquells que Trotski va assenyalar en el text que va publicar en ocasió dels noranta anys del Manifest Comunista[1]. La raó per la qual no vam embarcar en la campanya “anti Engels” rau en el seu caràcter fal·laç i reaccionari. Al final, com intentem demostrar al llarg d’aquesta publicació, aquesta campanya està al servei d’un qüestionament global del marxisme. Per aquest motiu la defensa de l’essencial de l’immens llegat d’Engels implica, necessàriament, una defensa del marxisme com a únic mètode científic i únic programa valedor per conduir la humanitat cap a la victòria de el comunisme. No per altra raó, Lenin va sentenciar que “per apreciar justament les idees de Marx, és indispensable conèixer les obres de la seva més íntim coreligionari i col·laborador, Friedrich Engels. És impossible comprendre el marxisme ni exposar-lo de una manera completa sense tenir en compte totes les obres d’Engels ” [2].

Abordant diferents arestes de el problema, el fil conductor d’aquesta compilació consisteix a exposar arguments oposats a qualsevol intent de divorciar l’obra de Marx de la d’Engels. El mateix val per a l’anàlisi de la llarga trajectòria de militància en comú. Durant quaranta anys, tots dos van entaular incomptables batalles teòriques, polítiques, organitzatives per demarcar programàticament els comunistes de qualsevol altre corrent reformista o centrista. Aquest patrimoni ha de ser estudiat i defensat.

Els textos signats per Francesco Ricci i per l’autor d’aquestes línies abasten aspectes més generals de la trajectòria d’Engels; aprofundeixen sobre la relació intel·lectual i militant amb Marx; rescaten el seu paper com a continuador de l’elaboració teòrica marxista i com a organitzador polític després de la mort del seu company, entre 1883 fins a la seva mort en 1895. L’abordatge de el relat històric, en la seva dimensió teòrica i política, apareix pinzellat amb la menció, aquí i allà, d’elements que puguin il·lustrar la personalitat del protagonista d’aquesta obra. Més enllà de la seva tasca científica i militant -per descomptat, molt més coneguda- és sempre apassionant conèixer el costat “humà” dels mestres -així, entre cometes, perquè l’activitat política és essencial i profundament humana-. D’aquesta sort, coneixem a l’Engels amant de la literatura, la poesia, l’art, la dansa, el dibuix, els esports, el bon vi, el tabac, els idiomes -dominava al menys dotzes llengües-, els viatges …
És a dir, conèixer a l’home per a qui la virtut predilecta era “l’alegria” i seguia el lema “vagi amb calma”[3].

En aquest sentit s’orienta, també, la ressenya que realitza Ricci sobre la biografia d’Engels escrita per l’historiador anglès Tristam Hunt, que porta el títol Marx ‘s general: The Revolutionary Life of Friedrich Engels [4], publicada amb àmplia publicitat en 2010. José Welmowicki se submergeix en la polèmica sobre llegat d’Engels en un text que, en realitat, adquireix la forma d’una aguda defensa el marxisme com a mètode d’anàlisi i guia per a l’acció. Respon un problema cabdal: ¿Va ser Engels un positivista, determinista, economicista, en suma, un deformador de l’obra de Marx? En aquest debat, segons distingeix Welmowicki, estan “els que opinen que el marxisme és una visió determinista de la història. D’altres, en major quantitat, diuen que Engels seria la font d’aquesta visió determinista, en oposició al propi Marx ” [5]. Aquests últims, però, passen per alt una dada fonamental: no només les inquietuds anotades en el que, dècades després, seria publicat com Dialèctica de la Naturalesa feien part d’un tema d’intercanvi recurrent entre tots dos, sinó que Marx estava al corrent i fins va participar de la redacció d’una secció d’una altra de les obres més criticades d’Engels, l’Anti-Dühring. Marx va expressar el seu acord amb el contingut de la resposta del seu amic a professor Dühring, fins i tot recomanant aquest llibre com a molt important per a “una correcta apreciació del socialisme alemany” [6].

Americo Gomes s’atura en els ensenyaments militars d’Engels, un assumpte ineludible donat el sistemàtic interès del General per la ciència militar. Aquest estudi, al seu torn, estava intrínsecament lligat a la necessitat de resposta pràctica als problemes que la revolució suscitava en aquest terreny. Els criteris polítics d’Engels, sens dubte, encara aporten en una qüestió que es manté decisiva per al triomf o la derrota de la insurrecció. Les anàlisis, les cròniques i teoritzacions militars d’Engels, que en 1849 va participar personalment en algunes batalles durant la revolució alemanya, encara criden l’atenció d’especialistes burgesos en matèria militar. Res més just que apropiar-se aquesta valuosa elaboració. 

El paper d’Engels com a principal teòric i referent de la Segona Internacional és desenvolupat per Marcos Margarido. L’article ajuda a conèixer i comprendre l’enorme pes que va recaure sobre Engels després de la mort de Marx, no només com a continuador de el patrimoni científic de tots dos, sinó com a dirigent polític. Margarido, en un text amè i ric en detalls, comenta i problematitza les discussions d’Engels amb els dirigents socialdemòcrates, dins i fora d’Alemanya, sobre el possibilisme, el parlamentarisme, l’actitud davant les lleis persecutòries, entre d’altres problemes d’organització partidària.

Els articles de Kely Núñez, Roberta Maiani i Laura Sguazzabia tracten d’un assumpte que en els últims anys va recobrar merescuda rellevància i sobre el que Engels va contribuir amb elaboracions fonamentals i avançades al seu propi temps: l’origen i el caràcter de l’opressió de la dona . 

Una de les seves obres més conegudes, L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, publicada el 1884, és la base de l’anàlisi en el text de Núñez. La tesi que Engels desenvolupa en aquest llibre és, a grans trets, que el desenvolupament de les forces productives resultant de la Revolució Neolítica va ser la base material per a l’aparició de l’excedent social i, conseqüentment, de la propietat privada. Això va generar les condicions històriques per al sorgiment de les classes socials, l’Estat i la família monògama. Engels, segons explica la nostra autora, va cometre un pecat imperdonable per a la burgesia: desnaturalitzar, desacralizó la institució de l’Estat i de el tipus de família nuclear. L’Estat, explica Engels, no serveix a el “bé comú”. És un aparell especialitzat de repressió i opressió de la classe dominant sobre la classe dominada. L’Estat sorgeix allà on l’antagonisme entre classes és irreconciliable. És a dir, no va existir sempre, és un producte històric. La superació de l’Estat, per tant, només és possible per mitjà d’una revolució social que elimini la propietat privada dels mitjans de producció i, amb ella, el fonament material de la divisió de la societat en classes socials. Per més que hi hagi un període de transició més o menys prolongat, l’Estat obrer sota el règim de la dictadura revolucionària del proletariat, la fi històric dels comunistes no és altre Estat sinó l’extinció gradual de l’Estat.

La societat humana és històrica. Per tant, l’explotació material i l’opressió entre sexes posseeix aquest mateix caràcter. No és una cosa natural. Segons Engels, l’opressió de la dona, com les classes i l’Estat, no existeixen des de sempre. Són producte de l’aparició de la propietat privada i del canvi de l’organització social matrilineal a la patrilineal, que, segons Engels, va segellar la derrota històrica del sexe femení. En L’origen … Engels reforça el paper exercit per les dones en la gènesi de la humanitat, el seu pes en l’anomenat comunisme primitiu, en definitiva, nega la superioritat masculina en la sexualitat com una cosa biològic. Amb la mateixa agudesa, explica i posa en dubte la família monògama, una institució que segueix sent presentada com a base de la civilització, com una cosa perenne. En temps d’intenses lluites pels drets femenins i, també, en què els sectors recalcitrants aixequen cap per oposar principis religiosos als avenços de la ciència i la conquesta de drets democràtics elementals, l’article de Kely Núñez reforça la necessitat de reprendre l’obra d’Engels.

Laura Sguazzabia, per la seva banda, discuteix el concepte de patriarcat. L’assumpte revesteix extrema rellevància, ja que, com ella explica: “El terme és utilitzat per norma per a referir-se a tot el que oprimeix o manifesta l’opressió de la dona com a tal en la societat, però molt rarament qui el fa servir té una idea clara de què és, o són capaços de donar una definició exacta. Això perquè no hi ha una única, comuna i coherent: les diverses variants de la ideologia feminista corresponen a diferents interpretacions del que hauria de ser aquesta estructura social anomenada patriarcat, i de com abolir-la. El patriarcat apareix més aviat com una idea d’allò que cal canviar socialment, però una idea no sempre ben definida “[7].

Roberta Maiani, per la seva banda, recull les idees principals d’una obra clàssica no només del marxisme sinó, per què no, de la sociologia universal: La situació de la classe obrera a Anglaterra, publicada el 1845. El nou és que analitza el llibre d’Engels prenent els aspectes que fan a l’explotació i opressió de la dona obrera. Maiani, entre altres temes, explica les condicions que donen compte de la penosa forma en què el capitalisme va incorporar la força de treball femení en la producció industrial: “La burgesia [a la fi de segle XVIII] trobava una massa de dones en situació de vulnerabilitat , que, lluitant per la supervivència, acceptaven tot tipus de treball “. En un text viu, la nostra autora es recolza en l’obra d’Engels per reforçar la denúncia de les atrocitats del capitalisme, sobretot en sectors històricament oprimits: “les dones, que van arribar després a la manufactura ia la gran indústria, carregaven una condició històrica anterior de sobreexplotació i vulnerabilitat, de desigualtat de drets en la llei i en la família, reforçades per les ideologies dominants que la dona era un ésser inferior i que el seu treball ‘valia menys’, tot i que realitzessin la mateixa feina que els homes adults , o fossin elles les que sustentessin la família “[8].

En un altre passatge d’aquest llibre, Romerito Pontes i Wagner Damasceno protagonitzen un debat complex, però escrit de manera clara, que tracta algunes definicions d’Engels sobre l’evolució, un tema que va interessar per altres als dos amics, principalment les que estan consignades en el paper de la feina en la transformació de la granota en home. Concretament, la discussió s’ordena a partir de la delimitació de el paper exercit per la feina en el sorgiment del llenguatge en l’evolució humana.

Finalment, Jeferson Choma encara un dels temes més candents de l’actualitat, la crisi climàtica i la relació ésser humà-natura. Engels va ser un pioner en l’estudi i l’aplicació de la concepció materialista de la història en aquest terreny. És aquest, per altra banda, el camp en què Engels rep més critiques sobre un suposat positivisme i cientifisme. Choma entra en la polèmica de manera oberta. Un dels seus fragments serveix per anticipar la tònica de el text: “les anotacions d’Engels són una declaració de guerra contra les visions mecanicistes i reduccionistes de la natura, i no només contra les formes idealistes de pensament contingudes en les ciències naturals. Contra un materialisme tosc, Engels presenta una visió dialèctica de les relacions éssers humans-natura i també de la pròpia manera de veure els processos naturals. Una visió radicalment oposada al reduccionisme, que veu els fenòmens en fragments aïllats i que, per tant, posseeixen propietats a ser estudiades aïlladament “[9]. L’article, a més, recull una de les cites més eloqüents, gairebé profètiques, d’Engels sobre els intents de la humanitat de dominar la natura, i el caràcter destructiu en el medi ambient de la manera de producció capitalista: “no ens deixem portar de l’ entusiasme davant les nostres victòries sobre la natura. Després de cadascuna d’aquestes victòries, la natura pren la seva venjança […] Així, a cada pas, els fets ens recorden que el nostre domini sobre la naturalesa no s’assembla en res a el domini d’un conqueridor sobre el poble conquerit, que no és el domini d’algú situat fora de la naturalesa, sinó que nosaltres, per la nostra carn, la nostra sang i el nostre cervell, pertanyem a la natura, ens trobem en el seu si, i tot el nostre domini sobre ella és que, a diferència dels altres éssers, som capaços de conèixer les seves lleis i d’aplicar-les adequadament “[10].

A manera d’apèndix, jutgem oportú reproduir l’obituari escrit per Lenin en ocasió de la mort d’Engels. El futur dirigent de la Revolució d’Octubre, que llavors feia els primers passos en la política marxista, va sentenciar: “Després del seu amic Karl Marx (mort en 1883), Engels va ser el més notable científic i mestre de el proletariat contemporani de tot el món civilitzat. Des que el destí va relacionar a Karl Marx amb Friedrich Engels, l’obra a la qual tots dos amics van consagrar la seva vida es va convertir en comú “[11].

Esperem que aquesta selecció de temes i, sobretot, l’abordatge que realitzen els nostres autors i autores constitueixin un necessari homenatge a Friedrich Engels i, sobretot, una aportació valedor per als debats que estan plantejats.

Ronald León Núñez

São Paulo, 21 de mayo de 2021.

Notes:

[1] TROTSKY, León. A noranta anys del Manifest Comunista. Disponible a: <https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1930s/30-ix-37.htm>, consultat el 21/05/2021.

[2] LENIN, V. I. Karl Marx. A Brief Biographical Sketch With an Exposition of Marxism. <https://www.marxists.org/archive/lenin/works/1914/granat/ch06.htm>.

[3]Algunes de les “confessions” que Engels va anotar en el quadern de Jenny Marx com a part d’un joc de saló. HUNT, Tristam. Comunista de casaca. A vida revolucionària de Friedrich Engels Rio de Janeiro: Record, 2010, pp. 259-260.

[4] Aquest llibre posseeix, també, una edició en castellà: HUNT, Tristam. El gentleman comunista. La vida revolucionaria de Friedrich Engels. Barcelona: Anagrama, 2011.

[5] Pàgines 61-62 de la present obra.

[6] Carta de Marx a Moritz Kaufmann, 3/10/1878. Disponible en: <http://www.scientific-socialism.de/FundamentosCartasMarxEngels031078.htm>, consultat el 21/05/2021.

[7] Pàgina 117 de la presente obra.

[8] Pagines 119 y 110 de la presente obra

[9] Pàgina 153 de la presente obra.

[10] ENGELS, Friedrich. El paper de la feina en la transformació de la granota en home.  Disponible en: <https://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/1876trab.htm>, consultat el 21/05/2021.

[11] LENIN, V. I. Friedrich Engels . Disponible en: <https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1890s/engels.htm>, consultat el 21/05/2021.