Ja no són “imputats”, sinó “investigats”

En temps dels significants flotants, ja no són “imputats”, són “investigats”.

La corrupció a l’Estat espanyol és tan profunda, està tan arrelada en la manera de fer dels polítics institucionals, que ja no saben quines martingales lingüístiques fer per saltar-se les seves pròpies lleis.

Rajoy diu que canviarà el terme “imputats” per “investigats”, com si canviant les formes es modifiqués el contingut; a més, Felipe González diu que es pot tenir “imputats” (o investigats? o es que ja no sap que no existeixen els “imputats”?) en les candidatures… És coherent, si així fos uns quants centenars de candidats del PSOE i milers del PP haurien de deixar les llistes.

El problema de la corrupció a l’Estat espanyol no és de formes, de significants flotants sense ancoratge social, sinó d’una manera molt concreta que va tenir el capitalisme de desenvolupar-se en el que els “espanyols” diuen “piel de toro”.

No és que no hi hagi corrupció a la resta d’Europa, res més lluny de la realitat: el capitalisme es va construir sobre la pirateria i els corsaris anglesos i francesos, les comissions legals o il·legals per a les infraestructures ferroviàries i el saqueig sistemàtic de les riqueses. Als EEUU es diu que “rere cada fortuna hi ha un delicte”. Països com Itàlia, on les relacions amb la màfia van provocar la caiguda del règim del Pentapartit en els anys 90, tenen severs problemes de corrupció.

Però l’Estat espanyol té una característica que el diferencia de la resta, i fa que aquí la corrupció sigui estructural del propi règim. La debilitat del capitalisme espanyol en la seva construcció com a mode de producció dominant, incapaç de fer una revolució burgesa digna d’aquest nom, li ha traslladat les formes d’enriquiment de “l’Antic Règim” (no ens referim al franquisme, sinó al feudalisme). L’Imperi espanyol es va construir amb les riqueses d’Amèrica, que passaven per aquí, deixaven unes engrunes que queien en les bosses dels aristòcrates i corts reials, i viatjaven als Països Baixos o a les ciutats italianes per pagar els deutes que la monarquia assumia (ja van ser els Àustria o els Borbons), per pagar les guerres en les quals s’hi adherien. Era una societat que vivia de les rentes del saqueig d’Amèrica. Un cop acabat aquest imperi el 1898, tot se’n va anar en orris; però la lògica de “viure de la sopa boba” es va mantenir.

La societat espanyola, tret de llocs molt puntuals, mai va viure una vertadera industrialització que separés “l’economia” de l’estat; dit d’altra manera, que l’enriquiment personal dels capitalistes es basés directament en l’explotació de la classe obrera, sinó que aquests capitalistes sempre van viure al calor de la “cort” de Madrid -ara de les “corts” creades en les autonomies-, sobre la base de les obres d’infraestructures i subvencions.

La corrupció, eufemisme de saqueig dels comptes de l’estat, és la manera que té el capitalisme espanyol de créixer, i per això necessita uns governants a la seva altura.

Aquesta relació simbiòtica entre governants i capitalistes va arribar a la seva màxima expressió en els 40 anys del franquisme: sota la dictadura no és que no hagués corrupció, sinó que la corrupció era directament l’estat. I la Transició, amb la Llei d’amnistia, lliure de responsabilitats a tots els capitalistes que es van enriquir amb aquest règim, amb el contraban i la super-explotació, amb el saqueig de les propietats republicanes, etc.

Per aquests motius, la corrupció a l’Estat espanyol només es pot combatre enfrontant les arrels socials i polítiques que la generen.