L’eurodiputat Javier Couso, d’izquierda Unida, es va reunir diumenge 10 de juliol amb el dictador i genocida sirià Bashar Al-Assad. Va estar a Damasc amb dues eurodiputades més, per a, segons ell, “analitzar vies per a solucionar el conflicte sirià”. La visita de Couso va generar un calorós debat a les xarxes socials i una enorme indignació de part d’aquells que, com nosaltres de Corriente Roja i Corrent Roig, venim acompanyant la revolució i la guerra civil siriana des dels seus inicis.
La pregunta que ens vam fer era com es podia justificar el diàleg amb el principal responsable de la mort de més de 400.000 persones i de la pràctica destrucció d’un país. Un líder que ha perdut tota i qualsevol legitimitat davant el poble sirià; que llança bombes diàriament a escoles, hospitals i mercats públics. A Síria hi ha més d’11 milions de desplaçats, un milió de ferits i centenars de milers de desapareguts a les presons del règim.
Fins a quin punt podem acceptar i seguir creient en una esquerra que no només no té vergonya a asseure’s a dialogar amb una persona d’aquesta naturalesa, sinó que pe a fer-ho invoca a Rosa Parks, la dona que va simbolitzar la lluita pels drets civils per als negres a EUA? La decadència moral i política de la majoria de l’esquerra (disfressada de nova o no) és tan latent que ni tan sols podem reconèixer en els seus actes els més mínims criteris d’humanitat i de sentit de la realitat.
Couso ha reproduït en els seus comentaris sobre l’entrevista amb Al Assad les mateixes banalitats difoses permanentment en els grans mitjans de comunicació. “No existeix oposició democràtica a Síria”. “Els únics opositors al règim són l’Estat Islàmic i Al-Qaeda”. “Cal representar igualment a les dues parts en conflicte.”
Però l’aparició i el creixement dels grups extremistes a Síria no hauria estat possible sense l’alliberament, per part del govern sirià, de centenars de “yihadistes” que estaven a les presons sirianes quan van començar els aixecaments pacífics contra aquest règim podrit que ja porta més de 40 anys en el poder. Una de les estratègies bàsiques de Assad va ser la “islamització” i la “sectarització” del conflicte, tot per seguir en el poder. La seva família i amics controlaven més del 60% de l’economia del país.
En aquests moment hi ha més de 400.000 persones assetjades per l’exèrcit de Bashar Al-Assad a Alep. Homes, dones i nens que no tenen accés a menjar ni a una assistència sanitària bàsica. Rússia segueix bombardejant diàriament pobles controlats per l’oposició, causant la mort de civils que no tenen res a veure amb els enfrontaments militars. Assad ha utilitzat armes químiques contra la població civil. Les tortures i les violacions s’han convertit en armes de guerra. El major terrorista a Síria és Assad. Les fantasioses “negociacions de pau” promogudes per l’ONU i les potències imperialistes estan bloquejades. En aquest moment, Occident no té cap interès a fer fora Assad del poder.
No és veritat tampoc que tota l’oposició estigui vinculada a grups extremistes. Aquests grups, que existeixen i són forts, han actuat i actúen conscientment -juntament amb el règim d’al Assad- per derrotar al moviment popular i els comitès locals, que eren les formes organitzatives sorgides al principi de la revolució. A finals de juny, per citar un exemple, desenes de veïns de la ciutat d’Idlib es van manifestar contra el Front Al Nusra, la branca d’Al-Qaeda a Síria, i ho han estat fent durant 100 dies consecutius, onejant la bandera de la revolució siriana en una zona en la qual Al Nusra només permet la seva pròpia, la negra. Els exemples de grups d’activistes independents com el Centre de Mitjans d’Alep, format per periodistes independents, i els Cascos Blancs, que rescaten les víctimes dels bombardejos, són innombrables i segueixen existint, malgrat la total falta de suport internacional. Reduir l’oposició a l’Estat Islàmic és una maniobra del règim per aconseguir suports internacionals.
Izquierda Unida té les seves arrels ideològiques en el vell PCE lligat a la burocracia stalinista de l’antiga Unió Soviètica. Es va reciclar i canviar de nom després de la caiguda del mur de Berlín i de les dictadures de l’Est, però segueix impregnada de les idees llavors vigents. Es tracta d’una mòmia ideològica que hauria d’estar entre les deixalles de la història fa moltes dècades. El seu criteri per analitzar un conflicte és la teoria “campista”, segons el qual en un conflicto existeixen dos camps, els bons i els dolents, una categoria que abans atorgava el règim stalinista de la URSS, segons els seus interessos diplomàtics, i que més tard van continuar atorgant els germans Fidel i Raül Castro i Hugo Chávez. També advoquen la falsa idea que el poble no és capaç de trencar amb els grans partits tradicionals i construir noves alternatives polítiques i organitzatives. Per a ells sempre serem una massa de maniobra en mans de grans líders. Són partidaris del culte a la personalitat a grans homes que ens salvaran a totes.
Repudiem amb totes les nostres forces la visita de Couso a l’home que està promovent la matança més gran d’éssers humans de l’actualitat. Repudiem la vella esquerra que ha perdut qualsevol criteri moral a l’hora d’establir les seves aliances. Ens solidaritzem amb companys com Santiago Alba Rico, que ha sortit públicament i de manera correcta, rebutjant la visita de Couso a Damasc i que ara sofreix atacs públics i calúmnies a les xarxes socials.
Seguim amb el poble sirià en la seva lluita contra el règim de Bashar Al Assad i els grups extremistes jijhadistes com l’Estat Islàmic i Al Nusra. Tots ells representen la reacció contra una revolució popular legítima i pacífica.