Escrit per Kouvalakis

 

Publiquem un article de Kouvalakis, membre del comitè central de Syriza, en què polemitza amb l’acord del govern del seu partit amb l’eurogrup.

 

Per una estratègia alternativa

Comencem pel que hauria de ser indiscutible: l’acord de l’eurogrup al qual s’ha vist arrossegat el govern grec el divendres equival a un replegament precipitat. Es prorroga el règim del Memoràndum (les condicions d’austeritat i acceptació dels altres dictats de la Troika per l’anterior govern. NdR), es reconeix l’acord de préstec i la totalitat del deute, es manté la “supervisió”, és a dir, el control de la Troika, encara que amb un altre nom, i ara queden poques possibilitats de què Syriza pugui aplicar el seu programa. Un fracàs tan estrepitós no és ni pot ser una casualitat o el resultat d’una maniobra tàctica mal concebuda. Representa la derrota d’una línia política concreta que subjau al plantejament actual del govern.

L’acord de divendres

Amb l’esperit del mandat popular de trencar amb el règim del Memoràndum i de lliurar-se del deute, la part grega va iniciar la negociació rebutjant la pròrroga de l’actual “programa” aprovat pel govern de Samaras, juntament amb el tram de 7.000 milions d’euros, traient els 1.900 milions d’euros de bons grecs que tenien dret a devolució. Negant-se a qualsevol procediment de supervisió o avaluació, va sol·licitar un “programa pont” transitori de quatre mesos, sense mesures d’austeritat, per garantir la liquiditat i aplicar al menys una part del seu programa amb un pressupost equilibrat. També va reclamar que els prestadors reconeguessin la inviabilitat del deute i la necessitat d’una nova ronda immediata de negociació oberta.

No obstant això, l’acord final suposa un rebuig punt per punt de totes aquestes demandes. És més, implica una altra sèrie de mesures encaminades a lligar les mans del govern i frustrar qualsevol mesura que pogués suposar una ruptura amb la política del Memoràndum. En la declaració del divendres de l’eurogrup, el programa vigent es denomina “arranjament”, però això no canvia absolutament res essencial. La “pròrroga” que sol·licita ara la part grega (la protecció de “l’acord va marcar el mecanisme d’ajuda financera”, MFFA) s’estableix “en el context de l’arranjament vigent” i apunta a una “conclusió positiva de la revisió sobre la base de les condicions de l’arranjament vigent”. Així mateix es declara que únicament l’aprovació de la conclusió de la revisió de l’arranjament prorrogat per les institucions permetrà qualsevol desemborsament del tram pendent del programa vigent del Fons Europeu d’Estabilitat Financera [EFSF] i la transferència dels beneficis del mercat de valors del 2014 [aquests són els 1.900 milions de beneficis generats pels bons grecs que pertanyen a Grècia]. Ambdós elements estan subjectes a l’aprovació de l’eurogrup.

D’aquesta manera, Grècia rebrà el tram que havia rebutjat inicialment amb la condició de què es respectin els compromisos dels seus predecessors. Per tant, el que tenim és una reafirmació de la típica postura d’Alemanya d’imposar -com a condició necessària de qualsevol acord i qualsevol desemborsament futur de fons- el compliment del procediment “d’avaluació” a través del mecanisme tripartit (es digui Troika o “institucions”) per a la supervisió de qualsevol acord passat i futur. És més, per a què quedi clar, emprar el terme “institucions” en comptes de Troika és pur maquillatge, el text reafirma concretament la composició tripartita del mecanisme de supervisió, especificant que les “institucions” inclouen el BCE (“en aquest context recordem la independència del Banc Central Europeu”) i el Fons Monetari Internacional (“així mateix acordem que el FMI segueixi exercint la seva funció”).

Sobre el deute, el text assenyala que “les autoritats gregues reiteren el seu comprimís inequívoc de complir plena i puntualment les seves obligacions financeres amb tots els creditors”. En altres paraules, oblidem tota discussió sobre la “quitança del deute”, sense parlar ja de la “cancel·lació de la major part del deute”, que és el compromís programàtic de Syriza. Qualsevol “quitança” futura només serà possible sobre la base del que es va proposar a la decisió de l’eurogrup de novembre del 2012, una rebaixa del tipus d’interès i una modificació dels terminis que, com és ben sabut, no difereix gran cosa de l’obligació de pagar el deute sencer, ja que només afecta els interessos, que de per sí són molt baixos.

Però això no és tot, perquè, per pagar el deute, la part grega accepta ara plenament el mateix marc de les decisions que va adoptar l’eurogrup el novembre del 2012, en temps del govern tripartit d’Antonis Samaras. Comprenia els següents compromisos: 4,5% de superàvit primari el 2016, acceleració de les privatitzacions i establiment d’un compte especial per al pagament dels interessos del deute, a la qual el sector públic grec havia de transferir tots els ingressos derivats de les privatitzacions, els superàvits primaris i el 30% de qualsevol superàvit addicional. Aquesta va ser una altra de les raons per les quals el text del passat divendres no només menciona els superàvits, sinó també els “resultats del finançament”. En qualsevol cas, allò essencial de l’atracament del Memoràndum és l’obtenció d’escandalosos superàvits primaris i la venda de béns públics amb la finalitat exclusiva d’omplir les butxaques dels prestadors, que es manté intacte. L’única al·lusió a l’alleujament de la pressió és una vaga garantia de què “les institucions tindran en compte, respecte a l’objectiu del superàvit primari del 2015, les circumstàncies econòmiques del 2015”.

Però no n’hi ha hagut prou amb què els europeus rebutgessin totes les demandes gregues. Havien de lligar de peus i mans, com fos, el govern de Syriza per demostrar que en la pràctica de qualsevol que fos el resultat electoral i el perfil polític del nou govern, no és possible revertir l’austeritat dins del marc europeu actual. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ho va deixar ben clar: “No hi ha cap opció democràtica en contra dels tractats europeus”. I la disposició corresponent s’executarà de dues maneres. En primer lloc, tal i com s’indica en el text, “les autoritats gregues es comprometen a abstenir-se de tota cancel·lació de mesures i de tot canvi unilateral de les polítiques i reformes estructurals que afecten negativament els objectius pressupostaris, a la recuperació econòmica o a l’estabilitat financera, d’acord amb l’avaluació de les institucions”.

Així que res de desmantellar el règim del Memoràndum (“cancel·lació de les mesures”) ni d’introduir “canvis unilaterals”, i de fet no només respecte les mesures que tinguin un cost pressupostari (com la supressió d’impostos, l’elevació del llindar d’exempció fiscal, l’augment de les pensions i de l’assistència “humanitària”), tal i com s’havia declarat inicialment, però en un sentit molt més ampli, inclòs tot el que pogués tenir un “efecte negatiu” en “la recuperació econòmica o l’estabilitat financera”, sempre d’acord amb el judici inapel·lable de les “institucions”. No cal dir que això no només afecta a la reinstauració d’un salari mínim i al restabliment de la legislació laboral que ha estat desmantellada els últims anys, sinó també als canvis del sistema bancari que permetrien reforçar el control públic (ni una paraula, per suposat, sobre la “propietat pública” contemplada a la declaració fundacional de Syriza).

És més, l’acord especifica que les sumes disponibles actualment en el Fons Hel·lènic d’Estabilitat Financera (HFSF) estaran controlades pel Fons Europeu d’Estabilitat Financera (EFSF), lliures de drets de tercers mentre duri la pròrroga del MFFA, i només es podran emprar per a la recapitalització bancària i per cobrir els costos de resolució. Seran alliberades exclusivament a instàncies del Mecanisme Únic de Supervisió del BCE. Aquesta clàusula demostra com els europeus no han passat per alt que el programa de Tessalònica de Syriza preveiés que “el capital llavor per al sector públic i un organisme intermediari i el capital llavor per al establiment de bancs amb fins específics, que ascendeixen a un total de l’ordre de 3.000 milions d’euros, seran aportats amb càrrecs a l’anomenat ‘matalàs’ del HFSF, aproximadament 11.000 milions d’euros per als bancs”. En altres paraules, adéu a tota idea d’utilitzar fons del HFSH amb finalitats orientades al creixement. Si encara quedava algú que es feia il·lusions respecte la possibilitat d’utilitzar els fons europeus per a fins aliens a la camisa de força d’aquells per als qui van ser concebuts –i, inclús que haurien de sotmetre’s a la jurisdicció del govern grec-, amb això pot acomiadar-se d’elles.

Derrota de l’estratègia del “bon euro”

Potser pot creure la part grega que ha aconseguit res més enllà de la impressionant inventiva verbal del text? Teòricament sí, en la mesura en què ja no hi ha referències explícites a les mesures d’austeritat i els “canvis estructurals” mencionats (reformes administratives i lluita contra l’evasió fiscal) no formen part d’aquesta categoria, una modificació que per suposat haurà de confirmar-se o no en la llista de mesures que previsiblement es publicarà durant els propers dies. No obstant això, atès que es manté l’objectiu dels escandalosos superàvits pressupostaris, juntament amb la totalitat de l’aparell de supervisió i avaluació de la Troika, tota la idea de relaxació de l’austeritat sembla totalment aliena a la realitat. Les noves mesures i, sens dubte, l’estabilització del Memoràndum, són una via de sentit únic mentre prevalgui el règim actual i es perpetuï amb un altre nom.

De tot això se’n deriva clarament que, en el curs de les “negociacions” amb el revòlver del BCE apuntant al seu cap i el pànic resultant en la banc, les posicions gregues van patir un col·lapse casi total. Això ajuda a explicar les innovacions verbals (“institucions” en comptes de Troika, “arranjament vigents” en comptes de “programa vigent”; “acord marc del mecanisme d’ajuda financera” en substitució del Memoràndum, etc.). Consolació simbòlica o noves trampes, segons com es miri. La qüestió que es planteja, per suposat, és com hem anat a parar a aquest dilema.

Com és possible que tan sols unes poques setmanes després del resultat històric del 25 de gener tinguem aquest contraordre enfront al mandat popular d’enderrocar el Memoràndum? La resposta és simple: el que ha fracassat en les últimes dues setmanes és una determinada opció estratègica subjacent a l’enfocament de conjunt de Syriza, particularment a partir del 2012; una estratègia que incloïa “mesures unilaterals” com la suspensió de pagaments, per no parlar ja de la sortida de l’euro, al·legant que:

* en la qüestió del deute, és possible trobar una solució favorable per al deutor amb la aquiescència del creditor, d’acord amb el model dels acords de Londres del 1953 relatius als deutes d’Alemanya, passant per alt el fet, sens dubte, que els motius pels quals els aliats van actuar tan generosament amb Alemanya no es donen de cap manera entre els europeus d’avui respecte el deute grec, i més en general del deute públic dels Estats sobre-endeutats de la UE actual;

* la fi dels memoràndums, l’expulsió de la Troika i un model diferent de política econòmic (en altres paraules, l’aplicació del Programa de Tessalònica) podrien materialitzar-se qualsevol que fos el resultat de les negociacions al voltant del deute i, sobretot, sense provocar cap reacció efectiva dels europeus, per sobre i més enllà de les amenaces inicials, que van desqualificar com un bluf. En efecte, la meitat del finançament del Programa de Tessalònica havia de provenir de fonts europees, és a dir, no només els europeus no anaven a reaccionar, sinó que anaven a finançar generosament les polítiques contraries a les que venien imponent en els últims quatre anys;

* finalment, l’escenari del “bon euro” pressuposava l’existència d’aliats de cert calibre a nivell de governs i/o institucions (no em refereixo aquí al recolzament dels moviments socials i altres forces d’esquerra). Els governs de França i Itàlia, els socialdemòcrates alemanys i, finalment, en una inusitada ostentació de fantasia, el propi Mario Draghi van ser convocats de tant en tant com a potencials aliats.

Tot això s’ha enfonsat estrepitosament en pocs dies. El 4 de febrer, el BCE va anunciar la suspensió de la principal font de liquiditat per als bancs grecs. La fuga de capitals, que ja havia començat, va adquirir dimensions incontrolables, mentre les autoritats gregues, tement que aquesta reacció sigui el començament de la “Grexit” (la sortida de Grècia de l’euro), no va agafar ni la més mínima mesura unilateral (com la imposició de controls sobre la transferència de capitals). Els termes “anul·lació” i inclús “quitança” del deute van ser rebutjats de manera més categòrica pels prestadors, que es van enfurir només d’escoltar-los (amb el resultat de què van ser retirats gairebé immediatament de la circulació). En comptes de tombar els memoràndums, va resultar que l’únic element “innegociable” era el manteniment dels mateixos i la supervisió de la Troika. Ni un sol Estat membre va recolzar les posicions gregues, més enllà d’alguns gestos de cortesia diplomàtica per par dels qui preferien que el govern grec pogués salvar la cara.

Més temerosa de la “Grexit” que dels seus interlocutors, totalment inerme davant l’eventualitat absolutament predictible de la desestabilització bancària (l’arma clàssica del sistema a escala internacional des de fa gairebé un segle quan s’enfronta a governs d’esquerres), la part grega es va quedar pràcticament sense cap basa per a la negociació. Es va trobar d’esquenes contra la paret i únicament amb males opcions a la seva disposició. La derrota del divendres era inevitable i marca el final de l’estratègia “d’una solució positiva dins de l’euro”, o per ser més exactes, “d’una solució positiva a tota costa dins de l’euro”.

Com evitar la derrota total

Poques vegades ha estat refutada una estratègia tan clara i ràpidament. Per això, Manolis Glezos, membre de Syriza, té raó quan parla “d’il·lusió” i aprofita l’ocasió per demanar perdó al poble per haver contribuït a cultivar-la. Justament per la mateixa raó, però a la inversa, i amb l’ajuda d’alguns mitjans locals, el govern ha tractat de presentar aquest resultat devastador com un “èxit de la negociació” que confirma que “Europa és un espai de negociació” que està “deixant enrere la Troika i els memoràndums” i altres afirmacions similars. Temerosa de fer el que Glezos s’ha atrevit a fer -és a dir, reconèixer el fracàs de tota la seva estratègia-, la direcció de Syriza està intentant cobrir-se les espatlles, “donant gat per llebre”, tal i com diu la dita popular grec.

Tanmateix, presentar una derrota com un èxit pot ser pitjor que la pròpia derrota. Per un costat, converteix el discurs governamental en mera hipocresia, en un reguitzell de tòpics i paraules buides que només serveixen per legitimar retrospectivament qualsevol decisió, qualificant de blanc el que és negre; i per l’altre, prepara el terreny inevitablement per a les properes derrotes més decisives, ja que anul·la els criteris per els quals es puguin distingir l’èxit del fracàs. Per aclarir la qüestió sobre un precedent històric ben conegut per la esquerra, si el tractat de Brest-Litovsk -amb què la Rússia soviètica es va assegurar la pau amb Alemanya a canvi de grans pèrdues territorials. Hagués estat qualificat de “victòria”, no té cap mena de dubte de què la Revolució d’Octubre hauria estat derrotada.

Per tant, si volem evitar una segona derrota, i aquesta vegada decisiva, que posaria fi a l’experiment de l’esquerra grega -amb conseqüències incalculables per a la societat i per a l’esquerra dins i fora d’aquest país-, hem de mirar la realitat a la cara i parlar el llenguatge de l’honestedat. És precís reprendre el debat sobre l’estratègia, sense tabús i sobre la base de les resolucions del Congrés de Syriza, que des de fa algun temps s’ha convertit en simples icones inofensives. Si Syriza té encara una raó d’existir com a subjecte polític, com a força per elaborar polítiques emancipadores i per contribuir a les lluites de les classes subalternes, ha de formar part d’aquest esforç per emprendre un anàlisi en profunditat de la situació actual i els mitjans per superar-la. “La veritat és revolucionària”, diu un famós dirigent que sabia sobre què parlava. I només la veritat és revolucionària, podem afegir ara que a la llum de l’experiència hem adquirit des de llavors.

24/02/2015