Pilar León, 1 de març del 2016La condició de ser dona t’exposa, en aquest món injust sustentat per prejudicis com el masclisme i el patriarcat heteronormatiu, a viure episodis que et recorden constantment que ets dona. Aquesta dona que, segons la definició de gran part d’aquest món, és: un ésser “feble”, “sensible”, “fràgil”, que cal “protegir i tenir-ne cura”.
Quan em poso a pensar en les meves vivències, començo a descobrir moments viscuts, que, al principi i fonamentalment per l’edat, creus que “són així” o que és el “normal”, encara que no els entenguis.
Recordo episodis en la meva etapa de desenvolupament quan, tot i ser una nena, el meu cos, a ulls dels altres, començava a ser el d’una dona. Llavors, les dones del meu entorn em van ensenyar les pautes de comportament i em deien: “Una senyoreta ja no pot seure així, has de ser més discreta”, però el que més em va marcar va ser allò de: “A partir d’ara has de tenir compte amb els homes. Ells, com a homes, tenen els seus ‘instints’, les seves ‘necessitats’, així que comporta’t”.
De veritat que aconseguien ficar-me la por al cos amb aquests “consells”. Em sentia com una presa que constantment ha de mesurar els seus passos per no ser caçada, perquè en qualsevol moment, en qualsevol descuit, podria enviar un missatge “equivocat” i, pitjor encara, era jo la culpable. I ho vaig ser, vaig ser culpable, no sé bé en què em vaig descuidar, però va passar… Alguna cosa vaig fer que vaig despertar els seus “instints”. Llavors avergonyida per la culpa, “perquè va ser meva”, em vaig imposar “el silenci“.
El silenci va estar present en la meva vida durant molts anys, des dels deu anys fins als vint-i-tres, gairebé. Vaig romandre en el meu món de silenci, ningú sabia en realitat qui era, què sentia, què pensava, això només ho sabia jo. Per als altres jo era una noia introvertida, estranya, poc sociable, de vegades amb moments de fúria. “Està boja”, em deien, i ho vaig escoltar més d’una vegada.
Sóc lesbiana
Sí, sóc lesbiana, m’agraden les dones… Però què complicat! Tan fàcil que seria estar dins la “normalitat”, amb un xicot amb el qual sortir a passejar de la mà, del qual parlar a la família, amb el qual previsiblement em casaria, el NORMAL. Ai! Gairebé ho vaig intentar, però al final pensava: “Tant és Pili, em quedaré sola, ho prefereixo, no vull viure ‘com cal’, vull viure com jo decideixi i, si això em duu a estar sola, ho prefereixo. Ja cuidaré jo de mi!”
Per sort o per casualitat, vaig conèixer una noia igual d’anormal que jo. Uf! Quin plaer dóna saber que no estàs sola!
Tots eren homes
Les úniques dones que hi havia a l’empresa érem la Rosa, la secretària, i jo, la jardinera. La Rosa feia un treball propi de dones, però jo, segons els meus companys, estava “fora de lloc”.
“I tu, podràs amb aquest carretó ple de pedres?, mira que no és de joguina!”. Els vuit recolzats a la paret, mirant-me amb gest de pena, reien. Jo, en silenci, traient força d’on no n’hi havia i intentant que la meva cara no reflectís tot el que em costava i pensant dins meu: “per descomptat que puc, fastigosos”.
Tots els putos dies havia de demostrar que sí que podia, perquè tots els putos dies se’m qüestionava: “Seràs capaç? Deixa que t’ajudi, seria millor que et quedessis a casa teva veient la novel·la”.
El dia que te’n fartes
Arriba aquell dia, aquell dia en el qual dius “ja n’hi ha prou, de silenci”. Aquell dia en què penses “Per què? La meva por és la teva victòria”. “S’ha acabat”, com diria María Jiménez.
“No sé què passarà quan aixequi la veu, quan m’enfronti als mascles, a la família, a la gent… No ho sé. Només sé que prefereixo lluitar, prefereixo perdre havent lluitat, havent-ho intentat.”
Vaig aixecar la mirada, vaig caminar amb pas ferm, vaig alçar la meva pancarta i vaig cridar: “Sóc dona! Sóc lesbiana! I visca la classe obrera!”