VII. La crisi de la Unió Europea

    Europa ja presentava signes clars de decadència a inicis d’any, amb l’estancament d’Alemanya, el seu vagó de capçalera i perspectives de recessió al conjunt del continent. La pandèmia va colpejar durament el continent, en particular Itàlia, Espanya, França i Anglaterra. Ara, el continent veu aprofundir-se la seva decadència i una tendència a la polarització de la lluita de classes.

    La previsió de l’OCDE és d’una caiguda del PIB europeu d’entre un 9 i un 11,5%. Aquest és un índex més propi d’una depressió que d’una recessió. Alemanya, fins i tot amb el seu estancament, va aconseguir aplicar un pla multimilionari de rescat per a salvar les seves grans empreses i controlar la pandèmia. La situació és més greu en altres països imperialistes, que no aconsegueixen fer una cosa semblant.

    La Unió Europea va patir un seriós cop amb el Brèxit. Davant la pandèmia i la recessió es va veure encara més dividida, mostrant que no existeix cap “solidaritat europea”, a no ser la del lucre de les empreses de les grans potències. Per això, no va aconseguir tenir cap resposta conjunta per a la pandèmia als països més afectats. La política de préstecs als països serveix poc més que per a salvar les grans empreses i ràpidament es convertiran en mesures d’austeritat, a ser cobrades als treballadors europeus.

    Els governs europeus es van presentar, en general, amb una política “d’unitat nacional” per a enfrontar la pandèmia; això és encara més present en governs dirigits per la socialdemocràcia com és el cas d’Espanya (amb Sánchez, del PSOE), i Portugal (amb Costa, del PS).

    Es tracta d’una farsa. No existeix unitat entre la gran burgesia i els treballadors. Aquests governs treballen essencialment per a preservar els grans beneficis de les grans empreses, sense protegir realment als treballadors, que pateixen els efectes brutals de la pandèmia. Aquesta “unitat nacional” xocarà amb la realitat de la crisi econòmica i dels morts per la Covid-19.

    Ara, els governs europeus han acabat amb les quarantenes parcials per a salvar les empreses, com a Itàlia, Espanya i França. Això exposa directament als treballadors a una nova onada de contaminació de la pandèmia.

    Abans de la brutal crisi, França va ser sacsejada per la mobilització dels armilles grogues i després, per una gran vaga dels transports. Fins i tot durant la pandèmia va haver-hi mobilitzacions importants contra el govern, inspirades en l’exemple nord-americà.

    Mobilitzacions parcials importants van succeir a altres països, apuntant el camí enfront de l’actual crisi. Amb l’agreujament de la realitat objectiva, és possible que sorgeixi un procés revolucionari en algun país europeu.

    La ultradreta s’ha vingut postulant com a alternativa enfront del fracàs dels vells partits socialdemòcrates i conservadors europeus davant la greu crisi social i per sostenir les polítiques d’‘austeritat’, recessives i antiobreres de la Unió Europea. Aquests sectors atribueixen la culpa de la crisi de la desocupació als immigrants i apel·len al nacionalisme xenòfob. Per a enfrontar la imposició imperialista de la UE, la nostra alternativa no és el nacionalisme burgès xenòfob de Le Pen, Salvini o Johnson, sinó l’estratègia revolucionària i internacionalista de la Unió de les Repúbliques Socialistes d’Europa, una veritable Europa dels Treballadors i els Pobles.
    Índex

    1. La pandèmia i la recessió mundial obren una nova situació
    2. La pitjor pandèmia en un segle
    3. És possible enfrontar la crisi econòmica
    4. Cal recordar l’exemple de l’URSS
    5. La pandèmia és conseqüència de la destrucció de la naturalesa
    6. Les lluites de les masses als Estats Units
    7. La crisi de la Unió Europea
    8. La Xina enfront de la crisi
    9. Els països semicolonials
    10. Les lluites contra el racisme i altres opressions
    11. Contra la violència sobre les dones! En defensa dels drets LGBTI´s!
    12. El reformisme és el braç de la burgesia en el moviment de masses
    13. La dictadures burgeses secundades pel castro-chavisme
    14. Els neoanarquistes reformistes
    15. En defensa del control obrer
    16. Tombem la repressió! Pels comitès d’autodefensa!
    17. Els sindicats i l’autoorganització
    18. En defensa de les llibertats democràtiques
    19. Combatre la ultradreta
    20. La joventut sense perspectives
    21. Accés públic i gratuït a internet
    22. Socialisme o barbàrie
    23. Per la construcció de partits revolucionaris, seccions de la IV Internacional
    Exit mobile version