Per Laura.
Se sol dir que el nostre país té un dels sistemes sanitaris millors del món. I és cert si ho comparem amb uns altres on aquest és pràcticament inexistent i on aquesta pandèmia mundial els exposa a una veritable catàstrofe social. Malgrat que la crisi del Coronavirus està deixant al descobert els dèficits del nostre sistema sanitari, on el risc de caos i de col·lapse «no cau del cel».
Però la cosa és molt més greu que això. El Covid-19 posa en evidència les febleses i manques del nostre sistema de protecció social, que igual que la sanitat pública, arrossega les conseqüències d’anys de retallades, de falta d’inversió pública i d’una creixent privatització de tot el que sigui rendible.
Més enllà de les improvisades solucions d’última hora que no aconsegueixen ni garanteixen la protecció necessària, aquest govern descobreix de sobte que no té recursos per a allotjar a milers de persones que sobreviuen al carrer, la majoria amb malalties cròniques i patologies prèvies i que d’un dia per l’altre s’han convertit en un perill per a la salut pública. O que el tancament dels col·legis suposa que milers de menors ja no tinguin assegurat una cosa tan bàsica com menjar dues vegades al dia.
No ho podem esmentar aquí però mereixeria un altre article a part, parlar de les conseqüències del tancament en aquestes setmanes, de col·legis, centres de dia o centres ocupacionals, que estan obligant al fet que moltes persones, en la seva majoria dones, hàgim d’acollir-nos a una reducció de jornada (amb reducció salarial) per a atendre a persones malaltes, infants o dependents, obrint amb això encara més la bretxa salarial de gènere i la taxa de temporalitat femenina.
Dins d’aquest sistema de protecció social, es troben els serveis d’atenció sociosanitària; les anomenades «ocupacions de cures». Serveis públics, la gestió dels quals s’ha privatitzat en gran part en aquests anys, que s’han tornat imprescindibles en aquesta alerta sanitària que vivim i la mà d’obra de la qual molt feminitzada, fa anys que exerceix la seva tasca en condicions d’una terrible precarietat i inestabilitat laboral.
Les Administracions van publicar en aquests dies guies d’actuació i protocols que no es poden complir per falta de recursos i condicions materials per a dur a terme les instruccions. L’incompliment de les normes dictades en matèria d’higiene, a més de la falta de personal i d’equips per a fer les tasques de neteja, com a màscares o gels desinfectants, està sent una queixa constant en tots els centres. Des de residències de persones grans, on la situació es torna dramàtica en moltes d’elles segons passen les hores, fins a albergs municipals, cases d’acolliment per a dones, centres per a persones amb discapacitat intel·lectual o d’acolliment residencial a menors. La falta d’informació i coordinació afecta els i les treballadores que com poden tracten d’entretenir als usuaris perquè no estiguin tan preocupats com ells.
Tampoc la logística i infraestructura d’aquests centres permet sostenir la distància de seguretat entre les persones o assumir la quarantena d’algunes. Una falta de protecció que està causant a més, moltes baixes laborals.
En alguns centres, s’han vist obligats a fer màscares amb llençols vells en tres capes amb els usuaris, perquè no hi ha ni per al personal que hi treballa.
La crisi del Coronavirus deixa al descobert les febleses d’un model, on la situació d’emergència se suma a una ja precaritzada situació laboral i on la privatització és un factor que ha contribuït a augmentar la confusió i la falta d’un criteri comú.
El Coronavirus i el negoci de les residències d’ancians
Espanya és un dels països més envellits d’Europa, amb 9 milions de majors de 65 anys. I en 2050, serem el 2n país més envellit del món, amb més de 15 milions de persones majors. Només aquesta xifra dóna compte de l’elevat risc de morts al qual ens enfrontem en el combat a aquest virus.
L’envelliment cada vegada major de la població, no ha vingut acompanyat d’un augment de la inversió pública necessària. En el que fa a les residències de majors, malgrat ser un servei social reconegut en la Llei de Dependència, l’oferta pública roman estancada des de fa anys i les llistes d’espera per a obtenir una plaça concertada s’eternitzen. Actualment només una de cada quatre és pública, amb el que això suposa. Sindicats i familiars, organitzats a Madrid en la «Marea de las residencias», fa anys que denuncia la precarietat laboral dels qui treballen en els centres, on no es compleixen les ràtios.
Ja són diverses les residències en diferents províncies, en les quals moren persones majors per Coronavirus (79 fins al dijous 19 de març) i hi ha investigacions obertes en diverses d’elles per denúncies de familiars. Davant aquesta situació tan dramàtica, on igual que als hospitals, centenars de persones han mort i continuaran fent-ho sense poder si més no acomiadar-se dels seus familiars, Sanitat ha hagut d’intervenir diversos centres i ha dit que està treballant en un protocol per a minimitzar els riscos de contagi en residències de persones grans.
La patronal de les residències, que al principi va ocultar o va minimitzar en alguns centres el problema per a no alarmar a usuaris i famílies, tal com han denunciat molts treballadors i treballadores per les xarxes, responsabilitza al govern de no haver enviat suficients equips de protecció i afirma que «o arriben mitjans, o les morts seran habituals”.
Parlem d’un sector, on el negoci de les residències privades, mou més de 4.500 milions d’euros a l’any i no deixa de créixer i on el preu d’una plaça residencial oscil·la entre 1.500 i 2.000 euros, una cosa inassequible per a la majoria de persones grans, amb pensions mileuristes.
Si alguna cosa queda clara amb aquesta crisi, és que necessitem reforçar els serveis públics i que aquests deixin d’estar en mans privades i sotmesos a la lògica empresarial de la cerca de beneficis econòmics. Ara que la mateixa patronal de les residències demana que aquestes siguin medicalitzades, la qual cosa s’aconseguirà amb diners públics, és el moment de plantejar-se que no sols aquestes, sinó el conjunt dels serveis sociosanitaris haurien d’estar en mans públiques.
Però mentrestant, exigim la inversió necessària per a combatre la pandèmia del COVID-19, atendre i protegir de manera efectiva als professionals i als sectors més vulnerables:
Adquisició de tots els equipaments de protecció i sanitaris necessaris.
Contractació del personal necessari per a reforçar les plantilles i cobrir les baixes laborals que es produeixin.
Implantació de serveis mínims on es possible per a prevenir els contagis SENSE reducció del salari. Prohibició d’ERTOs i ni un només acomiadament en tot el sector!
Alternatives d’habitatge dignes i segures per a totes!
Inversió pública per a la remunicipalització i volta a mans públiques de tots els serveis d’atenció sociosanitària que ara estan privatitzats!