May Assir i Gabriel Huland
En la darrera cimera europea, els líders de la UE van pactar un pla d’acollida de 100.000 persones en els pròxims anys. La meitat de les places s’habilitaran a Grècia i la resta les oferirà l’Agència de Refugiats de l’ONU (ACNUR). La idea és reubicar una part dels refugiats que arriben a Grècia, Hongria i Itàlia i enviar-los a altres països del continent per a, d’aquesta manera, “alleujar” la pressió soferta pels primers.
ACNUR calcula que 705.000 immigrants i refugiats i refugiades han arribat a Europa a través del Mediterrani des de l’inici de l’any. Prop de 3.200 n’han mort al mar. A mesura que s’acosta l’hivern la situació es complica per l’amuntegament, el fred i la pluja. Els recursos destinats a l’assistència als refugiats són totalment insuficients per atenuar el drama d’aquesta multitud de persones que es veuen obligades a deixar les seves llars i aventurar-se en la recerca d’un futur millor.
Si per una banda veiem la incapacitat dels països europeus per arribar a un acord sobre com rebre les persones refugiades, destinant-ne els recursos necessaris per a això, de l’altra, veiem la rapidesa amb què es construeixen impediments legals, murs i s’augmenten els controls a les fronteres.
Davant el fracàs de la UE estan sorgint de manera espontània en diferents països moviments independents d’acollida i solidaritat amb els immigrants. Moviments com la Xarxa Solidària d’Acollida de Madrid, que es reuneix des de l’inici de la crisi dels refugiats amb l’objectiu d’organitzar iniciatives de solidaritat, com l’acollida a les estacions d’autobusos, els serveis de traducció i l’acompanyament a les persones que necessiten realitzar tràmits civils.
El cas de Madrid és emblemàtic perquè retrata força bé el conflicte generat per la crisi entre la població disposada a acollir i les institucions polítiques que es veuen cada vegada més empantanegades en les seves disputes. Els polítics de la UE s’omplen la boca tot parlant de solidaritat entre els pobles, però en la pràctica estan fent tot el contrari.
Àustria, Dinamarca i Alemanya, per exemple, estan creant més traves legals per a l’acollida de persones que vénen de zones en conflicte. El primer ministre hongarès brama contra de l’entrada de persones a la UE i carrega salvatgement contra els refugiats i refugiades a les fronteres. Un alcalde francès afirma que no acceptarà a immigrants musulmans. En definitiva, la UE augmenta la repressió i mostra la seva veritable cara.
A Madrid, per exemple, l’Ajuntament liderat per Manuela Carmena va prometre al principi de la crisi, en una reunió amb activistes de la Xarxa d’Acollida, que destinaria a recursos i albergs per al suport al moviment. Encara no s’han concretat les mesures anunciades i pràcticament tota la feina s’està fent de manera voluntària per persones a títol individual. El gran argument per justificar la inacció és que han d’esperar la iniciativa del govern estatal. A Barcelona la situació no és gaire diferent.
Les xarxes d’acollida
Les xarxes d’acollida que s’estan gestant arreu l’Estat han d’actuar paral·lelament en dos àmbits: l’organització activa de la solidaritat i la lluita social al carrer per pressionar i denunciar les institucions públiques en relació a la seva falta de compromís amb les persones immigrants/refugiades. També han deportar el debat a discutir seriosament sobre les causes de la crisi migratòria actual, generant consciència social.
En aquest sentit, estem totalment d’acord i donem suport al manifest elaborat per la Xarxa Solidària d’Acollida de Madrid, llegit en la concentració del 25 d’octubre (veure requadre):
“L’anomenada crisi dels refugiats ha generat en les nostres societats una presa de consciència, no només per les terribles conseqüències que milions de persones pateixen pel conflicte armat a Síria i per altres tants conflictes oblidats, sinó també per les nefastes conseqüències de les polítiques migratòries de control de la UE i d’alguns estats membres, que llancen a les màfies, quan no a la mort, centenars de milers de persones que fugen dels seus països en recerca de protecció i de seguretat a Europa.”
Cal organitzar una gran campanya de solidaritat que denunciï la UE i els governs estatals, que mobilitzi als treballadors i a les treballadores i defensors de drets humans, aculli els refugiats i les refugiades. Els sindicats han d’entrar en aquesta campanya, reprenent la tradició internacionalista i la solidaritat de classe tan forta en el passat i tan oblidada actualment.
De què fugen els refugiats/des?
Les persones que es veuen obligades a fugir dels seus països i buscar-se la vida en altres no ho fan per voluntat pròpia, sinó obligades per terribles circumstàncies.
A Síria, l’abominable dictadura de Bashar al-Assad, responsable de la mort de més 400.000 persones, segueix matant el seu poble amb la complicitat tàcita de la UE i els EUA i el suport directe de Rússia i Iran. L’Estat Islàmic, que va estar finançat per Occident i els règims titelles d’Orient Mitjà, al cap i a la fi només es va desenvolupar-se com a conseqüència de l’ocupació nord-americana de l’Iraq i de la negativa d’Occident a ajudar els grups independents que lluiten contra el règim d’Assad.
A l’Àfrica subsahariana, l’extrema pobresa generada per les polítiques d’espoli aplicades per governs aliats de la Xina i dels països imperialistes han portat a què milers de persones hagin de recórrer a les màfies per intentar arribar a Europa. Al Sàhara Occidental, la situació no és diferent. L’Estat espanyol és còmplice del Marroc en la seva política d’ocupació i apartheid al Sàhara. Els eritreus, al seu torn, fugen d’una dictadura assassina.