La crisis del règim i les manifestacions de l’extrema dreta

    Per Eusebio López i Ramon Vázquez

    L’extrema dreta de tota Europa està revoltada, animats des dels EEUU pel president que recomana “injectar-se llegiu” com a remei al COVID19, s’ha vist reforçats en els seus discursos xenòfobs, racistes i nacionalistes, per la reacció dels estats europeus a tancar-se sobre si mateixos, aixecant fronteres, i ser incapaços de donar una resposta unificada a la pandèmia.

    En aquest encaix, l’extrema dreta espanyola no ha trigat ni deu minuts a sortir al carrer contra el govern de Pedro Sánchez. Però l’extrema dreta espanyola té característiques pròpies, que la fan molt més perillosa que els seus “companys” europeus. No és la extrema dreta de la democràcia burgesa com la europea, sinó que per la seva herència passada, té un peu fora de la democràcia burgesa. Representen a tots aquells que opinen que el franquisme va fer moltes concessions als “rojos y comunistas” durant la Transició, i, com va dir Aznar al 2001, va tocant “recuperar-les”.

    Aquest franquisme sociològic es recolza en una Transició que va blanquejar les institucions de la dictadura, des de la “Jefatura del Estado” fins a les forces repressives, passant per tot l’aparell judicial; donant carnets de demòcrates i alliberant-l’hos de responsabilitats gràcies a una Llei d’Amnistía que la ONU ha demanat, en repetides ocasions, que es derogui. Exemple d’això és la recent mort en llibertat de Billy el Niño, buscat per la justícia argentina per repondre als seus crims, i protegit per l’Audiència Nacional i la Llei d’Amnistía.
    El “capital/Déu” els cria i ells s’ajunten
    No és casulitat de l’onada de manifestacions comencés en el barri de Salamanca de Madrid, un dels barris amb major renta per càpita de tot l’Estat. Són propietaris de vivendes de lloguer, els empresaris que han acomiadat, els que poseeixen accions de residències de gent gran, els de la segona residència. Porten la bandera del govern i per això el gobern ni els toca. Són els del “Viva España y viva el Rey”, els del “a por ellos”, els que voten retallades i privatització, i protesten perquè en el fons pensen igual que fa segles: l’enfermetat i el contagi són coses de pobres.

    El IBEX35 no surt a manifestar-se, no ho necessita per imposar les seves lleis donat que tenen altres mecanismes per exercir la presió com els acomiadaments massius; però al IBEX35 ja li va bé aquestes manifestacions convocades per Vox i recolzades pel PP, donat que comparteixen amb ells els mateixos objectius: “que l’economia no caigui”, que la sanitat i els serveis públics desapareguin com en repetides ocasions han dit els dirigents de Vox; i és el que el PP ha estat fent aquests anys.

    Per això al IBEX 35 li va bé aquesta presió de la dreta al carrer, amb cents o milers de persones exigint-li al govern que “s’aixiqui l’Estat d’Alarma”, que “no tanqui Madrid” per a que “l’economia no caigui”, per poder seguir amb els seus negocis “en pau”, perquè la seva exigència de “llibertat” i “democràcia” és la llibertat per explotar i especular. A dia d’avui, són el mitjà per tensionar al govern i forçar-l’ho encara més a girar a la dreta.

    Fins al moment les manifestacions cenyeixen a aquests sectors socials “acomodats”, però amb l’esdevenir de la crisis i l’empobriment del conjunt de la societat, pot emputxar a unir-se als petits empresaris i autònoms arruinats, i per aquestes vies entrar en els barris obrers.
    A l’arrel del problema, la crisis del règim de la Transició
    Abans que s’estengués la pandèmia pel món, un dels temes que centraven l’actualitat en l’Estat Espanyol era la crisi del Règim del 78, tant en el que fa a la institució fonamental, la monarquia amb els assumptes del vell rei i les seves herències “maleïdes”, com l’estructura territorial (el “procés” català) o el caràcter reaccionari del poder judicial, que portava anys provocant una desafecció social respecte al mateix règim.

    No obstant això, no es pot oblidar que en moments de crisi aguda, quan es fan evidents que els rics són cada vegada més rics, mentre el conjunt de la societat s’empobreix, s’aprofundeix la tendència a la polarització social, i les sortides polítiques es radicalitzen. L’estabilitat social i política que atorguen les “classes mitjanes” desapareix al ritme que aquestes s’empobreixen, empenyent a sectors d’ells en braços de sortides racistes i xenòfobes, perquè busquen en el “diferent” les causes de tots els mals, per a no haver de culpabilitzar al sistema que durant anys els va donar “placidesa i estabilitat” social.

    Aquesta polarització social sacseja les estructures polítiques construïdes en aquests anys de “placidesa”, reactivant moltes de les crisis preexistents i les exigències de tots els sectors socials, preparant grans conflictes de classe, situant la seva resolució en el terreny de la política; per això calen en uns certs sectors populars la consigna de l’extrema dreta de “tots els polítics són iguals” o “governo dimissió”, ja que de manera intuïtiva col·loquen el problema on està, en les decisions polítiques dels governs.

    L’extrema dreta ho fa, entre altres, per a cobrir amb un “vel” les vergonyes del PP, la seva gestió present a Madrid, i que van ser les retallades que van implementar aquests anys els que van provocar el col·lapse d’hospitals i residències de majors, però no òbvia que la solució o és política, de poder, o no és: no hi ha terme mitjà.

    Per això, davant l’«emergència social» que està provocant la crisi, les forces obreres i populars han d’unir els seus esforços per a aixecar no només programes de xoc social, sinó també de mesures polítiques que frenin l’expansió de l’extrema dreta, i aquestes passen per la ruptura oberta i sense pal·liatius amb l’«ou de la serp», el Règim del 78 que alimenta a aquests sectors socials que viuen de l’especulació i el tripijoc.

    Algunes mesures a adoptar en aquest camí són la derogació de les lleis antidemocràtiques com la Llei Mordassa, la depuració de les institucions de franquistes (policia, exèrcit, poder judicial), la dissolució de l’Audiència Nacional hereva del TOP, la fi de la monarquia, i, sí, a baix aquest Estat d’Alarma que no serveix per a una altra cosa que per a constrènyer les llibertats democràtiques i no resol cap de les necessitats socials generades per la crisi.

    El confinament és possible sense necessitat de posar a la població en mans de aquestes forces policials i judicials plenes de neofranquistas, i el Estat d’Alarma hauria de servir per a nacionalitzar els serveis privatitzats i privats, per a fer tests, per a adoptar mesures que resolguin les necessitats socials com la desocupació massiva, els lloguers, el pagament de la llum i l’aigua,… és a dir, les necessitats socials que la crisi està posant a l’ordre del dia.

    A Vallecas, i altres barris i ciutats, la població va sortir rebutjar la presència de grups d’extrema dreta protegits, com no podia ser d’una altra manera, per la policia, marcant una línia per a derrotar-los; des de la lluita social, obrera i popular, que no és el mateix que sectors de l’activisme vagin a l’enfrontament amb els neonazis. És just el contrari; són la classe obrera i sectors populars des dels seus centres de treball, des dels barris, els que rebutgin de totes les maneres hagudes, des de simples comunicats fins a assemblees i manifestacions, no sols la presència dels grups d’extrema dreta sinó la seva mateixa existència.

    La garantia per a derrotar a les bandes d’extrema dreta no és confiar en un govern que les tolera, els permet saltar-se el Estat d’Alarma, mentre reprimeix i prohibeix les convocatòries de les organitzacions obreres, un govern que ha demostrat ser part de l’origen del problema, el Règim del 78; sinó organitzar als treballadors i treballadores, als pobres, per a “parar l’economia” al servei d’un veritable pla d’emergència social que vagi a les arrels del problema, el sistema capitalista i els seus governs.

    Les sortides minoritàries a aquesta lluita només entorpeixen la necessitat que la classe obrera s’organitzi des de la base, i objectivament juguen a favor de l’envalentiment de l’extrema dreta i l’enduriment de les mesures repressives dels governs contra els treballadors i treballadores.

    La lluita de la classe obrera i els pobres, amb els seus mètodes de vaga i manifestació, de paralització de l’economia ha d’obligar als governs i a l’IBEX 35 a parar-li els peus a les bandes de pinxos. El que més temen els “caps” d’aquestes bandes és que “l’economia caigui”, i aquesta crisi si alguna cosa ha demostrat és el poder de la classe obrera, la que té a les seves mans les claus d’aquesta economia.

    El motiu que ha provocat la reactivació de l’extrema dreta a tot el món és evitar que “l’economia caigui”; des de Trump fins a l’últim manifestant del Barri de Salamanca tenen com a objectiu reactivar-la, passi el que passi, a costa de la salut de milions de treballadors i treballadores o del que sigui; si aquests treballadors i treballadores paren l’economia conscientment, a Trump, Bolsonaro, i als Sánchez, Merkel o Macron, els hi cau el món a sobre, perquè això no és una crisi econòmica, és una revolució.

    Exit mobile version