Reproduïm a continuació un article del nostre company de la Lliga Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional per continuar aprofundint el debat de la qüestió cubana:
Les recents protestes a Cuba reobren i potencien una sèrie de polèmiques sobre el caràcter de classe de la direcció castrista, de l’Estat cubà abans i després de la restauració capitalista, sobre el paper de Fidel i de l’individu en la història. Presentem als nostres lectors una sèrie de textos escrits en l’any 2006 i publicats originalment en el llibre “El Veredicte de la Història”, de Martín Hernández. Pensem que les definicions poden ajudar a comprendre millor la situació actual.
Cuba i la successió de Fidel Castro
En els últims anys van créixer les especulacions sobre com serà Cuba sense Fidel. Aquestes especulacions van donar un salt i es van transformar en importants enfrontaments polítics a partir d’el moment en què Castro va ser sotmès a una intervenció quirúrgica que el va obligar a passar el comandament al seu germà Raúl.
En el moment que escrivim aquest article no se sap si Fidel es va a reintegrar a les seves funcions a el front de govern cubà o, si per contra, el seu allunyament serà definitiu. Les autoritats cubanes guarden secret sobre el tema mentre que representants d’altres governs donen informacions contradictòries. Hugo Chávez, el president de Veneçuela, que va visitar a Castro a l’hospital, diu que s’està recuperant i d’aquí a poc temps retornarà a les seves antigues funcions. Per contra alguns representants del PT brasiler, estretament lligats a el govern cubà, van informar que l’allunyament de Castro és definitiu.
És lògic que aquesta situació provoqui tantes especulacions i debats. Fidel va ser el màxim dirigent de la revolució i ha estat a el front de el govern del seu país per gairebé 50 anys. D’altra banda cal portar en consideració que, partir dels “processos de l’Est europeu” (restauració i revolució) és difícil pensar que a Cuba la successió de Fidel Castro es donarà sense enfrontaments i crisi.
Tornada al capitalisme?
L’àmplia majoria de l’esquerra considera que en l’ex-URSS, i en tot l’Est europeu, s’ha restaurat el capitalisme, però que a Cuba no. Ningú nega les pressions restauracionistes però consideren que el capitalisme no ha estat reintroduït a Cuba donada la resistència de la direcció, particularment del propi Fidel.
Cuba, d’aquesta manera, seria un dels últims “bastions socialistes”. Les proves presentades per demostrar aquesta caracterització són diverses: els discursos de Fidel contra l’imperialisme i pel socialisme; la continuïtat per part dels EUA de el bloqueig econòmic i la permanent i creixent hostilitat contra el govern cubà de la burgesia exiliada als EUA (els “gusanos”).
Per a qui raona d’aquesta manera la por pel que podria succeir amb l’allunyament de Fidel està àmpliament justificat: l’imperialisme nord-americà, juntament amb els “gusanos”, es podria aprofitar de la situació per restaurar el capitalisme a l’Illa.
Sens dubte és veritat que estan tractant de treure profit de l’actual situació però no és correcte dir que el seu objectiu sigui restaurar el capitalisme per la simple raó que a Cuba el capitalisme ja va ser restaurat.
Mai hi va haver acord, a nivell de l’esquerra, sobre el caràcter de l’Estat cubà després de la revolució que va portar Fidel Castro a el poder. Uns parlaven d’un estat “socialista”, altres d’una “economia popular” i no van faltar els que van caracteritzar a Cuba com un “capitalisme d’Estat”. De la nostra part considerem que a partir de l’expropiació el capitalisme Cuba es va transformar en un “Estat obrer burocratitzat”.
No és l’objectiu d’aquest article tractar de demostrar quina de les definicions és la més correcta però sí que volem assenyalar un fet sobre el qual hi ha força acord: a partir de la ruptura amb l’imperialisme i l’expropiació de la burgesia l’Estat cubà va patir un canvi qualitatiu. Va deixar d’existir una economia capitalista. Va sorgir un estat d’un nou tipus on no regnava l’anarquia del capital sinó una economia planificada. D’aquesta manera, l’Estat cubà formava part de l’economia mundial però era, a l’igual que la Xina i el conjunt dels estats de l’Est europeu, una part contradictòria d’aquesta economia.
Aquesta succinta descripció de l’Estat cubà post revolució possiblement sigui recolzada per l’àmplia majoria de l’esquerra. Doncs bé, nosaltres opinem que un estat d’aquest tipus, independent de el nom que rebi, ja no existeix més. Per això diem que l’imperialisme no té com a objectiu restaurar el capitalisme perquè el mateix ja va ser restaurat. Llavors, el veritable debat que hi ha a Cuba i que involucra a la direcció castrista, els “gusanos”, el govern nord-americà i l’imperialisme europeu no és sobre si amb el possible allunyament de Fidel hi haurà o no restauració. El debat és sobre com continuar la restauració, i és aquí que sorgeixen diferents posicions polítiques en funció dels diferents interessos econòmics en joc.
La restauració
Hi ha una enorme resistència en el conjunt de l’esquerra a nivell mundial a reconèixer que el capitalisme ha estat restaurat a Cuba. No obstant això, si analitzem la realitat, i no solament els discursos de la direcció castrista, la restauració sorgeix com un fet incontestable.
L’existència d’una economia “no-capitalista” no estava sustentada en discursos sinó fonamentalment en tres pilars econòmics. En primer lloc, el gruix dels mitjans de producció eren de propietat estatal; en segon lloc, la quantitat i qualitat del que es produïa no era determinat per les lleis de mercat sinó per un pla econòmic central a el qual totes les empreses estaven subordinades i, finalment, tot el comerç exterior, és a dir, tot el que el país comprava i venia, estava monopolitzat per l’estat.
Les conquestes econòmiques i socials que Cuba va aconseguir es van basar en aquests tres pilars econòmics. Doncs bé, aquests tres pilars ja no existeixen més. Per això, avui no podem dir que a Cuba hi ha una economia “no-capitalista” i també per això s’estan perdent, una a una, les conquestes de la revolució.
A finals de la dècada dels 70 van començar les concessions al capitalisme, però va ser l’any 1990, d’acord amb el procés que s’estava donant en l’ex-URSS i en l’Est europeu, que a Cuba la restauració va fer un salt qualitatiu. A partir d’aquest moment, seguint l’exemple del que va passar a la Xina a partir de l’any 1978 i en l’ex-URSS a partir de l’any 1986, les mesures per desmuntar l’antic estat obrer es van succeir, una per una, fins al punt que en poc temps el govern va acabar amb el monopoli, per part de l’Estat, del comerç exterior i es va acabar amb l’economia centralment planificada. Així les antigues empreses de l’Estat van deixar d’operar en base a un pla central i van passar a respondre als designis de les lleis de mercat. Això és fàcilment comprovable per un fet: la Junta Central de Planificació, que dirigia l’economia planificada, va ser simplement dissolta.
En el marc d’aquest procés de restauració va cobrar gran importància amb una llei aprovada per l’Assemblea Nacional al setembre de 1995. La Llei d’Inversions Estrangeres. Per mitjà d’aquesta Llei, el tercer pilar econòmic de l’antic estat obrer (la propietat estatal dels principals mitjans de producció) va ser destruït. Les empreses estatals van començar a ser privatitzades, no basant-se un capital nacional, sinó al capital provinent fonamentalment de l’imperialisme europeu. A partir d’aquesta llei pràcticament tots els sectors productius de país van ser posats a disposició del capital estranger el qual va passar a associés amb empreses de l’Estat per explotar els recursos de país. Els principals “socis de Cuba” avui són, en aquest ordre, Espanya, Canadà, Itàlia, França i el Regne Unit.
L’entrada de capital estranger es va produir en pràcticament totes les branques de producció amb un ritme imparable. Avui les empreses mixtes (entre l’Estat i el capital estranger) dominen el 100% de l’explotació del petroli, de la mineria metàl·lica, de la producció de lubrificants, de serveis telefònics, de saboneria, de perfumeria i de l’exportació de rom. El 70% de les agroindústries i de cítrics i el 50% de la producció de níquel, de ciment i del turisme.[1]
Malgrat tots aquestes dades molts analistes diuen que a Cuba no hi ha un Estat capitalista perquè encara hi ha moltes empreses de l’Estat i perquè en la majoria de les empreses mixtes l’estat conserva el 51% de les accions.
Aquesta anàlisi no té el més mínim rigor científic. En tots els estats capitalistes ha empreses estatals i mixtes. Però no és la quantitat d’empreses estatals, o el percentatge que té l’estat en les empreses mixtes, el que determina el caràcter d’aquesta economia (obrera o capitalista). La qüestió és saber, en el cas de Cuba, si aquestes empreses, mixtes i / o estatals, estan subordinades a un pla econòmic central o si estan subordinades a les lleis de mercat, de l’oferta i la demanda. A Cuba, fins a fins de la dècada dels 80, les empreses estaven subordinades a un pla econòmic central però aquesta realitat va canviar a partir dels anys 90 i això és el que explica l’entrada massiva de capital estranger a partir d’aquest moment. Per exemple el 1990 només existien en tota Cuba set acords d’associació econòmica amb el capital estranger per un volum total de 100 milions de dòlars i aquests acords estaven restringits a l’àrea de turisme. Cinc anys després, el 1995, existien 212 acords d’associació econòmica amb el capital estranger, amb una inversió de 2.100 milions de dòlars abastant 34 branques de l’economia.
Les relacions de Cuba amb la burgesia mundial
Cuba, durant molts anys, va haver de suportar una permanent agressió política, econòmica i fins i tot militar de l’imperialisme nord-americà i dels seus aliats. La revolució que va fer caure al dictador Batista va triomfar l’1 de gener de 1959 i ja al mes d’octubre d’aquest mateix any el president dels EUA, Dwight Eisenhower, va aprovar un pla de la CIA per realitzar accions terroristes a l’illa i al començament de l’any 1960 les refineries de petroli nord-americanes, instal·lades a Cuba, van començar a boicotejar la producció. En els mesos i anys següents aquestes agressions es van multiplicar.
Al desembre de 1960 EUA deixo de comprar sucre cubà. Al gener de 1961 va trencar relacions. A l’abril d’aquest mateix any prop de 1.400 exiliats cubans, entrenats i armats per la CIA, van desembarcar a Playa Girón (Badia de Cochinos) amb la intenció d’enderrocar a govern. Al gener de 1962 Cuba va ser exclosa de l’Organització d’Estats Americans (OEA). Al febrer el president Kennedy va ordenar el bloqueig econòmic total de Cuba.
En tots aquests anys la CIA va preparar tants atemptats per matar Fidel Castro que el va obligar a viure pràcticament en la clandestinitat. Només l’any 1960 van ser descoberts 8 complots per assassinar-lo. Havent existit tantes agressions contra Cuba i contra Fidel avui en dia molts temen que la crisi provocada per la possible mort de Castro, pugui arribar a ser aprofitada pels EUA per envair l’illa. No obstant això les declaracions de el govern dels EE .UU. no semblen confirmar aquests temors.
Tot i tota la política guerrerista del govern Bush, Condolleeza Rice va ser molt categòrica a declarar que sota cap punt de vista pretenen envair Cuba. La política és una altra.
És pressionar perquè es legalitzin els partits polítics i que el procés successori de Fidel sigui decidit a les urnes. En aquest marc, Caleb McCarry, l’home de Bush per garantir la “transició a Cuba” va arribar a declarar que, si la majoria dels cubans voten a el Partit Comunista, els EUA respectaran el resultat.
Si Observem l’actual política dels EUA i la comparem amb l’anterior (atemptats contra Fidel, Desembarcament de Platja Girón, bloqueig, etc.) resulta Evident que hi ha un canvi.
Pel que fa a l’URSS i del govern de Stalin, Trotski deia:
Mentre que el monopoli de el comerç exterior no sigui abolit, mentre que el dret del capital no sigui restablert, l’URSS, malgrat tots els << mèrits dels seus governants>>, seguirà sent per a la burgesia de tot el món un enemic irreconciliable…
León Trotsky, La Revolución Traicionada (Editorial Fontamara, España, 1977) Pág. 192.
El mateix que deia Trotski per a l’ex-URSS nosaltres podem dir per a Cuba. Mentre que el monopoli de el comerç exterior era de l’estat i mentre que els drets del capital no estaven restablerts, la burgesia de tot el món considerava a Cuba com un enemic irreconciliable.
El govern castrista, a partir de la dècada dels 70, va abandonar la idea dels primers anys, d’intentar repetir en altres països l’experiència cubana. D’aquesta manera, quan els sandinistes van prendre el poder a Nicaragua, Fidel Castro els va aconsellar que no expropiaren a la burgesia ( “no facin una nova Cuba”). Però de res li va servir aquest canvi. La majoria de la burgesia va seguir considerant a Cuba un enemic irreconciliable.
La burgesia mundial només va canviar d’actitud quan els “drets del capital” van començar a ser restablerts a l’Illa. A partir d’aquí el suport va ser tan gran que la majoria dels governs, no només d’Europa sinó del món, van passar a qüestionar el bloqueig americà. Per exemple el novembre de 2005 l’ONU va condemnar, per 14è cop consecutiu, el bloqueig a Cuba per part dels EUA Aquesta posició va comptar amb el suport de 182 països. Aquesta nova relació amb una bona part de la burgesia mundial va ser “beneïda” pel Papa Joan Pau II, que el 1998 va visitar l’illa i pel patriarca Bartomeu I, líder espiritual de 140 milions de cristians ortodoxos que ho va fer el 2004
La política de la burgesia nord-americana ha estat diferent, però no tan diferent a la de la burgesia europea. Hi ha importants sectors que reivindiquen la fi del bloqueig i el restabliment de plenes relacions amb Cuba que és, d’altra banda, el mateix que reivindica el govern cubà. Si encara això no s’ha aconseguit és degut la pressió que exerceix la poderosa burgesia cubana exiliada als EUA Possiblement la majoria d’aquest sector només accepta relacionar amb Cuba sobre la base de la recuperació de el poder i de les seves antigues propietats. No obstant això aquests no han aconseguit impedir que creixin els sectors que estan a favor de restablir relacions amb l’actual règim cubà.
La política de la burgesia nord-americana ha estat diferent, però no tan diferent a la de la burgesia europea. Hi ha importants D’antuvi és un fet que el nombre de nord-americans que visiten Cuba no para de créixer. Només l’any 2002 van ser 230.000 (40.000 en forma il·legal). Però no són només turistes els que visiten l’illa. Al maig d’aquest mateix any, Jimmy Carter, l’ex-president dels EUA, va visitar Cuba i desembre de l’any 2004 més de 300 empresaris nord-americans van viatjar a l’Havana per reunir-se amb Fidel Castro.
Hi ha altres fets que també mostra una nova relació que s’està establint entre els EUA i Cuba. L’any 1988 el FBI va desmuntar una conspiració d’exiliats cubans per assassinar a Fidel Castro mentre que el jutge nord-americà James L. King va condemnar a sis exiliats a més de 20 anys de presó per haver participat de segrest d’un avió a l’Illa.
D’altra banda, a partir del propi govern, el bloqueig econòmic va començar a ser qüestionat. Avui els EUA ocupen el quart lloc, a nivell mundial, pel que fa a exportacions a Cuba. Això es deu fonamentalment al fet que la poderosa indústria farmacèutica d’aquest país exporta a Cuba amb l’argument que es tracta d’ “ajuda humanitària”. Aquesta maniobra contra els “gusanos” només es va poder consumar perquè va comptar amb el suport de govern.
L’objectiu d’aquests sectors de la burgesia nord-americana és clar: no quedar fora del procés de recolonització de l’illa encapçalat actualment per l’imperialisme europeu.
Bonapartisme i democràcia burgesa
Per a qualsevol analista resulta evident que si Fidel Castro mor, o es veu impossibilitat de continuar en el govern, el règim cubà va quedar summament fragilitzat. Seria aquesta una oportunitat excepcional perquè l’imperialisme s’apoderés de el poder per mitjà dels “cucs”. No obstant això no hi ha res que indiqui que la política dels nord-americans, i molt menys de l’imperialisme europeu, sigui la de desestabilitzar el règim. Per ara, més endavant poden canviar, la política sembla ser la de “pressionar sense desestabilitzar”.
Per què no volen desestabilitzar el règim cubà? Perquè és amb aquest règim que s’està restaurant el capitalisme. ¿I per què llavors pressionen per una sortida “democràtica”? Perquè els diferents sectors de la burgesia mundial busquen, mitjançant la legalització dels partits polítics, i mitjançant les eleccions, guanyar terreny a l’interior de l’procés de restauració, tant en relació als altres sectors burgesos com davant el mateix govern que avui dia té el control de l’procés, el que està donant origen a conformació d’una nova burgesia lligada a l’Estat. És en això que es resumeix, a nivell de la burgesia i de govern cubà, el debat sobre la successió de Fidel.
La premsa mundial es va fer ressò de les mobilitzacions dels exiliats cubans a Miami i això va donar força a la idea que els EUA estarien preparant una invasió o com a mínim una ofensiva brutal per fer caure l’actual règim. No obstant això no és això el que opinen els analistes més informats. Així per exemple, el periodista i escriptor argentí Andrés Oppenheimer [2], un coneixedor de Cuba i amb molts anys de treball als EUA, va escriure:
Observant els últims esdeveniments de Cuba des d’aquesta part de món, un té la impressió que la comunitat internacional -incloent-hi els Estats Units- no tindrà molta dificultat a buscar una transició ràpida cap a la democràcia a l’illa.
Andrés Oppenheimer “La sucesión cubana en el mundo”. New Herald, 10 de agosto de 2006
D’altra banda, el mateix Oppenheimer, cita una declaració d’Emilio Cárdenas, un ex ambaixador argentí davant les Nacions Unides “Ningú està apurat per veure grans canvis a Cuba. En un primer moment, això podria significar donar suport a la direcció de Raúl Castro”[3] Per entendre aquesta contradicció (no desestabilitzar el règim bonapartista i pressionar per canvis) cal fer una comparació de Cuba amb la resta dels estats capitalistes.
Les sortides bonapartistes, dictatorials, són una alternativa per a la burgesia quan en funció de la intensitat de la lluita de classes i / o els enfrontaments interburgueses es fa necessari col·locar ordre en els negocis de la burgesia. És en aquests moments que fins el més “democràtics” sectors de la patronal opten per anar a colpejar la porta de les casernes. D’altra banda el bonapartisme és l’expressió, en la superestructura política, de l’existència dels monopolis per això hi ha una pressió constant de l’economia mundial per sortides d’aquest tipus. No obstant això aquests règims no aconsegueixen perpetuar perquè normalment intervenen tres factors contrarrestants. Els mateixos sectors burgesos que busquen més espai per desenvolupar-se, una tendència dels governs que encapçalen aquests règims a independitzar-se de la burgesia que els va col·locar en el poder i l’acció de les masses contra aquests propis règims.
Sempre que un règim bonapartista és enderrocat és perquè, amb més o menys força, intervenen aquests tres factors. En la majoria dels estats capitalistes els règims bonapartistes van sorgir després que el mecanisme tradicional de la burgesia per exercir la seva dominació de classe, la democràcia burgesa, va ser qüestionat. Però en el cas de Cuba no estem parlant d’un estat burgès típic sinó d’un estat burgès que va sorgir com a producte de la restauració del capitalisme en un Estat obrer. En aquests casos aquest tipus de règim és una necessitat des del mateix moment del naixement d’aquest Estat capitalista. Aquesta és la lliçó que el conjunt de la burgesia sembla haver après dels altres processos de restauració.
Per exemple, en l’ex-URSS, després d’iniciada la restauració del capitalisme, les masses van ser als carrers per enfrontar a aquests règims i el gruix de la burgesia mundial va donar suport “alegrement” aquest moviment que va acabar tirant a baix l’aparell estalinista. No obstant això aquesta realitat va plantejar greus problemes en el procés de restauració. Per contra, a la Xina la restauració que es va iniciar l’any 1978, no va portar a un enfrontament de les masses amb el règim. Això va possibilitar que la restauració es fora fent sense sobresalts. El 1989, quan les masses van ser als carrers i van amenaçar acabar amb el règim dictatorial de el PC, va estar plantejada la possibilitat que a la Xina es repetís l’experiència Russa i que el procés de restauració passés per dificultats, però el govern Xinès va aconseguir, mitjançant una massacre, controlar la situació. Això va produir un reforçament del caràcter bonapartista de el règim.
Aparentment la burgesia mundial va aconseguir un gran victòria a l’Est europeu amb el sorgiment, en els països més importants de la regió, de règims democràtics burgesos i per contra hauria estat derrotada a la Xina perquè allà, mitjançant la repressió, es va reafirmar el règim dictatorial de el Partit Comunista. No obstant això, les coses no van ser, ni són vistes d’aquesta manera per la burgesia i això és el que explica que en tots aquests anys hagi estat Xina (tot i les traves idiomàtiques i culturals) i no l’Est europeu, la destinació de les principals inversions imperialistes.
Una dada de recent aparició exemplifica el perquè de la postura de l’imperialisme. El cost de la mà d’obra per produir un cotxe a la Xina és de 170 dòlars per vehicle mentre que als Estats Units supera els 2.000. Aquest és el “miracle xinès” que només se’l pot aconseguir a partir d’una dictadura sanguinària en què els treballadors no tenen garantits el més mínims dret laborals.
Això és el que explica per què la GM, a nivell mundial, va aconseguir sortir de la seva crisi l’any 2005 a partir de les seves plantes a la Xina i aquesta és la raó de per què el 50% de tots els productes exportats per les 500 multinacionals més importants de la planeta són fabricats a la Xina.
Des del punt de vista dels interessos de les potències imperialista no tindria sentit una política per fer caure el règim de el PC xinès. De la mateixa manera no tindria sentit una política per fer caure a el règim controlat pel PC cubà.
El govern cubà li dóna totes les garanties a les empreses imperialistes per explotar els recursos de l’illa. Els ofereix la possibilitat de contractar una mà d’obra altament qualificada pagant els menors sous el continent i juntament amb això l’estat li garanteix a les empreses que aquests treballadors no faran vagues ni reclams. Això genera una enorme plusvàlua, la qual pot ser enviada, gairebé sense restriccions, a l’exterior A què més pot aspirar el capital internacional?
No obstant això l’existència d’un procés de restauració, dirigit per una dictadura de el Partit Comunista els crea contradiccions, no només a l’imperialisme nord-americà sinó també a l’europeu. Tots dos volguessin tenir el control total d’aquest procés i avui en dia no el tenen i això fet fa que a partir de l’Estat vagi sorgint una nova burgesia nacional que cap sector imperialista té interès a desenvolupar, d’allí les pressions per “democratitzar” l’Estat .
Ja hem assenyalat anteriorment la contradicció que té la burgesia nord-americana amb la burgesia cubana cosa que li impedeix disputar, d’igual a igual amb l’imperialisme europeu, la recolonització de Cuba. Però també la contradicció assenyalada anteriorment afecta l’imperialisme europeu i per això també, a l’igual que els nord-americans, tot i que no treballen per enderrocar el règim cubà, no paren de pressionar per sortides “democràtiques”. Per exemple el novembre de 2004, el Parlament Europeu va exigir de Cuba l’alliberament dels presos polítics i el president d’Espanya, José Luis Zapatero, va exigir “passos ràpids en la democratització”. A l’octubre de 2005 el Parlament Europeu li va lliurar el Premi Sakharov dels Drets Humans a les “Damas de Blanco” un grup de dones de dissidents cubans presos al 2003.
En aquest marc el govern cubà no ha estat immune a les pressions i els nord-americans estan començant a reconèixer aquest fet. D’una banda el govern Cubà ha vingut deixant en llibertat a una sèrie de dissidents i per altre al mes de maig de 2005 va permetre que es realitzi a l’Havana una trobada de 150 representants de grups opositors que es van reunir per discutir un pla per a la transició política a l’illa. Davant d’aquests fets el cap de la Secció d’Interessos dels EUA a l’Havana (Sina) Michael Parmly va declarar: “… algun dia el poble cubà farà possible les transformacions, ja iniciades, que conduiràn a la democràcia “i al seu torn Caleb McCarry va declarar que la qüestió de la restitució de les propietats als seus antics propietaris (els” gusanos”) o la indemnització per les mateixes, que sempre va ser la bandera central dels cubans exiliats, és un tema que ha de ser “discutit”, és a dir negociat.
El veritable temor el govern cubà
Independentment si Fidel es reintegra o no a les tasques de govern la successió ja ha començat. Gairebé com en una dinastia va designar al seu germà Raúl com el seu successor i, juntament amb això, va nomenar un triumvirat, de dirigents més joves, per assumir el poder en forma conjunta. Són ells Ricardo Alarcón, President de l’Assemblea Nacional, Carlos Lage actual vicepresident i Felipe Pérez Roque, Ministre de Relacions Exteriors.
Tots aquests moviments s’estan fent sense que es conegui el real estat de salut de Fidel Castro. La informació al respecte s’ha convertit en un secret d’estat. Per què tant de misteri? Per què no es divulga un butlletí mèdic sobre la salut de Fidel? Si l’imperialisme no està intentant fer caure a el règim castrista què és el que explica aquesta actitud de govern? Per què s’han reforçat les mesures de seguretat? Què és el que tem el govern cubà?
Un fet ocorregut el 1994 ens ajuda desvetllar el perquè de tant misteri i preocupació. Jon Lee Anderson [4], un periodista i escriptor nord-americà que va viure deu anys a Cuba, descriu d’aquesta manera que ha passat a l’estiu de 1994 durant la crisi dels “balseros” [5] “… en l’auge del” període especial “, després dels xocs entre les autoritats i els que pretenien emigrar, centenes d’homes i joves van sortir en manifestació pel Malecón. Castro es va dirigir a el lloc amb els seus guardaespatlles nerviosos i va penetrar en la multitud. Els manifestants tenien a les seves mans pedres i maons però, quan van veure a Castro, les van deixar caure a terra i van començar a aplaudir. El tumult, que s’estava expandint perillosament, es va començar a dissipar, i Anderson, després de fer aquesta descripció, arriba a la següent conclusió:
És difícil imaginar que algun successor de Castro hagués tingut autoritat per prendre aquesta mesura i la rebel·lió es podria expandir per tota l’illa …
“La última batalla de Fidel Castro” – Jon Lee Anderson – Caderno Mais – Folha de São Paulo, 6 de agosto de 2006.
Una possible rebel·lió de les masses és la principal preocupació del govern cubà. Per als lectors possiblement resulti estrany pensar que una rebel·lió pugui arribar a ocórrer a Cuba, però el govern té raó en estar preocupat perquè van ser justament les rebel·lions de masses la norma en pràcticament tots els processos de restauració del capitalisme.
Hi ha la falsa idea, difosa pels mitjans capitalistes i assimilada per la majoria de l’esquerra mundial, que els processos de restauració no van provocar reaccions a la població. Més encara, es diu que les masses van ser als carrers per exigir la tornada del capitalisme. Això no va ser així. El capitalisme va ser restaurat i això va tenir efectes devastadors en el nivell de vida dels treballadors i el poble i, a partir d’allà, va ser que les masses van ser als carrers a enfrontar als règims restauracionistes. En l’ex-URSS el desmantellament de l’estat obrer va començar el 1986 i això va provocar, el 1989, l’inici d’una reacció generalitzada de les masses que es va estendre per diversos anys i va culminar amb la derrota de el règim de partit únic de el PC. A la Xina la destrucció de l’estat obrer va començar el 1978 i això va generar una insurrecció, l’any 1988 que, a diferència de l’ex-URSS, va poder ser controlada per mitjà d’una massacre.
A Cuba la restauració de l’capitalisme va tenir les mateixa conseqüències per al nivell de vida de les masses que en l’ex – URSS ia la Xina i aquesta realitat va provocar un profund descontentament. No obstant això a Cuba, a l’igual que al Vietnam, aquest descontentament no es va concretar, fins ara, en grans enfrontaments contra el govern restauracionista i això no va ser producte de la casualitat.
Tant en l’URSS, com a la Xina, el procés de restauració es va fer en nom del socialisme i el benestar dels treballadors i el poble. Però aquestes mentides no es van sostenir per molt temps perquè els que les deien eren buròcrates sense passat i allunyats de les masses. Però a Cuba ia Vietnam la realitat va ser diferent. En aquests països també la restauració del capitalisme es va fer en nom de la lluita pel socialisme per a qui estaven al cap davant d’aquesta campanya no eren buròcrates allunyats de les masses sinó els antics líders de la revolució i de l’expropiació de la burgesia.
La crisi que es planteja amb la possible mort o allunyament de Fidel és justament aquesta. Mort Fidel qui podrà impedir la rebel·lió contra les conseqüències de la restauració? Podrà Raúl Castro reemplaçar Fidel a aquesta tasca?
La revolució cubana només va generar, per fora de Fidel Castro, dos grans líders de masses: Camilo Cienfuegos i Che Guevara, però tots dos estan morts. Raúl Castro és part d’aquesta mateixa generació però mai va tenir el carisma i la influència d’aquells. El govern cubà sap d’aquest greu problema i això és el que explica que el diari oficial de el PC i de govern, el Granma, hagi començat a fer una apología de Raúl Castro. En una de les seves últimes edicions es republicà una notícia del diari Orient, de el 30 de juliol de 1953, en on s’informa de la presó de Raúl per haver participat, juntament amb Fidel, de l’assalt al fort de la Montcada a l’Havana. La intenció és clara: recordar la participació de Raúl en el procés revolucionari que va portar a la derrota el dictador Batista. Aquesta apologia ve a mostrar, d’altra banda, que la direcció cubana, més que temer a l’imperialisme té por de la seva pròpia població perquè és a ella que està dirigida aquest tipus de notícies mostrant el passat revolucionari de Raúl Castro.
Com dèiem anteriorment, l’imperialisme no desitja desestabilitzar el règim cubà però no pot garantir que les masses no ho facin. Si això passa, un nou escenari estarà creat i amb seguretat l’imperialisme va tractar d’intervenir, atès que una rebel·lió de masses, en la seva dinàmica, no només va a qüestionar a el règim sinó a el propi procés de restauració capitalista.
Si aquest nou escenari es crea a Cuba, l’esquerra mundial estarà davant d’una nova disjuntiva. De quin costat estar? Fins ara, la majoria de l’esquerra (reformista i revolucionària) en funció del seu suport a la suposada “Cuba socialista”, s’ha fet còmplice d’una dictadura capitalista i s’ha fet també còmplice dels plans de recolonització de l’imperialisme europeu. Quan sorgeixin les mobilitzacions contra el govern cubà ¿seguirà amb aquesta mateixa política o estarà de la banda dels treballadors i el poble, lluitant contra el règim dictatorial de el Partit Comunista i contra els nous conqueridors europeus i nord-americans? El futur de l’esquerra, especialment de l’esquerra revolucionària, dependrà de com, a la pràctica, respongui a aquesta pregunta.
La direcció cubana
En les organitzacions d’esquerra hi va haver molta resistència a reconèixer que en l’ex-URSS i en la resta de l’Est europeu s’havia restaurat el capitalisme. En certa manera això és lògic perquè el triomf de la Revolució Russa va ser la més gran victòria de la història del proletariat mundial i no és fàcil reconèixer que ella va acabar en una derrota. Avui, però, aquesta qüestió, vint anys després d’iniciada la restauració, està deixant de ser polèmica. Ja gairebé ningú s’anima a negar la realitat. Però pel que fa a Cuba és diferent.
La realitat cubana tampoc hauria de deixar dubtes, tant sobre la restauració del capitalisme, com sobre el paper protagonista de Fidel Castro a aquesta tasca. Però són molt pocs els que reconeixen aquests fets. La majoria de el moviment trotskista, per exemple, opina que Cuba continua sent un Estat obrer i que la direcció cubana, amb Fidel Castro al capdavant, continua sent, com a mínim, antiimperialista. Però ni una ni l’altra cosa és vertadera.
¿Com parlar d’un Estat obrer a on aquest Estat no té el monopoli de el comerç exterior, on l’economia no respon a una planificació central i en on imperen les lleis de mercat capitalista? I en relació a la direcció cubana, ¿Com dir que continua sent antiimperialista quan està lliurant el país a l’imperialisme europeu i Fidel fa esquinçats elogis als seus governs i especialment a rei d’Espanya? Es podria dir que Fidel Castro no és antiimperialista, sinó anti-americà, però tampoc això és veritable. Fidel Castro, com el 80% de les persones que habiten el planeta, és anti-Bush. Està en contra de l’actual administració dels EUA, però actualment no està en contra de l’imperialisme americà. Per exemple no està en contra de el Partit Demòcrata dels EUA, per contra, busca un acord amb ell. Per això en el seu recent llibre en forma d’entrevista “Fidel Castro. Biografía a dos veus”, fa tota mena d’elogis als seus dirigents. Entre altres coses, diu de l’ex-president John Kennedy (el mateix que va iniciar la Guerra del Vietnam, va manar envair Cuba i va ordenar desenes d’atemptats contra el propi Fidel):
[…] el president Kennedy, realment una persona de talent, va tenir la desgràcia d’aquesta expedició contra nosaltres, la de Platja Girón i va haver de assumir-la. Va ser corajoso enfront de la derrota.
“Fidel Castro. “Biografia a dos voces.” Entrevista de Ignacio Ramonet, Editorial Boitempo, São Paulo, Brasil, pág. 272
I sobre la seva família afirma que:
[…] després de l’assassinat de John Kennedy, van mantenir contacte amb nosaltres i desenvolupem relacions i intercanvis realment amistosos. Són proves que no ens deixem portar per l’odi.
“Fidel Castro. “Biografia a dos voces.” Entrevista de Ignacio Ramonet, Editorial Boitempo, São Paulo, Brasil, pág. 272
Sobre Jimmy Carter[6], el ex-president dels EE.UU. pel Partit Demòcrata, diu:
[…] Carter era un home d’ètica. La seva política va ser constructiva en relació a Cuba i va ser un dels presidents més honrats. Tenia una ètica, una moral … Carter no era capaç de dir una mentida… Era un home bo, decent … podríem haver discutit la Llei d’Ajustaments però no ho vam fer perquè no volíem perdre temps i perjudicar Carter … Vam resoldre fins als segrestos dels avions… venien amb avions segrestats en els EUA .[7][…] Nosaltres els hi vam retornar a Carter … Tinc la impressió que van ser condemnats a quaranta anys de presó … vam prendre la decisió de lliurar-los a les autoritats nord-americanes.
“Fidel Castro. Biografía a dos voces.” págs. 370/371
Els fets, i fins i tot moltes declaracions de Fidel, són categòrics. Perquè llavors és tan difícil acceptar que a Cuba es va restaurar el capitalisme i que la seva direcció, actualment, no té res de anticapitalista i és molt poc antiimperialista? Perquè d’una banda Cuba va ser, a nivell de continent americà, el mateix que Rússia a nivell mundial: la més gran victòria de la història del proletariat i per l’altre perquè a el front de Cuba aquesta Fidel Castro, l’home que va dirigir la lluita contra el dictador Batista, la ruptura amb l’imperialisme, l’expropiació de la burgesia i justament per haver fet tot això es va convertir en la direcció de milions de treballadors, camperols i joves no només de Cuba sinó d’Amèrica Llatina i el món. Justament per això per a milions dels seus seguidors és inacceptable tan sols pensar que l’home que va dirigir la revolució i que va expropiar als capitalistes ara podria ser el cap de la restauració.
Els arguments per justificar l’injustificable són els més variats. La majoria opina que no hi ha restauració perquè Fidel i el poble cubà estan en contra. Molts, possiblement la majoria, consideren que Fidel, donat l’aïllament, es va veure obligat a fer concessions a el capitalisme, però consideren aquestes concessions inevitables per mantenir el caràcter socialista de la revolució. També hi ha els més crítics, que opinen que les mesures restauracionistes estan creixent però que el responsable no és Fidel sinó qui l’envolten. Per fi hi ha una important minoria opinant que realment el capitalisme està sent restaurat i que Fidel és el principal responsable, però arriben a la conclusió, en forma nostàlgica, que tot seria diferent si el Che Guevara estigués viu.
Els individus en la història
Per al sentit comú resulta molt difícil creure que la mateixa persona que va dirigir una revolució que va expropiar a la burgesia pot arribar a dirigir la restauració del capitalisme. És veritat que això és una contradicció, però també és veritat que aquesta és una contradicció molt freqüent.
Stalin, ningú ho pot negar, va anar un abnegat militant revolucionari, constructor de el Partit Bolxevic i com a tal, en més d’una oportunitat, va col·locar en risc la seva vida. N’hi hauria prou al respecte recordar que de tots els dirigents bolxevics va ser ell qui més temps va passar a les presons de l’tsarisme. No obstant això, va ser aquest mateix Stalin que s’hauria de transformar en el botxí de la revolució i de el Partit Bolxevic.
Tampoc ningú pot negar que a Nicaragua, Daniel Ortega i els seus companys de el Front Sandinista d’Alliberament Nacional van ser heroics militants en la lluita contra la dictadura d’Anastasio Somoza. Avui, però, el mateix Daniel Ortega disputa les eleccions presidencials del seu país com a candidat d’una aliança entre FSLN i el PLN (Partit Liberal Nacionalista) fundat per Anastasio Somoza (pare), l’assassí del generalAugusto César Sandino. La història està plena d’aquest tipus de situacions. Per això és impossible entendre el que està passant a Cuba en funció del passat revolucionari de Fidel Castro. Per al sentit comú, la història és la resultant d’homes bons i dolents que s’enfronten entre si. Per als marxistes, la història, des que existeix la societat dividida en classes, és la resultant de l’enfrontament entre les classes socials (“La història de la societat és la història de la lluita de classes ”[8])
El marxisme no nega la importància dels individus en la història, com Hitler, Lenin, Perón, Lula, Fidel Castro, Francisco Franco o el Che Guevara. Però per al marxisme aquests individus, més o menys talentosos, més o menys valents, mai van tenir una existència per fora de la lluita de classes. Per això, per entendre el comportament d’aquestes personalitats, com en aquest cas Fidel Castro, es fa necessari fer no només una anàlisi política d’aquests individus i d’aquestes direccions, sinó una anàlisi de classe. Quin és el seu origen social? A quina classe van representar o representen? En quina classe es recolzaven o es recolzen?
El caràcter de classe de la direcció castrista i de l’Estat cubà
Si analitzem la direcció castrista des del punt de vista de les seves propostes polítiques trobem una profunda contradicció entre el seu passat i el seu present. Però si analitzem aquesta mateixa direcció des del punt de vista social, tal contradicció desapareix.
El Moviment 26 de Juliol, que va portar endavant la lluita contra el dictador Batista, era un moviment d’origen i de caràcter petit burgès, que es va recolzar fonamentalment en els camperols pobres, en el moviment estudiantil i en les capes mitjanes de les ciutats. Com a tal va ser un moviment extremadament progressiu i va jugar un paper revolucionari, a punt tal que va avançar molt més enllà de les seves intencions originals, arribant a expropiar l’imperialisme ia la burgesia i donant origen així a un Estat d’un nou caràcter, un Estat obrer, ja que estava basat en una economia estatalitzada i planificada.
No obstant això, aquest Estat obrer va tenir una greu contradicció des del seu naixement: al seu front no hi havia la classe obrera amb els seus organismes i menys encara havia qualsevol vestigi de democràcia obrera. Per això, des del punt de vista científic, era equivocat definir a l’Estat cubà simplement com “obrer”. El correcte era definir-lo, des del seu naixement, com un Estat obrer burocratitzat.
El caràcter de el nou Estat cubà és una continuïtat del caràcter de el Moviment 26 de Juliol, un “partit-exèrcit”, ple de valents lluitadors però en el qual no hi havia la més mínima democràcia, ni obrera ni de cap tipus.
El caràcter de classe de la direcció castrista ha donat origen a moltes controvèrsies a l’interior de el moviment trotskista. Hi ha molts sectors que diuen que és veritat que el Moviment 26 de Juliol i la seva direcció tenien un caràcter petit burgès, però que al complir una acció revolucionària (expropiar a la burgesia i als l’imperialisme i construir un Estat obrer) va canviar el seu caràcter social, convertint-se en una direcció obrera revolucionària. Aquest tipus de raonament nega el marxisme perquè un individu pot arribar a canviar de classe però això mateix no pot fer un moviment social, com en aquest cas el castrisme, perquè, tal com assenyala Nahuel Moreno:
Cap sector social privilegiat accepta perdre els seus privilegis i transformar-se en un altre sector social inferior, diferent. Per contra, tot sector social amb privilegis tendeix a augmentar-los.
“Tesis para la actualización del Programa de Transición”, Nahuel Moreno, CS Editora, Sao Paulo, Brasil, pág. 61
La direcció d’un sector privilegiat, burgès o petit burgès, pot:
[…] obligada per les circumstàncies objectives, anar més enllà del que pretenia en el terreny polític per defensar els seus privilegis i augmentar-los quan es veu amenaçada de perdre’ls, però mai combatrà els seus propis privilegis unint-se als sectors més explotats que lluiten contra ells.
“Tesis para la actualización del Programa de Transición”, Nahuel Moreno, CS Editora, Sao Paulo, Brasil, pág. 61/62
És justament aquesta anàlisi de Moreno el que explica perquè el Moviment 26 de Juliol, contradient els seus plans polítics originals, va arribar a expropiar a la burgesia i als l’imperialisme. Però és també aquesta anàlisi el que explica perquè aquesta direcció va ser incapaç de portar fins a la fi el procés revolucionari i a partir d’allí va començar a retrocedir fins arribar a la restauració del capitalisme.
El castrisme va anar més enllà de les seves intencions
La direcció castrista va ser molt més conseqüent en la seva lluita contra la dictadura que la direcció Sandinista a Nicaragua. Per això no es va conformar amb esfondrar a la dictadura, i intento recuperar l’economia destrossada pel corrupte govern de Batista. La seva intenció no era expropiar l’imperialisme i la burgesia però es va veure obligada a fer-ho en funció del boicot de tots dos.
Així per exemple el nou govern cubà va fer un acord molt avantatjós amb l’URSS per importar petroli. El govern dels EUA es va oposar a aquest acord i les destil·leries instal·lades a Cuba, que eren totes americanes, es van negar a destil·lar el producte importat de l’URSS. Aquesta mesura va deixar sense alternatives a el govern cubà que va acabar expropiant les destil·leries americanes. Això mateix va ser passant, en poc temps, amb el conjunt de l’economia.
La lluita conseqüent per sostenir el nou govern sorgit de la lluita contra Batista porto a la direcció de el Moviment 26 de juliol no només a expropiar el capitalisme i la burgesia sinó a diferenciar-se fins i tot de l’URSS i de l’estalinisme a nivell mundial. La direcció castrista va ser conscient que Cuba estava aïllat i per a defensar-se precisava atacar. I així, en el mateix moment que l’URSS, i tot l’estalinisme a nivell mundial, defensava la “coexistència pacífica amb l’imperialisme” Fidel Castro deia que calia “… transformar la Serralada dels Andes a la Serra Mestra de el continent americà” [9] i el Che Guevara cridava a construir “dos, tres, molts més Vietnam”. I aquestes no eren frases d’efecte a l’estil de les que pronuncia actualment Hugo Chávez. Per concretar el seu projecte Fidel Castro va col·locar a Manuel “Barba Roja” Piñeiro, que era viceministre de l’interior, al front del secret Departament d’Alliberament encarregat d’organitzar els entrenaments, polítics i militars, de centenes de guerrillers de diversos països llatinoamericans i de coordinar les mesures de suport a diversos moviments d’alliberament nacional com va ser el cas de l’encapçalat per Ben Bella a Algèria
Les limitacions del castrisme
Quan en la URSS els bolxevics van dirigir la presa de poder van buscar en tot moment, per mitjà dels soviet i dels sindicats, i amb la base de la democràcia obrera, que sigui la classe treballadora la que prengués a les mans la construcció de el nou Estat . Per altra banda la direcció bolxevic es va aprofitar del prestigi guanyat per la seva revolució per cridar a construir l’estat major de la revolució mundial, la III Internacional, de la qual la direcció bolxevic va passar a ser una part minoritària de la seva direcció.
Revolucionaris de moltes parts de món van intentar, després de el triomf de la revolució russa, sense portar en consideració la realitat de la lluita de classes, construir soviet i prendre el poder. La direcció bolxevic, i Lenin en particular, van combatre durament aquests falsos bolxevics i els va cridar respectar el moviment real de la classe obrera i les masses.
Amb la direcció castrista va succeir tot el contrari i per això, tot el progressiu que va fer, el va acabar transformant en el seu contrari. Va expropiar a la burgesia i als l’imperialisme però en cap moment va buscar que sigui la classe obrera i el poble, mitjançant les seves organitzacions, les que es posessin al front de nou estat.
La direcció castrista va buscar impulsar la revolució en altres països però, a diferència de la direcció bolxevic, mai va veure la revolució cubana com una cosa tàctica en funció de la revolució llatinoamericana i mundial sinó que, per contra, va veure la revolució en els altres països com una tàctica per defensar la revolució cubana. És a dir la direcció cubana sempre va veure la revolució mundial des d’una òptica nacional.
La màxima expressió del caràcter nacionalista d’aquesta direcció va ser que mai va cridar, malgrat el seu prestigi internacional, a construir una direcció internacional de la qual ella havia de fer part. Així el caràcter nacionalista i petit burgès de la direcció castrista va acabar afectant el conjunt de la política internacional del castrisme i això porto al fet que la revolució cubana es aïllés cada vegada més.
Per tot Amèrica Llatina van sorgir joves, en la majoria de les vegades provinents de la petita burgesia, que estaven desitjosos de repetir l’experiència cubana en els seus països. La direcció cubana, lluny d’orientar aquests joves en direcció a la classe obrera, les seves organitzacions i les seves lluites, els va cridar a organitzar focus guerrillers, sense portar en compte la situació de la lluita de classes, per “crear” les condicions per revolució .
Aquestes posicions de la direcció castrista van penetrar profundament entre molts lluitadors, especialment en l’avantguarda estudiantil llatinoamericana i, com no podia ser d’una altra manera, aquesta experiència va acabar en una tragèdia. Processos revolucionaris van ser avortats. Cops sagnants van ser provocats. Milers de honestos militants van morir en aquesta aventura. Entre ells el propi Che Guevara, que va morir assassinat a Bolívia.
La direcció cubana davant d’aquests desastres, per un problema de classe, va ser incapaç de fer un balanç d’aquesta tragèdia i reorientar la seva política en direcció a la classe obrera i les seves lluites. Va fer tot el contrari, es va acabar integrant, en forma definitiva a el bloc dirigit per l’URSS i la seva política de “coexistència pacífica” amb l’imperialisme.
La nova política de Cuba va passar per la seva major prova en 1979. En aquest any el Front Sandinista d’Alliberament Nacional, després de destruir la Guàrdia Nacional de Somoza, va prendre el poder a Nicaragua. Les simpaties que existien a Nicaragua per la Revolució Cubana eren molt grans. Per altra banda la direcció sandinista es considerava deixebla de Fidel Castro. Després de prendre el poder l’adreça de l’FSLN va viatjar a Cuba a s’entrevistés amb Castro. Aquest va felicitar els sandinistes i els va donar un consell: “No facin de Nicaragua una nova Cuba”. El consell va ser clar. En altres paraules els va dir als sandinistes: no avancin més enllà de l’enderrocament de la dictadura, no expropien a l’imperialisme i la burgesia, no construeixin un Estat obrer. Amb aquest consell el destí de Nicaragua estava segellat i el de Cuba també.
De la “coexistència pacífica” a la restauració capitalista
La teoria utòpica i reaccionària de Stalin, del “socialisme en un sol país”, va portar a la política contrarevolucionària de la “coexistència pacífica amb l’imperialisme” i aquesta, com no podia ser d’altra manera, va conduir a la restauració del capitalisme al conjunt dels ex-estats obrers.
La coexistència pacífica amb l’imperialisme va significar, a la pràctica, permetre que les majors potències econòmiques del planeta no només van mantenir la seva superioritat, i per aquesta via el seu domini de l’economia mundial, sinó que ampliessin aquest domini en detriment dels Estats obrers. Això va portar a una crisi creixent, des del punt de vista econòmic i social, a aquests estats de tal manera que van quedar només davant de dues alternatives. O reprenien, mitjançant la lluita per la revolució mundial, la batalla per recuperar les seves economies, o es lliuraven, mitjançant la restauració del capitalisme, als braços de l’imperialisme. La crisi era tan greu que no els quedava més que aquestes dues alternatives. La història és bastant coneguda. Per raons de classe, les burocràcies governants no estaven disposades a posar en riscos seus privilegis per això, de conjunt, van caminar en direcció a la segona opció.
Cuba estava, com els altres estats obrers, davant aquestes mateixes alternatives, i és evident que no va optar per expandir la revolució n’hi ha prou per això veure l’experiència de Nicaragua que citem anteriorment. D’aquesta manera, davant de a l’aïllament que ella mateix havia contribuït per crear, només li quedava la restauració com a opció. I així, d’aquesta manera, avui estem presenciant el trist final d’una direcció que per les seves limitacions polítiques i especialment de classe va ser incapaç de portar la seva pròpia experiència fins a les últimes conseqüències.
I si el Che no hagués mort
Com dèiem anteriorment, hi ha molta gent, fins i tot en la pròpia Cuba, que diu que tot seria diferent si el Che estigués viu. També en certa forma és lògic que sorgeixin aquest tipus de plantejaments perquè el Che Guevara va morir quan encara prevalia la línia d’exportar la revolució cubana per mitjà de la guerrilla. D’altra banda la imatge del Che està associada a la seva valentia, al seu despreniment dels béns materials i a la seva lluita contra qualsevol privilegi personal.
Evidentment no es tracta de fer ficció política però és bastant difícil imaginar, que si el Che estigués viu, a Cuba no s’hauria restaurat el capitalisme o que el Che estaria encapçalant, contra Fidel, la lluita contra la restauració. Per què diem això? Perquè la direcció cubana va seguir el curs que va seguir per les seves profundes limitacions, que no eren essencialment polítiques o teòriques, sinó de classe, i el Che no era diferent de la resta. Més aviat al contrari, era qui més expressava aquestes limitacions. El Che feia part d’una generació de joves d’esquerra argentins, de la dècada de el 50, que va ser el més reaccionari que va existir en aquest país. La joventut universitària, d ‘ “esquerra”, en funció del seu antiperonisme odiava al moviment obrer. La joventut universitària, dirigida pel radicalisme i pel PC, desfilava en els carrers amb la consigna de “Llibres si espardenyes no!”
Al respecte del Che, i la seva falta de relació amb el moviment obrer, hi ha un fet molt significatiu: El Che, que era un jove molt sensible, es va impactar amb la lluita per esfondrar a dictador Batista però no es va sentir tan impactat per la revolució boliviana del’52 tot i haver passat per aquest país alguns mesos després d’iniciat aquest procés. Al Che no li va provocar un gran impacte la més gran revolució obrera del continent, la derrota de l’exèrcit a les mans dels miners, la fundació de la COB, les milícies obreres i camperoles que van imposar un doble poder a Bolívia. Mai va estudiar aquest procés i molt menys treure qualsevol conclusió el mateix fins al punt que quan l’any 1966 torna a Bolívia per organitzar el focus guerriller en cap moment va intentar prendre contacte amb els miners, avantguarda indiscutida, per dècades, de la revolució boliviana i llatinoamericana.
Guevara, com tota la direcció castrista, mai va buscar que la classe obrera jugués un paper protagonista en la revolució i en la transició al socialisme i molt menys va lluitar per la construcció de el partit revolucionari de la classe obrera a nivell nacional i mundial. O, per ser més precís, la direcció castrista i, el Che en particular, amb la seva teoria del “focus guerriller”, tenia una posició contrària a la tradicional de el marxisme en aquest terreny.
D’altra banda sovint s’hi mostra al Che com un lluitador contra la burocratització de l’estat obrer cubà. Això és equivocat. El Che va ser un exemple viu d’una lluita en contra dels privilegis materials pels dirigents de la revolució i l’Estat però el Che mai va lluitar contra la burocratització de l’Estat. Mai va defensar la democràcia obrera, que és l’única possibilitat de lluitar, amb possibilitats d’èxit, contra la burocratització.
L’Estat obrer cubà no va degenerar uns anys després de la presa de poder. L’Estat obrer cubà va néixer burocratitzat i Ernesto Guevara va ser, des dels seus inicis, un dels principals dirigents d’aquest Estat.[18]
La direcció russa i cubana enfront de la restauració
Al llarg d’aquest text hem mostrat la diferència qualitativa que hi va haver entre la direcció bolxevic, de Lenin i Trotski, i la direcció cubana de Fidel Castro i el Che Guevara. No obstant això, una lectura superficial ens podria portar a posar un signe igual en el comportament de les dues direccions enfront de la restauració.
En ambdós processos va haver una direcció que va encapçalar l’expropiació de l’imperialisme i la burgesia i tots dos processos van acabar amb la restauració del capitalisme. No obstant això la diferència és qualitativa ja que l’ex-URSS, només es va poder arribar a la restauració amb la destrucció prèvia del Partit Bolxevic a les mans de l’estalinisme. Per contra, a Cuba no va ser necessari destruir l’antiga direcció per restaurar el capitalisme. La mateixa direcció que va dirigir l’expropiació de la burgesia va ser la que, sense crisi, va encapçalar la restauració.
Aquest fet ve a demostrar que sempre hi va haver una profunda unitat, de classe, entre la direcció russa i la cubana, però no entre la direcció de Lenin i Trotski amb la de Fidel sinó entre la direcció estalinista i la Fidel, unitat que va existir encara en els moments en què la direcció castrista tenia a una posició política diferent a aquesta.
El balanç de la direcció castrista i la construcció de la direcció revolucionària
Al mig d’una situació revolucionària com la que es viu actualment a Amèrica Llatina, la batalla per construir una direcció revolucionària és la “Mare de totes les batalles”, però aquesta construcció no comença de zero.
Trotski, fent el balanç de la Revolució Russa, deia:
Sabem amb certesa que qualsevol poble, qualsevol classe i fins a qualsevol partit s’instrueixen principalment per experiència pròpia; però això no vol dir, de cap manera que sigui d’estar per casa l’experiència dels altres països, classes i partits. Sense un estudi de la gran Revolució Francesa, de la revolució de 1848 i de la Comuna de París, mai haguéssim dut a terme la Revolució d’Octubre.
“Lecciones de Octubre”, León Trotsky, El Yunque Editora, Buenos Aires, Pág. 15
A nivell de de el continent americà és impossible arribar a la victòria si no som capaços d’estudiar, i treure totes les conclusions de el cas, de l’única revolució socialista triomfant en el continent, la Revolució Cubana. Aquesta és la importància d’aquest balanç històric de la direcció castrista no només per al present sinó fonamentalment per al futur.
Hi ha conclusions fonamentals a treure de la gran Revolució Cubana que il·luminen la nostra batalla al continent, tant en el terreny objectiu com subjectiu. En primer lloc, la Revolució Cubana va mostrar que la burgesia i a l’imperialisme s’ho pot enfrontar i derrotar. Si això va ser possible en un petit país situat a pocs quilòmetres dels EUA Per què no pot ser possible que això es repeteixi en països molt més importants de el continent com Argentina, Brasil, Colòmbia, Xile o Mèxic?
En segon lloc els èxits aconseguits per la Revolució Cubana en el terreny de l’eliminació de la pobresa, de la salut i l’educació, mostren que aquests temes, que semblés que són endèmics en el continent, poden ser resolts a partir de l’expropiació la burgesia i de l’imperialisme.
En tercer lloc la realitat va mostrar que sense l’extensió de la revolució a la resta de continent i el món, el camí de tota revolució victoriosa, que expropiï a el capitalisme, és inevitablement la restauració del propicapitalisme.
En quart lloc la realitat també va mostrar que la direcció cubana, que va aparèixer en el seu moment davant dels ulls de milions de lluitadors de tot el món, com una alternativa de direcció revolucionària enfront de la decadent burocràcia estalinista, va sucumbir víctima de les seves greus contradiccions polítiques i de classe.
En cinquè lloc, i com a conclusió final: És innegable que la Revolució Cubana va potenciar, a nivell mundial, les energies revolucionàries de la classe obrera i el poble, però, contradictòriament, a nivell de la superació de la crisi de la direcció revolucionària, el castrisme va complir un paper nefast.
El prestigi guanyat per la direcció castrista, per haver dirigit la revolució, va ser tan gran que retardà per dècades la gran tasca de superar la crisi de la direcció revolucionària. El castrisme va complir un paper objectiu d’allunyar a l’avantguarda de les dues grans tasques estratègiques dels revolucionaris: la relació amb la classe obrera i la construcció del partit de la revolució a nivell nacional i mundial.
El castrisme va influenciar i va confondre no només a diverses generacions de lluitadors sinó organitzacions senceres i a importants dirigents marxistes revolucionaris. Nahuel Moreno, sens dubte el més important dirigent del trotskisme llatinoamericà, no va aconseguir escapar, en els primers anys de la revolució, de la pressió del castrisme. Així per exemple en un text de polèmica amb el Che Guevara desenvolupa conceptes com aquest:
Fidel i Che han demostrat en els fets i han popularitzat diverses qüestions polítiques i teòriques de fonamental importància, que fa que d’ells es pugui dir, parafrasejant el que Sartre diu de la filosofia de Marx, que no hi ha avui dia una altra corrent revolucionari a Amèrica que el castrisme
“Dos métodos frente a la revolución Latinoamericana”, Nahuel Moreno
Nahuel Moreno, a diferència de l’àmplia majoria dels altres dirigents del trotskisme, va seguir fidel a la classe obrera i all marxisme i, per aquesta via, va acabar trencant qualsevol tipus de relació amb el castrisme. Prova d’això és que el conjunt de les reflexions que manifestem en aquest article estan inspirades en les elaboracions de Bru de la dècada de l’70 i 80.
En el llibre Converses amb Nahuel Moreno ell fa una reflexió molt profunda sobre aquest procés de la seva relació i ruptura amb el castrisme que haurien de ser tinguda molt en compte per tot aquells que lluita pel poder de la classe obrera. Ell diu:
Al llarg de la meva vida política, després, per exemple, de mirar amb simpatia a el règim que va sorgir de la revolució Cubana , he arribat a la conclusió que cal continuar amb la política revolucionària de classe, encara que retrassi l’arribada al poder per nosaltres en vint o trenta anys o el que sigui. Nosaltres aspirem que sigui la classe obrera la que veritablement arribi a el poder, per això volem dirigir-la.
Notes:
[1] Fuente: Ministerio de Inversión Extranjera y Colaboración
[2] Andrés Oppenheimer. Periodista i escriptor argentí va treballar per a l’Associated Press i per The Miami Herald. És autor del llibre “L’hora final de Castro”. L’any 1987 va guanyar el premi Pulitzer.
[3]Andrés Oppenheimer “La sucesión cubana en el mundo”. New Herald, 10 de agosto de 2006.
[4] Jon Lee Anderson es autor del llibre “Che Guevara. Una biografía”
[5] “Balseros” va ser el nom donat a un moviment de diversos milers de persones que, en funció de les penúries econòmiques, es llançaven a la mar en embarcacions improvisades per arribar als Estats Units.
[6] Jimmy Carter, convidat per Fidel Castro, va visitar Cuba entre 12 i 17 de maig de 2002. Va realitzar una conferència a la Universitat de l’Havana, transmesa en viu i en directe per tota l’illa, on va diferir un dur atac contra la Revolució Cubana . A posteriori, Fidel va fer un homenatge a Jimmy Carter davant diversos milers de persones en un estadi de beisbol.
[7] Després de el triomf de la revolució hi va haver molts casos en què activistes antiimperialistes segrestaven avions als EUA, els portaven a Cuba i demanaven asil político.Después de el triomf de la revolució hi va haver molts casos en què activistes antiimperialistes segrestaven avions en els EE. UU., els portaven a Cuba i demanaven asil polític.
[8] “Manifiesto Comunista”, Carlos Marx
[9] Discurso de Fidel Castro, 21 de julio de 1961, Santiago de Cuba