Les últimes eleccions catalanes certifiquen un canvi profund en l’estratègia de la CUP. En aquestes, ha recuperat la força parlamentària que va aconseguir, l’any 2015, al Parlament de Catalunya, obtenint 10 diputades (1 menys que el 2015), tot i que ho va fer amb 6.159 vots menys.
Per primera vegada, d’una manera explícita, la CUP fa una campanya amb una clara voluntat de voler ser part del “bloc de governabilitat” de l’independentisme oficial, amb el que ha estat incapaç de desvincular-se els darrers anys. Això té una expressió en la mesa del Parlament, en el protagonisme de Dolors Sabater com a cap de llista i en l’acord de la CUP amb ERC, per a donar suport i estabilitat parlamentària al proper Govern Aragonès.
Però, aquesta ha estat sempre l’estratègia de l’esquerra independentista representada per la CUP? Com ha evolucionat la política de la CUP, a més de 8 anys de la seva irrupció al Parlament? En aquest article volem fer una anàlisi crítica que volem compartir amb moltes militants de l’esquerra independentista, que tantes hores i esforç han dedicat en aquest projecte.
Del projecte municipalista a la irrupció al Parlament
El projecte de l’esquerra independentista, que té anys d’història i ha assolit un significatiu arrelament popular i territorial, va ser rellançat l’any 2000 a través de la Candidatura d’Unitat Popular. Al 2011, el treball local de les Candidatures d’Unitat Popular va tenir la seva primera irrupció electoral, amb 67.000 vots, 104 regidors/es i 4 alcaldies.
El juny del 2010 la sentència del Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut i, a partir d’aquell any, eclosiona amb força el moviment independentista amb la gran manifestació al Passeig Gràcia a la Diada de Catalunya l’any 2011.
L’any 2012, l’Assemblea Nacional de la CUP celebrada a Reus decideix concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya. L’eclosió massiva del moviment independentista va obligar la CUP a superar els límits del municipalisme i ho va fer presentant-se com a una alternativa enfront l’independentisme oficial, el govern de Mas de les retallades i les privatitzacions, i l’esquerra tradicional. Per primera vegada, la CUP era al Parlament de Catalunya amb 4 diputades, 126.219 vots i 27.111 avals recollits.
David Fernàndez ho definia com a “voluntat de Cavall de Troia” i Quim Arrufat com a “enviar una delegació d’astronautes al Parlament a alterar el discurs dominant, a obrir escletxes a la institució, a impulsar els canvis polítics més urgents i, sobretot, a habilitar amb força la concepció que el poder és del poble i el poble el pot prendre si ho vol”.
Durant el procés d’investidura del Parlament d’aquell mateix any, els vots de la CUP-AE es van comptabilitzar com a nuls perquè, simbòlicament, van escollir persones no electes que representaven algunes de les lluites de les quals es reclamava la CUP: a la presidència del Parlament van votar a Manuel G.B., veí de Burjassot que va intentar suïcidar-se abans de ser desnonat; a la vicepresidència van votar a Pedro Álvarez, assassinat feia vint anys per un policia de paisà a l’Hospitalet de Llobregat que encara no ha estat processat en el cas; a Guillem Agulló, jove assassinat fa 28 anys al País Valencià per un grup feixista i a Idrissa Diallo, jove guineà migrant que va morir al CIE de la Zona Franca de Barcelona. A la Mesa del Parlament van votar a Ester Quintana, que va perdre un ull víctima d’una pilota de goma de la BRIMO, a Andreu del Cabo, sindicalista de TMB acomiadat i a Blanca Serra, independentista detinguda i torturada a principis dels anys vuitanta.
Però, què ha quedat d’aquella CUP que era oposició nítida a l’independentisme pactista i autonomista, als governs de les retallades, que es reclamava de les lluites socials i que es proposava construir una organització de lluita?
La investidura de Puigdemont
Corrent Roig, l’organització catalana de Corriente Roja (secció de la LIT-CI a l’Estat espanyol), vam decidir el gener de 2015 integrar-nos a l’espai polític Per la Ruptura, en el qual la CUP confluïa amb altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista i agrupaments municipalistes d’esquerra i on es recolzava la candidatura CUP-Crida Constituent (CUP-CC).
Un any després, el gener del 2016, amb la investidura del llavors convergent Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i la constitució del nou govern, una coalició entre Convergència i Esquerra, amb suport extern de la CUP, Corrent Roig anunciàvem la nostra ruptura amb la CUP-CC per continuar amb el nostre treball polític independent.
La CUP-CC representava un espai de reagrupament de l’activisme i, amb un programa democràtic-radical de ruptura amb el règim espanyol i amb la Unió Europea, era l’única força rupturista a les institucions catalanes. Però podem situar dos problemes cabdals, íntimament lligats, en la seva evolució els darrers anys: d’una banda, una deriva política a favor d’integrar-se, cada vegada més, en el “bloc de governabilitat” amb ERC i JxCAT, i, d’altra banda, la institucionalització, cada cop més pronunciada, de l’organització.
Discursivament, la CUP segueix actuant com una força rupturista i lligada a les lluites i moviments socials, però, una cosa és dir i l’altre és fer. Repassem algunes de les posicions de la CUP més polèmiques que, al parer nostre , han anat erosionant el seu projecte inicial:
- La primera d’elles és justament la que va provocar la ruptura de Corrent Roig amb la CUP-CC. En un context espanyol de greus problemes de governabilitat, l’any 2016 la política catalana va estar marcada per tres fets interconnectats: el pacte de Junts pel Sí i la CUP, la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat i la constitució del nou govern, una coalició entre Convergència i Esquerra, amb suport extern de la CUP.
- La CUP va vendre com una victòria aquesta decisió, doncs “va enviar Artur Mas a la paperera de la història”. Però, tot i que Puigdemont simbolitzava una ruptura amb la vella Convergència, seguia sent hereu d’un programa neoliberal que representava a la mitjana burgesia catalana, incapaç d’arribar fins al final en la lluita contra l’Estat i enemic dels drets i interessos del poble treballador. La inconsistència política mostrada i la capitulació final davant de Convergència i Esquerra van desacreditar la CUP davant d’un sector d’activistes i la van acabar convertint en l’ala esquerra del govern burgès pseudoindependentista, allunyant-la de les barriades obreres de l’àrea metropolitana.
- En aquesta línia, el 2017, dues diputades de la CUP van votar a favor dels pressupostos de Junqueras, irremeiablement semblants als anteriors (rebutjats per la CUP) i que la mateixa diputada Eulàlia Reguant assegurava que “no són uns pressupostos socials”.
L’actuació davant de l’1 d’octubre
El 2017 el poble català va expressar la seva voluntat política en el referèndum de l’1 d’octubre, on vam assistir a un aixecament popular massiu, enfrontant una salvatge repressió, i en la vaga general del 3 d’octubre, contra la repressió i per les llibertats democràtiques. El Govern de la Generalitat de Puigdemont-Junqueras va fer una crida expressa a la desmobilització, va acceptar el 155, entregant les institucions sense oferir resistència i va deixar els Mossos en mans del govern central de Rajoy. En definitiva, va trair la voluntat popular i el mandat de l’1 d’octubre, sotmetent-se als representants de la UE i la patronal.
Però la CUP, lluny de denunciar aquesta traïció i enfrontar-la, treballant per aixecar una alternativa política de lluita, s’hi va sumar, afegint-se a la humiliant DUI de Puigdemont, suspesa 8 segons després de declarar-la, apel·lant a una mediació internacional inexistent i a un diàleg impossible amb un règim hereu del franquisme que no admetia una altra cosa que la rendició incondicional i que només busca la venjança i una humiliació exemplaritzant. Una DUI signada per les diputades de la CUP que, a més de no tenir valor jurídic, assumia, entre altres coses, “de manera unilateral” tota la normativa de la UE i els tractats internacionals d’Espanya, en primer lloc l’OTAN.
En continuïtat amb tot l’anterior, en lloc de donar la batalla per tal de boicotejar les eleccions del 21 de desembre imposades pel 155 de Rajoy i la Monarquia i exigir-ho a tots els partits sobiranistes, s’hi van plegar. Tot i que l’Anna Gabriel va confessar que “l’opció natural hauria sigut fer boicot als comicis”, van acabar entrant-hi per “materialitzar la República Catalana”. No podem criticar la seva participació final als comicis però sí que ho fessin en nom de materialitzar una república fictícia que formava part de la faula d’ERC i JxCAT, que la CUP es va apropiar com a seva.
Així mateix, el maig del 2018, la CUP es va abstenir per a permetre la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat justificant que els seus vots obeïen a “una excepcionalitat antirepressiva i democràtica davant l’embat de l’Estat” i que “no significaven un suport polític“. Carles Riera va afegir que si el nou govern es dedicava a “normalitzar la gestió de l’autonomisme o a gestionar engrunes que només permeten fer polítiques neoliberals“, farien una “oposició activa“. Pel contra, si desobeïa l’Estat, li donarien suport i estaven preparats per “assumir la seva responsabilitat” i, si calia, entrar al govern.
Però la realitat és que, després de les eleccions no van fer res més enllà de petits gestos. I quan han fet denúncies – parcials i amb la boca petita – de les traïcions de la direcció independentista i el Govern, aquestes no han tingut conseqüències polítiques en les seves aliances.
La lluita contra la sentència
En la lluita contra la sentència als dirigents independentistes, amb milers de persones diàriament mobilitzades als carrers, van tornar a abandonar-les, lloant l’estratègia de Tsunami Democràtic basada en el #SpainSitAndTalk (Seure i Parlar) i renunciant a organitzar assemblees populars i un pla de lluita col·lectiu, quedant les mobilitzacions reduïdes a esperar “ordres de dalt”. La CUP, en lloc de posar els seus parlamentaris/es al servei de la lluita, va sumar-se a l’Assemblea de Càrrecs Electes que només existia sobre el paper i amb la que Puigdemont va intentar canalitzar el moviment.
El problema de la CUP és que, per molt que faci declaracions formals, és incapaç de trencar la subordinació política al bloc independentista oficial. No s’ha cansat d’emplaçar-lo, una, altra i altra vegada, a “no fer autonomisme“, a “desobeir” i “fer república“. Però no cal ser un geni per saber que JxCAT i ERC no desobeiran: perquè no volen un aixecament popular, són respectuosos amb l’actual ordre social, són aliens a les reivindicacions de la classe treballadora i ho subordinen tot a cercar una mediació futura de la UE.
Lligada de mans i peus a les institucions
Al llarg de la història el parlamentarisme ha estat una font de cooptació d’organitzacions de l’esquerra, activistes i lluitadors/es, ja que, amb el pas del temps, els privilegis, recursos i visibilitat que ofereixen les institucions i, concretament, els Parlaments, acaben desviant el focus d’atenció de l’activitat extraparlamentària.
El parlamentarisme és una arma potent per a desviar i integrar el moviment obrer i els processos de lluita en el sistema capitalista. El Parlament és una maquinària amb vida pròpia i ritme frenètic que t’arrossega als interessos de la mateixa institució, que no té res a veure amb els propis ritmes i lleis de les lluites de la classe obrera i les classes populars.
Només un partit amb una claredat política i estratègica i que subordini el seu treball parlamentari a la lluita extraparlamentària, pot salvar-se d’aquesta deriva, tot i que no podrà eludir-ne les pressions en aquest sentit. Cap organització n’és immune i la CUP no s’escapa d’aquesta llei.
La incapacitat ja esmentada de la CUP de desvincular-se del “bloc de governabilitat” independentista està, en un grau o altre, associada a l’adaptació a les institucions. La seva presència en elles comporta el perill d’acabar depenent d’aquestes mateixes, ja que els alliberats/des, la infraestructura i la visibilitat política, està directament vinculada a la quantitat de càrrecs públics a les institucions.
Dins la CUP hi ha corrents i estratègies obertament enfrontades – com és el cas d’Endavant i Poble Lliure – que, els darrers anys, han tensat molt l’organització, com l’etapa del “Mas o març”. Són, probablement, diferències que farien impossible la convivència en una mateixa organització si no fos pel ciment institucional.
N’és un exemple, la darrera campanya electoral, en la que, tot i que el Consell Polític de la CUP va aprovar tres documents que qüestionaven punts claus de la seva proposta electoral, es va acabar imposant la lògica de Sabater i d’un sector de la CUP. Qui mana, doncs, els candidats/es i els qui tenen pes institucional o els organismes de decisió? Aquesta lògica no s’explica si no és pel grandíssim pes de les institucions a l’interior de la CUP.
Aquesta institucionalització els ha conduït, també, a deixar de banda la desobediència a una legalitat injusta per posar el centre, no en la mobilització social, sinó en la gestió institucional per “millorar la vida de la gent”. Quan han tingut l’ocasió de plantejar una alternativa política, com a la tardor del 2017 i el 2019, és quan han estat més “governamentalistes“ i quan més s’han plegat al govern i a la institució. Mai han aixecat una alternativa real a l’independentisme oficial, mai s’han plantejat lluitar per a desplaçar-los i substituir-los, sinó que hi han fet aliances estratègiques.
La manca d’una estratègia revolucionària
Defensar la proclamació de la República catalana independent és una base des de la qual defensar la lliure unió entre els pobles de l’Estat i més encara, forma part de la lluita per uns Estats Units Socialistes d’Europa. Els qui ens reclamem del marxisme revolucionari som partidaris de la unió, però rebutgem amb totes les nostres forces una unió forçada. La lluita per l’autodeterminació i, en concret, per la República catalana és una batalla que pertany també a la classe treballadora de tot l’Estat.
Per a nosaltres, la lluita per l’autodeterminació en particular i per la democràcia política en general forma part substancial de la lluita per acabar amb el règim monàrquic i per la revolució socialista. Per a nosaltres, l’alliberament nacional i l’alliberament social són indissociables i no és possible concebre l’un sense l’altre. Tot ha de ser considerat des d’una òptica de classe, no des d’un punt de vista “nacional”; des de l’impuls de la mobilització directa de masses, que no s’adapta a la legalitat injusta i opressora del règim sinó que la desafia i qüestiona.
L’estratègia de la CUP i de l’Esquerra Independentista, en canvi, fa de la independència dels Països Catalans el seu centre absolut, on el socialisme queda relegat a un referent ideològic, i no pas una estratègia i un programa que guiïn la seva activitat.
El projecte de la CUP es basa en una estratègia reformista de “transformació” que no va a l’arrel dels grans problemes socials i estructurals de la societat capitalista i del règim monàrquic. Tot i que compartim la seva afirmació que “ens enfrontem a un capitalisme irreformable que planteja una ofensiva general sobre les condicions de vida i de treball i sobre els recursos existents”, pensem que la “transformació social” no vindrà de la construcció d’espais de “contrapoder popular“ i de “conquesta de sobiranies“ mitjançant les cooperatives i l’economia social i solidària amb ajuda dels Ajuntaments. No hi haurà cap canvi significatiu, d’arrel i permanent si no és de la mà d’una ruptura revolucionària, on la classe treballadora, amb el suport i aliança d’una majoria social i popular, irrompin a l’escena política massivament i, a través de les seves pròpies organitzacions i de la seva autoorganització, prenguin el poder, construeixin un nou Estat i expropiïn a la banca i a les grans empreses i sectors estratègics, per a donar pas a una economia planificada democràticament.
És urgent construir una força revolucionària
La CUP ha passat de defensar la ruptura amb el règim i les seves institucions a lluitar des de dins per “millorar la vida de les persones”, assumint l’adaptació a la democràcia burgesa com a horitzó estratègic. Aquesta millora es sintetitza en adaptar les seves exigències i el seu programa a la lògica del possibilisme, deixant la lluita per la revolució i el socialisme per a les proclames. En plena campanya electoral, mentre la situació exigia un programa que plantés cara a la patronal i la banca, la CUP va defensar “desenvolupar una banca pública a través de l’Institut Català de Finances”, en comptes de lluitar per nacionalitzar la banca privada sense indemnització.
La CUP ha entrat en la lògica defensada per Poble Lliure i La Forja, d’entrar al govern per a “controlar-lo des de dins, fer-lo moure cap a l’esquerra i fiscalitzar-ne el full de ruta des de dins”. És la mateixa lògica d’Unidas Podemos amb el PSOE que ja sabem a on porta.
Aquesta política, en nom de la lluita per l’autodeterminació i la sobirania nacional acaba supeditada a la burgesia catalana que, tot i les seves contradiccions i enfrontaments amb el règim monàrquic i la gran burgesia espanyola, és incapaç de portar endavant una lluita conseqüent per la República Catalana i és partidària de mantenir el domini econòmic d’una minoria sobre la gran majoria, aplicar els plans d’austeritat i les retallades que mani la UE i reprimir a cop de porra qualsevol símptoma de rebel·lió popular.
Els i les militants de Corrent Roig pensem que no hi ha dreceres en la lluita per la revolució i el socialisme i es fa urgent construir una organització que tingui com a horitzó la batalla per la llibertat nacional de Catalunya, la ruptura revolucionària amb les actuals institucions i un govern dels treballadors/es. Una força revolucionària que, de ben segur, es construirà al calor de la mobilització i a partir de ruptures, acords i fusions amb altres activistes, tendències i organitzacions. Per part nostra estarem colze a colze amb tots els companys/es de la CUP que lluitin contra l’actual deriva.