La independència de Grècia va venir de la mà de la derrota de l’Imperi Otomà el 1828 en mans dels exèrcits britànics, francès i rus. La seva constitució com a estat independent va ser formalitzada el 1831 en el Protocol de Londres, en què les potències europees van imposar com a rei el germànic Otó I. El període posterior va estar marcat per una successió de disputes entre diferents sectors de la burgesia grega, associats a una o altra potència europea. A la I Guerra Mundial hi van haver dos governs: un de pro-alemany, al voltant del rei, a Atenes; i un altre pro-britànic, a Tessalònica.
Els anys posteriors a la 1a Guerra Mundial i a la humiliant derrota de l’exèrcit grec (1924), en el seu intent de conquerir les ciutats gregues d’Àsia Menor (Turquia), van acabar amb el cop d’estat del general Metaxàs (1935) que, sota la protecció de l’imperi britànic, va imposar una sagnant dictadura feixista i va restaurar la Monarquia.
L’ocupació nazi
La dictadura de Metaxàs va durar fins la 2a Guerra Mundial, amb la invasió de les forces de l’Eix el 1940. Sota l’ocupació nazi, Grècia va ser devastada, saquejada i sotmesa a les pitjors atrocitats. Obligada a subscriure un préstec per finançar l’ocupació nazi, i amb la seva producció industrial i agrícola requisada, Grècia va patir una gran fam que entre 1941-42 va provocar 300.000 morts.
En resposta a l’ocupació alemanya, diverses organitzacions d’esquerra van fundar el Front d’Alliberació Nacional (EAM) i l’Exèrcit Popular d’Alliberació (ELAS). El Partit Comunista de Grècia (KKE), que era un partit supeditat a Stalin, es va integrar més tard en aquests organismes i, a partir de la ruptura del pacte Hitler-Stalin i la invasió nazi de l’URSS, va passar a controlar-los. A Grècia hi van haver dos governs enfrontats als nazis: el govern monàrquic de la burgesia pro-britànica a l’exili, amb base a Egipte; i el govern clandestí de la Resistència, establert a les muntanyes i recolzat en l’EAM i l’ELAS. La classe obrera i el poble grec van ser un exemple de combativitat i heroisme. Com a exemple tenim la vaga general amb la qual aconseguiren que Grècia fos l’únic país ocupat que no va enviar treballadors forçats a les fàbriques alemanyes.
La guerra civil grega
Encara que el KKE rebutjava que la lluita tingués a veure amb ”l’alliberament social” i insistia que només es tractava de l’”alliberament nacional” i que havia de fer-se “amb els nostres grans Aliats”, la incorporació massiva dels treballadors i camperols pobres va unir l’alliberament nacional i social en una sola lluita. La derrota dels nazis en el camp era també la victòria dels camperols sobre els terratinents, el mateix passava quan els obrers es feien amb el control del cinturó roig d’Atenes. Es per això que el govern monàrquic grec, sota direcció britànica, va organitzar l’entrada de tropes reaccionàries a Grècia; no per lluitar contra els nazis, sinó contra l’ELAS. De la mateixa manera, va dissoldre, reprimir i tancar en camps de concentració l’exèrcit grec que s’havia reagrupat a Egipte i volia “combatre el feixisme”, negant-se a ser dirigit per oficials feixistes de Metaxàs.
El 1944 els nazis havien sigut derrotats i l’ELAS, amb 50.000 partisans armats, era el veritable poder arreu del país. Però Stalin, en el seu repartiment de les zones d’influència amb americans i britànics, va deixar a Churchill les mans lliures a Grècia. Aquest, amb l’acord de Stalin, va organitzar l’entrega del poder al govern de Papandreu, que els britànics havien portat de l’exili amb les seves tropes. Després de rondinar, el KKE va acceptar les ordres de Stalin i va accedir a entrar en l’esmentat govern.
Sota les ordres britàniques, el govern Papandreu es va llançar a desarmar l’ELAS mentre conservava intactes els batallons dels col·laboracionistes. L’ELAS es va negar a entregar les armes i, el 3 de desembre de 1944, la població es va rebel·lar en massa, la policia va disparar a matar i es va iniciar la “batalla d’Atenes” (33 dies). Churchill en persona es va desplaçar a Grècia per dirigir les operacions i impedir el que ell anomenava ”la victòria del trotskisme obert i triomfant”. Derrotat l’ELAS, el govern titella va prendre el control de les principals ciutats. La resistència es va desplaçar al camp.
El febrer de 1945, Stalin imposa a l’EAM/ELAS la firma de l’Acord de Varkitsa, que reconeix el referèndum fraudulent, la monarquia i prescriu el desarmament militar; tot i que la resistència encara es va mantenir a la muntanya. El poble grec ho va pagar molt car, ja que els membres i simpatitzants de l’EAM i l’ELAS van ser presos del “terror blanc”. La derrota política i militar a la guerra civil va donar lloc a un règim d’oberta persecució.
A partir de 1947, ja en plena “guerra freda”, els britànics, amb l’imperi colonial malferit i esvalotat, van traspassar la seva responsabilitat als nord-americans, que van dirigir i finançar la reconstrucció de l’exèrcit grec, el qual va passar de 20.000 a 150.000 soldats. El 1952 van incorporar Grècia a l’OTAN.
Un país sotmès i dependent
Grècia, convertida en una semicolònia privilegiada, va ser també agraciada amb el Pla Marshall, el qual mai va arribar a canviar l’estructura productiva del país marcada per un gran predomini agrícola i un retard de la indústria. “L’edat d’or” del capitalisme grec va ser als anys 60, quan es va donar un desenvolupament de la manufactura mentre es mantenia la repressió dels drets laborals i polítics. Als anys 60 s’inicia també un procés de mobilitzacions obreres i de canvi gradual cap a un règim parlamentari que va durar molt poc degut al cop dels coronels el 1967, el qual va donar lloc a una nova dictadura militar.
La burgesia grega va aprofitar la dictadura per gaudir d’altes taxes de guanys durant el “boom” econòmic internacional, amb una indústria de baix nivell tecnològic bolcada al consum intern i una marina mercant associada al transport internacional de cru. El final de la dictadura va coincidir amb l’esgotament del “boom”. Llavors, el govern de “Nova Democràcia” (ND) va negociar l’entrada a la CEE (avantsala de l’actual Unió Europea) com una taula de salvació per a la burgesia grega. El PASOK va firmar l’adhesió el 1981.
Però l’entrada a la UE significava entregar el dèbil i malferit teixit industrial grec, basat en la petita empresa, a la competència dels grans oligopolis de les grans potències europees. Només en la minera van ser tancats 132.000 llocs de treball entre 1981-2005. No només hi va haver desindustrialització, també els agricultors grecs s’han vist degradats. Són el 3r productor mundial d’oli d’oliva, però exporten el 60% de la seva producció a Itàlia que l’envasa i es queda amb el 50% del preu de venta.
Als 80, la lluita obrera va aconseguir conquestes salarials, laborals i socials importants amb dècades de retard respecte els països del centre i del nord. Aquestes conquestes van ser acompanyades de grans concessions fiscals als empresaris, que amb prou feines pagaven impostos per evitar que decaiguessin els seves guanys. El segon govern del PASOK, el 1985, va voler contrarestar la crisi amb un programa d’austeritat que neutralitzés les conquestes dels treballadors. El 1990 ND va retornar al govern i mitjançant fons europeus, despeses en infraestructura i especialització en turisme, semblava que superava la crisi, però en realitat preparava la posterior explosió. Tals inversions profunditzaven la dependència grega. En realitat, es recolzaven en préstecs que venien del superàvit comercial alemany (i francès), el qual era cada cop major en tant major era la desindustrialització del país. L’entrada a l’Euro va portar aquest procés de desindustrialització, endeutament i submissió a un extrem en què es va arribar a l’inevitable: el brutal esclat del deute grec.