El cop imperialista a Veneçuela no allibera al govern de Maduro de les seves responsabilitats; a l’inrevés, les posa al nu, ja que si la política de Maduro hagués estat revolucionària (com ens intenten defensar els castro chavistes) expropiant a la burgesia de sempre i a la boliburgesia, adoptant mesures revolucionàries contra els contrarrevolucionaris burgesos i pro imperialistes, organitzat organismes de poder obrer i popular en comptes de mecanisme democràtic burgesos… és a dir, avançant cap a la dictadura del proletariat; el capital internacional i nacional estarien més febles per a fer fan sempre, intentar recuperar el control directe de l’estat, sense intermediaris com Maduro.
Però Maduro com el chavisme no podia anar en aquest camí, perquè és una direcció burgesa, nacional, que només utilitza la mobilització de masses no per a derrotar a l’imperialisme, sinó per a millor negociar amb ell. Com va dir Evo Morales fa anys, “volem deixar de ser serfs, per a ser socis”.

Ni Maduro, ni Chávez, … volien alliberar a la classe treballadora veneçolana de l’explotació capitalista, es limitaven a negociar entre els dues cadenes imperialistes, la dominant, al voltant dels EUA, i la “emergent”, al voltant de la Xina, per a mantenir certs beneficis (“volien ser socis”). Com va fer Lula, Kirsnher i  altres; cavalcar entre dues aigües.

Però les crisis econòmiques no perdonen, i baixen del pedestal a tothom; i l’imperialisme no admet “socis”, només “serfs”. L’imperialisme nord-americà ha de recuperar el terreny perdut; amb Trump i els seus clons europeus (Salvini, Vox, Le Pen,…) o llatinoamericans (Bolsonaro, Macri,…) han trencat definitivament el pacte social establert en els anys 40. Els atacs als pobles van paral·lels al desmantellament de les restes Estat del Benestar en els estats on quedava (centralment la Unió Europea).

El suport de Trump al cop de Veneçuela és part d’aquesta ruptura del pacte social que s’expressava en la política de “reacció democràtica”; és a dir, en la utilització de mecanismes democràtics per a imposar derrotes als pobles, com havien inaugurat en la revolució portuguesa en els 70.

Maduro és el gran problema perquè el poble veneçolà s’alliberi de l’imperialisme i del capitalisme nacional; perquè tard o d’hora conciliarà, pactarà amb ell, com porta fent tots aquests anys pagant el deute, o quan no van prendre mesures repressives contra els instigadors del cop del 2002 o contra els quals van promoure el “lock out” petrolier, en els primers anys del chavismo.

Però el capitalisme yanki té una gran crisi interna, i al cap de Maduro vol derrotar al poble veneçolà. Defensar a Maduro avui és obrir-li les portes de bat a bat al fet que l’imperialisme yanki recuperi el control directe de Veneçuela, ja que crida a confiar en un govern que és tan burgès com el de Trump. Només la política independent de la classe obrera i el poble veneçolà, que davant el cop promogut pels EUA de manera revolucionària, podrà evitar el seu triomf a curt o mitjà termini.