El mateix govern que va incomplir una de les seves principals promeses electorals, la derogació de la Llei Mordassa, ha aprovat el 28 de desembre – amb la població de festa!- la Llei de Seguretat Nacional on es dota l’administració d’unes “línies d’acció estratègica” davant dels “riscos i amenaces” (sic) que té l’Estat espanyol.
Dit d’una altra manera, vénen temps de “guerra”, encara no calents, però que estan dins de les perspectives que es marca la mateixa llei; “(…) podrien agreujar-se les situacions de migracions massives, inestabilitat regional i fins i tot produir nous conflictes armats”.
La seguretat “nacional” imperialista
El mateix concepte de “seguretat nacional” ja hauria de fer saltar totes les alarmes als demòcrates i antiimperialistes, ja que no es pot oblidar que, en nom seu, i després dels atemptats de l’11S, els EUA no només van envair i van destruir països, sinó que va suposar una reculada històrica en els drets civils: l’Acta Patriòtica, que donava carta blanca a la policia i l’FBI, i l’obertura de Guantánamo.
La idea de seguretat nacional, fins i tot en un estat imperialista de segona com l’espanyol, té unes connotacions expansionistes més que evidents. De fet, l’àmbit de la mateixa llei no se cenyeix a les fronteres de l’estat espanyol, sinó que té “els objectius de les organitzacions a què Espanya pertany (…), l’ONU, la Unió Europea i l’OTAN, amb les que pretenen protegir i garantir els interessos compartits amb els seus socis i aliats”.
Si al Sahel, al Marroc, a la Banya d’Àfrica o al golf de Guinea la Unió Europea, com ja passa, envia tropes per mantenir viu el negoci dels “diamants de sang”, les tropes espanyoles seran part del saqueig de les riqueses africanes com ja fan els francesos a l’Àfrica Central o al Golf de Guinea. Tant és així que el mateix decret reconeix que ja hi ha destinats contingents espanyols en aquestes zones per lluitar contra la “pirateria” i la “pesca furtiva”, o en altres paraules, per “defensar les inversions espanyoles a la regió”.
Això és parlar clar i no les declaracions retòriques sobre els drets humans i les minúcies per l’estil. La “seguretat nacional” a l’estranger té com a objectiu defensar les inversions espanyoles! I que se sàpiga, «l’espanyolet mitjà» no és el que inverteix pel món endavant, sinó les grans constructores i les infraestructures (OHL, ACS, Acciona, etc.), les grans de l’energia (Naturgy/Gas Natural, Repsol , Iberdrola i altres), etc., és a dir, el capital imperialista espanyol.
Estudiem la frase “defensar les inversions espanyoles a la regió” com una fórmula algebraica, per descobrir el que amaga la retòrica; així, ens trobaríem que la “x” (les inversions espanyoles abstractes) són els capitalistes espanyols, per la qual cosa el resultat és que la “seguretat nacional” té de poc “nacional” i molta seguretat capitalista i imperialista.
Però hi ha una altra incògnita a aclarir la fórmula retòrica de la seguretat nacional, la “multilateralitat”. El decret, a més de situar-se amb els seus “socis i aliats” de l’OTAN, amb els EUA al capdavant, parla que l’Estat espanyol promourà la “multilateralitat”.
Això sí que és la quadratura del cercle: es promourà la “multilateralitat” ubicant-se, per endavant i sense embuts, en un dels “costats”, el de l’OTAN i la UE. I, per si no n’hi hagués prou, es defineixen els causants dels “riscos i amenaces” que donen origen a aquesta llei; “el replegament dels EUA -“soci i aliat”- de determinats escenaris (…) deixarà un buit que serà aprofitat per actors com Rússia i la Xina. Enfrontar aquests desafiaments exigeix una ferma i àmplia cooperació internacional”. És això el que significa en realitat “multilateralitat”, la cooperació amb un costat de l’espectre internacional davant un altre, que crea els “desafiaments”?
Dit obertament, si l’OTAN decideix que a Ucraïna cal enfrontar Rússia, les tropes espanyoles hauran de fer part de la guerra contra Rússia. Si al Mar de la Xina els EUA i els seus amics de l’aliança AUKUS (Gran Bretanya -UK per les sigles en anglès- alliberada de la disciplina de la UE i Austràlia) s’enfronten a l’exèrcit xinès, l’estat espanyol estarà amb els amics transatlàntics.
Podran fer tota la retòrica del món, però és obvi que per als pobles d’Àfrica o pels russos i xinesos la seguretat nacional de l’estat imperialista espanyol és part d’una de les cadenes imperialistes, encapçalada pels EUA i l’OTAN; i les crides a la “multilateralitat” només amaguen una política imperialista agressiva on si estan utilitzant tots els mitjans de desinformació, subversió, etc., que a la llei, sembla, només s’utilitzen “per pressionar els governs democràtics” (o sigui, ells).
Uns governs “democràtics” “innocents” de tota culpa, que no usen aquests mateixos mètodes de “desinformació” i “subversió” per soscavar la “sobirania nacional” d’altres estats, segons els convingui per als interessos dels seus capitalistes. Si us plau, si fins i tot semblaran unes “germanetes de la caritat”!
Enfrontar les “campanyes de desinformació”
El caos provocat per la pandèmia, que va posar en evidència les debilitats productives del sistema per resoldre’l va accelerar les tendències anunciades des de la crisi del 2007/8; no obstant això, també va posar en solfa la credibilitat dels seus mitjans de comunicació i la capacitat dels bulls de posar contra les cordes governs sencers.
És obvi que, encara que no ho digui obertament, aquesta llei s’emmarca en una situació política on les tensions intercapitalistes s’aguditzen fins a extrems gairebé prebèl·lics (Ucraïna, Taiwan, Veneçuela…), i com a tal, té la seva traducció a la política interna: “En aquest clima de creixent tensió internacional, on determinats actors es rearmen per enfortir les seves aspiracions estratègiques, Espanya requereix una capacitat de dissuasió creïble i efectiva, i una capacitat de defensa autònoma”.
Sota aquestes paraules, la llei de seguretat nacional podria dir-se bé “llei de defensa nacional”, ja que si són certes aquestes hipòtesis que el món està en el pendent de “nous conflictes armats” com assenyala el decret, no de la pau, s’imposen mesures que enforteixin la capacitat de “defensa autònoma” davant dels previsibles “quintacolumnistes” que intentaran debilitar des de dins aquesta defensa nacional. En aquest marc s’entén que un dels eixos de tota la llei sigui la lluita contra les “campanyes de desinformació”, de “subversió”.
En una societat en pau (així sigui capitalista) la “desinformació”, és a dir, els bulls, les mentides o per utilitzar el terme tan “castís” i que tant els agrada als “espanyols-defensors de tot el que és espanyol” de Vox i el PP, com el terme l’anglosaxó fake news, entraria dins la llibertat d’expressió.
Que hi hagi informacions falses és habitual en tots els sistemes des que els faraons posteriors es van dedicar a esborrar tot vestigi del faraó heretge, Akenaton, o que Virgili escrivís l’Eneida a més glòria de la família Julia, a la qual pertanyia, oh casualitat!, Juli Cèsar i el seu nebot, l’emperador August, mecenes de Virgili.
El caràcter de la “desinformació” o les faules canvien de contingut quan ja no es donen sota una situació de pau i estabilitat social, sinó en una situació inestable, amb les contradiccions aguditzades per una retòrica prebèl·lica. És una màxima reconeguda per tothom que “la veritat és la primera víctima de la guerra”, i d’això la classe obrera, en guerra permanent amb la burgesia, en sap molt.
En tot conflicte obrer, sigui pel salari, els llocs de treball o les condicions de vida, la burgesia a través dels seus mitjans de desinformació treballa a preu fet inventant dolços. En el conflicte recent d’Alcoa i Vestas a Galiza la mentida es va convertir en la norma: durant els més de dos anys que va durar la lluita, els mitjans de comunicació i els governs no van dir en cap moment la veritat, que el tancament era l’única opció que donaven les empreses.
Van parlar de “venda” a altres empreses, van amagar el caràcter mafiós d’alguns compradors (Parter, Risc), es van arribar a inventar inversors que no existien…, Tot per amagar els veritables plans de les empreses i debilitar els treballadors en la seva resposta, tot creant-los tota mena d’il·lusions; “campanya de desinformació” a la qual es van sumar, com a bons “quintacolumistes”, les direccions de CCOO i UGT. Aquesta sí que va ser una veritable “campanya de desinformació” en una guerra entre la classe obrera contra les empreses i els seus governs.
Si no hi hagués hagut conflicte, guerra social, aquesta “campanya” hauria quedat com a fantasies d’uns periodistes; però les mentides posades al servei de derrotar l’enemic es converteixen en armes, tan perilloses com les bales. “La política és la guerra amb paraules”, va dir el filòsof grec.
Passa el mateix amb les informacions falses dins de l’estat; si no es produeixen en temps bèl·lics, o prebèl·lics, són simples opinions que entren dins l’àmbit de la llibertat d’expressió. Però com que la Llei se situa en un ambient de crisi aguda entre les potències imperialistes, es transformen en armes que cal combatre amb tots els mitjans a l’abast de l’estat. En aquestes condicions es podrà considerar “enemic” a tothom que publiqui informacions que pugui debilitar la “defensa” de l’estat espanyol o accentuar la “polarització social”.
Així, el text de la llei diu específicament: “Per la seva potencial perillositat, cal assenyalar les estratègies de desinformació d’actors estrangers, tant estatals com no estatals, que desenvolupin aparells de propaganda amb la intenció de polaritzar la societat i minar-ne la confiança en les institucions”. Dit clarament, aquest mateix article podria entrar en aquesta definició, ja que està qüestionant una llei clau a qualsevol estat, la Llei de Seguretat Nacional.
Si a això li sumem, un, que a la reforma de la llei mordassa es manté, encara que en una versió suavitzada, la presumpció de veracitat de la policia i guàrdia civil posant-los les condicions que el seu informe sigui “coherent, lògic i raonable” i dos, l’existència d’un poder judicial en mans de neofranquistes confessos i declarats, com quan el Tribunal Suprem va atorgar a Franco el caràcter de Cap de l’Estat des de 1936, obviant l’existència de la República i els seus càrrecs electes.
D’aquesta combinació es dedueix que un dels principis bàsics de les llibertats democràtiques, la presumpció d’innocència queda al congelador: tota informació serà analitzada “preventivament”, “d’alerta primerenca”, cosa que és el mateix que dir “tothom és culpable tret que demostri la seva innocència”, i la llibertat d’expressió passa a estar sota un “estat d’excepció” per la lluita contra la “desinformació” basat en la presumpció de veracitat de les forces policials.
La llei de seguretat nacional pot ser una eina per coartar les ja per si mateixes limitades llibertats democràtiques a l’Estat Espanyol. I si aquest govern pot no fer-ne aplicació fins als seus extrems més antidemocràtics, en mans del PP i Vox és una arma contra la classe obrera, els pobles i els oprimits, que posaria en qüestió el mateix caràcter democràtic del règim del 78.
Cap a una política de guerra?
La pandèmia va alterar totes les cadenes de subministraments i l’aparell productiu a les potències occidentals, que depenien de la Xina. Amb el decret el govern intenta resoldre els problemes que es van generar. Tot i això, la resposta a crisis sanitàries no és l’únic motiu que el porta a prendre aquestes mesures; l’adaptació al canvi climàtic és una altra de les raons que impulsen aquestes polítiques.
Però, i això és el més greu, hi ha un tercer motiu, geopolític, que mou el govern; la “tensió estratègica i regional” que té un impacte directe sobre els interessos espanyols i, “fins i tot sobre la mateixa sobirania (…) la màxima expressió de la qual podria arribar a adoptar la forma de conflicte armat”.
El govern espanyol se situa, sens dubte, en la previsió de més tensió entre “certs actors i un increment de la competició estratègica entre Estats” (Rússia i la Xina?), i per això es prepara, creant “una reserva estratègica basada en capacitats nacionals de producció industrial”, intentant “assegurar que les cadenes de subministrament d’aquests recursos no depenguin excessivament de l’exterior”, sobre la base de la col·laboració “públic/privada”.
Això, en termes econòmics, és introduir elements d’“economia de guerra” que permetin mantenir la independència davant de crisis planetàries com la pandèmia, o que, en el pitjor dels casos, adquireixi la forma de “conflictes armats”.
La paradoxa d’aquestes mesures del govern és definida pel paper subsidiari de l’imperialisme espanyol a la jerarquia de la divisió del treball; ja que mentre s’afirma que pels tres motius assenyalats (crisi sanitària per la pandèmia, crisi climàtica i crisi interimperialista) cal garantir una reserva estratègica productiva i a les infraestructures, la realitat econòmica mundial apunta en sentit contrari: reduir la indústria a l’Estat Espanyol, i mantenir-la en el que ha estat des dels anys 80, una economia basada en el turisme, la construcció i els serveis, que només genera ocupació precària i mal pagada.
Com s’entén, si no, que la realitat contradigui les rotundes afirmacions del decret sobre “plans industrials estratègics” que redueixin la dependència exterior, i s’admeti com a bo el tancament d’indústries lligades a aquests sectors estratègics com Vestas o Gamesa en allò que fa a les energies renovables, les tèrmiques respecte a l’energia o l’alumini primari, bàsic per a multitud d’indústries?
El govern espanyol podrà fer tota la retòrica que vulgui sobre la “seguretat nacional” o la “defensa de la sobirania”, la veritat és que tots els seus plans són subsidiaris respecte als seus “socis i aliats” de la UE i l’OTAN, dins la crisi social que viu el capitalisme. Per tot això, l’únic que sí que serà aplicable dins de l’Estat Espanyol seran les retallades a les llibertats en funció de la lluita per la “seguretat nacional”, contra la suposada desinformació que generi “desconfiança a les institucions” o incrementi la “polarització social”.
En plata: segons aquesta llei seran sospitosos totes aquelles persones o sectors que busquin, no sols el debilitament del règim del 78, sinó la ruptura amb ell a través de la lluita social; perquè el que és evident, és que els “abascals”, veritables mestres en les campanyes de desinformació, faules i mentides, juntament amb els seus portaveus als mitjans de comunicació, els anomenats “tertulians”, no veuran en cap moment pertorbades les seves campanyes contra tot aquell que pugui resultar incòmode al règim.
S’afegeix un maó més al mur que estan construint per protegir-se del que és un secret de domini públic: el règim haurà pogut superar la crisi que li va suposar la dimissió i fugida del vell rei, donant una aparença de fortalesa, però a cada pas es demostra com pot ser de podrit internament. Els mitjans de propaganda del règim podran intentar “matar el missatger”, desprestigiant-ho, però les recents declaracions del comissari Villarejo sobre el que tothom sabia, demostra que les clavegueres de l’estat segueixen en activitat plena.
La llei de seguretat nacional és la legalització d’aquesta actuació quan afirma que es crearan organismes per analitzar preventivament les amenaces i s’adoptaran mesures d’alerta primerenca, que inclouen fins al tancament d’informacions d’internet sense ordre judicial. És a dir, l’estat s’arroga el dret a investigar tota persona que prevegi ser un “agent” desestabilitzador, sense que hi hagi ordre judicial.
En funció d’enfrontar els “riscos i amenaces” contra la “sobirania nacional” la línia entre democràcia i dictadura es difumina cada cop més, i aquesta vegada l’atac ve del suposat govern “més progressista de la història”.