Escrit pel Corresponsal l’1 de juliol del 2015
Poques hores abans que de l’entrada en vigor l’anomenada Llei Mordassa, milers de persones han sortit als carrers en diferents ciutats per protestar contra la seva aplicació.
L’altra cara de la guerra social de Rajoy i la Troika és la deriva autoritària del Govern, que ha emprès un atac molt greu contra la llibertat d’expressió, reunió i manifestació, amb la finalitat de perseguir i criminalitzar la resistència social.
Les retallades, l’atur i la precarietat van conjuntament amb els pals
El govern ha posat en marxa, a finals del 2013, un important paquet de lleis repressives, que ara estan en tràmit parlamentari i que esperen tenir aprovades a mitjans del 2014. En ell, figuren la reforma del Codi Penal, la del Codi Penal Militar, la Llei de Seguretat Privada (aquesta recentment aprovada) i, especialment, la Llei de Seguretat Ciutadana. També va amenaçar Rajoy amb una llei antivaga arran de la vaga de la neteja de Madrid.
És un paquet repressiu que marca la deriva antidemocràtica del règim que va néixer de la Transició, al qual el 15M va descriure com aquell que “li diuen democràcia i no ho és”, i que viu una avançada descomposició.
Com ataquen les llibertats democràtiques. La Llei Mordassa, anomenada incorrectament de “seguretat ciutadana”
El projecte de llei de Seguretat Ciutadana, coneguda també com a “Llei Mordassa”, persegueix reprimir i impedir les protestes socials per la “via administrativa”, eliminant la protecció judicial. A la pràctica, busca impedir els drets constitucionals de reunió i manifestació. Imposa l’arbitrarietat administrativa i fomenta l’aparició d’excessos policials, instigats pels responsables polítics.
La nova llei sancionarà conductes que abans figuraven com a “faltes” al Codi Penal i que ara es convertiran en “infraccions administratives” castigades amb multes salvatges que el govern podrà imposar al seu gust. Eliminarà les garanties judicials que ara inclouen la possibilitat de reclamar proves en judici i la no-obligatorietat de pagar la multa fins que la infracció es consideri judicialment provada.
El 15M, per exemple, ha guanyat fins avui en dia totes les batalles legals davant de la Delegació del Govern de Madrid, la majoria per vulneració de drets fonamentals. Ara ja no intervindrà cap jutge. La multa serà executiva des del principi i, en cas d’impagament, el Govern podrà embargar els comptes o el sou del multat. Per recórrer-la serà necessari haver pagat la multa i fer front a elevades taxes judicials.
Alguns exemples:
La Llei Mordassa estableix set tipus d’infraccions “molt greus”, sancionades amb multes de 30.001 a 600.000 euros; 31 infraccions “greus” amb multes de 1.001 a 30.000 euros, i 20 infraccions “lleus” amb sancions de 100 a 1.000 euros.
-Les concentracions que van tenir lloc davant les seus del PP quan els atemptats d’Atocha, a vigília de la votació, serien ara castigades amb multes de 600.000 euros.
I amb multes de fins a 30.000 euros:
-“L’obstrucció a l’autoritat en l’execució de les seves decisions administratives o judicials”, és a dir, l’oposició als desnonaments, encara que sigui pacífica.
-L’avantprojecte considera com a infracció “lleu” (multa d’entre 100 i 1.000 euros) la celebració de qualsevol manifestació no comunicada, però l’eleva a “greu” (multa fins a 30.000 euros) si hi ha “actes violents”, “alteracions de la seguretat ciutadana amb la cara coberta” o “obstrucció a les autoritats en l’exercici de les seves funcions”.
-Les “ofenses o ultratges a Espanya, als seus símbols, himnes o emblemes, per qualsevol mitjà”, o sigui, que molt de compte amb cridar contra el rei, cremar la seva efígie o corejar consignes contra la unitat espanyola.
-Desobeir o resistir-se a agents de l’autoritat, negativa a identificar-se o “falta de col·laboració amb la policia en la investigació o prevenció del delicte”.
-La “pertorbació de l’ordre en campanya electoral”, com per exemple irrompre en un acte electoral per protestar contra les retallades o pressionar contra el tancament d’una empresa.
-Provocar “desordres greus en la via pública o provocar incendis que representin un perill per a les persones o béns”, així com obstaculitzar les vies amb barricades.
-“Justificar el terrorisme o la violència”. Per al ministre Fernández, aquí entra l’exhibició de fotos de presos etarres, però no el desplegament de banderes franquistes.
-No s’han oblidat ni tan sols d’afegir “escalar edificis públics o històrics com a forma de protesta”.
Si comets tres faltes lleus en un termini de dos anys, seràs castigat com si fos una greu. I si incorres en tres greus, com si fos una molt greu. Obriran també un fitxer policial d’infractors per mesurar la reincidència i decidir la quantia de les multes. I, a tot això, cal afegir-hi els majors poders atorgats a la policia per escorcollar, retenir ciutadans i fixar “perímetres de seguretat” per vetar el pas.
La llei de seguretat privada
Aquesta llei autoritza la utilització dels serveis de “seguretat privada” en tots els espais possibles, incloent identificar i detenir al carrer. El col·lectiu de militars “Anemoi” adverteix sobre una política cap a la formació d’un “exèrcit paramilitar” i una “impunitat reglada”.
El projecte compleix també la funció de privatitzar funcions públiques. Va dir el ministre Fernández que aquesta llei està pensada perquè les empreses de seguretat (que facturen 3.600 milions a l’any i estan molt ben relacionades amb el PP) tinguin més negoci.
Veure també “La reforma del código penal, la deriva autoritaria del régimen” http://old.corrienteroja.net/?option=com_k2&view=item&id=572:la_reforma_del_c%C3%B3digo_penal_la_deriva_autoritaria_del_regimen&Itemid=172
El seu objectiu és prevenir i impedir la mobilització social
El PSOE diu que el PP fa aquestes lleis per raons ideològiques i per satisfer al sector més a la dreta de la seva base social. Però això és només una part de la veritat, perquè són igualment una conseqüència directa de les polítiques econòmiques i socials de la Unió Europea, que imposa i exigeix retallades de les llibertats que augmenten cada cop més.
Així ho assenyala el diari britànic The Guardian en el seu article “De Quebec a Espanya, les lleis contra la protesta amenacen la democràcia”. En ell es refereix a la “crisi d’ingovernabilitat” provocada pel xoc amb l’austeritat neoliberal, per concloure: “La reorganització dels Estats en una direcció autoritària és part d’un projecte a llarg termini per aturar la democràcia mantenint un mínim de legitimitat democràtica. D’això és del que van les lleis anti-protesta”.
No és per un altre motiu que no hi hagi hagut més protesta oficial que la tímida del president del Consell d’Europa, Nils Muznieks, que va qualificar “d’altament problemàtic” el primer avant-projecte de la llei mordassa. Pel que fa a la Unió Europea, ni un dels seus organismes, sigui la Comissió, el Parlament Europeu o els principals governs, tots han callat.
Una mescla de capitalisme europeu i Opus Dei, juntament criminalitzant la protesta
La guerra social iniciada des de la UE per acabar amb les conquestes obreres i fer-nos retrocedir dècades, necessita l’autoritarisme estatal per prevenir-se de les explosions socials, conseqüència de l’empobriment i la desigualtat.
En el nostre cas, aquestes lleis són la resposta del govern a la resistència social, a la descomposició del règim de la Transició i a l’esquerda de la unitat forçada de l’Estat. Se sumen, a més, a una política de control descarada de l’aparell institucional de l’Estat, al creixent poder atorgat a la jerarquia catòlica i al menyspreu de les formes parlamentàries, la tolerància cap a l’extrema dreta i el foment de la xenofòbia.
És una deriva autoritària que ens fa recordar el que els francesos del segle XIX anomenaven “État-gendarme”, en què el social era més aviat una qüestió de “caritat” i les llibertats democràtiques una cosa tan formal, que no podien ser realment exercides. Només que la decadència del sistema imperialista avui, al segle XXI, comporta nivells molt superiors d’explotació, desigualtat i repressió. D’una banda, estimulen la xenofòbia i el racisme i, de l’altra, apel·len a la repressió i les retallades de les llibertats democràtiques. La llei de seguretat ciutadana no impedeix “formalment” el dret de manifestació i expressió, però, a la pràctica, els retalla brutalment.
Totes les organitzacions i personalitats que es reclamen de la democràcia han d’alçar la seva veu i unir les seves forces, aixecar un clam i mobilitzar-se en massa per impedir que aquesta llei tiri endavant. S’ha de trencar el govern que la promou.
No hi haurà garantia per a les llibertats democràtiques mentre no enderroquem aquest govern antidemocràtic, no ens desempalleguem del règim del ’78 i no trenquem amb la UE.
Una combinació entre el règim de la Transició i la Unió Europea
Els pactes de la transició amb el franquisme van impedir que el potent ascens dels treballadors, la joventut i les nacionalitats escombrés l’entramat autoritari d’un dels règims més genocides, i aconseguís les llibertats democràtiques plenes, donant lloc, en canvi, a un règim que avui s’erosiona per totes bandes.
La monarquia existeix gràcies a una combinació de senilitat i corrupció, a la unitat forçada de l’Estat està qüestionada per l’exigència d’autodeterminació catalana. La querella argentina, les resolucions de l’ONU sobre les fosses i els nens robats o la campanya contra l’assassí de Yolanda González han tornat a destapar els crims franquistes i la impunitat en què viuen torturadors i assassins supervivents i han deixat en evidència que un règim que no garanteix el càstig dels crims contra la humanitat no pot ser anomenat democràtic.
El govern de Rajoy també viu una gran crisi, amb la popularitat per terra, i amb el PP colpejat per la corrupció i amb perilloses divisions internes (avortament…). El bipartidisme, a més, està qüestionat des del 15M, posant en crisi el pilar parlamentari del règim, amb els seus dos grans partits, PP i PSOE, seriosament tocats.
D’on treuen força un govern i un règim tant en crisi per intentar emmordassar les protestes?
La treuen, per la positiva, de la Unió Europea i del nucli dur del capitalisme espanyol, que han fet pinya amb Rajoy, a qui veuen avui com el seu millor instrument. I també de la negativa de la burocràcia sindical i de l’esquerra institucional a anar més enllà de protestes simbòliques i d’una feble i “lleial” oposició parlamentària que espera, pacient, a les eleccions del 2015. És una fatal combinació que està permetent que un govern dèbil i sense legitimitat segueixi governant contra la gran majoria, imposant mesures insuportables.
El moviment obrer, els moviments socials i de la joventut tenen una doble tasca en la lluita contra les retallades, l’atur, els desnonaments, les privatitzacions i pels seus drets: una és enderrocar els pilars reaccionaris del règim de la transició i, una altra, trencar amb les amarres autoritàries dels tractats de la Unió Europea del capital. Dues tasques democràtiques profundament anticapitalistes, enfrontades al principal engranatge del capitalisme imperialista europeu i al nucli dur del capitalisme espanyol.