Home Estatal La Llei Trans i les necessitats del col·lectiu

La Llei Trans i les necessitats del col·lectiu

AUTORA: LUNA RAMOS
Des que el nou govern va assumir el seu mandat, el Ministeri d’Igualtat, liderat per la ministra de UP, Irene Montero, ha fet pública la seva intenció de tirar endavant el que es diu als mitjans com la “Llei Trans”.
Aquesta llei és una reivindicació històrica del moviment pels drets de les persones trans, ja que ella suposaria un avanç en la protecció institucional i la despatologització de les nostres identitats (deixarien de considerar-se una malaltia). Celebrem per tant que el Ministeri d’Igualtat estigui recollint les demandes d’un moviment que ve lluitant des de fa anys per millorar les condicions de vida del col·lectiu. 

Malgrat aquest avanç respecte a les demandes del moviment, no són poques les veus que es posicionen en contra d’atorgar drets a les persones trans, fins i tot dins del mateix govern, tal com van expressar al juny d’aquest any diversos dirigents del PSOE en un comunicat intern, signat també per la seva Secretaria d’Igualtat. Més sobre aquest comunicat AQUÍ.

Ens preguntem llavors com pot assegurar el Ministeri d’Igualtat l’aprovació d’una llei amb la qual ni tan sols acorda el total de la coalició de govern? No oblidem que aquest projecte de llei ja va ser presentat en 2018 per Unides Podem i l’única cosa que va sortir va ser la foto que es van prendre amb organitzacions trans a la porta del Congrés, perquè la proposta va acabar caducant per la seva inacció.

Han passat gairebé 3 anys des de llavors i el que ha fet fins ara UP és habilitar un compte de correu electrònic per a poder expressar suport o rebuig al projecte de llei (tot i que no existeix un nou document posterior al de 2018). 58.993 correus electrònics van donar suport a la proposta, mentre que 1.386 van expressar el seu rebuig.

Per descomptat, un gran sector de la població, inclòs Corrent Roig com a organització política, secundem que s’atorguin drets a la població trans. Malgrat això, no confiem en la capacitat del Congrés de garantir-los, pels motius exposats anteriorment, i per la falta de recursos socials que hem patit des que van començar les polítiques d’austeritat el 2008.

En aquest context, UP sembla expert en prometre sense poder garantir resultats. Durant la present legislatura va portar dues vegades una Proposta No de Llei per la regularització dels immigrants sense papers, portant al moviment #RegularizaciónYa per un camí institucional sense sortida, ja que la PNL va ser rebutjada pel Congrés en totes dues ocasions.

A UP, trobant-se en plena caiguda en intenció de vot, li surt rendible institucionalitzar aquest tipus de moviments i posicionar-se com a garant de drets, encara que mai els aconsegueixi. Desmobilitzar per a portar les reivindicacions del carrer a cambres de ressò només pot tenir intencions electorals, perquè UP sap, tant com nosaltres, que només amb la mobilització i organització d’explotades i oprimides, des de baix, podrem arrencar-li a aquest sistema els nostres drets.

Davant la segona crisi econòmica mundial que travessem en menys de dues dècades ens permetem dubtar de velles promeses de protecció social, més quan es tracta de col·lectius vulnerables com el trans. Fins i tot llegint el projecte de llei presentat en 2018 trobem buits i ens assalten dubtes.

Es planteja la protecció de les persones trans en l’àmbit sanitari, començant per suprimir el diagnòstic psiquiàtric per a poder modificar el sexe registral (autodeterminació de gènere) i accedir a recursos en matèria de transició (hormonació, operacions). Reivindiquem aquesta mesura, encara que considerem que no n’hi ha prou amb eliminar la trava de la psiquiatrització. Sense una reversió total de les retallades a la Sanitat Pública les promeses de recursos queden buides. Entre 2009 i 2018, la despesa pública en salut va disminuir un 11’21% mentre que el PIB va augmentar un 8’6%.

El projecte de llei també planteja formació del personal sanitari en la realitat trans per a evitar la seva discriminació, alguna cosa que concerneix especialment l’Atenció Primària, perquè és la porta d’entrada al sistema sanitari. De nou, ens trobem que els recursos destinats a aquesta àrea s’han reduït un 13’10% de 2009 a 2018. Com formaran als nostres metges de capçalera si no donen proveïment davant un sistema sanitari col·lapsat, tal com hem pogut presenciar durant la pandèmia de la COVID?

El mateix ocorreria en matèria educativa. La proposta de llei promet recursos per a formació de professorat i alumnat dirigida a la sensibilització sobre realitats trans. Ens preguntem com es pot materialitzar aquesta promesa no sols per l’evident pèrdua de recursos en l’Educació Pública (de 2009 a 2017, trobem una pèrdua de 7.000 milions d’euros), sinó també per la creixent inversió pública en educació concertada, regentada en un 60% per l’Església Catòlica.

En els últims 15 anys, l’educació concertada va guanyar una mitjana de 22.407 alumnes per curs a conseqüència de la desinversió en Educació Pública: de 2007 a 2017 el finançament públic a la concertada va créixer un 24’4%, mentre que el creixement de la pública només va ser d’un 2’3%. Com es protegirà a l’alumnat trans sota la imposició moral de l’Església a les aules? Recordem a més, que fins i tot en els centres públics l’Església està present, concorde als Acords de la Santa Seu de 1979, que imposen la religió catòlica com a assignatura cursable.

Finalment, hem d’abordar una altra esfera crucial per a les persones trans: l’àmbit laboral. El 80% de les persones trans es troben en situació de desocupació al nostre país, sent la prostitució una de les sortides forçoses més recurrents per a les dones trans. En el projecte de llei es planteja guardar un contingent d’ocupació pública per a les persones trans, encara que no s’especifica quin seria el percentatge reservat. També es plantegen deduccions fiscals d’un 60% per a les empreses privades que contractin a personal trans. Davant la creixent privatització del sector públic i destrucció d’ocupació dubtem de l’eficàcia d’aquestes mesures, tant per la seva imprecisió en relació a la suposada quota d’ocupació pública, com la no obligatorietat a les empreses de contractar a persones trans. A més, considerem insuficient l’incentiu fiscal, ja que, igual que ocorre actualment amb les persones discapacitades, les empreses poden aprofitar aquesta mesura per a cobrir llocs pels quals l’Estat pràcticament està pagant (amb els nostres impostos) mentre l’empresa explota amb salaris de misèria a aquests treballadors.

La llei també pretén assegurar la protecció de les persones trans en l’entorn laboral mitjançant la creació de protocols contra assetjament transfòbic i clàusules anti-discriminatòries en els convenis col·lectius. Tal com ha passat amb els protocols contra l’assetjament masclista, l’obligatorietat de la llei és relativa per a les empreses privades i no és sinó mitjançant l’organització sindical dels treballadors, moltes vegades contra la direcció dels sindicats majoritaris, que s’aconsegueix parar situacions d’assetjament masclista en els centres de treball, sempre malgrat la patronal. 

Des de Corrent Roig creiem que aquest és el camí a seguir: l’organització de tota la classe treballadora contra tota mena d’opressió. A pesar que reconeixem com un avanç en la lluita la voluntat de part d’aquest govern d’impulsar una Llei Trans, volem assenyalar les dificultats que, sense llei o amb ella, haurem d’enfrontar les persones trans de classe treballadora. Dificultats que haurem de superar com ho hem fet fins ara amb la lluita, al costat de la resta d’explotades i oprimides.

Per això, des de Corrent Roig exigim a aquest govern:
Creació d’ocupació pública amb quota laboral trans. Expropiació dels sectors estratègics de l’economia per a tal fi!
 Reversió de la totalitat de retallades a la Sanitat i Educació públiques!
A baix els acords de la Santa Seu! Educació Sexual en valors d’igualtat obligatòria en el currículum escolar i formació específica per a professorat.
Expropiació dels recursos de l’educació concertada i privada. Fora l’Església de les nostres aules!
Dret a l’autodeterminació de gènere sense requisits de diagnòstic psiquiàtric, ja n’hi ha prou de patologització de les identitats trans!

Exit mobile version