Paola García (estudiant UAB)
Des de ja fa uns anys, concretament des de 2008, ens trobem enmig d’una enorme inestabilitat política i una profunda crisi econòmica i social. Una crisi d’abast europeu i mundial que han generat els banquers i els grans empresaris però que estem pagant els treballadors i les treballadores. Una crisi on qui estem sortint pitjor parades som els sectors més empobrits de la societat.
Els continus plans d’austeritat i “reformes” que ens han aplicat fins ara els governs de Rajoy i de Mas, com ara la reforma laboral, la de les pensions, l’augment de l’IVA o les continues retallades en educació, sanitat i serveis socials ens han portat a la precarització generalitzada del poble treballador i en particular del jovent. Els nous governs, com el de Puigdemont-Junqueras, i també el d’Ada Colau, es proclamin del canvi o no, en lloc de negar-se a aplicar aquests plans i reformes i satisfer les necessitats de la població treballadora, dient no al pagament del deute, evidencien que són governs vassalls de les imposicions i diktats de la UE.
Un context de catàstrofe social: la crisi té rostre de dona
Els sectors més oprimits de la societat, com ho som les dones, les immigrants, el col·lectiu LGTBI o les nacions oprimides som qui més estem patint les conseqüències d’aquesta crisi devastadora. Les dones, que som més del 50% de la població, durant els dos primers anys de crisi, vam patir el 70% dels acomiadaments. El 70% dels contractes que ens fan són temporals o a temps parcial; la diferència salarial entre homes i dones ha augmentat fins a un 24%, arribant a un 40% al sector agrícola; les nostres pensions són un 38% més baixes que les dels homes i, a sobre, durant la crisi s’han retallat quasi bé un 60% les ajudes a dones maltractades i en polítiques d’igualtat, així com s’ha agreujat l’assetjament laboral, que no es denuncia per por, mentre es mantenen els acomiadaments a dones embarassades.
Les estudiants no ens salvem de les retallades
Dins d’aquest context de crisi econòmica i social els estudiants i la comunitat educativa estem rebent forts atacs i retallades. Si fa uns anys enfrontàvem la LOU, una reforma educativa emmarcada dins del Pla Bolonya que tenia l’objectiu d’avançar en la privatització de les universitats públiques, actualment ens enfrontem al 3+2, un decret que culmina el Pla Bolonya i que suposarà un pas més en l’elitització i la precarització de les universitats públiques, conduint a una formació encara més generalista del grau. D’aquesta forma, els fills i filles de classe treballadora i els sectors més empobrits de la societat es quedaran fora de l’especialització universitària, convertint els estudis superiors en un privilegi per als més rics.
A més a més, el 3+2 té l’objectiu de posar l’educació al servei del mercat i, per tant, els graus que no siguin rentables sota una lògica capitalista, seran els més retallats, molts d’ells eliminats o fusionats amb d’altres graus. És el cas dels d’humanitats o educació, on una majoria d’estudiants som dones i on les sortides laborals són cap al sector públic, on les dones són quasi un 70%.
Davant del 3+2 així com davant de qualsevol atac a la classe treballadora i la joventut, les dones som qui patirem més les conseqüències d’aquesta reforma per ser un dels sectors més discriminats i empobrits de la societat. Amb la pujada de taxes i tenint en compte que la major part dels màsters passaran a ser privats, les estudiants i les treballadores, que patim més atur i tenim salaris més baixos i unes condicions laborals més precàries, serem les primeres afectades que ens quedarem sense poder estudiar.
Quin moviment estudiantil necessitem?
Davant d’aquests atacs a l’educació, la sanitat, les pensions i les condicions laborals tenim la tasca de construir un moviment social de resistència que enfronti cada retallada i la precarietat a la que estem sotmesos.
El primer que hem de fer els estudiants per a enfrontar el 3+2 és un pas endavant en la construcció del moviment estudiantil. Necessitem avançar en la nostra organització per aconseguir un moviment massiu (que aglutini al màxim d’estudiants possible i que, per tant, sigui representatiu), democràtic (que involucri tot l’estudiantat en la presa de decisions que li afecten directament com, per exemple, la votació de les vagues classe per classe) i, per últim, igualitari.
Necessitem un moviment que lluiti contra tot tipus d’opressió com ara l’homofòbia o el racisme i contra el masclisme. Les dones som més de la meitat de la població i més de la meitat de la comunitat educativa i, només a la UAB, som el 60% de les estudiants. Així doncs, sense dones no hi ha moviment estudiantil ni massiu ni representatiu.
Les estudiants hem de combatre el masclisme a tots els espais de lluita, a totes les assembles i a qualsevol òrgan de representació estudiantil ja que el masclisme divideix el moviment i ens debilita. Si els estudiants de conjunt donem una forta batalla al masclisme dins i fora del moviment de lluita, aconseguirem construir un moviment estudiantil fort, unit i combatiu!
La lluita contra el masclisme, per tant, no és una lluita que només hem de fer les dones: hem d’estar al capdavant però és una tasca del moviment estudiantil de conjunt. Els estudiants hem de prendre la lluita feminista com a inseparable de la lluita estudiantil perquè les reivindicacions estudiantils i les reivindicacions de les dones van de la mà: juntes prenen més força.
Lluitem contra el 3+2 i contra el masclisme!
Construïm assemblees massives, democràtiques, representatives i que combatin tot tipus d’opressió!
Defensem l’educació pública, gratuïta, de qualitat, laica, igualitària i en català!