Escrit per la Betina Valmonti i la Xara Arghiri el 4 de juny del 2015Emblema de la lluita dels treballadors i treballadores i del poble grec
El 18 abril del 2013, van ser declarades “en disponibilitat” 600 treballadores de la neteja del Ministeri d’Hisenda grec, que van passar a cobrar a partir d’aquell dia, el 75% dels 400 o 500 euros del seu escàs sou (1). La “disponibilitat” és un mecanisme utilitzat per la coalició ND (Nova Democràcia) – Pasok, llavors governant, per complir en forma més o menys gradual amb els acomiadaments massius d’estatals, com a part de la privatització integral d’empreses i serveis públics, que exigia la Troika: el BCE (Banc Central Europeu), la UE (Unió Europea) i l’FMI.
Al maig del 2014, les netejadores van ser acomiadades de forma definitiva. La majoria d’elles té entre 40 i 60 anys, prop de la jubilació. Però amb una desocupació a Grècia del 26%, que en les dones s’enfila al 29,4% (2), era impossible que aconseguissin una feina que els permetés arribar a l’edat de jubilació. A més, les netejadores van ser acomiadades sense indemnització, sense assegurança per desocupació, sense assistència de salut i sense cap tipus de protecció per a les nombroses mastresses.
Els serveis de neteja privatitzats van resultar més cars per a l’estat que els públics i els empleats, la majoria dones, pateixen una explotació brutal: treballen sense contracte, són obligades a signar formularis de renúncia en blanc, treballen 6 hores i cobren per 3. Konstantina Kuneva (actual eurodiputada al Parlament Europeu, per Syriza), una treballadora d’origen búlgar, va perdre la vista d’un ull i va sofrir danys en les cordes vocals en ser ruixada a la cara amb àcid el 2008 per la seva tasca sindical en aquest sector.
Com que de la neteja s’ocupen els sectors més humils de la classe treballadora i, a més, són dones, el govern va pensar que serien un blanc fàcil. Per contra, les netejadores, mares, esposes, vídues, divorciades, es van organitzar des del principi per desafiar els plans del govern grec i de la Troika.
Durant mesos i mesos, han protestat davant del Ministeri d’Hisenda i el 2014, davant l’acomiadament definitiu, van instal·lar un campament davant del ministeri. Han donat suport i han acompanyat la lluita d’altres treballadors acomiadats, han participat en les vagues generals i, més d’una vegada, han estat colpejades sense miraments per les forces antiavalots.
La seva protesta no és una més. La causa de les netejadores, representada per un puny cobert amb un guant de goma rosat, s’ha convertit en un símbol de la lluita per la defensa dels drets dels treballadors i treballadores i el poble grec.
Un país ofegat pel deute i l’FMI
Fins fa dues dècades, tenir una ocupació pública a Grècia era com una assegurança de vida, una vida modesta però estable, un treball tranquil encara que amb un sou baix.
Però la fi d’aquell “estat del benestar” va arribar abruptament com a producte de la crisi mundial. Des de fa cinc anys, els acomiadaments no han cessat.
La colossal crisi política, social i econòmica que viu Grècia s’aguditza any rere any perquè els seus governs apliquen els ajustos i retallades que pacten amb la Troika, comandada per Angela Merkel i la banca internacional. Enmig de la crisi econòmica capitalista mundial, oberta el 2007, la banca i les multinacionals volen fer pagar als treballadors aquesta crisi.
Grècia és el punt més feble de la cadena imperialista europea juntament amb Espanya, Portugal i Itàlia. Des de fa anys, la Troika ataca amb ajustos i més ajustos als treballadors i a la joventut grega. Amb l’argument “d’ajudar”, els creditors internacionals han injectat milers de milions de dòlars a Grècia a canvi de duríssims “plans d’austeritat”, acordats a través d’un Memoràndum.
Grècia es va convertir en l’experiment més gran de la Troika per convertir Alemanya i els països centrals europeus en amos dels països imperialistes més febles, i d’altres ja convertits en semi colònies en un camp d’assaig de la privatització total dels serveis i empreses públiques.
Qui paga els ajustaments i les privatitzacions?
El país, amb 11 milions d’habitants, ha perdut, des del 2009, un milió de llocs de treball. El 2011 van ser violentament acomiadats 200.000 empleats estatals i l’acarnissament de l’estat continua fins avui. Les llars d’infants públiques es van tancar. També es van tancar o es van reduir dràsticament les plantes d’hospitals, jardins d’infants, escoles; es van clausurar les policies municipals i, fins i tot, la rendible televisió pública. Es van tancar un 30% de les empreses, el salari va caure en un 38% i les pensions (jubilacions) en un 45%. El deute extern equival avui al 177% del PIB (Producte Interior Brut) (3).
En el cas de les dones, van retrocedir bruscament els modestos avenços obtinguts en les últimes dècades, situació encara pitjor per a les dones de les nombroses minories ètniques (turques, romaneses, armènies, búlgares, albaneses i macedònies), que pateixen més discriminació i pobresa. El primer problema és la desocupació, ja que aproximadament el 70% dels llocs de treball públics corresponen a dones; actualment un terç de la població femenina en condicions de treballar no té feina i en les menors de 25 anys la xifra s’enfila al 54%.
El tancament de llars d’infants, de centres d’educació infantil i d’hospitals va transferir les tasques de cura a les llars, obligant a les dones a confinar-se a la casa i a perdre tota la independència econòmica o sobrecarregar la seva doble jornada. La mida de les retallades executades equival més o menys al 18% del PIB.
Per a les dones que tenen feina, el salari i les condicions laborals van empitjorar molt. Les dones estan convidades a cobrir els “forats” que es van obrir a l’estat de benestar, explotades en ocupacions de pèssima qualitat, amb els seus drets retallats. Es van multiplicar els abusos laborals, per exemple, quant als drets de les treballadores embarassades.
Mentre els índexs de violència augmentaven, es van reduir els serveis per a combatre la violència contra les dones, es van congelar els fons per a refugis, de manera que moltes víctimes que busquen recer són rebutjades per falta d’espai.
Homes i dones grans van ser afectats no només per la caiguda de les pensions sinó també per l’augment d’edat de jubilació i la instauració d’un impost a les pensions (entre 3 i 9% segons la suma) (4).
La crisi va portar a l’increment del tràfic de persones i de la prostitució. Molts nens s’enfronten a situacions terribles, amb pares que els abandonen a causa dels creixents nivells de pobresa i de la degradació social. Els pertanyents a minories ètniques o migrants són les principals víctimes d’abusos i del tracte amb fins comercials o sexuals (5).
“Si no acomiadem gent, no ens donen diners”
L’exministre per a la Reforma Administrativa, Kyriakos Mitsotakis, en explicar la política de ND/Pasok, desemmascarava el caràcter del govern, submís a la Troika i cínicament cruel amb els treballadors: “Hem hagut d’acomiadar, a finals del 2014, 15.000 empleats del sector públic. Ho vam intentar fer d’una manera tan justa i objectiva com ens va ser possible”, deia. “També vam deixar molt clar des del principi que l’establiment d’objectius quantitatius per als acomiadaments no és la millor manera d’escometre la reforma de l’administració pública. Lamentablement, ens trobem amb una realitat molt dura: si no acomiadem la gent, no ens donen els diners “(6).
Però la classe treballadora i la joventut han resistit aquest brutal ajust. Han protagonitzat 35 vagues generals, vagues parcials i mobilitzacions de tot tipus. Així han obstaculitzat els plans de la Troika i dels seus governs còmplices.
Per què 35 vagues generals no van poder aturar la catàstrofe social?
Durant 6 anys, des del començament de la crisi capitalista fins al 27 novembre del 2014, va haver-hi 35 vagues generals convocades per les dues centrals sindicals de treballadors públics i privats enfrontant els anomenats “plans d’austeritat”, l’última vaga amb participació de Syriza a la mobilització. Però l’heroisme de les netejadores del Ministeri d’Hisenda, de milers de treballadors i treballadores de la salut i dels serveis socials i de docents, del conjunt d’altres professions, la joventut i el poble grecs, no van aconseguir derrotar els plans de la Troika i dels governs servils a ella.
Amb un grau semblant de mobilització, no era possible organitzar la classe treballadora perquè assumís el govern? Estaven o no plantejades la nacionalització de la banca i del comerç exterior i altres mesures contra els interessos dels capitalistes imperialistes i grecs, com l’expropiació de les grans indústries i empreses amb control obrer? Aquestes mesures havien de ser part d’un pla obrer d’emergència amb l’objectiu central de garantir la satisfacció de les necessitats més urgents de tot el poble grec: alimentació, salut, educació, transport, energia, etc. No era possible, a més, apel·lar a la solidaritat internacional, particularment dels treballadors europeus, per acabar amb l’euro i el turment del deute extern?
Lamentablement, aquesta no va ser la política de les direccions tradicionals. Tant la GSEE (Confederació Nacional de Treballadors Grecs), l’ADEDY (Unió Nacional d’Empleats Públics), el PAME ([sindicat comunista] Força Militant dels Treballadors), com el poderós partit comunista grec, el KKE, amb gran pes en la classe obrera, van complir el paper de frenar i desmobilitzar, i es van limitar a barallar-se contra la pèrdua de conquestes, reduint aquesta tasca a l’horitzó final de la lluita. Però tampoc va ser aquesta la política de Syriza, la força en ascens que representava “el nou” en l’escena grega. Per això, els treballadors i el poble que una vegada i una altra van sortir a la vaga i van desbordar els carrers es van il·lusionar amb les eleccions i van col·locar les seves esperances en la possibilitat d’un govern de Syriza.
Syriza desafia la Troika?
El triomf de Syriza en les eleccions del 25 de gener va expressar l’enorme descontentament social amb el govern de coalició ND / Pasok, aplicadors de les polítiques de la Troika, i va reflectir de forma distorsionada la grandiosa resistència obrera i popular als seus plans.
Però des del 2012 fins ara, Syriza va passar de plantejar la necessitat d’un govern “d’esquerra”, a un govern “anti-austeritat”. Syriza va “moderar” el seu enfrontament amb la Troika, la qüestió del deute i “l’austeritat”. Va passar de plantejar una “auditoria del deute” i “deixar de pagar la seva part il·legítima”, a sostenir una quitança parcial, una reestructuració i finalment un refinançament. És a dir, una política “d’honrar els compromisos” contrets i no plantejar mesures “unilaterals” davant els “socis” europeus.
Per obtenir majoria al Parlament va formar el que va anomenar un govern de “salvació nacional”, aliant-se amb ANEL (grecs independents), el partit de l’Església Ortodoxa, els majors propietaris immobiliaris del país i exempts d’impostos als béns immobiliaris, així com els majors terratinents, un partit nacionalista, de dreta i xenòfob. A més, va proposar per a ser elegit President a Prokopis Pavlopoulus, de ND, un dels partits dels ajustaments.
Tan bon punt va assumir el govern, Syriza va anunciar un paquet d’onze mesures d’emergència, entre les quals es trobaven l’augment del salari mínim i la readmissió dels empleats estatals acomiadats il·legalment, entre ells les netejadores del Ministeri d’Hisenda.
L’estratègia de Syriza, és mantenir-se a tota costa en l’euro i, alhora, obtenir flexibilitat de les condicions de pagament, és a dir, re-negociar el deute, per tenir un marge d’acció. Però la Troika només està disposada a canviar-se el nom -ara es diu Grup de Brussel·les- en la resta d’assumptes no vol concedir res. D’aquesta manera, de seguida va començar amb els xantatges i l’ultimàtum. “Grècia ha de complir els seus compromisos”, “Grècia ha de fer reformes estructurals”, repeteixen els seus representants.
Aquesta duresa està trencant l’estratègia del govern de Syriza, ja que ha de triar entre el seu compromís de trencar amb el Memoràndum o seguir pagant el deute.
El 20 de març, Tsipras i Varufakis, primer ministre i ministre d’economia respectivament, van celebrar un acord amb l’Eurogrup que contempla seguir pagant als creditors, postergar l’augment del salari mínim, mantenir els processos de privatitzacions en curs i, el més important, es van comprometre a no prendre cap “mesura unilateral”.
En triar la segona opció, fins i tot les precàries “11 mesures d’emergència” que va anunciar el govern en guanyar les eleccions es posen en risc. Mentrestant la burgesia grega treu els diners del país (la fugida de capitals arriba al 15% del PIB, 27 mil milions d’euros) i el BCE estreny la rosca deixant al govern sense euros per pagar les pensions i sous (7).
Promeses incomplides: tornen les netejadores, però no totes
Les lleis i mesures que ha assumit el Parlament grec en aquests mesos esborren les promeses de campanya de Syriza, i no compleixen tan sols les tristes mesures d’emergència anunciades el primer dia de govern.
La Llei de Crisi Humanitària, aprovada el 18 de març, inclou pautes per garantir la provisió d’energia a famílies sense recursos i l’emissió de vals d’aliments per als sectors amb més necessitats. Però, mentre el projecte inicial planejava destinar 2.000 milions d’euros a aquesta iniciativa, fins ara només s’han destinat 200 milions. El pla es va reduir de 300.000 famílies a 150.000.
A més d’aquesta, es van aprovar tres lleis més: una àmplia amnistia fiscal per morosos, millores de les condicions penitenciàries, i la restitució de la televisió pública.
El 5 de maig, es va votar la Llei de Reforma Administrativa, que preveu la readmissió de tots i totes les treballadores del sector públic, ja que els seus acomiadaments havien estat declarats inconstitucionals. En concret, són 3.928 empleats entre els quals es troben les dones de la neteja del Ministeri d’Hisenda, professors/es de secundària, guàrdies escolars, metges/ses del sistema públic de salut i policies municipals. Però aquests representen només l’1% del total dels llocs de treball públics eliminats en els darrers anys.
Com ja hem assenyalat, l’augment del salari mínim s’ha postergat. Això mateix va passar amb la llei que prohibeix els desnonaments, resistida per la Troika.
En el cas de les privatitzacions, que es prometia revertir, s’han suspès algunes, però es mantenen altres molt importants, com la del port del Pireu (8).
L’organització i la lluita dels treballadors i treballadores i el poble grec: l’única esperança de canvi
Amb enorme i comprensible alegria, les netejadores van rebre la notícia de la seva readmissió laboral. Una delegació d’elles va ser rebuda per Tsipras; alhora, les netejadores van aixecar el seu campament davant del Ministeri d’Hisenda.
Però, és el moment de què la classe treballadora i la joventut abaixin la guàrdia? Poden donar un vot de confiança a un govern que insisteix en obeir a la ex-Troika, encara que aquesta no li doni treva i estigui col·locant el país a prop del col·lapse econòmic?
El 12 de maig es van pagar 770 milions d’euros l’FMI. Ara, el govern de Syriza ha anunciat que no es troba en condicions per pagar la nova quota de 303 milions d’euros que va vèncer el 5 de juny.
Aquest mateix mes, Grècia va haver d’afrontar altres tres venciments de 1.500 milions d’euros. I, en el segon semestre de l’any, té compromisos de 20.000 milions de dòlars, entre venciment de títols de deute i pagaments al FMI i al BCE.
El panorama és d’agonia complerta per a un país que han xantat, privat de rebre 7200 milions d’euros del Fons Europeu de Rescat acordat el 2012 i pressionat per fer front als creditors internacionals sense tenir recursos per al pagament de salaris i pensions (9).
Des de la LIT, diem que les treballadores i els treballadors no han de confiar en res més que en les seves pròpies forces. Cal organitzar una lluita obrera i popular que exigeixi al govern que trenqui l’acord de març, que faci fora els ministres de l’ANEL i del ND, que elabori un pla de rescat dels i les treballadores i el poble per retornar les conquestes arrancades. És essencial que recuperi la sobirania nacional, trencant amb l’euro, suspenent tots els pagaments del deute i re-estatitzant les empreses privatitzades, que nacionalitzi la banca i expropiï les indústries, amb control obrer.
Les treballadores gregues són cridades a encapçalar aquesta lluita, braç a braç amb els seus companys homes, per concretar l’objectiu pel qual les/els treballadores/rs i el poble grec es van mobilitzar tots aquests anys i van dur a terme 35 vagues generals: un veritable canvi social. Però això només podrà aconseguir-se amb un govern que es recolzi i respongui davant la classe treballadora, la joventut i el poble organitzats, que avanci amb pas ferm i organitzi la solidaritat internacional: un govern dels treballadors.
1. infogrecia, 8/05/2014.
2. fidh (Federació Internacional de Drets Humans) – Lliga Helena de Drets Humans, Informe, 18/12/2014.
3. Les dades sobre la situació de les dones a Grècia van ser extretes de l’Informe d’EWL (Lobby Europeo de la Mujer), “El precio de la austeridad”
4. Humanium, ONG pels Drets de l’Infant, “Niños de Grecia”, 12/08/2013
5. BBC, María Margaronis, “Las limpiadoras que desafiaron al poder en Grecia”, 19/01/2015
6. Corriente Roja, 9/05/2015
7. Dades sobre lleis i mesures de govern extretes de Josefina Martínez, historiadora, Madrid, “Cien días del gobierno de Syriza”
8. Dades del deute grec segons el Banco J.P. Morgan, La Nación, 20/05/2015